ALEXIS ZORB└S (de Nikos Kazandzakis)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

LLIBRES: "Alexis Zorbàs", de Nikos Kazandzakis (novel·la)

Ja sabia que era un clàssic. Ara sé el perquè.

Aquesta novel·la autobiogràfica –tot i que això sempre és relatiu– narra les peripècies que viu l’autor a principis del segle XX arran de topar-se amb Alexis Zorbàs, un rodamón singular, tot un personatge que es converteix de bon començament en el veritable protagonista del relat per la seu força vital. Ambdós homes simpatitzen aviat i esdevenen companys inseparables, així com antagonistes filosòfics.

Kazandzakis representa ser un intel·lectual que es refugia sota una mena de budisme reflexiu i racional (més que no meditatiu) i que arrossega un sac de dubtes.

Zorbàs, per la seua banda, és un individu carnal, decidit, arrauxat i contradictori, un home d’acció.

Fins ací les obvietats.

En el text, però, les coses no són tan planes.

Així, l’inculte i heterodox Zorbàs va configurant-se com un esperit més coherent del que pogués semblar al principi, mentre que el lletrat Kazandzakis va mostrant els clevills que l’esquerden.

D’altra banda, l’home d’acció Zorbàs busca respostes per a les grans preguntes en la mateixa mesura que l’home de pensament Kazandzakis anhela passar a l’acció.

L’inevitable procés d’osmosi bidireccional –un altre encert de l’autor– està servit de manera progressiva i subtil.

Raó, ment, intel·lecte.

Carn, instint, animalitat.

Ànima, esperit, cor.

Tres universos que ara xoquen, ara es barregen, ara es confonen.

Aquesta diversitat de formes de relacionar-los crea un brollador constant de riquesa filosòfica, però també literària i dramàtica.

Per tirar només d’un fil: on col·locar la passió, en el territori de la carn, o en el de l’ànima? I què és allò de Zorbàs, passió o només apetit? N’hi ha diferència substancial? És la passió un apetit sublimat? I si ho és, què la sublima, la raó? Etc, etc, etc.

Tanmateix, no voldria fer la impressió que el llibre és un tractat filosòfic disfressat. És una novel·la de cap a cap. Atípica, si voleu, plena de reflexions i de il·lustracions (relats dins el relat), però sobretot novel·la (el títol no enganya) de personatge.

Zorbàs és rústec però intel·ligent, brusc però agut, i resulta interessant i simpàtic encara quan amolla disbarats. Interessant perquè és capaç de despertar, si més no, el dubte. Simpàtic perquè sempre es manifesta de manera honesta, amb una abrupta sinceritat que desarma i una convicció que estaborneix.

Malgrat ser un home cremat per la vida, un home que ja ha vist (viscut) de tot, no ha esdevingut un cínic. Ell continua gaudint amb lliurament absolut cada nou dia, rient-se i plorant per les coses dels homes, contemplant amb l’emoció i el trasbalsament d’un infant l’espectacle del món.

Si hi ha un tema, tal volta siga “la llibertat” o “la llibertat de l’home” o “l’home lliure” (qui sap si no són estrictament equivalents).

Un perill: jutjar Zorbàs (i, ja de pas, la novel·la) amb l’estreta visió de la correcció política actual; els afeccionats a penjar etiquetes patiran (o s’atiparan, depèn de com d’enzes siguen).

Quant a l’estil, moments de lirisme sense cursileria enmig d’un magma de prosa potent, neta com el sol de Creta i nua com els seus paisatges.

Al capdavall, una gran obra, literatura de la bona.

Permeteu-me un darrer comentari: no conec l’original, ni soc un cap expert en el tema, però la traducció (Jaume Berenguer Amenós, 1965) m’ha semblat bona bona, molt lluny de les anodines traduccions que hem hagut de patir en obres més recents; és obvi que, en eixe delicat treball, conèixer la llengua d’origen i la de destí és condició necessària, però aquest cas m’ha refermat en la convicció que no deu ser condició suficient.

Finalment, per a que vos feu idea de tot plegat, un petit fragment (Zorbàs explica a Kazandzakis):

<<És veritat, no t’ho havia dit que tinc un germà, pare de família, assenyat, religiós, usurer, hipòcrita; un home com cal, pilar de la societat...>>

Knock out.

santiago

 

LLIBRES (Desembre 2012)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   

Novel·la:

 

Fiasco, de l’hongarès Imre Kertész (nascut al 1929 i Premi Nobel en 2002).

Text ple d’agudesa i idees interessants, tant en forma de digressions de l’autor/narrador o dels personatges, com en dosis petites, autèntiques perles de lucidesa deixades caure ací i allà.

Cal valorar així mateix l’originalitat en la forma, en especial l’estructura narrativa.

Tot plegat configura una reflexió sobre l’acte creatiu, sobre la mediocritat, sobre el temps i sobre la vida, amb línies argumentals que ara discorren paral·leles, ara es contenen unes a altres, ara queden aturades en un estat de suspensió temporal.

Literatura dins la literatura, ficció que sembla realitat i viceversa, unides quasi inextricablement per l’absurditat comuna i per un sentit de l’humor entre amarg i aspre.

Lectura exigent que, malgrat tot, compensa per la fina intel·ligència que traspua.

santiago

LLIBRES (Novembre 2012)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   

LLIBRES (Novembre 2012)

 

Economia/Sociopolítica:

Hay alternativas, de Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa. Molt ben estructurat, amb explicacions planeres -quasi pedagògiques-  i exemples ben triats, desmunta un per un els típics arguments neoliberals, tant per explicar la crisi com per sortir-ne; i ho fa tot reconeixent en cadascun d’ells la petita part de veritat que hi ha, però denunciant alhora la gran  fal·làcia que l’acompanya. També hi aporta les seues pròpies propostes de futur. Recomanable per a tots els públics.

 

Relats:

Buzón de tiempo, de Mario Benedetti.

Conjunt de narracions en forma epistolar. Amb la seua típica i paradoxal vitalitat melancòlica i el seu estil evocador, Benedetti ens explica petites històries de gent corrent, de records i d’oblits. Unes millors que altres, el conjunt té en tot cas el nivell que un autor com ell garanteix.

 

Novel·la:

La oscuridad exterior, de Cormac McCarthy.

Feia temps que tenia aquesta autor a la llista de lectures pendents. Ara ja puc dir que no m’ha decebut.

Una història que esgarrifa en un entorn i un ambient també terribles. I tot, sense treva ni estridències. Una vegada més queda clar que en Literatura la forma ho és tot (o quasi). Aquesta narració, en mans menys destres podria haver esdevingut un capítol de culebrón. McCarthy, però, la converteix en un colp sec a la panxa. Potència i precisió alhora.

 

santiago

LLIBRES (Octubre 2012)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   

LLIBRES (Octubre 2012)

 

 

Economia/Sociopolítica:

 

¡Acabad ya con esta crisis!, del Premi Nobel de Economia 2008 Paul Krugman.

Potser el pitjor siga el títol. A l’interior trobareu anàlisis i receptes purament econòmiques i no gaire heterodoxes, però bastant clares i sobretot contràries als dogmes neoliberals tan de moda en les darreres dècades. També resulta interessant constatar que les veus en contra d’aquesta forma d’entendre l’economia i el món no són noves, però que han romàs bastant silenciades pels poders fàctics (polítics, mediàtics i, com no, econòmics) per tal de fer creure al conjunt de la societat que no hi havia alternatives als seus programes, ni reals ni tan sols imaginàries.

 

El crash de la información, de l’alemany Max Otte.

Otte és historiador de l’Economia i fou un dels que van predir l’arribada de l’actual crisi allà pel 2006 (per la qual cosa va patir llavors el menyspreu i la burla per part dels seus col·legues aliats amb els poders polítics, econòmics i mediàtics).

Parla, com es pot intuir, d’informació i desinformació, però no ja com a eines de propaganda i manipulació sinó com a part -ara mateix- inextricable del sistema de relacions socio-econòmiques i del manteniment del statu quo. L’estil no és massa polit, però els continguts (anàlisis, exemples, arguments...) són força interessants i en general s’entenen molt bé. També resulta curiós constatar com els capitostos alemanys (bancs, grans empreses, polítics...) no estan lliures de pecat. No és que açò siga tot un descobriment insospitat, però com que darrerament alguns posen a aquell país com a exemple de rigor, seriositat i savoir fer, aquest testimoni cobra valor extra com a contrapunt a tanta bajanada simplista.

 

Destrucción masiva, de Jean Ziegler, redactor especial de l’ONU durant anys.

Amb gran coneixement de causa, l’autor explica les tragèdies que, pel que fa a l’alimentació principalment, es viuen al Tercer Món de manera constant. Denuncia també, i ho fa amb claredat i contundència, les polítiques errònies -quan no cíniques- d’Occident i posa nom als culpables (institucions i persones). Valent i esclaridor.

 

santiago

 

LLIBRES (Setembre 2012)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   

LLIBRES (Setembre 2012)

 

Economia/Sociopolítica:

 

Indigneu-vos, de Stephan Wessel.

Confesse que, malgrat l’evident indignació que sumen els meus articles d’opinió, no havia llegit aquest llibret. I confesse que, ara que ho he fet, he quedat un xic decebut. Potser esperava massa, pel títol i per la fama. Malgrat çò, cal valorar –potser per damunt de tot–  l’autoritat de qui ens diu les obvietats que hi conté: un home que va patir presó a mans de la Gestapo i que va poder fugir-ne, que va lluitar amb la Resistència Francesa, que va participar en la redacció de la Carta Universal dels Drets Humans, que ha viscut a peu de terra diversos programes de desenvolupament de l’ONU per al Tercer Món, i etc, és sens dubte algú a qui cal escoltar. I aprofite per a reclamar la necessitat de ser més receptius (així com la de fer-ho abans no ens falten irrevocablement) amb aquestes persones que van viure els moments històrics més durs i decisius del segle XX. No pequem de suficiència, o pagarem la penitència.

 

Ill fares de land (traduït al castellà com a  Algo va mal) de l’historiador i sociòleg angloamericà Tony Judt.

No estic d’acord al 100%, però quasi. Hi recull molts dels temes que he tractat als meus articles, això sí, ben desenvolupats, expressat tot en un llenguatge molt més acurat i tècnic (mes sense resultar pedant, excessiu o incomprensible) i aportant-hi dades pertinents a cada cas. En definitiva, molt millor que jo. Si afegim que el llibre té dos anys llargs, l’admiració davant l’agudesa de l’autor creix.

Per tot plegat, molt recomanable.

I es pot llegir en una vesprada. Què més voleu?


santiago

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype