QUE SE JODAN (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Comentaris (1)   
   

L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.



QUE SE JODAN


Com la major part dels ciutadans -supose- jo no coneixia de res a aquesta senyoreta tan estirada -en tots els sentits-. Ja sé que no és fadrina, mes no puc dir-li senyora, i jure que desconec la raó.


Aquest anonimat -fins ara- de la diputada Fabra (segurament extensible a més del 90% dels seus companys) em du al cap una primera pregunta: sabem a qui votem?

La resposta òbvia sembla ser no.


Però d'això ja en parlarem un altre dia. Ara, anem al tema.

Probablement és cert que alguns han tractat d'aprofitar la seua relliscada de manera demagògica i poc honesta: no és excusa. Com tampoc ho és que l'expressió proferida per ella anara adreçada als membres del grup socialista i no als aturats (pels quals sent un profund respecte (quina barra!)). Ni encara si, com també ha dit la nova Andrea d'Espanya, estava especialment dedicada a un diputat concret perquè s'havia passat tota l'estona insultant. No em va quedar clar qui era, aquest diputat, ni a qui havia insultat  (tal volta Andreita no volia pecar d'espieta i acusadora).


Tanmateix, el que més em cou de tota la falla, no és aquest fet injustificable, ni l'actitud que el fa possible, sinó que aquesta nena de son pare, aquesta Barbie del PP, resulte tan representativa del que el PP representa. I, més encara, que siga diputada, que ocupe un escó en la teòrica seu del poder del poble: és de riure per no plorar.

Tot i a risc de pecar d'injust, he de dir que la impressió que fa aquesta persona és de no tindre més mèrits que les bones relacions (incloent-hi a son pare) i la falta absoluta d'escrúpols, adobat amb una fidelitat canina al Partit que li Atorga els Càrrecs: tot plegat, allò que podríem dir intel·ligència pràctica (qualitat, per cert, molt apreciada entre els delinqüents).

Això em fa plantejar-me si realment necessitem aquesta mena de gent en les institucions: per fer de claca (insults inclosos) seria millor obrir una Borsa de Treball i contractar -mes que fos per hores-  aturats de llarga durada, no trobeu?


És de vergonya que continuem votant a aquesta colla de pixapolits que es guanyen la vida defensant els privilegis dels privilegiats i menyspreant els pobres pel fet de ser-ho;  a aquesta colla d'inútils sense més afany que pujar en l'escala social, acumular diners que no han suat i -a còpia de fer-los la pilota- relacionar-se amb la classe alta per veure si al final hi arriben; a aquesta trepa d'aspirants a nous aristòcrates.

Reconec que, d'açò, no només hi ha en el PP i les seues rodalies. Però deixeu-me afegir dues coses: primer, que blasme per igual tota la gentola d'aquest coll, s'amaguen sota les sigles que siga; segon, que no es pot negar que en aquesta matèria en el PP són -i de llarg- els campions.


Finalment, després de totes aquestes generalitzacions segurament plenes d'obvietats, no voldria acabar sense tornar al cas concret i a la persona concreta.

I voldria fer-ho per assenyalar una tragicòmica paradoxa: crec sincerament que, si la senyoreta Fabra no hagués tingut una tan bona educació, tal volta ningú s'hagués adonat de l'improperi. El que vull dir és que, si  hagués fet ús d'un senzill "feu-vos fotre" o un "aneu a pastar fang" o qualsevol exabrupte més nostre i menys vocalitzat, probablement la seua expansió hagués passat desapercebuda per inintel·ligible. Tanmateix, arribat el moment de l'èxtasi, Déu va voler que a Andrea Fabra, valenciana de Castelló, li isquera de l'ànima el seu castellà més castís i la seua dicció més clara de col·legi privat -imagine que de monges-: "¡Que-se-jo-dan!".


Bé per son pare i bé per les monges.



santiago

CUES (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


CUES
 

Fa uns dies vaig haver de fer una cua a la porta del Registre Civil per demanar un document, necessari per a anar a la Policia i demanar-ne un altre que al seu torn necessitaré per a fer una sol·licitud davant l'Ajuntament.

Bé, en realitat la cua era per demanar un número per poder entrar a demanar el primer document.

I, a més, era la tercera vegada que hi anava (les dues anteriors havia fracassat).


Ja Kafka va triar , molt encertadament, la burocràcia com a representació de l'absurditat i l'opressió del món modern i l'Estat sobre l'home corrent, aclaparat i indefens.

Tanmateix, no voldria caure en tòpics ni ser injust, que de vegades ens queixem per vici i veiem mala intenció on només hi ha rigor i prevenció de mals majors.

Reconec, doncs, que des de l'època de El procés o El castell  ha hagut persones, institucions i idees que han tractat de fer més senzilla i humana la teranyina burocràtica; i que, de vegades, fins i tot ho han aconseguit.

Però crec que el cas que us contaré no n'és un.


La cosa "funciona" així:

Cada matí, a les nou, quan obrin al públic les oficines del Registre, ix un guàrdia civil amb cinquanta numerets a la mà i els reparteix entre la gent que està esperant-los com els refugiats de guerra esperen el pa que l'Ajuda Internacional llança des de camions als camps de desplaçats (és una exageració, òbviament, però no tant).

La gent, per por de quedar-se sense el numeret que dóna dret a entrar al Sancta Sanctorum de la Documentació Oficial, comença a aplegar-se des de les set del matí o abans.

En una mostra de seny i caràcter civilitzat, cada persona que arriba demana qui és l'últim, com podrien fer a la carnisseria. La gran diferència rau en que ací passen hores, i que la cua és cada vegada més llarga, més caòtica i més indistingible. Després, quan arriba el moment de la veritat, els nervis i la tensió -que, com una ombra amenaçadora,  han estat tota l'estona entre el públic- pugen com un coet i com un coet esclaten: que si vosté ha arribat darrere de mi, que si no s'hi val això de guardar el torn per a un altre, que si mil altres coses que poden sorgir i que no estan escrites enlloc; i llavors toca traure pit i alçar la veu i amidar-se les banyes amb qui siga; i , a més, mentre tota aquella cosa informe feta de persones mou com un ésser monstruós cap a la porta del castell.


Aquesta vegada em van donar el quaranta nou. Tanmateix no vaig poder alegrar-me: darrere de mi van quedar una trentena de persones que, supose, tornarien l'endemà -tal volta més enjorn- per provar sort de nou.

Ja sé que no és una qüestió de vida o mort (si ho fos, cada matí arreplegarien cadàvers), però això no li lleva entitat al desficaci.

Mentre estava allà esperant, acumulant mala sang per a tot el dia, perdent el temps miserablement i innecessària com altres huitanta persones, només podia preguntar-me qui devia ser el subnormal que -en el segle XXI- no havia tingut millor idea que gestionar d'aquella manera absurda un servei al ciutadà. Huitanta persones malgastant dos o tres hores, cada dia de l'any. Multipliqueu: és de bojos!!! I això sense comptar, per immesurable, l'estrès que aquesta situació crea als presents i que de segur els acompanyarà allà on vagen després, i qui sap si no els farà esclatar davant un pobre innocent del tot aliè al tema, i etc.

Com a mínim, indignant.

A més de  trist.

Trist, sobretot, perquè els crits i els insults, les queixes i retrets anaven de víctima a víctima, de desgraciat a desgraciat; perquè ningú no va alçar la veu en contra de qui ens feia passar gratuïtament per aquella prova de resistència física i anímica, contra qui tracta al ciutadà com a bestiar, negant-li drets i dignitat.


Potser un matí qualsevol es donaran les circumstàncies per que les ires acumulades dels homes i dones trepitjats apunten cap a la fortalesa, símbol i hieràtic testimoni de la seua humiliació diària; llavors la cua, convertida en gentada enfurida, tindrà la seua presa de la Bastille, botarà foc a l'edifici i farà caure els tirans.

Després?

Després ja veurem.

santiago

AIRE CONDICIONAT (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
L’OPINIÓ DE L’IGNORANT(Reflexions d’un ciutadà corrent i desinformat) 

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: “L’opinió és com el cul: tothom en té un”.

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


 
AIRE CONDICIONAT 

Crec que no hi ha un electrodomèstic que simbolitze  millor que aquest l’època de desmesura i poc trellat que hem viscut les darreres dècades –i que encara cueja–; eixa època del usar i tirar, del campe qui puga i del qui no la fa és perquè no pot, veritables perles de la insolidaritat i la mesquinesa social.
En primer lloc perquè gairebé sense adonar-nos vam acceptar com a normal el costum de fixar el termòstat a uns nivells de gelor hivernal d’una absurditat dramàtica.
En segon perquè, tot i que aquests aparells, en teoria, converteixen energia elèctrica en frescor, en la realitat la cosa és més complicada. Per a començar, el  fred no és una magnitud física, quasi podríem dir que no existeix. El que l’aparell fa realment és invertir un treball en extraure part de la calor de l’interior dels edificis i escopir-la al carrer en forma d’aire roent (tots hem passat sota un infernal raig d’aquestos).
D’altra banda, com que no són –perquè no n’hi ha– màquines ideals, part de l’energia consumida es transforma en vibracions, soroll o directament en més calor, allò que els científics solen anomenar “pèrdues”.
Deixarem de banda, com a pecat venial que –comparativament– és, la lletjor que aquestes andròmines afegeixen a balcons i façanes d’edificis. 

En definitiva, la paradoxa fonamental rau en que els aparells encarregats de crear frescor, en sentit estricte només creen calor: això sí, pitjor repartida.
Estic segur que, en un d’aquells dies de basca sufocant, la temperatura exterior en una ciutat puja quatre o cinc graus “gràcies” a aquests ginys. La major part de nosaltres hem pogut comprovar com anar de rebaixes d’estiu era/és un passaport segur per a un refredat o una crisi al·lèrgica, amb eixos canvis tèrmics sobtats de més de vint graus. Demencial. 

Tot plegat, em fa recordar aquell costum antic –d’abans de les clavegueres– de llançar les deposicions de les llars per la finestra sense més precaució que cridar “Aigua va!”. 

Ja hi ha tímides legislacions per obligar a construir amb criteris climàtics més racionals i ecològics. I tal volta, algun dia, arribarà la prohibició total d’aquesta mena de trampes tèrmiques.
Mentrestant, tingueu un mínim de respecte pels altres: no en feu ús si no és imprescindible i, arribat el cas, programeu-los a temperatura raonable.
És demanar massa?

santiago

S═ A LES RETALLADES (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voi-la mon cul.

SÍ A LES RETALLADES


Introducció:

Perdó per fer ús de terminologia simplista i binària: rics/pobres, dalt/baix, culpables/innocents, poderosos/desgraciats, etc. Però com que les idees creixien i s'embrancaven imparables com un fractal, m'ha semblat més pràctic provar de fer-ne un resum tot tallant per la soca. He tractat de posar alguns matisos en comentaris subordinats i intentaré ampliar-los amb futurs articles que hi enllacen. De tota manera, supose que els matisos també podeu afegir-los vosaltres, que ja deveu tindre els ous peluts (quan no el cul pelat). D'altra banda, per desgràcia, la realitat cada vegada s'ajusta més a aquest retrat sense grisos. Finalment, vull deixar clar que mai no he confós ric amb dolent i pobre amb bo, però és indubtable que aquesta identificació s'acosta més a la veritat que la contrària i -deixeu que duga l'Evangeli en suport meu-  Jesús-Crist ja va profetitzar: "És més fàcil que un camell passe pel trau d‘una agulla que un ric entre al Regne del Cel".


Proposta:

Fins ara la lluita dels partits de l'oposició contra el Govern de Rajoy s'ha limitat pràcticament al lema NO A LES RETALLADES. Això em recorda l'acudit aquell del minusvàlid que va anar a Lourdes i, en veure's caient sense fre per un pendís, exclamà "Maredeueta, deixa'm com estic!".

Fart d'aquest eslògan, però més encara de l'actitud tèbia i pansida que el sustenta, vull proposar la plataforma SÍ A LES RETALLADES. A continuació, la meua llista de mesures; no cal dir que podeu afegir-ne al gust:


  • - SÍ A LES RETALLADES en el Govern:

Si és cert que tot el que fa el nostre (?) Govern (??) li ve marcat per la UE, per a què el volem? Fotem-los fora per inútils i innecessaris.

I si no és cert, fotem-los fora per mentiders.

En qualsevol cas, estalviarem uns quants sous tan superflus com substanciosos.


  • - SÍ A LES RETALLADES -amb independència del punt anterior- en el nombre de polítics i en els seus sous, dietes i complements:

És decent que un representant del poble (el que siga) guanye 20 o 30 (?) vegades més que un treballador (de nou, el que siga)?


  • - SÍ A LES RETALLADES en el nombre d'assessors dels càrrecs electes, i en els seus emoluments:

 Quin sentit té que la persona elegida per a una tasca necessite d'altres  per a dur-la a terme? Si no està preparat, que no es presente. Reconec que el món que vivim és complex i que tal volta aquesta mena d'ajudes poden ser necessàries, si més no, puntualment; però, aleshores, no seria més just que la remuneració dels assessors isquera de la butxaca de l'assessorat ?


  • - SÍ A LES RETALLADES en el nombre i les remuneracions (sous, dietes, indemnitzacions, jubilacions i etcèteres) dels membres de Consells d'Administració de Caixes i altres entitats públiques o de participació pública:

Que alce la mà qui no trobe escandalosos els emoluments de tota aquesta gent, en qualsevol data i circumstància, però més encara en un context de crisi, de la qual a més són en bona part culpables o, almenys, responsables.


  • - SÍ A LES RETALLADES en les despeses sumptuàries de totes les Administracions Públiques:

De nou, que alce la mà qui no trobe escandalosa la quantitat de diners emprats en dinars i festetes d'eixes que es donen els polítics entre sí amb qualsevol excusa, o la emprada en cotxes oficials de luxe, o en retrats milionaris (pessetísticament parlant) dels caps de colla locals (o de l'ambit que siga), o en obres d'art i artesania (segurament d'amiguets) per a despatxos i sales de reunions, i tota la resta.


  • - SÍ A LES RETALLADES en el grau d'impunitat dels corruptes i adjacents:

Per què no dediquem d'una vegada per totes recursos a Justícia, especialment a Fiscalies Anticorrupció i Tribunals Especials que vigilen i empresonen amb prestesa a espavilats i  sangoneres, encastats en la cosa pública, a la mínima infracció legal? Segur que seria una inversió rendible, en diners i en salut democràtica.


  • - SÍ A LES RETALLADES en les facilitats a l'economia especulativa i els qui se n'aprofiten:

D'acord que l'economia sempre té quelcom d'especulativa, però ja m'enteneu.


  • - SÍ A LES RETALLADES en els beneficis de rics i riquíssims:

No és tolerable que alguns ciutadans guanyen milions d'euros anuals per no fer res mentre que altres no arriben ni a deu mil per doblegar l'esquena cada dia de l'any.


  • - SÍ A LES RETALLADES en l'IVA dels productes bàsics:

I per bàsics vull entendre els d'alimentació, salut, habitatge, educació i cultura.


  • - SÍ A LES RETALLADES en els desallotjaments per impagament d'hipoteca:

No seria més just i saludable que el Govern decretara una moratòria, amb caràcter retroactiu, i una revisió a la baixa de les condicions dels préstecs, almenys mentre dure la crisi?


- SÍ A LES RETALLADES en...


Reflexions post-part:

Si no reaccionem ara, de manera mesurada però ferma, potser voldrem fer-ho massa tard, quan la tensió haurà arribat a un punt de no retorn, quan la violència cega serà imparable, quan el conflicte, convertit en guerra, no podrà ser domesticat ni dut per viaranys de confrontació ideològica-dialèctica. Com a exemple, la marxa dels miners del carbó a Madrid: va acabar a garrotades, i alguns dels eslògans corejats sonaven força  amenaçadors ("La próxima visita, será con dinamita"); malgrat no ser més que paraules, palesen un grau de descontent que, per aquesta via que els capitosts i els seus capatassos ens volen vendre com a única factible, només pot anar a més -en intensitat i en extensió-.

Algun cínic o eixelebrat dirà que això és justament el que cal, una bona guerra que netege, que faça caure els dèbils i marque un nou inici amb nova espenta en una societat minvada però sana. D'aquests només puc dir que o no tenen  fills o no han tingut mare.


També hi ha qui diu que no tibaran massa la corda, que no els interessa, que si no fomenten el consum, l'economia s'enfonsa, i coses per l'estil. Obliden que l'actual forma de producció i de relacions socials i econòmiques entre individus i classes és només una de les possibles i fruit de circumstàncies ben concretes: Feudalisme, Imperis Colonials, esclavitud legal, revolucions burgeses, Revolució Industrial, avenços científics i tecnològics, acarnissades lluites obreres, Guerra Mundial, contrapès del Bloc Comunista i Guerra Freda, i més. Dit al contrari: altres models de sotmetiment i explotació (fins i tot d'esclavatge) són perfectament viables. Si no em creieu, feu una ullada a la Història, o a la perifèria del "nostre" món, sempre tan orgullós i miop (Xina, Índia, Corea, Aràbia Saudí, Amèrica Central, Àfrica...). I encara, si no en teniu prou, podeu capbussar-vos en futurs possibles de la mà d'obres de ficció del cinema i/o la literatura: 1984, Fahrenheith 451, Els Jocs de la Fam, Soylent Green (Quan el destí ens atrape), Blade Runner, i tantes altres (sense entrar en valoracions artístiques).


Farem mal de confondre l'enemic. He vist a ciutadans humils -pobra gent angoixada perquè té una feina de merda (desagradable, dura, mal pagada, incerta, i tot el que vulgueu), o perquè no li arriba per fer front a la Lletra del Banc i tem perdre la "seua" llar que ja ha mig pagat, o perquè fa temps que està a l'atur i se sent un inútil que no té res a oferir a la societat, rebutjat i prescindible-  acarar-se amb funcionaris de nou-cents euros al mes, acusant-los de privilegiats i mals treballadors, fent-los responsables del mal funcionament de serveis mancats de recursos, fent-los responsables fins i tot -mes que fóra inconscientment- de la seua dissort. Després he vist a eixos funcionaris maleir els aturats perquè xuclen els recursos de l'Estat, cosa que fa que ells vegen rebaixats els seus ja migrats sous. I a tots dos estaments de desgraciats tirant la culpa als immigrants, etc-etc-etc. És obvi que resulta més fàcil barallar-se amb qui tens a nivell de terra, amb qui és tan feble com tu; però no és just i, a més, no només no ajuda a solucionar el problema, sinó que l'agreuja: com més dividits i enfrontats ens tinguen als de baix, millor ho tindran els de dalt. I ells ho saben molt bé. No mireu al voltant amb ira, amb ira cal mirar cap amunt.

Vigilem de no caure tampoc en patrioterismes de ximplets. Açò no és una qüestió de països, sinó de diners i, per tant, de classes (o és que coneixeu res més apàtrida que els diners?). "La Merkel i els alemanys tenen la culpa de tot", diuen alguns amb una convicció un punt naïf. Primerament, la Merkel no representa als alemanys. En teoria tan sols representa -almenys per al cas que ens ocupa- els qui la van votar. En la pràctica, però, ni això. En la pràctica només representa els interessos dels bancs i de les grans corporacions alemanyes. Cert que la major part dels individus beneficiats deuen ser alemanys, però mireu-ho a l'inrevés: ni tots són alemanys, ni tots els alemanys hi són; el que sí que són tots és rics.


Al capdavall, la ironia més esgarrifosa és que els mateixos que van fer l'agost mentre provocaven la crisi (això sí, ajornada) intenten ara traure'n profit (això sí, sense ajornament ni misericòrdia); i ho estan aconseguint gràcies a la nostra resignació, filla en part d'un sentiment de culpa hàbilment escampat per ells mateixos. Podem ser més bledes?!


Tal volta ha arribat el moment de mostrar les dents, que ja hem mostrat prou el llom.


Si no, al pas que anem acabarem per desitjar que ressuscite  Franco: almenys ell volia   -o això deia- que cada espanyol tinguera casa pròpia, atenció mèdica i una escola per als fills.


Mentrestant, per si de cas, podeu anar fent camí: entreneu a torcar-vos el cul amb un dit.


No vull acabar sense dir que, de fa temps, trobe a faltar una resposta per part dels catòlics (no tant de l'Església) adequada al seu sentiment religiós i les ensenyances del Fill de Déu. És clar que no seria una resposta revolucionària, almenys no en un sentit violent (ni falta que fa), però no em puc creure que s'identifiquen amb les receptes neoliberals per injustes, insolidàries i mancades de qualsevol espurna d'humanitat.


Comiat:

En definitiva, tal volta l'única pregunta que importe -ara com abans- siga quina mena de món volem deixar als nostres fills.


Fins la pròxima

santiago

PRESENTACIË (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)


PRESENTACIÓ


Com alguns ja deveu sospitar, el títol i el subtítol d'aquesta secció volen ser, a més d'una veritat estricta, una reivindicació: la de que els ciutadans no tenim per què ser experts en sociopolítica, ni en economia aplicada, ni en gestió forestal, ni en res de res.

I que, tanmateix, tenim tot el dret -i malauradament l'obligació- d'opinar; opinar del món que ens envolta i dels polítics que ens toca patir; opinar de les lleis i de la seua aplicació; opinar de les visites del Papa o de la programació televisiva i de les seues estratègies publicitàries; opinar de tot. No és xafardeig, és una necessitat social: totes aquestes coses ens afecten, marquen les nostres vides dins el grup, tant si ho volem veure com si no.

També reivindica el dret de no estar informats, no en el sentit d'informació zero -cosa impossible- sinó en el de no viure pendents de les notícies de diaris i telediaris, dels butlletins de les Borses o del facebook de la gent important. Sense menysprear tampoc a qui vulga fer-ho: salut i bona sort.

Així mateix vol expressar, en sentit invers, que aquells que sí són experts en alguna matèria, i justament per això, coixegen en molts altres aspectes de la vida. En definitiva, que tots tenim una bona part d'ignorants, i que no podria ser d'una altra manera.

Per tant, cal que fem ús d'aquest dret/deure sense por, sense vergonya, sense deixar-nos aixafar per aquells que ens tracten com si fórem criatures estúpides i incapaces només perquè han estudiat o han llegit alguna cosa que nosaltres no; sense deixar-nos enlluernar per la xerrameca  pseudotècnica de tants polítics i opinadors professionals, per l'allau de xifres i dades que sovint usen com a gasos lacrimògens. Vergonya cal tindre de mentir, d'enganyar i/o manipular. Però d'opinar - si hom ho fa des de la humilitat, sincerament i honesta-  no; mai.


Potser, tot plegat, done la impressió que estic enganxat a aquest vici, que m'agrada més que l'arròs caldós, que ho necessite com el respirar. Em creureu o no, però és ben bé al contrari: opinar em fatiga; m'agradaria poder viure sense haver d'opinar, sense haver de contrastar els eslògans i missatges rebuts a diari amb les lleis de la lògica, amb el sentit comú i amb els eslògans i missatges rebuts en el passat; m'agradaria, més encara, viure sense ni haver de rebre tot aquest allau d'eslògans i missatges a diari. Dissortadament, la vida en societat fa que hui dia açò siga gairebé impossible, i cada vegada més.


Per a acabar voldria portar ací una sentència que em sembla adient per resumir l'esperit de la secció, i que segurament usaré -a mode de recordatori- per encapçalar cada article. Es tracta d'una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voi-la mon cul.


santiago

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype