L'Escur��.

BRUIXA (mar� 2010)

xacobo — , 04 2010 14:55:28 +0100

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia TV) el 3 de març de 2010

Paraules:
DISTRIBUCIÓ, VISIÓ, TOTA, ENCOBERTA, SEMPRE

Relat:

BRUIXA

     Vaig despertar-me cec. Aparentment, acabava de perdre la visió; tota. El món s’havia convertit per mi en una taca negra sense fissures ni escletxes, sense plecs ni matisos: en un malson.
     Vaig anar fins el lavabo a les palpentes. Malgrat conèixer molt bé la distribució de la casa, vaig ensopegar repetidament amb mobles i parets. Una vegada al bany, vaig llançar-me aigua i més aigua als ulls per tal d’esborrar el malefici, per tractar de fer que aquella condemna inesperada i injusta s’escolés pel desguàs com la brutícia de cada dia.
     Fou en va.
     Plorava. Vaig notar les llàgrimes regallant per les meues galtes enfebrades i, estúpidament, vaig tindre la idea que tal volta aquella destil·lació del meu cor que s’ofegava faria enterbolir-se –mes que fos per un instant– la foscor del paisatge que tenia fixat a la retina; que li donaria una espurna de vida a ell i un guspireig d’esperança a mi.
     Sempre havia tingut una por immensa de perdre la vista i ara –cruelment i sobtada– aquesta por havia esdevingut una realitat tan sòlida com el bidet contra el qual acabava de colpejar-me la canella amb un dolor intens i agut. Però no vaig veure pampallugues; ni això m’havia concedit aquella dona venjativa. El teló de dol seguia impertorbable; omplint-ho tot, omplint-me tot.
     Havia estat cosa seua; tenia l’absoluta certitud. No era la primera vegada que em gastava una d’aquelles, mes solia fer-ho de manera força més subtil i encoberta; i sense arribar tan lluny. Després ho negava amb vehemència i un somriure, encara que jo sabia que m’estava mentint. Supose que ambdós acceptàvem –mes que fos de manera tàcita– els termes de l’acord i les riscos de la nostra tempestuosa i atípica relació.
     Però aquesta volta havia traspassat una línia.
     La vaig maleir a ella i vaig maleir el dia en què l’havia coneguda... però sobretot aquell en què li havia dit “...I no et vull veure mai més!!!”

FI
Santiago Diaz i Cano

CLIM�TIC (febrer 2010)

xacobo — , 26 2010 15:39:56 +0100

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS,
del programa MAGADIA (Gandia TV) 24 febrer 2010

Paraules:    CLIMÀTIC, DOBLE, MATEMÀTIQUES, QUILÒMETRES, HORITZÓ

Relat:                                         CLIMÀTIC

        Va ser la crònica d’una mort anunciada.Els Físics van donar la veu d'alarma. Els experts en Matemàtiques van crear nous models numèrics per fer les prediccions adients. Els Biòlegs advertiren de la cadena de conseqüències que s’esdevindrien per a la vida.
        Però els polítics... ah, els polítics!!!
        Primer acusaren de catastrofistes els qui s’atrevien a alçar la veu. Després van admetre que alguna cosa passava, però digueren que tota aquella colla de gent extravagant i poc assenyada estava exagerant un pèl massa. Més tard acceptaren de dir-li problema a l’assumpte; tanmateix, amb un optimisme cínic o estúpid, uns arguïren encara que tot plegat no seria per tant i d’altres, que Déu proveiria.
        Al capdavall, el canvi climàtic es va transformar en realitat, en dura realitat: va passar (amb força més velocitat i fúria de la que ningú s’havia atrevit a sospitar) de la esfilagarsada virtualitat dels debats i les paraules, de la psicològica llunyania dels televisors i els diaris, a la quotidianitat de les nostres vides.
        En pocs mesos, els fenòmens meteorològics es van convertir en monstruoses i contínues agressions; l’oratge, en un enemic. Les espècies més febles van començar a desaparèixer, les temperatures es van tornar boges i les estacions es van esvair com una boira fina per convertir-se en un garbuix de alts i baixos, de canvis sobtats i violents.
        En pocs anys, quilòmetres i quilòmteres quadrats de terra van quedar arrasats, convertits en un desert moribund fins allà on arribava la vista.
        L’horitzó per a la nostra espècie es va tornar fosc i amenaçador com un tempesta.Finalment, alguns privilegiats vam aconseguir emprendre la fugida del nostre petit (i en altres temps formós) planeta.Ara, des d’aquesta nau que probablement ens ha salvat la vida i ens ha dut fins ací, vos observem impotents; i la nostra frustració és doble: voldríem avisar-vos, explicar la nostra experiència, ajudar... però qui voldria escoltar a aquest éssers, diminuts i ridículs als vostres ulls?
        Tal vegada alguns de vosaltres, privilegiats, fugireu envers l’Espai Exterior. Tal vegada ens trobarem pels voltants del pròxim planeta i compartirem la ràbia de no poder oposar res davant el trist espectacle d’una altra espècie dominant fent malbé (des de l’estultícia provocada per l’orgull de creure's superior) tota la bellesa i la rica diversitat que donava sentit a les seues vides.

FI
Santiago Diaz i Cano

EMPRENYADA (febrer 2010)

xacobo — , 26 2010 15:35:41 +0100

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS, del programa MAGADIA (Gandia-TV) 17 de febrer de 2010

Paraules:   GUST, OPINIÓ, AMIGUES, EMPRENYADA, MEDICINA

Relat:                                                EMPRENYADA

        Raquel estava emprenyada, força emprenyada.
        Per què la Seguretat Social no li havia de cobrir la seua operació de nas, pòmuls i orelles (a més d’altres detalls de menor importància)?
        Amb quina barra havien gosat argumentar que els Serveis Sanitaris de l’Estat es reservaven per a coses de major volada i abast social?
        Que tal volta es pensaven que ho demanava per gust, allò? No entenien que per ella era una qüestió d’estabilitat emocional, d’estar en pau amb si mateix, d’evitar el desequilibri o –fins i tot– la malaltia mental?
        Com s’havien atrevit a dir-li que allò era una frivolitat innecessària? Que voler fer-se la cara com la de la seua actriu favorita era un assumpte de tot punt destrellatat?
        No veien que no es tractava d’una mera qüestió d’imitació estètica, sinó més aviat de comunió espiritual?
        La indignació la feia tremolar de fúria. Xisclava com una boja en plena crisi.
        Mes, no conforme amb el dret d’enrabiada, va reunir totes les amigues i va proposar-les de fer una campanya de “Dones Agreujades per la Medicina Pública”. Les DAMP, es dirien.
        Van posar-se a la feina i, en poques setmanes, ja tenien el recolzament del Partit de l’Oposició i a bona part de la premsa i dels creadors d’opinió del seu costat.
        L’escarot que aconseguiren muntar va ser tan descomunal que el propi Ministre les va rebre per apaivagar els ànims. En la reunió, veient que Raquel i les seues no s’avindrien a deixar-ho córrer, i que no atenien a més raons que les del seu desig i equilibri emocional, va optar per una via que ja havia trepitjat en altres ocasions, però que –amb criteri políticament impecable– guardava sempre com a últim recurs.
        L’endemà, Raquel va anunciar que el Ministre les havia fetes reconsiderar la seua posició: per egoista i insostenible. Les DAMP quedaven oficialment dissoltes.

        Un mes després, Raquel era operada de tot allò que va voler per el cirurgià més afamat del país. Això sí, dins la més absoluta discreció i sense haver de pagar ni un clau.
        El dia que li havien de donar l’alta, però, va veure per televisió que la seua actriu favorita acabava d’operar-se el rostre, quedant irrecognoscible, tota una altra. Havia demanat que la deixaren com una veïna de la infantesa, una dona qualsevol, del carrer. Va declarar que ho havia fet pel seu equilibri i salut mentals, que no havia estat una mera qüestió d’imitació estètica, sinó més aviat de comunió espiritual.

        Ara, Raquel està emprenyada, força emprenyada.
        I el Ministre... el Ministre ha dimitit.

FI
Santiago Diaz i Cano

TEMPS (febrer 2010)

xacobo — , 26 2010 15:28:51 +0100

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia-TV) 10 febrer 2010

Paraules:       ACADÈMIQUES, CARA A CARA, INOBLIDABLE, DELICAT, GANDIA.

Relat:

TEMPS

       Feia una pila d’anys que no passejava per Gandia. Des d’aquella època llunyana en què estudiava a la Universitat. Quins records agradívols i nostàlgics, encara plens de força i puixança! Dies d’esparses i puntuals angúnies acadèmiques enmig una mar de festa i disbauxa desfermades. Dies de descobriment, de relació... dies de viure.
      La ciutat, però, l’he trobada distinta, irrecognoscible. Jo diria que més lletja i cansada; amb una lletjor que –malgrat l’evidència que tot era nou (o tal volta per això mateix)– la feia semblar més atrotinada i vella. Com eixes persones a les que el pes de l’edat i la vida els han llevat l’esma, l’ànima, i les han convertides en closca buida, en una cosa morta; o, almenys, malalta...
        De sobte, me l’he topada. Ella s’ha quedat mirant-me fixament; després, ha esbossat un somriure. He intuït que era un moment delicat, que alguna cosa se m’escapava. Li he tornat la gentilesa tan bé com he sabut. “Qui deu ser aquesta dona de còrpora immensa i aspecte deixat i malaltís que em fita cara a cara?”. Els seus ulls ballaven una dansa nerviosa i inquietant. “Tal volta està guillada?” He tingut un instant de por... fins que per fi he caigut.
        -         Ella! Ella!! –m’he cridat interiorment.
        A partir d’ací he encetar un seguit d’excuses maldestres. L’he convidada a seure a un cafè i he xarrat dels vells temps de la manera més superficial que he pogut. Estava encarcarat per la impressió, i encara estabornit per tot plegat. Quan, hores més tard, ens hem dit adéu, seguia trasbalsat i boirós.
        Llavors m’ha vingut a la memòria la seua bellesa d’antany, la vitalitat de la seua expressió i la torrencial forma de parlar que tenia. I ara...
        -         El temps fa i desfà! –he reflexionat tristament.

        L’últim dia de l’últim curs vam passar una nit inoblidable. L’endemà, però, ella havia desaparegut i jo vaig caure en una melangia apegalosa i cruel que em va durar mesos.

        És curiós perquè ara, després d’aquest encontre impensat, trobe que tal volta aquella nit... fou més aviat per oblidar.

FI
Santiago Diaz i Cano

EL CENTENARI (febrer 2010)

xacobo — , 26 2010 15:22:09 +0100

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS, del programa MAGADIA (Gandia-TV) 3 de feber de 2010

Paraules:

BARRANC, POSSIBLE, INFANTILS, TENÍEM, CENTENARI

Relat: EL CENTENARI

Era l’any del primer Centenari de la nostra Societat Excursionista. El projecte de fer aquella ruta arriscada i perillosa (que transcorria per paratges inhòspits i deshabitats, amb condicions d’oratge extrem i sense més suport que les nostres forces) havia esdevingut una mena d’obsessió per mi durant el darrer lustre. Havia arribat a posar-me pesat amb els companys, de tant d’insistir. Finalment, però, una colla de quatre s’havien animat a dur endavant l’experiència per commemorar una data tan redona i remarcable.

El tercer dia de marxa trescàvem per la vora d’un barranc profund i de vegetació esponerosa. Les parets estaven relliscoses per la humitat i una molsa amb aspecte de mucositat obscura i tendra. En un malaurat instant que m’acaçarà eternament, vaig descuidar-me i vaig perdre peu. En la caiguda, vaig arrossegar tots els meus companys –lligats com anàvem– al fons d’un clot dins aquella gorja misteriosa. Jo vaig aterrar intacte, però dos dels altres jeien malferits sobre un sòl de pedres i falagueres. Ho teníem ben fumut. Els intents per remuntar la paret gairebé vertical que ens envoltava van ser inútils i descoratjadors. La nit va caure com una llosa funerària: pesant i macabra. Llavors, totes les pors infantils vingueren a turmentar-me com el pitjor malson possible. El silenci feixuc només era esquerdat, de tant en tant, pels laments dels companys damnats.
Fins que no va quedar ni això.

Aleshores, amb la claredat d’un llamp enmig la foscor de la tempesta, em va vindre el darrer pensament: tal volta, cent anys més tard, voluntariosos companys de la Societat Excursionista farien de nou aquella ruta per commemorar el segon centenari de l’associació... i el primer de les nostres morts.

FI
Santiago Diaz i Cano

CONVICCIONS (octubre 09)

xacobo — , 02 2009 14:54:24 +0100

CONVICCIONS

Admire i respecte les persones que són fidels als seus principis, que actuen d'acord amb les seues conviccions; sempre i quan la primera siga que poden estar equivocats o, dit d'una altra manera, que no confonen convicció amb certesa ni principi amb finalitat.

MIS�RIES HUMANES (setembre 09)

xacobo — , 02 2009 14:53:15 +0100

MISÈRIES HUMANES

No li pegueu més voltes: l'última torcada de cul ens l'haurà de fer un altre.

M�S ALL� DE DESCARTES (agost 09)

xacobo — , 02 2009 14:51:40 +0100

MÁS ALLÁ DE DESCARTES

Siento, luego existo

REDUND�NCIES? (agost 09)

xacobo — , 02 2009 14:50:59 +0100

REDUNDÀNCIES?

Hi ha expressions amb força, ben trobades: estic pensant, per exemple en "acte irreversible" i "fugida cap endavant". I això, malgrat (o justament per?) semblar redundàncies: puix que, en bona llei, tot acte és irreversible i tota fugida és cap endavant. Que no?

INSATISFACCI� (agost 09)

xacobo — , 02 2009 14:47:19 +0100

INSATISFACCIÓ

L'Home està especialment dotat per a la insatisfacció. Aquesta característica ens ha espentat, com a espècie, per la via de l'evolució i el progrés (probablement impensables sense ella), però també de la tossuda infelicitat (indefugible, congènita).