L'Escur��.

MEM�RIES D'UN PORC (fragment)

MEMÒRIES D'UN PORC
Novel·la guanyadora del
"Premi Valldaura-Memorial Pere Calders"
(Cerdanyola del Vallès, abril de 2010)

Pròxima publicació, novembre de 2010, edicions de la UAB

La mare

               La mare em va parir quan ja era gran i va morir quan encara era jove, la pobra. Va ser el dia que jo feia els divuit. En realitat va traspassar durant la nit, però d'això em vaig assabentar més tard, pel doctor, tot i que ho podia haver deduït qualsevol; a veure, si no: gitada al llit, amb la camisola de dormir posada i tapada fins al coll; treieu comptes. També em va dir, el metge, que no havia patit. Què en sabria ell, del patiment de la mare? És que havia tornat de l'altra banda, la infeliç, per contar-li-ho personalment? És que era amic de Sant Pere i xerraven d'aquestes coses? Si no haguera estat tan estabornit per tot plegat, potser l'hagués engegat a la merda, a aquell imbècil de Sherlock Holmes-Doctor Watson d’oferta “dos per un”.
              Aquell matí m'havia alçat com un dia més. De fet, no m’en recordava, que era el meu aniversari. A casa no celebràvem festes d’aquesta mena. Ara que hi pense, trobe que no celebràvem cap mena de festes, la mare i jo.
              Va ser en tornar de classes que vaig notar quelcom d'estrany. El dinar no estava fet, la rentadora no funcionava amb el seu cony de brunzit monòton, els finestrons estaven tancats. La casa era tota foscor i silenci.
              -     Mare?
              Res.
              -     Mare?!
              Jo anava obrint portes, per fer alguna cosa. No és que esperara trobar-me-la allà, tota inactiva i callada. De fet, mai ho estava, d’inactiva i callada, per bé que últimament ja no era el mateix. Sempre m’havia semblat –menuda ella– com un esquirol bellugadís; movent-se amunt i avall sense aturall possible, parant o desparant, plegant o desplegant, ficant o traient; amb tot de sorollets inherents a cada tasca. Fins i tot, segons l’estat d’ànim, acompanyant cada esforç o cada treball amb cançonetes o sospirs. En això se li coneixia com anava envellint-se, perquè cada vegada eren més els sospirs i menys –i per cert més tristes– les cançons. Però això ho note ara. Aleshores, no. O tal volta sí, però de manera inconscient; perquè si no tampoc me n’adonaria ara, supose. Com són de curioses aquestes coses de la memòria, no trobeu?...
              Merda! Ja m’he perdut.
              Ah, sí. Que no semblava de debò que es trobara a casa. Potser havia eixit per un encàrrec, o a comprar per un oblit, o estava al pis d'alguna veïna, o qualsevol altra història. Com havia de saber-ho? Que m'heu pres per un cony de bruixot, vosaltres? De tota manera, allò no era normal. I, tanmateix, l'última cosa que m'imaginava era que estava seca, pardalet, morta. Tampoc no vull dir que fóra veritablement l'última cosa que em vaig imaginar, sinó que no me la vaig imaginar en absolut. Potser per això, quan per fi vaig arribar al seu dormitori, de principi no vaig ser capaç d'identificar l'embalum sota el cobertor com el seu cos sense vida, així que vaig seguir buscant-la pel pis amb la mateixa falta de convicció que un minut abans.
              Com que tenia força gana, vaig obrir el frigorífic per veure si hi havia qualsevol cosa per rosegar, però era divendres, i els divendres no solíem tindre el rebost a esclafir, ja m'enteneu. Aleshores vaig decidir ficar-me a la meua cambra i masturbar-me, per fer temps.
              Va succeir, al moment d'amollar la lletada, que em va vindre un flash. No eixe flash, graciosets de merda, un altre ben diferent. Va ser una llampada mental, com una mena de pensament –més que no imatge– que em va fer saltar del llit. Vaig torcar-me un poc amb els llençols i em vaig adreçar a l'habitació de la mare. Encara no s'havia concretat res al meu cervell; em movia d'esma, sense objectiu ni voluntat clars. Em vaig aturar al peu del llit. Quan la vista se'm va fer a la poca llum de l'estança, la realitat va anar adquirint forma. La mare sempre havia estat eixuta de rostre i de cos, però aquell matí la vaig trobar més afusada que mai. La cara, enmig la cabellera esparsa pel coixí, feia l'efecte d'una calavera. Els ulls estaven tancats; la boca, oberta. El nas semblava el tall d'un ganivet de carnisser ben esmolat i la minúscula barbeta apuntava punxeguda i orgullosa cap al sostre com si l'estiguera desafiant. Encara vaig dir:
              -     Mare!?!
              Supose que no esperava cap resposta, que m'ho deia a mi mateix. Crec que, més que no reconèixer la situació, no la reconeixia a ella.
              No la vaig tocar. Vaig tornar-me a la meua habitació. Estirat al llit, mirant el trespol sense pensar res, vaig estar-me unes hores. No sabia què havia de fer. No sabia com havia de reaccionar. No sabia a qui acudir. No sabia ni què havia de sentir.
              Per sort, la bruixa de la veïna va pitjar al timbre; si no, crec que podria haver passat mesos sense moure'm d'allà, la mare podrint-se'm a la seua cambra, cada dia més escassa i pudenta. Venia per demanar una miqueta d'oli per al sopar. Ho feia sovint, això. Potser no en comprava mai, d'oli. Al principi no vaig reaccionar tampoc. I allí estàvem tots dos, a la porta de casa, ella defora i jo dedins, ella demanant amablement i jo mirant-los, com un imbècil, a ella i al seu fastigós got buit de Duralex. Trobe que no es va estranyar massa perquè això era just el que pensava de mi: que era un imbècil. No és que em molestara gaire, que em prenguera per badoc, puix la meua opinió sobre ella tampoc no era gens afalagadora: si voleu que us diga, una puta xafardera. Supose que en totes les escales n'hi ha, una. A mi m'havia tocat fitant paret; paciència!
              Total, que podíem haver estat palplantats una bona estona sense avançar un bri si no és que ella l'encerta de nou:
              -     Que no hi és, ta mare?
              Allò em va fer reaccionar, per fi.
              -     No. O siga, sí. Jo... jo no sé, però trobe que està... que està... morta.
              De primer em va fitar incrèdula, amb tota la mala llet que podia arribar a tindre, concentrada a l'esguard. Tal volta es pensava que era una broma meua, un acudit sense cap mena de gràcia, una ocurrència de jove estúpid i amoral. Però aviat es va adonar que allò anava de deveres, perquè potser en aquell instant jo feia cara de bajoca, però no de bromista.
              Va fer un xisclet ofegat i histèric, al temps que saltava ridículament, com una mena de teuladí en bata d'anar per casa. Probablement la notícia li havia provocat una rampallada.
              -     Què dius tu, so brutot? Quina catastro! –va exclamar, ara crescuda, mentre feia per entrar al pis. Jo li vaig desbarrar el pas.
              Ho deia sovint, això de “quina catastro”, i per qualsevol motiu. Vull dir que no era pas necessari que morira algú perquè en fera ús, de l'expressió. Podies trobar-te-la al portal i, per dir alguna cosa, amollar un senzill “sembla que plourà” sense més intenció, i ja estava ella responent-te amb un “quina catastro”. De fet, moltes voltes, per fer enrabiar la mare i, de pas, venjar-me un poc de la vella bruixa, jo em referia a ella com dona Catastro. Solia dir, jo: “Ha vingut dona Catastro”, o “Ens han deixat a la bústia una carta per dona Catastro” o altres bestieses per l'estil. I la mare, aleshores, s'enfadava molt i em fotia un “De qui et burles tu, ara? Dropo analfabet! Ja voldries ser la meitat de bo que la pobra dona”. A mi em sabia greu veure la mare tan empipada per la broma, i també per les coses que podia arribar a dir-me quan es posava així. Si no, crec que haguera fet servir el malnom més sovint. Hosti que sí! De fet, de no ser pel cabreig que agafava la mare, estic segur que li l'haguera deixat de fix...
              Però ja estic derivant. Perdó.
              Doncs bé, que ja s'havia ficat al pis. Anava clavant el nas per les cambres, movent-se nerviosa i sense deixar de remugar:
              -     Ai, Déu meu! Quina catastro! Ai, Déu meu!!
              Mentrestant, jo me la mirava fer i pensava en per què m'havia dit “so brutot”, però sobretot en com m'ho havia dit: semblava que em carregara les culpes de la mort de la mare; fins i tot les culpes dels mals del món sencer.
              -     Està... a la seua habitació –vaig decidir orientar-la per fi, això sí, des de lluny.
              Després vaig sentir la dringadissa del got esmicolant-se contra el terra seguida d'un silenci pregon. Ja l'havia trobada.
              No vaig gosar entrar a la cambra.
              Quan dona Encarna va eixir, li semblava més al cadàver de la mare.
              Vaig poder dir:
              -     I ara, què hem de fer?
              -     Com que “què hem de fer”? Pregar a Déu per la seua ànima immortal!
              Havia obert molt els ulls per dir-me això. Semblava una boja perillosa. Em feia una mica de por, i tot.
              No obstant, vaig tindre el valor o la imprudència de concretar:
              -     Jo em referia a què l'haurem de soterrar, o cremar-la, o una cosa d'eixes.
              Ho vaig dir amb la sincera preocupació de l’ignorant absolut. En aquell moment no vaig pensar ni per un instant en les conseqüències de les meues paraules, ni en les connotacions morals que pogueren tindre. Per aquells anys havia començat a sentir-se a parlar de la incineració, sobretot a les pel·lícules. Semblava més net, més modern, més pràctic: més americà. A mi, en canvi, em feia pensar en la Inquisició i en els gravats sobre aquells “Autos de Fe”, que havia vist en alguns reportatges de televisió; tot i que reconeixia que no és en absolut el mateix ser torrat en viu i a foc lent que ficar un cadàver en aquella espècie de forn de fundició...
                   Vaja! Perdó de nou. Tornem a l’assumpte.
                   Dona Encarna va mirar-me en silenci. Tal volta ho trobava poc cristià –allò de donar-los foguera als morts, vull dir–. Però tal volta no es tractava d’això. Per un instant em vaig preparar per rebre una galtada, o un sermó, o totes dues coses. Era impossible saber què estava pensant veritablement. No us ha passat mai? Les seues paraules tampoc no em van traure del dubte. Perquè a la fi, després d'inspirar profundament va exclamar, com si aquella frase ja hi fos a l'aire que tot just s'acabava d'engolir:
              -     Jomencarregaré!
              I la meua alenada d‘alleujament es va confondre amb el seu esbufec.

Fragment del primer capítol.
Novel·la pendent de publicació per el servei editorial de la UAB

CONTRA EL M�N (abril 2010)

Microrelat escrit llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia TV) de 28 d'abril de 2010

Paraules:   TRANSCENDÈNCIA, VAN GOGH, NOTÍCIES, PESTICIDES, MISSIÓ

Relat:                             CONTRA EL MÓN

     Va plantar el trespeus. Estava exultant d’alegria i amb l’esperit lleuger com una fulla enlairada pel vent. El cor li ballava al pit una dansa frenètica però compassada. Se sentia farcit d’aquella felicitat inexplicable que ens fa presoners alguns dies sense saber com i que, per això mateix, resulta doblement gratificant i plena.
     Va treure els pinzells i la paleta, la trementina i els draps. Va ficar-se el capell de palla i va arrufar les parpelles per tamisar la llum excessiva d’aquell dia net i enlluernador. Llavors va contemplar el paisatge magnífic d’arrossars i petits turons que s’estenia als seus peus i va imaginar l’obra futura, el fruit ja madur, el quadre acabat. Era esplèndid. Sense poder evitar-ho, es va sentir orgullós de bestreta.
     Just quan estava a punt de mullar, va sentir un brunzit agressiu acostant-se per l’esquena. Es va girar, empipat. Ajudat de les mans, va tapar la silueta del sol i va poder albirar un avionet bimotor que va passar-li gairebé a tocar del cap i va començar a fer anades i tornades pel seu espai pictòric igual com un mosquit gegant i impertinent se’ns escola en l’habitació una nit d’estiu per destruir-nos la tranquil·litat i la son. La ràbia li va pujar a les orelles com aigua bullent. No hi havia dret. Allò era una conxorxa, un atropellament, un crim contra l’Art i la Humanitat. Qui podia imaginar-se a Van Gogh tractant de pintar els camps de dacsa mentre li arruixaven pesticides al damunt? Quina missió impossible era treballar en aquelles condicions? Per què el món era cada volta més contrari a les expansions de l’ànima, més inhabitable, més lleig?
      Potser no era aquella la idea que s’havia format respecte de la seua possible transcendència, del llegat i la empremta que deixaria en els annals. Però el ben cert és que ho havia aconseguit. L’endemà, als informatius de tot arreu va sortir, entre notícies de guerres cruels, polítics corruptes i devastadors fenòmens naturals, una anècdota amable i curiosa per llevar el mal regust de tanta catàstrofe: per causes encara desconegudes, un pintor amateur havia obligat a fer un aterratge d’emergència a un inofensiu avió fumigador, a còpia de pedrades des del terra.

FI

GUERRA (abril 2010)

Relat escrit i llegit en directe al micorespai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia-TV) de 21 d'abril de 2010

Paraules: INQUIETANT, IMPOSSIBLE, XIQUETS, DERROTA, IMPRESSIONS

Relat:                                     GUERRA
     Va mirar els homes arraulits al seu voltant, formant un garbuix de carn a dins d’aquella trinxera minúscula. Amb les forces exhaurides, amb els cossos nafrats i els ulls plens d’espant com xiquets, conformaven un quadre funest: semblaven una mena d’impressions pictòriques lúgubres i mal definides sobre un llenç bast i mig estripat.
     Inconscientment conscients de la situació què, de feia estona, havia passat de d’inquietant a desesperada, tremolaven de fred i de por. La derrota era inevitable i salvar-se, res més que una quimera, una tasca impossible.
     Va plantejar-se d’oferir una rendició amb condicions. Però aquells salvatges no respectaven res; menys encara la vida dels enemics, ben bé que ho sabia. Ja havien demostrat sobradament al llarg del conflicte la seua brutalitat i acarnissament, el seu tarannà sanguinari i sense engruna de misericòrdia. Capaços eren, estava segur, d’acceptar el tracte tan sols per agafar-los a tots vius i així poder-los torturar amb major delectació després, ignorant l’acord i qualsevol consideració ètica o humanitària.
     Va imaginar les famílies d'aquells malfadats (dones, fills, germans, mares...) i va sentir una gran pena per tot plegat. Va haver de contindre un sanglot.
     Llavors va pensar de dir alguna cosa, d’arengar els seus pobres i fidels subordinats que l’havien seguit fins a aquell cul de sac, per encoratjar-los i millorar la seua disposició per la batalla.
     Va endurir el seu esguard, els va fitar als ulls, un per un, i va agafar aire. Però només va poder bramar:
     - A la càrregaaaaaa!!!

FI

EL VIATGE (abril 2010)

Relat escrit i llegit en directe al microespai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia-TV) de 14 d'abril de 2010

Paraules: ORQUESTRA, APÀTRIDES, VAN GOGH, ART,
MEDICINALS

Relat:                                     EL VIATGE
     El Gregori era un jove impetuós i somniador, un esperit sensible i inquiet alhora. El poble se li quedava menut.
     Treballar al camp tota la vida, com son pare i com el pare de son pare, li semblava una condemna injusta, inassumible. Ell volia veure món, com els grans apàtrides. Necessitava nous horitzons tant com l’aire per respirar.
     Les amistats no l’entenien. La gent de la ruralia era vulgar i inculta sense remei. Resultava urgent fugir d’aquell ambient polsegós i pansit, posar-se en marxa a la recerca del seu destí.
     Li agradava pintar (potser esdevindria un Van Gogh). La música tampoc no li era estranya (tal volta formaria la seua pròpia orquestra i viatjaria allà on reclamaren el seu art i savoir fer). En qualsevol cas, portaria on anara la màgia i els efectes medicinals per a l’ànima de l’expressió artística més depurada.
     Un dia s’alçà enjornet, agafà quatre coses i una maleta vella i se n’anà sense comiat.
     Tanmateix, a ciutat les coses no van rodar a favor. La vida diària al carrer no era fàcil. Els altres indigents, menys interessats en qüestions no estrictament materials, li feien la guitza continuament. El públic passavolant a penes si se’l mirava. La policia semblava no entendre la seua missió benefactora i l’obligaven a canviar constantment de lloc. Aquella societat malaltissa li havia declarat la guerra només perquè la feia sentir culpable de misèria moral. Decidí canviar de ciutat (tal volta cap al nord es prendrien el seu treball vers la humanitat més seriosament).
     Tot va anar, poc dalt o baix, de la mateixa manera.
     Va recórrer el país, fent autoestop o desgastant les seues sabates velles i atrotinades...
     Mes fou del tot inútil. Cada lloc era una mala còpia de l’anterior.

     Fins que un bon dia, cansat d'allò, va tornar al poble.
     No hi hagué recepció del consistori, ni banda de música a l’estació (tampoc no ho esperava, puix que a ningú havia donat avís del seu retorn). Pels carrers foscos del capvespre, alguns transeünts esparsos li dedicaren una ullada fugaç de pura rutina. En arribar a sa casa, va ensumar el flaire que sortia de la cuina i començà a salivar sense poder evitar-ho (quins records saborosos!). Va abocar el cap per la porta i va demanar en un to d'apagada alegria:
     -        Què hi ha per sopar, mare?

FI

NOT�CIES: PREMIS LITERARIS (abril 2010)

Benvolguts amics:

Passat divendres, 16 d'abril, vaig rebre el Premi Valldaura-Memorial Pere Calders de novel·la, per l'obra MEMÒRIES D'UN PORC
Covocaven l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i la Univeristat Autònoma de Barcelona
El llibre eixirà publicat al novembre

Espere que us agrade, almenys, tant com li va agradar al jurat
Salut

NOT�CIES: CLUB DE LECTURA (abril 2010)

Per si no ho sabeu encara, us comunique que m'han encomanat de fer-me càrrec de la represa del Club de Lectura de la Biblioteca Central de Gandia fins a l'estiu.
Si esteu interessats, només cal que us apunteu a la Biblio mateixa.
No hi ha més requisit que tornar el llibre que us prestaran al cap d'un mes.
Per començar he triat la novel·la PLAGIS, d'Urbà Lozano (Premi Ciutat de València - 2007). És una obra fàcil de llegir i amb molt de sentit de l'humor.
Farem la "posada en comú" el dia 22 d'abril, aprofitant els actes programats al voltant del Dia del Llibre.
Si no passa res, estarà present l'autor.
Us espere a tots.

Salut i cultura!!!

CULPABLE (mar� 2010)

Microrela escrit i llegit a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA de 31 març 2010

Paraules:   TEMPS, CULPA, LECTURA, EXCUSES, QUÍMICA

Relat:                                     CULPABLE

     Vaig ser jo, sí. I què?!
     Podria donar mil excuses per tranquil·litzar-vos.

     Dir que va ser un impuls irrefrenable, una alienació momentània; que havia estat purament fisiològic, fruit d’una una mena de reacció química dins el meu cos que m’havia pres la voluntat i la consciència.
     Però no seria cert. Vaig calcular tot acuradament, i ho vaig dur a terme amb la cerimoniosa parsimònia que mereixia l’ocasió, per a millor gaudir de cada detall.

     Adduir que soc un pobre infeliç, un terròs sense formació que no se n’adona de les conseqüències dels seus actes, un ésser incomplet i incapaç de manegar-se per la vida sense ficar la pota.
     Mes seria un falsedat tan grossa com el món. Soc una persona culta, afeccionada a la lectura, amb dos Doctorats, políglota, sensible a les delicadeses de l’art i la bellesa; a més d’un reeixit home de negocis, ric i poderós.

     Demanar perdó públicament. Exclamar als quatre vents que se’m mengen els remordiments i la culpa, que la meua vida s’ha trencat arran d’un incident tan fastigós com deplorable.
     I de nou no es tractaria més que d’una falòrnia indigerible, d’una mentida a l’alçada de la vostra pobresa d’esperit. No em trobe penedit, ni neguitós. Satisfacció i orgull són més aviat els sentiments que tinc.
     Finalment, podria encara argumentar que el temps i la força de voluntat –amb l’ajuda de Déu– ens guariran a tots: a vosaltres del dolor i l’esverament que ara patiu, i a mi d’aquesta negror de l’ànima.
     Tanmateix, tan sols seria una indecència, paraules tèbies per a orelles febles. Mai no canviaré. Soc com soc perquè vull, perquè m’agrada i m’agrade...

     Quants de vosaltres, miserables pusil·lànimes, podríeu dir el mateix?

FI
Santiago Diaz i Cano

EL S�MBOL (mar� 2010)

Microrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA de 24 març 2010

Paraules:   CONTROLS, PENA, VENEN, RECONEIXEMENT, REPRESSIÓ

Relat:                             EL SÍMBOL

La situació política del país no era cap excepció en aquella època de follia. Gentola fent la seua des del poder, aixafant a la resta sota un pes insuportable.
     -        I encara ho venen com que és pel nostre bé –sospiraven els més conscienciats, amb una barreja de fàstic indignat i vergonya resignada.
Els controls arbitraris i sobtats eren el pa de cada dia i la repressió sobre qualsevol que gosara contradir les ordres del govern, impietosa. La crítica era considerada alta traïció.
Però ell no havia fet res. Tan sols estava en el lloc inadequat en un moment inoportú. Passava per allà, senzillament. Per no saber, ni sabia qui eren aquella colla de guillats que escridassaven consignes que no entenia.
Tanmateix, la policia política no es va molestar en filar prim. Tots a la gàbia i ja veurem.
La pena imposada pel jutge militar fou un exabrupte, un càstig exemplar que volia dir al món que no estaven disposats a fer ni un pas enrere, a deixar-se espantar per la campanya de difamació i ingerència en els assumptes interns per part d’agitadors professionals i agents estrangers.
Gitat a la seua cel·la es feia creus pensant el munt d’anys que hauria de passar encara tancat, la injustícia del seu cas. Per més que va intentar explicar a les autoritats que ell no volia res amb aquells exaltats amb qui l’havien confós i barrejat per error, ningú no va parar esment.
Un matí fred de tardor, la presó va despertar amb un enrenou diferent i inquietant. La fressa anava in crescendo i a poc a poc va poder distingir de nou crits com aquells i el soroll de corredisses semblants a les del dia de la infàmia, aquell en què el van prendre per subversiu i antipatriota. Esporuguit, va treure el cap i va veure que al pavelló central la batalla era generalitzada. Colps, càrregues i foc. Per pura precaució va començar l'escapada en sentit contrari a les flames fins que, sense saber com, es va trobar al pati. Allà a fora el desconcert era àdhuc major. Camions de bombers, escamots de funcionaris de presons i tanquetes de l'exèrcit conformaven i donaven vida a un caòtic batibull de persones i màquines que anaven amunt i avall. De sobte, va veure un grup de carcellers armats que venien cap a la seua posició. Jutjant que –en el millor dels casos– li donarien batussa pel sol fet d’estar allà, va ajupir-se a la vora d’unes caixes, tancà els ulls i s’encomanà a Déu. Els guàrdies, però, van passar de llarg com si no existira. La lluita era cada cop més aferrissada i violenta. Començaren a sonar els primers trets. La porta principal estava oberta. Sacsejat pel pànic, pensà que en aquell moment el millor era córrer lluny del desori, amagar-se al bosc pròxim i esperar que tot acabés com havia d’acabar. Llavors tornaria per explicar-se i donar-se per pres de nou. Mes la nit va caure mentre les flames encara omplien de llums rogenques el cel i els lladrucs de gossos furibunds el van espentar a seguir fugint sense mirar arrere.
Al cap de tres dies, cansat, afeblit i del tot perdut, va albirar una caserna militar dalt d’un turó. Anà de dret i es va lliurar tractant d’exposar la seua història. Mes aquells homes, tan bon punt van saber que era un pres fugit de Ragotza, el van abraçar, l’alçaren en muscles i li feren festes i gestos de solidaritat.
Havia traspassat la frontera sense ni adonar-se. Estava al país veí, lliure i convertit en un heroi. A partir d’ací la seua vida va canviar: va rebre un reconeixement rere un altre, va ser tractat com un ídol, li assignaren una pensió i un habitatge propi...
S’havia convertit en un símbol.
Tanmateix, per a ell –i només per a ell– de tant en tant es deia:
     -        Si sapigueren de què!!!

FI
Santiago Diaz i Cano

SETGE (mar� 2010)

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia TV) el 10 de març 2010

Paraules: MATEMÀTIQUES, SOBRE, ENERGIA, SETGE, CANVI

Relat: SETGE

     Aquella situació ja durava massa. La població estava desnerida; els soldats donaven mostres de desmoralització i els comandaments militars mormolaven en rogles clandestins pels passadissos de la fortalesa.
      Fins i tot el rei començava a sentir-se defallir, a perdre la fe en la victòria.
     Va demanar consell al Pare Prior del Monestir i aquell li va dir que pregués a Déu Totpoderós. El sobirà va pregar i va fer pregar tothom. Mes l’enemic va seguir amb el setge implacable.
     Després va consultar un bruixot que li va recomanar uns encanteris infal·libles a base d’essències vegetals i sang de verges nascudes durant la quarta lluna. Però les tropes atacants van continuar esbucant pacientment els murs de les torres de defensa i el llenç de llevant.
     Finalment, la seua dona li va suggerir d’anar a veure Ovidi, el savi en matemàtiques i altres ciències del Cel i de la Terra.
     Ovidi li manifestà que no hi veia cap problema. Va fer reunir tot el metall més noble del castell per fondre’l i confegir amb ell dos immensos espills en forma d’enorme cul de bóta. Quan van estar acabats, aprofitant la foscúria nocturna, els van pujar al capdamunt de les torres més altes i els hi van fixar amb unes estructures complexes que permetien de fer-los girar a voluntat.
     A trenc d’alba, amb les primeres llums d’aquell matí de primavera, les tropes assentades pels voltants de la ciutadella assetjada van rebre l’impacte insospitat i màgic d’una mena de llamps encegadors i roents –fets d’una energia blanca que semblava procedir del mateix Cel– i que no feien altra impressió sinó que fóren la ira de Déu desfermada sobre ells. Les tendes de campanya cremaven com torxes, els cavalls renillaven espaordits i els homes començaren a llançar les seues armes per l’aire i arrencaren a córrer sense aturall fugint d’aquella monstruositat inexplicable que els atacava.
     La ciutat quedà alliberada.
     El goig fou gran i els festejos s’allargaren per setmanes.
     Llavors el rei, home noble i agraït, va voler guardonar el savi artífex del triomf i el miraculós canvi.
     Durant l’acte d’ honorança, fou aclamat pel poble enfervorit.Mes Ovidi, quan el mestre de cerimònia el va fer pujar a l’estrada, va exclamar que el mèrit, en realitat, no era seu.
      (Es va fer un silenci feixuc i expectant. Pels racons, tanmateix, una orella atenta hagués pogut escoltar els comentaris dels frares dient que –en bona llei– els corresponia aquella glòria ja que, de no ser pels seus precs, mai no se n’hagueren sortit; puix que ells i només ells havien demanat a Déu que els enviés un dia de sol radiant i ple. La colla del bruixot, així mateix, s’adjudicava la part major del mèrit, ja que era –sens dubte– gràcies al seu encanteri que la reina havia incitat el monarca a consultar un Físic).
     Però Ovidi, al capdavall, va prosseguir, tot aclarint que la idea havia estat d’un savi antic, un tal Arquímedes; de qui, senzillament, l’havia copiada.

FI
Santiago Diaz i Cano

BRUIXA (mar� 2010)

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia TV) el 3 de març de 2010

Paraules:
DISTRIBUCIÓ, VISIÓ, TOTA, ENCOBERTA, SEMPRE

Relat:

BRUIXA

     Vaig despertar-me cec. Aparentment, acabava de perdre la visió; tota. El món s’havia convertit per mi en una taca negra sense fissures ni escletxes, sense plecs ni matisos: en un malson.
     Vaig anar fins el lavabo a les palpentes. Malgrat conèixer molt bé la distribució de la casa, vaig ensopegar repetidament amb mobles i parets. Una vegada al bany, vaig llançar-me aigua i més aigua als ulls per tal d’esborrar el malefici, per tractar de fer que aquella condemna inesperada i injusta s’escolés pel desguàs com la brutícia de cada dia.
     Fou en va.
     Plorava. Vaig notar les llàgrimes regallant per les meues galtes enfebrades i, estúpidament, vaig tindre la idea que tal volta aquella destil·lació del meu cor que s’ofegava faria enterbolir-se –mes que fos per un instant– la foscor del paisatge que tenia fixat a la retina; que li donaria una espurna de vida a ell i un guspireig d’esperança a mi.
     Sempre havia tingut una por immensa de perdre la vista i ara –cruelment i sobtada– aquesta por havia esdevingut una realitat tan sòlida com el bidet contra el qual acabava de colpejar-me la canella amb un dolor intens i agut. Però no vaig veure pampallugues; ni això m’havia concedit aquella dona venjativa. El teló de dol seguia impertorbable; omplint-ho tot, omplint-me tot.
     Havia estat cosa seua; tenia l’absoluta certitud. No era la primera vegada que em gastava una d’aquelles, mes solia fer-ho de manera força més subtil i encoberta; i sense arribar tan lluny. Després ho negava amb vehemència i un somriure, encara que jo sabia que m’estava mentint. Supose que ambdós acceptàvem –mes que fos de manera tàcita– els termes de l’acord i les riscos de la nostra tempestuosa i atípica relació.
     Però aquesta volta havia traspassat una línia.
     La vaig maleir a ella i vaig maleir el dia en què l’havia coneguda... però sobretot aquell en què li havia escopit “...I no et vull veure mai més!!!”

FI
Santiago Diaz i Cano