C┴RITAS HIPOTECARIA (Novembre 2012)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
CÁRITAS HIPOTECARIA (1) 


Si en un article anterior a les reunions PP-PSOE avisava que tal volta els polítics ens voldrien fer passar la “dación en pago” com una mesura d’allò més justa i social, ara resulta que encara me’n vaig passar d’optimista (tot i que que tampoc podria dir que m’haja agafat per sorpresa).

Més enllà de la major o menor sintonia ideològica que puguen tindre els polítics amb les entitats creditícies i els qui les governen, no hem d’oblidar que els Partits grans són hostatges dels grans Bancs, que els tenen agafats per la hipoteca; la conseqüència és que, a l’hora de la veritat, els teòrics representants del poble actuen més aviat com si foren representants de la Banca, o almenys amb por d’enutjar-la.

El PP ha estat hàbil, en tot aquest assumpte. Van triar bé el moment. La negociació, segurament des del principi, no era res més que una comèdia per guanyar temps i legitimitat, per desactivar part del descontent social acumulat als darrers mesos. Però també (miracle!) per desgastar al PSOE, tot  presentant-lo com un Partit d’intransigents que no volen solucions per als ciutadans, sinó fer guerra bruta al Govern. Són uns mags de la desinformació i de pegar-li la volta a la realitat. Potser el PSOE es mereix que li prenguen el pèl d’aquesta manera (per tebi i conformista, per prestar-se a les maniobres de Rajoy & Friends i per haver estat durant dècades còmplice de la situació que ara denuncia). Però els ciutadans, no. I som els qui pagarem al final el cinisme d’uns i la incompetència d’altres.

La Llei que trauran representa un acte de caritat hipòcrita i calculada. I no només perquè  no passe de ser un pegat, un ajornament del drama per a tantes i tantes famílies (2), sinó també perquè per als Bancs –per més teatre que despleguen fent veure que són part perjudicada i que paguen la seua quota de sacrifici– no és sinó un alleujament puix que, a hores d’ara, l’execució d’hipoteques s’estava convertint en una càrrega econòmica (a més del perill i el desprestigi social que comportava).

Jugada redona, al capdavall.

Només espere que els afectats i aquells qui han vingut donant-los suport solidari no es deixen enganyar ni baixen la guàrdia, ara; ni tan sols els pocs que es puguen veure “beneficiats” per aquesta nova normativa. Ben al contrari, tal volta hauria de posar-nos a tots de més mala lluna.

Ens porten d’estafa en estafa, i no hi ha indicis de que tinguen intenció de canviar d’actitud.

Ciutadans del Món, cabrejeu-vos!


(1) Gens d’intenció feridora contra Cáritas Diocesana, organització que em mereix gran respecte; en tot cas, més que PP, PSOE i tota la Banca junts.
(2) A no ser que, per poder incloure-hi a Iñaki Urdangarín i la Infanta Cristina -i poder tirar-los una maneta amb el tema de sa casa de Barcelona (pobrets)- suavitzen algunes condicions i/o amplien les ajudes.   


santiago

XINOCR└CIA (Setembre 2012)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

XINOCRÀCIA


L'endemà del dia del setge al Congrés vaig sentir una entrevista en Ràdio Nacional.

Vaig agafar-la encetada, així que no sé qui parlava ni a quina pregunta responia. Era una dona, i explicava amb gran aplom i aparença de dominar el tema com la bombolla immobiliària havia creat una curiosa i perversa divisió en la darrera generació de ciutadans: una part petita tindria accés a la vivenda i una gran part no. Després va comentar com, en els darrers anys, les injustícies i les diferències socials havien augmentat de manera alarmant. Va parlar de l'alt grau de corrupció política. I del cinisme de la propaganda governamental. Fins i tot va posar un exemple que recollia ambdós elements: les autoritats s'havien passat un bon temps presumint de les inversions fetes en ferrocarrils d'última tecnologia; tanmateix, una línia estrenada feia poc havia patit un accident greu i, pel que es va saber més tard, les pressions polítiques i les presses per inaugurar havien dut a no fer totes les proves de seguretat escaients, etc-etc.

Finalment va afegir que el volum i la intensitat que estaven assolint les protestes de la població tenia profundament preocupat al Govern... xinés.

Vaig quedar una mica atordit.

Digueu-me ingenu, però el ben cert és que fins a aquest moment havia estat convençut que aquella dona parlava de l'Estat espanyol -sense pensar-hi ni donar-li major importància, veritablement.

Passats uns instants, però, em vaig refer perquè vaig entendre.


Vaig entendre l'abast de tan gran notícia:

La democràcia, per fi, havia arribat a la Xina!

santiago

A DIT? (abril 08)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
A DIT?

     Fa algunes setmanes em van referir un història que necessite compartir.

     Això diu que era un Ajuntament governat pel PP.
     Un bon dia s’hi presenten tres persones, enviades pel SERVEF, per a una entrevista de treball: són dues dones grans i un noi que sembla un drogoaddicte. Una xicota amb aspecte de pixapolida els rep d’un en un. Quan li toca a la tercera (diguem-li dona Q) li expliquen que la feina consisteix a fer de guia de natura, en especial per a escolars; això suposarà haver de caminar per la muntanya, una feina dura per a la qual sens dubte no està preparada. La noia sembla voler posar les paraules en boca de dona Q. Ella assenteix:
     - No, si a mi ja m’havia estranyat que em feren vindre...
     - Muy bien, entonces firme la carta de renuncia.
     Dona Q s’estranya; i es nega. Diu que, més aviat haurien de ser ells qui li signaren algun justificant de que s’havia presentat però que la rebutjaven per no reunir les condicions que estaven buscant. Mentrestant, pensa que probablement cap dels altres “aspirants” tampoc no havia encaixat; que a quin eixelebrat se li havia acudit d’enviar aquell trio per a aquella feina.
     La secretària, per la seua banda, s’entossudeix a que li signe el paper. Dona Q a que siga a l’inrevés. Finalment, opten per no signar res cap de les dues.
     Quan dona Q està eixint ja de l’edifici consistorial li sona el mòbil: és la noia que li reclama que torne. Ara hi ha dues: de nou la collen, amb certa aspror verbal, tot exigint-li que signe la carta de renúncia a la feina. De nou discussió sense arguments que no du enlloc.
     - Espere un momento.
     Les xiques entren a un despatx on hi ha un home que sembla ser el seu superior. Parlen tots tres amb força atabalament. Dona Q els observa de lluny; no pot sentir el que diuen, però percep la tensió. Per un instant, tem no vagen a portar-la davant el propi alcalde perquè li amolle un bonegó per desobedient.
     Finalment surten les xiques i una li escup, desafiadora:
     - Hemos decidido que ha sido usted seleccionada. El jueves a las 9 horas se persone aquí.
     Dona Q no dona signes d’encongiment:
     - Molt bé –respon decidida.
     Llavors, l’altra afegeix en to amenaçant, quan dona Q ja està a punt de marxar:
     - Si no quiere por las buenas, lo haremos de otra manera. Simplemente, será más lento.
     Dona Q es presenta a lloc el dia i hora fixats. La fan entrar a una cambra i li posen al davant una pila de paperassa que s’ha d’aprendre per tal de desenvolupar la tasca a què aspira. Com que el seu orgull no arriba a tant, dona Q opta finalment per acceptar la renúncia.

*******

     No sé què va passar després, ni m’importa gaire. Amb això tinc prou per convidar-vos a especular (i vull recalcar la paraula especular) amb mi:
     - No vos fa tota la fila de que ja tingueren algú esperant el lloc però que hagueren de complir certs tràmits, com ara entrevistar a tres persones del “paro”?
     - No trobeu que, probablement, a l’oficina del SERVEF hi hauria també algú en conxorxa, per tal d’enviar candidats sense la més mínima possibilitat d’optar a la feina?
     - No vos sembla, tot plegat, un bon femer?!
     Tanmateix, i al meu parer, més indignant encara que el fet de repartir llocs de treball a discreció, amb el dit (al més pur estil del caciquisme franquista), siga, tal volta, el fet de prendre el pèl a ciutadans honrats i ignorants del seu paper de figurants de la farsa; la falta de respecte, vaja.
     Bé, crec que no passa res si vos confesse ja que l’Ajuntament en qüestió era el de Gandia.
     Com? Què dieu? Que a l’Ajuntament de Gandia no governa el PP, sinó el PSPV-PSOE (amb permís del senyor Mut)?
     Ostres, teniu raó. Perdó pel lapsus.
     Confie, malgrat tot, que arribats a aquest punt no canviareu les vostres conclusions –sense importar quines havien sigut– per tan poca cosa.
     O sí?

.

ANTI-TONTO (abril 08)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
ANTI-TONTO

     No hi ha paraula més tonta que tonto. Més enllà de ser un barbarisme (que ja seria prou) es tracta de la típica paraula joquer (que no comodí): buida, de tan plena.
     Més o menys de l’estil de guapo, que hui en dia val per a tot (i no parlem ja d’altres com guai i companyia). Autèntiques troballes per enriquir la nostra llengua. Un tresor, vaja.
     Per què usem tonto (perdó, “tontu” en català i “tontet” en valencià –no sé si “tont” en balear–) quan podríem escollir –segons el context i els matisos– entre (i disculpeu el desordre):
     Tòtil, neci, ceballot, obtús, fava, imbècil, bleda (opcionalment, assolellada), esmussat, curt de gambals, estult, cretí, bacora, pallús, enze, figaflor, bajoca, tanoca, albercoc, tararot, encantat, badoc, babau, estúpid, beneit, llondro, llonze, moniato, mec, bandarra, poca-solta, desvergonyit, trompellot, ase, borinot, pocavergonya, carabassa, mussol, llosc, totxo, terròs, destrellatat, tendre, desficaciat, rústec, ruc, pocapena, destarifat, boig (o boix), tocat de l’ala (o del bolet, o del cap), grillat (o guillat), sonat, torrat, foll, volat...???!!! (us convide a esmenar, perllongar i/o glossar la llista).
     Tal volta la varietat ens provoca nàusea i triem la simplificació barroera, el camí curt, l’opció comuna: la trista pobresa.
     Tal volta, al capdavall, la raó radique en que som tot això, i alguna cosa més.

.

PSPV /con perdˇn/ (marš 08)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Des de ben aviat d’ençà de la Transició, els socialistes del PSOE, a la nostra terra, se’n deien PSPV i ho proclamaven en general, no diré que amb orgull, però sí almenys amb naturalitat i sense complexos.
     Però arribà Joan Ignasi Pla (curiosament el més valencià, almenys en aparença, de tots els secretaris que ha tingut el Partit) i les eleccions a la Generalitat de 2007. Aleshores, els cartells propagandístics ad hoc van mostrar en tot el seu esplendor les sigles PSOE sota la fotografia del candidat i l’eslogan oficial. Res més.
     Si en els darrers temps, l’acrònim de Partit Socialista del País Valencià havia anant minvant en grandària i presencia, a partir de la precampanya de l’any passat, va desaparèixer per complet. 
     Les declaracions de Joan Ignasi, així com les dels portaveus del Partit i del Grup Parlamentari, anaven –òbviament– plenes de referències a la seua pròpia formació, però sempre fent ús de fórmules com ara "els socialistes valencians", "el Partit socialista", "els socialistes de la nostra Comunitat"... i d’altres eufemismes per l’estil; quan no directament PSOE i prou.
     Cap esment de les sigles PSPV, ni menys encara de la denominació País Valencià. Semblaven paraules prohibides, anatema, brutícia en la boca.
     Que no va ser casualitat resulta incontestable per l’absoluta radicalitat del canvi (o, més aviat, desaparició). Supose que es tractava d’una estratègia concebuda per tal d’atreure cert vot de centre-esquerra que, més enllà de "no ser nacionalista", gosa definir-se com "no nacionalista" (cosa que, com ja se sap, no és sinó la manera paradoxal –per falsària– que ténen d’anomenar-se els nacionalismes fagocitaris) però sense arribar al "antinacionalisme" (que és, també de manera cínica, la forma usada pels nacionalismes imperialistes).
     Tanmateix, cal no descartar que podria haver estat una exigència d’un sector, ja dintre el Partit, que té aquell caire ideològic; o, més probablement, ambdues coses.
     El cas és que ara, un any després, ens envien des de Madrid per traure’ns del clot (mes que siga durant uns dies), a una valenciana de soca-rel: la xativina na María Teresa Fernández de la Vega (que amb eixe nom tan redó i aristocràtic no saps si fer-la Fallera Major de València o directament Marquessa de les Tres Províncies).
     Però, per si no ens havia quedat prou clar, alguns dies després de la jornada electoral, va i surt la senyoreta Carme Chacón molt pagada –amb motius– pels resultats del PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) i, en fer referència als membres del PSPV, amolla un esclaridor "...els nostres companys del Partit Socialista de la Comunitat Valenciana... "
     Ara sí que sembla, ja, definitiu. Si des del PSC ens diuen així, és que ho tenim dat i beneït, no ho dubteu.
     Prepareu-vos, doncs, per donar la benvinguda (la senyera tricolor al vent, i Lo Himne atronant com La Walkíria) a nous temps amb les seues noves i flamants sigles: PSOE(CV).
     Anem fent.
     Que bonic!

.

UTOPIA (marš 08)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Ja ens aniria bé que molts bisbes espanyols i d’altres energúmens enyoradissos de la Santa Inquisició (re?)llegiren l’obra d’un gran Sant i Màrtir anomenat Thomas More.
     Sembla mentida que, fa 500 anys!!!, alguns intel·lectuals catòlics sostingueren opinions més modernes, liberals, i segurament més ajustades al missatge de Jesús, que els seus teòrics hereus del segle XXI.
     Clar que aquells van ser capaços de donar la vida per les seues conviccions i aquests no es deixarien arrabassar ni la vora de la vesta per proveir menjar a un pobre. Probablement, es tracta d’espècies diferents.

.
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype