L'HOME HIPOTECAT (Octubre 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   

L’HOME HIPOTECAT

 

A diari veiem desnonaments, execucions d’ordres de desallotjament d’habitatges per impagament de la hipoteca que arrosseguen. Veiem com els fins aleshores habitants d’eixos immobles es resisteixen, ploren, amenacen amb suïcidar-se (alguns acaben per complir-ho)... Veiem com associacions i grups de veïns solidaris intenten recolzar la seua resistència, o conhortar-los en moments tan durs. I veiem com la Policia o la Guàrdia Civil els tracta (als uns i als altres) de manera violenta i expeditiva, sense la menor empatia, fins i tot amb cert menyspreu.

És un drama evident que posa rostre a una estafa oculta, i tanmateix tan òbvia, que esgarrifa per partida doble.

Al fil d’aquesta catàstrofe social i humanitària, darrerament se sent molt a parlar en cercles polítics i en tertúlies diverses de la “dación en pago”. Alerta, que ens la voldran clavar com la gran conquesta, l’assoliment, per fi, de la justícia pel que fa al dret a la vivenda.

Ben cert que a hores d’ara la situació és molt pitjor: si deixes de pagar, vas fora de “ta” casa, deixa de ser “teua”, i encara has de amollar-li al Banc (que és qui se la queda) els diners que faltaven per liquidar el deute monetari.

Em demane, jo:

-         És que la casa que es queda el Banc no té cap valor?

o       Si la resposta és no, per què dimonis fan pagar al client un taxador (designat per ells) abans de fer efectiu el préstec?

o       Si la resposta és sí, per què doncs el deute continua sent després el mateix  que abans de l’expropiació? No seria més lògic (des d’un punt de vista estrictament liberal capitalista!!!) que es fera una liquidació a data present? Tant debies (A), tant has pagat (B), tant val la casa que ara et prenen (C)... fas la suma B+C, li ho restes a A i resulta la liquidació. L’operació (amb tots els matisos i actualitzacions que vulgueu) seria  relativament simple. El problema, supose, és senzillament que se li  acabaria (a la Banca) aquest negoci tan substanciós com arbitrari que tenen muntat, aquest espoli legal que venen exercint de fa un segle llarg tot aprofitant-se de la seua posició de privilegi i d’una necessitat vital bàsica dels ciutadans com és l’habitatge.

 

 Llavors, la ja esmentada “dación en pago” només tindria sentit (seguint encara amb el criteri estrictament liberal capitalista) si l’operació A - (B+C) donara zero. Si A fos  major que B+C hi hauria deute a favor del Banc, d’acord. Però, i si B+C resultara major que A? En tal cas, per la mateixa regla, el Banc hauria de pagar la diferència a la família desnonada!!!

Podria argumentar algú que el Banc té aquests avantatges perquè corre risc de perdre els diners prestats. Fals: obliguen a contractar una assegurança de la vivenda i una de vida, per estar coberts si passa res al client o a l’immoble (1); a més, no ens deixem enganyar, que si la valoració de la vivenda és correcta, el Banc guanya sempre, fins i tot encara que el client no pague ni una sola Lletra.

Podria argumentar algú que els Bancs no són immobiliàries, i que no volen pisos, sinó diners. Excuses: els Bancs volen qualsevol cosa que deixe rèdits; potser temps arrere van ser entitats especialitzades (i ja seria un avenç que ho tornaren a ser), però a dia de hui semblen supermercats; i si a alguns encara els fa nosa haver de gestionar vendes d’habitatges, ja s’espavilaran a crear departaments o a signar acords amb entitats més posades (molts ja ho han fet a causa de l’enorme increment del seu patrimoni immobiliari en els darrers anys); per últim, tampoc seria cap disbarat que el client poguera seguir vivint en la casa hipotecada encara que (per impossibilitat, no per caprici) deixara de satisfer les Lletres, sempre que continuara pagant els interessos en espera de temps millors (no estic parlant d’una re-negociació (que ja es fa, però sempre collant més encara a la part feble) sinó d’una mena de congelació del procés: en aquest cas no generaria drets en l’adquisició, òbviament, però tampoc no hauria de perdre’n).

Podria argumentar algú que si el negoci no fóra tan redó com ho és ara, els Bancs deixarien de fer préstecs hipotecaris i llavors el remei seria pitjor que la malaltia. Error: encara que el negoci no fóra tan redó, mentre fóra negoci (i ho seria: comissions, taxes, interessos, fidelització de clients...) seguirien ficats, podeu estar-ne segurs; i si no, simplement caldria crear –o amenaçar amb crear-la–  una Banca Pública (almenys hipotecària); sí és cert que tal volta unes condicions menys favorables a la rapinya que han exercit fins ara els faria ser més cautelosos a l’hora de concedir préstecs, però això no sembla tan mala cosa després del que hem vist.

 

Si considerem que en la nostra societat l’habitatge és un dret, l’Estat ha de garantir que siga un dret real.

Òbviament no estic parlant de subvencionar xalets de luxe ni segones residències per a rics (que, irònicament, és el que en certa manera s’està fent ara, amb les mesures de salvament als Bancs), sinó de facilitar a la gent normal l’accés a primeres vivendes dignes i en condicions d’adquisició que no hipotequen la vida de les persones, perquè llavors el dret ja no és un dret, sinó una condemna.

També se senten veus diverses dient que cal fomentar la cultura del lloguer. Com a eixida parcial i/o temporal no em semblaria malament si les mensualitats foren veritablement baixes i no iguals o més altes que la Lletra per compra amb hipoteca.

Tanmateix, com a solució global la trobe bastant tramposa i hipòcrita (encara des d’una lògica liberal capitalista): perquè es tractaria, resumint-ho molt, de que els pobres s‘acostumaren a pagar als rics pel dret de viure sota un sostre.

Perdoneu si soc massa sensible, però a mi això em sona més feudal que no altra cosa.

A vosaltres no?

 

 

 

(1) Si més no, aquesta és l’excusa que ells donen. En realitat sembla més prompte una estratègia per traure diners extra, atès que l’asseguradora sol ser del mateix Banc.

NECROLIBERALISME (Octubre 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
NECROLIBERALISME 

Quan, ara fa ja algunes dècades, molts polítics –especialment anglosaxons–  començaren a profetitzar que una vegada anorreat el model comunista, per fi l’interés individual, la iniciativa privada i el Mercat Lliure portarien la prosperitat per tothom i pertot arreu a mi em va semblar una burla que no es creien ni ells; una més. De fet, no tenia cap dubte de que mentien com solen fer, de que intentaven tapar amb paraules boniques i esperançadores certeses inconfessables i vergonyants.

Quan, amb un poc de retard, Aznar i els seus delfins van importar/imposar aquesta filosofia (o més aviat religió) a l’Estat espanyol, encara m’ho vaig creure menys.

Si a nivell teòric el Neoliberalisme ja em feia tota la fila de ser un desficaci infumable o  una colossal mostra de cinisme, ara, després de tot el que hem vist, crec que podem afirmar que també a nivell experimental s’ha destapat com una ideologia-estafa.

El que de deveres que ni tan sols sospitava era que hi havia gent amb Diplomes i Doctorats i Premis Nobel que no només s’ho creien, tot allò, sinó que li havien donat un suport intel·lectual. O jo no havia sentit a parlar de l’Escola  de Chicago o no hi havia parat esment. El cas és que quan, fa ben poc, he sabut de tota aquesta colla, no hi donava crèdit. Clar que, pel que sembla, es consideraven a sí mateixos científics; a partir d’ací, ens podíem esperar qualsevol cosa. No em malinterpreteu, no estic menyspreant l’Economia com a disciplina de coneixement, ni dubte que els seus mètodes intenten ser rigorosos, objectius, asèptics i universalment acceptats, almenys fins on la bona voluntat arriba; però d’ací a pretendre equiparar-la amb les Matemàtiques o la Física, i voler predir el comportament del Mercat com si fos el del Sistema Solar hi ha un gran salt; i és un salt mortal.

Un economista de prestigi (no recorde el nom) però sens dubte més humil que els ja esmentats, va dir fa temps que per creure que el Mercat lliurat a sí mateix actuaria de manera racional i eficient (1) calia ser un boig... o un economista.

Tanmateix, i malgrat les evidències, els que fins ara han tret profit de l’engany segueixen i seguiran tractant de mantindre el dogma per poder continuar xuclant. Dit d’una altra manera: que ells no amollaran el mos si no és que els hi obliguem.

 

Supose que algun dia la Història jutjarà el Neoliberalisme com el que ha sigut: la doctrina més perniciosa i criminal del segle XX, amb més morts, crueltat i patiments humans sobre les seues esquenes que Hitler i Stalin junts (2).

Fins aleshores, però, haurem de suportar les seues fuetades de bèstia moribunda uns quants anys (en les nostres mans està que no siguen dècades) i contemplar, arreu del món, com en nom de la Santíssima Llibertat d’Empresa –dret fonamental de l’espècie humana–  encara es nega a persones individuals, a famílies i a pobles sencers el privilegi de tindre una terra que considerar pròpia, una llar on refugiar-se de la intempèrie o un poc de menjar que dur-se a la boca cada dia (3).

Salut.

  

(1)   No diguem ja justa o humana

(2)   Sé que les doctrines/ideologies/religions... són ben poca cosa sense els qui les apliquen o agafen com a excusa per a actuar, però trobe que s’entén. A més, aquesta en concret, a diferència de moltes altres, no sembla una víctima de la prostitució i les interpretacions interessades, sinó més aviat un trage fet a mida.

(2)/(3) Potser sone exagerat per a alguns, però a Espanya –sense anar més lluny– els desnonaments ja són plaga, i al Segon i Tercer Món moren o queden tolits cada dia milers de xiquets i adults, per fam/malnutrició i malaties curables, gràcies a les receptes neoliberals implementades per Occident i pels corruptes governs-titella dels països pobres (via fons d’inversions, empreses multinacionals i OMC, és clar, però també per organismes de l’ONU esclaus de les directrius/suport econòmic dels Estats poderosos, que al seu torn representen els interessos de les seues oligarquies, i torna a començar...). Per qui vulga dades concretes o testimonis més autoritzats, el llibre “Destrucción masiva”, de Jean Ziegler (Redactor de l’ONU per al Dret a l’Alimentació), pot ser una bona referència.

D’altra banda, si els ciutadans del Primer Món no espavilem a plantar cara,  podem acabar igual (o paregut). Fem-ho, doncs, per nosaltres i per ells.

(R)EVOLUCIË DEMOCR└TICA (setembre 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 L’OPINIÓ DE L’IGNORANT
(Reflexions d’un ciutadà corrent i desinformat) 

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: “L’opinió és com el cul: tothom en té un”.Així doncs, donant-la per bona...
Voilà mon cul.  

(R)EVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA 

No seré jo qui diga que no tenim un règim democràtic: hi ha eleccions lliures (!), Constitució (i Tribunal Constitucional (!!)), Parlament representatiu (!?!), separació de poders de l’Estat (!?), imperi de la Llei (!??), etc.

Però tampoc seré jo qui negue que ha arribat el punt en què tot això s’ha pervertit de tal manera que ha quedat en pura teoria, en paraules al paper. Ha arribat el punt en què la pràctica continuada (des de i al voltant del poder polític) de corruptes i espavilats (de dins i de fora, no ens enganyem) ha desvirtuat un sistema, pensat inicialment per a la mesura i l’equilibri, en benefici d’ells i en perjudici de tota la resta.

Tampoc no crec que ningú s’atrevisca a qüestionar que el concepte democràcia inclou el de sobirania popular (o ciutadana) i que sense aquest, no té sentit. Doncs bé, ara com mai es pot veure que això ha esdevingut una quimera, quasi una burla.

Llavors, estem davant el moment històric on no podem seguir esperant que la cosa s’arregle per se, que l’espiral negativa de sobte invertisca el sentit de la marxa. Però menys encara que la solució vinga de mans dels que han fet la destrossa i –cínicament–  proposen més del mateix.

Cal, per tant, fer un pas endavant, pegar un calbot ètic, ciutadà i cívic a eixa colla de sangoneres i adjacents, per egoistes, irresponsables i manipuladors (quan no directament mentiders).

Ja tenim motiu.

 

Sé que la paraula Revolució, en política, espanta a molts. Si més no, d’entrada.

I ho fa, primer, pq duu a la ment imatges de mil pel·lícules vistes on la gent moria o es podria a la presó pel simple fet de reclamar Justícia, Drets o Llibertat. És el model de les antigues revolucions, convertides en autèntiques guerres, com ara les burgeses d’Amèrica del Nord i França (final S. XVIII) o la boltxevic a la Rússia tsarista (inici S. XX).

En segon lloc, la paraula tira arrere també pq s’associa amb un estat de coses post-conflicte gens afalagador: represàlies, anarquia, fam, plagues i dolors sense fi...

Les persones corrents temem els patiments i la violència, més encara si no hi ha garanties de que de tot plegat sorgisca res de bo; i més encara si tenim fills. És normal, i amb eixa por juguen a favor seu.

Però el ben cert és que des de la fi de la Guerra Freda, se n’han produït unes quantes revoltes democratitzadores molt diferents a aquelles revolucions dramàtiques i novel·lesques. I si no les tenim tan presents és justament pq no van fer tant de soroll, no van vessar quasi sang, no van ser tan espectaculars. Les darreres revolucions a Europa s’han fet amb un mínim de violència i amb poquíssimes baixes (moltes d’elles sense cap ni una) i això que, en general, els ciutadans es van alçar contra règims polítics incomparablement més cruels, repressius i militaritzats que el nostre.

Si no em creieu, podeu consultar dades sobre els alçaments populars a Polònia, RDA, Txecoeslovàquia, Sèrbia, Ucraïna ...

També és bon exemple de canvi profund i tanmateix pacífic la proclamació de nostra II República (la guerra del 36-39 fou una altra cosa).

O el derrocament de la dictadura a Tunis, ja posats.

Peus de fang.

 

De tota manera, per si encara no és prou, propose als temorosos recalcitrants que hi suprimisquen la R, del títol: a mi, EVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA també em serveix.

En definitiva, que no estic cridant a les armes i a les barricades físiques, però tal volta sí a les metafòriques, que poden ser tant o més reals i efectives.

 

Per començar, un lema.

No cal anar lluny: Llibertat, Igualtat, Fraternitat són perfectament vàlids ara mateix com a emblema reivindicatiu. També Justícia, Democràcia, Solidaritat i Dignitat.

El millor de tot (també el pitjor), és que aquests conceptes podeu trobar-los a gairebé qualsevol Constitució del Nostre Entorn, inclosa la nostra; també en moltes de les Declaracions i Acords de la Unió Europea. Així que, tal volta, l’únic mot que caldria afegir-hi, podria ser Reals (que no Reials).

Ja tenim bandera.


Però posem un peu al terra.

Per tractar de fer efectiva aquesta tirallonga de Paraules Boniques o de  Valors Elevats i (espere) Compartits, deixeu-me proposar uns quants punts. Tal volta són massa abstractes i estan formulats en negatiu, però també és una forma de dir què volem; a més, arribat el cas, estic segur que persones més afinades serien capaces de traduir-ho tot plegat a enunciats afirmatius i concrets.

 Els números no tenen un sentit d’importància o preferència i només volen servir per identificar/distingir. 

1- Contra la Dictadura financera, començant per revisar/negar el Deute i/o els interessos (els USA (i altres països) ja han fet ús en el passat del concepte Deute Injust (o Canalla o cosa així)).

2- Contra tota forma d’economia purament especulativa. Fins i tot, els ja tristament famosos atacs especulatius al Deute Sobirà (!?) podrien ser qualificats d’accions terroristes i tractats en conseqüència, no?

3- Contra la corrupció (dotar a la  administració de Justícia de mitjans (econòmics, materials i humans) específics per a combatre-la eficaçment).

4- Contra la negació o les retallades de drets fonamentals (Declaració Universal de Drets Humans, mínim). En especial:

a)         -Vivenda.

b)         -Educació.

c)         -Seguretat/Solidaritat Social (malaltia, minusvalidesa, atur, jubilació...) però no simbòlica, sinó real i digna.

5- Contra qualsevol llei regressiva (que puga fer augmentar de facto les desigualtats socials) o atemptar contra la dignitat humana.

6- Contra qualsevol llei (especialment les electorals) que dificulte l’accés dels ciutadans a les decisions polítiques o distorsione la voluntat del poble (qui trau un 1% dels vots possibles té dret a un 1% d’escons; i, si el 30% no vota, hauria d’haver un 30% d’escons buits per a recordar-nos-ho a tots).

7- Contra els blindatges (tant jurídics com econòmics) dels càrrecs públics (electes o designats) i contra tota forma d’impunitat.

8- Contra l’opacitat (lleis de transparència efectives).

9- Contra els privilegis de la Banca (si ha de ser un pilar de l’Estat, nacionalitzar-la i/o regular-la/vigilar-la al detall pq siga social, ètica i cooperativa, no depredadora; i si no, mesures pq els ciutadans tinguen accés a tots els drets fonamentals (en especial l’habitatge) sense haver de posar-se en mans dels Bancs).

10- Contra la destrucció/banalització del patrimoni natural i cultural –material o immaterial– (no a polítiques i accions especulatives i/o agressives, menys encara si són irreversibles).

11- Contra el malbaratament de recursos (materials i energètics).

12- Contra l’augment de producció i consum d’energies no renovables (en valor absolut i relatiu) així com de la contaminació en general.

13- Contra l’establiment de relacions comercials (ni directes ni indirectes) amb els Estats que no tinguen el mateix compromís amb els valors del lema.

14- Contra les diferències de beneficis anuals, entre persones, superiors (per exemple) al factor cent, en termes reals i globals.

15- Contra la concentració de poder en totes les seues formes i les conxorxes entre poders diversos (lleis severes/efectives per evitar l’acumulació de diners, de càrrecs polítics, judicials, de propietats d’interès social, mitjans de comunicació (dins aquest apartat, no a la privatització de TVs i ràdios públiques; sí a la seua despartidització i sí a la seua apertura a la participació de la societat, sempre en clau de servei públic), etc). A banda dels jutjats ordinaris, i igual que hi ha Tribunals de la Competència, podria hi haure altres que vigilen per evitar aquests mals i que puguen també fer d’Observatori, emetre un informe anual i proposar noves lleis al Parlament quan detecten escletxes o insuficiències en la legislació sobre aquestes qüestions.

 

Ja tenim (perdoneu l’atreviment) Programa.

 

I si  ens diuen que no podem triar com volem viure, pq els Mercats açò, la Globalització allò, o que el Món fa servir altres regles (excusa/mentida que usaran, que ja usen) doncs diguem-los que volem jugar en una altra lliga o a un altre joc: no patiu, que aviat trobarem (si és que no n’hi ha ja molts a punt) companys de viatge disposats a funcionar amb les mateixes normes que nosaltres.

 

Ara, posem-ne l’altre (peu al terra).

Ja estaria bé fer dimitir Govern i Parlament, i convocar eleccions sota una llei de proporcionalitat directa (pq si no tornarem a les mateixes) per a redactar una nova Carta Magna (quin nom tan pompós).

Més encara (o menys): ben mirat i sent pràctics, l’actual Constitució podria servir (de moment, si més no) sempre que, en el seu nom, el nou Parlament  revise/revoque totes les lleis que han desvirtuat els seus títols i apartats que apuntaven vers una societat de dia en dia més justa, lliure i progressista (que, si no recorde malament, alguna cosa hi havia, d’això) sobretot pel que fa a la fiscalitat i als drets ciutadans. Dit d’una altra manera, per començar ja seria prou de brandar la Constitució vigent per fer que les línies que marcava en eixe sentit es facen realitat i no siguen, com ara, majorment paraules buides.

És més, aquells que es reclamen liberals de debò, haurien de subscriure eixos mínims. No ens equivoquem: Thatcher, Reagan o Bush no són/eren autèntics liberals (i, per cert, Esperanza Aguirre tampoc (ni la majoria del PP)); a ells només els interessava la llibertat dels rics per viure de renda i a costa dels pobres (com a l’Antic Règim feudal-aristocràtic) o dels poderosos per acumular més poder (i no hi ha principi més antiliberal que el de l’acumulació o concentració del poder); tot això barrejat amb una mena de patriotisme folklòrico-militar (de nou, en les antípodes del liberalisme més pur i clàssic, tot i reconèixer que mai no fou una doctrina monolítica).

Si faig aquesta mena de rebaixa conciliadora final és pq crec sincerament que, per encetar el nou camí, com més siguem, millor, que ja discreparem després; però en un marc realment més democràtic i de major igualtat (almenys d’oportunitats) on discrepar ja no siga cansat i descoratjador per sacrificat i estèril.

 

Només ens falta l’estratègia .

Tal volta siga la part més difícil i alhora més oberta.

En aquest sentit, no tinc respostes clares, però qualsevol forma de desobediència civil justificada (millor si és associativa) podria anar en la bona direcció. Per suposat, no hi ha que perdre ocasió de manifestar queixa o descontentament. I també em sembla encertat muntar actes simbòlics com ara ocupacions de seus bancàries o supermercats (encara que no sé si Mercadona fou la millor tria), o l’obstaculització dels desnonaments per impagament d’hipoteca, o col·lapsar el mail del Ministeri X amb queixes i propostes, o el setge al Congrés...

No oblidem, però, que els grans mitjans de comunicació (anomalia antidemocràtica que ja he denunciat més amunt) estan en mans quasi exclusivament de capitostos i grups pro-deixemtotcomestà (així els de dreta com (no tant, però també) els d’esquerra), de manera que, en cada acció, cal guardar molt bé les formes per evitar que es torne contraproduent. Per tant, busqueu que hi haja una bona raó concreta que la justifique (sense que això signifique renunciar a usar-la com a reivindicació més general o contextualitzada, sinó tot el contrari). Cal que siga pacífica o amb un mínim de violència quirúrgica (i mai contra les persones). Cal que siga grupal o representativa o recolzada per un col·lectiu.  Mentre es du a terme, cal recordar-se’n de i/o solidaritzar-se amb altres grups o col·lectius de desafavorits i/o lluitadors.

Fugir especialment d’enfrontaments amb altres ciutadans i amb les Forces de l’Ordre (per més feixista que ens sone el seu nom). Per exemple, davant un cordó policial, recomanaria canviar sovint les persones de la primera línia, i que totes elles evitaren la provocació i les paraules grosses; ans al contrari, que els parlaren amb respecte i com a iguals, puix que són en definitiva treballadors públics (servidors públics), maltractats també pel poder al qual, sovint de manera ignorant, estan protegint. Si es fa bé, potser acabaran adonant-se de quin és el seu lloc, i no seria la primera vegada que els policies es neguen a carregar contra els concentrats (que es posen del seu costat ja seria massa demanar, tot i que també hi ha hagut casos). En aquest sentit, farà més, trobe, la insistència tossuda i la recerca d’empatia o complicitat que la lluita frontal, com faran més les tàctiques de guerrilla (pacífica) que la lluita en camp obert. Almenys, fins que arribem a reunir el que els sociòlegs anomenen la massa crítica (i, per tant, un màxim d’adhesions) que faça que els esdeveniments siguen imparables.

No ho farem en un dia, això tingueu-ho clar. Caldrà insistir, ser constants, pesats.

En l’esforç imprescindible per visualitzar i sumar, els artistes (sobretot músics) podrien fer molt si, abans de cada actuació llegiren (sense abusar) algun manifest, article o lema que hagen trobat a premsa, llibres, pintades... o que hagen elaborat ells mateixos. També podrien cedir la paraula a alguna persona o col·lectiu del seu gust o confiança i/o penjar una pancarta a l’escenari...

Pel que fa als intel·lectuals de pes, ja tarden en denunciar obertament i, els qui ja ho hagen fet, en manifestar-se a favor de l’acció (o d’accions concretes).

Per acabar, m’agradaria dur ací un exemple posat en pràctica en una de les Revolucions Toves (de Vellut les han batejades alguns) que he esmentat al principi: entre moltes altres coses, els joves opositors al règim solien presentar-se a les cues dels comerços d’alimentació (hi havia escassesa i racionament) amb unes samarretes ben vistoses on es podia llegir “El país va bé!”. Mai no sabrem en quina mesura aquestes accions van decantar el procés de canvi, però el que sembla clar és que anaven pel camí correcte i eren fruit d’una creativitat útil.

Que li tireu imaginació, vaja.

 

Au.


 
PS:

He vist que la plataforma SOMOS MAYORÍA fa propostes bastant pròximes als arguments ací esmentats (de manera més clara, ordenada i positiva (ja es veu que són gent de major experiència i saviesa política que jo)). Recomane, doncs, que la busqueu a la xarxa i llegiu el que plantegen. Personalment, trobe que el pitjor és el nom (i no pq no siguem majoria, sinó pq crec que som alguna cosa més).

Salut.

 

santiago

LA VEU DELS ALTRES (Agost 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Comentaris (1)   
  L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)


Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


LA VEU DELS ALTRES



M'ha semblat que seria  bo portar ací, enmig dels meus exabruptes pamfletaris, una mostra dels exabruptes (pamfletaris o no) d'altres persones i/o col·lectius.


Llibres:

Confesse que, malgrat l'evident indignació que sumen els meus escrits, no havia llegit encara el llibret Indigneu-vos. I confesse que, ara que ho he fet, he quedat un xic decebut. Potser esperava massa, pel títol i per la fama. Malgrat çò, cal valorar -potser per damunt de tot-  l'autoritat de qui ens diu les obvietats que hi conté: un home que va patir presó a mans de la Gestapo i que va poder fugir-ne, que va lluitar amb la Resistència Francesa, que va participar en la redacció de la Carta Universal dels Drets Humans, que ha viscut a peu de terra diversos programes de desenvolupament de l'ONU per al Tercer Món, i etc, és sens dubte algú a qui cal escoltar. I aprofite per a reclamar la necessitat de ser més receptius (així com la de fer-ho abans no ens falten irrevocablement) amb aquestes persones que van viure els moments històrics més durs i decisius del segle XX. No pequem de suficiència, o pagarem la penitència.


Dit això, voldria recomanar un altre llibre, aquest amb més pàgines i més substància. Es tracta de Ill fares de land (traduït al castellà com a  Algo va mal) de l'angloamericà Tony Judt. No estic d'acord al 100% , però quasi. Hi recull molts dels temes que he tractat als meus articles, però ben desenvolupats, expressat tot en un llenguatge molt més acurat i tècnic (mes sense resultar pedant, excessiu o incomprensible) i aportant-hi dades pertinents a cada cas. En definitiva, molt millor que jo. Si afegim que el llibre té dos anys, l'admiració davant l'agudesa de l'autor creix.

Per tot plegat, molt recomanable.

I es pot llegir en una vesprada. Què més voleu?


Programes de ràdio:

Per als derrotistes i desanimats, recomane el programa Carne Cruda de Ràdio 3 (de dilluns a divendres a les 14:00 h)

Ací veureu que hi ha molta gent movent-se, que no falten idees interessants i innovadores, i que la realitat té més cares de les que ens deixen veure habitualment (com també més lectures).

Però no penseu que és un cau de penjats. Pels seus micros han passat col·lectius molt diversos, així com economistes, inspectors d'Hisenda, professor universitaris, ex-guerrillers, periodistes, sociòlegs, filòsofs, artistes de tota mena i gent senzilla.

A més, el to que preval sol ser desenfadat i irònic.

Una última raó: seria un miracle que durara gaire (costa creure que la nova direcció de RNE tolere crítiques tan desinhibides i àcides al Govern)


Eslògans i pintades:

La ràbia de molta gent que no se sent representada pels polítics i els diversos aparells de l'Estat  i que, a més, no pot manifestar-se pels canals "normals", acaba eixint en forma de frases o paraules soltes pintades en parets i fanals, o en cartells  reivindicatius i/o acusadors impresos per organitzacions minoritàries o persones a títol individual.

Sempre és difícil concentrar un missatge coherent i amb veritable contingut en uns pocs mots (o en un de sol), tanmateix, la necessitat i l'enginy popular tira endavant, unes vegades amb força encert, i d'altres, no tant.

A continuació alguns exemples trobats ací i allà.


          En portes i parets de Bancs:

Lladres

Acaparadores

Ratas avariciosas, estais creando miseria

Este banco deja familias en la calle

La hipoteca t'ha llevat la vida i ara els Bancs reben subvencions

Miserables


          Altres:

Repartim el treball i la riquesa

Plantem cara al capital

¿De qué se rien? ... ¡Se rien de ti!  (sota un fotomuntatge on es veuen, en actitud riallera, polítics, empresaris, banquers i sindicalistes)


Voldria acabar, però, amb la reflexió (quasi un sil·logisme implícit) d'un ciutadà normal i corrent. Un camioner en ruta va entrar per telèfon a un programa de ràdio on s'estava criticant l'acció de la Banca i va dir: "Els banquers han fet el que les lleis i els que les aproven els han permès de fer; per tant, el problema és polític".


Sembla evident que molts banquers han fet més del que les lleis i els que les aproven els han permès de fer. I, tanmateix, les paraules d'aquest camioner em resulten  incontestables.

A vosaltres no?


santiago

MERITOCR└CIA (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   

L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


MERITOCRÀCIA


Sovint he sentit a polítics d'esquerra, de centre i de dreta -i a sociòlegs diversos- lloar aquest concepte. Tanmateix, la meua impressió sobre ell és  més aviat fosca.


Primer, perquè ha resultat bastant falsari.

Allò de que cadascú obtindria recompensa d'acord amb els seus mèrits i que la jerarquia social vindria determinada per ells, no es veu per enlloc si no és que considerem com a mèrits la cara dura, la falta d'escrúpols o els comportament mafiosos. I ja no ho dic mirant només al nostre entorn immediat (País Valencià, Espanya, Europa...) sinó fixant-me en els USA on, almenys en teoria, amb més rigor s'ha aplicat tradicionalment aquest principi.


Segon, i molt més important, perquè té quelcom d'indecent.

Sota el paradigma de meritocràcia podríem arribar sense esforç a defensar actituds i accions cruels, inhumanes, nazis.

O és que, aplicada la seua lògica cap avall, no conclouríem que els qui no aprofiten per a res, res no han de rebre? Com retraure-li llavors a Hitler que fera eliminar els discapacitats i els qui considerava inútils socials?

I, encara més inquietant: en un món de dia en dia més superpoblat i tecnificat/mecanitzat, com evitar que els milers de milions de persones senzilles, eixes que no poden (podem) aportar sinó la seua força de treball, siguen cada vegada menys valorats i més prescindibles?

L'abocament a una mena de règim esclavista, on uns pocs podrien fer ús al seu caprici de la massa, fins i tot de le seues vides (esdevingudes, en termes del pensament meritocràtic, de valor pròxim a zero) sembla perfectament possible.

Arribats a aquest punt, que aquesta minoria de capitostos estiguera formada pels millors (per habilitat, preparació, intel·ligència o el que fos) no em consolaria en absolut.


Supose que aquesta filosofia social va nàixer com a tal amb (o de) les idees liberals sobre economia que circulaven en l'època de les revolucions i agitacions burgeses dels segles XVIII i XIX. I he de dir que, en contraposició a l'Antic Règim (on una classe aristocràtica, improductiva i tancada xuclava la sang a la resta de la societat) semblava un avenç cap a la justícia.  Però ara, dos segles de perversions després, caldria replantejar-se ben seriosament l'assumpte o, més prompte que tard, acabarem tractant els nostres semblants (o sent tractats per ells) com a insectes: per nombrosos, molestos i fàcils d'eliminar.


No sé si intuint aquests extrems ombrívols, els anarquistes/comunistes llibertaris proclamaven, com a alternativa a l'eslògan liberal-burgés, un altre que hui dia sona (i això també ens hauria de fer pensar) més propi del Nou Testament que d'un manifest polític: cadascú ha de produir segons les seues possibilitats i rebre segons les seues necessitats.


Potser alguns diran que, com tantes altres coses, açò és més fàcil de dir que de fer.

D'acord.


I, malgrat tot, voldria recordar que també la Revolució Francesa va germinar al voltant d'un lema que tenia ben present la vessant humanitària (una altra qüestió és que la mateixa Revolució donara peu a barbaritats del tot inhumanes): Llibertat, Igualtat, Fraternitat.

Cert que els dos primers conceptes s'han prestat a l'edulcoració i a la manipulació interessada. Cert que les majúscules han donat pas a les minúscules: la Llibertat s'ha convertit sovint en res més que llibertat d'empresa i la Igualtat ha esdevingut, en el millor dels casos,  igualtat teòrica davant la Llei.

Però el tercer és inequívoc.


I -deixeu-me afegir-ho- també irrenunciable.



santiago

MINORIA ABSOLUTA (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
  L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


MINORIA ABSOLUTA


L'última vegada que vaig  fer el càlcul dels preus de cada Acta de Diputat (en vots, no penseu malament) degué ser allà per l'any 2004. El resultat, això sí que ho recorde ben bé, va ser descoratjador. Poc dalt poc baix eixia una cosa així:


PP:   30.000 vots/escó

PSOE:  40.000 vots/escó

Partits Nacionalistes:   de 70.000 a 80.000 vots/escó

IU:  250.000 vots/escó

Partits sense representació:  Absurd (no existeix la divisió per zero).


Si això és un sistema de representació proporcional, trobe que no vaig entendre bé aquest concepte quan el vaig estudiar a escola.


Un argument usat per justificar els filtres i la bonificació al més gros és que, de no aplicar-se, acabaríem tenint grups extremistes als Parlaments. Com a argument trobe que té poca substància i que és bastant inconsistent.

Primer, perquè  el concepte extremisme és massa lax i imprecís.

Segon, perquè només resulta cert en part, puix que també deixen fora molts Partits gens sospitosos del pecat d'extremisme.

Tercer, perquè aquesta actitud em planteja un dubte inquietant: que no és justament al Parlament on els voldríem tindre, als extremistes, o és que tenim por que ens guanyen per la paraula?

I quart, perquè de vegades (sobretot amb Majories Absolutes) són els Partits grans els que es comporten com autèntics extremistes, tot fent gala de conductes poc ètiques o fins i tot antidemocràtiques, com també d'altres en els límits de la legalitat quan no clarament il·legals.


L'altra excusa que solen donar els grans Partits és la governabilitat.

Què puc dir com no siga que a mi em sona justament a això: a excusa.

Entre d'altres coses, perquè no recorde pitjors governs que aquells que han gaudit al Parlament de Majoria Absoluta.


En l'actualitat en patim una del PP (els valencians, dues). I, de vegades, els periodistes de la Dreta o els mateixos membres del Partit -fins i tot els que estan a les Corts o al  Govern-  trauen aquest fet enmig d'una discussió o un debat com si fóra un argument. D'acord que un triomf electoral dóna autoritat i significa un recolzament (encara que no sabria dir ben bé a què o a qui), però no hi ha que abusar.

Desqualifiquen els qui protesten al carrer contra les mesures del Govern brandant aquesta Majoria Absoluta, i els acusen de voler guanyar al carrer el que no han guanyat en les urnes.

I desqualifiquen els adversaris polítics fent servir la mateixa cantarella.

Sembla que, a còpia de repetir-la, vulguen fer-nos creure que qui trau Majoria Absoluta  té dret a fer el que li done la gana.


Deixant de banda l'evident perversitat d'aquesta premissa, fixem-nos en què dimonis significa això de la Majoria Absoluta. O, dit a la inversa, Majoria Absoluta de què?

Si en les darreres Eleccions Generals el PP va aplegar uns 11 milions d'adhesions d'un cens total d'uns 35 milions de persones amb dret a vot, de què es vanta tant? No té el recolzament explícit ni d'una tercera part dels votants (no parlem ja dels qui no entren en el cens per la raó que siga).

Encara ho plantejaré d'una altra manera: si es tractara d'un examen (i en certa mesura ho és), la seua nota seria un suspens (més alt que baix, però suspens a la fi).

Creieu-me que, si es limitaren a felicitar-se pel gran suport rebut (11 milions de vots són molts vots), no em clavaria d'aquesta manera.

Tanmateix, sembla que no ho puguen evitar. Cada vegada que la Regla d'Hont els dóna un escó més de la meitat, els importa un pebre el nombre de vots rebuts i menys encara el de no rebuts: els ulls comencen a fer-los espurnetes i la boca se'ls ompli d'una mena de "Campeooones, campeooones, oeeeh, oeeeh, oeeeh!" tan barroer com poc demòcrata.

Per cert, aprofite l'ocasió per remarcar que l'esmentada Regla d'Hont (n'hi ha qui li diu Regalet d'Hont) no és una Llei de la Natura, ni forma part dels Deu Manaments; és senzillament un sistema, com hi pot haver mil, ideat per un senyor per a ajustar (o desajustar) els escons amb els vots.

Per tot plegat, no seria més coherent i elegant que aquests cavallers i dames del PP, en comptes d'enorgullir-se pel desficaci que suposa traure més del 50% dels diputats tot tenint menys d'un 33% del suport ciutadà, se n'avergonyiren?

Després de la vergonya hauria de vindre, és clar, la voluntat d'esmenar aquesta irregularitat democràtica, quasi diria que aquesta injustícia.


Al capdavall, el que vull significar, per damunt d'altres aspectes més obvis, és que això de la Majoria Absoluta sol ser una de les múltiples trampes del llenguatge que els polítics acostumen d'usar a conveniència.

I, que si ho fan, és perquè té un efecte aclaparador que els interessa.


Per a ser rigorosos, tal volta caldria parlar més aviat de Majoria Relativa, Minoria Majoritària o, fins i tot, de Minoria Absoluta, no trobeu?

El problema és que no els sona tan bé.



santiago

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype