FENT AMICS 2014 (I)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
FENT AMICS, 2014 (I)



Gener 

EN EL MAPA 
Diuen els defensors a ultrança del PP valencià que ens han posat en el mapa. Quanta modèstia! Però si ens han inscrit en el Llibre Guiness dels Records; categoria: Desficacis, Corrupció i altres Femers. 

POLÍTICS I METÀFORES 
Cada vegada que sent a un polític usant metàfores, em pose a tremolar. I, si és aquesta de "la llum al final del túnel", em venen ganes de posar-los a ells davant del tren (metafòricament parlant, és clar). 

ES POT ESTIRAR EL TEMPS? 
No sé a què és degut, però les legislatures del PP se'm fan eternes! 

Febrer 

BEBÉ A BORDO 
Qui no s'ha vist alguna vegada circulant darrere un cotxe amb aquella enganxina de "Bebé a bordo". 
I qui no s'ha demanat alguna vegada. "A bord, o al volant?!" 

Març 

TÒPIC O TÍPIC? 
Estic al supermercat. Davant meu, es troben una gitana que va amb el seu fillet de cinc o sis anys i un gitano que va amb la seua filleta d'una edat semblant. La xiqueta du una bona blaüra a l'ull.
  • Qué l'ha pasaoooo? -pregunta la dona.
  • Que s'ha dao una trompá n'el culumpio del colegio -respon l'home.
Llavors la gitana fa, en to de broma:
  • Eso es que'l marío l'ha cascao poque s'ha portao maaal.
I ho torna a dir tres o quatre vegades. 
Els dos adults riuen. 
Els xiquets, se'ls miren. 

Abril 

VALENCIANS, VALENCIANS... 
"Valencians en peu alcem-se!". 
D'acord. Però, per l'amor de Déu, que no siga "Per a ofrenar noves glòries a Espanya" (que ja està bé).


MULLAR SOBRE PLOGUT (Octubre 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

MULLAR SOBRE PLOGUT

Octubre 2013

Recorde haver sentit tota la vida als nostres llauradors usar la venerable expressió “estalviar un regonet” cada vegada que un ruixat beneïa la terra amb el seu bes vivificant.

Ahir vaig contemplar un episodi que em va fer vindre aquesta remembrança i em va despertar una trista nostàlgia d’aquella saviesa senzilla i camperola.

Acabava de ploure i el cel amenaçava amb més aigua. Tanmateix, uns operaris municipals regaven uns massissos de plantes i flors. Ho feien amb una desganada parsimònia, probablement convençuts que era tasca sobrera. Però clar, era la seua tasca, i ningú no els havia dit de no fer-la.
Hom podria demanar-se si no es tractava de gent adulta, amb un cervell operatiu i sentit comú i tot això. I la resposta és, supose, que sí. Però tornem al problema de base: la seua tasca és regar; decidir on i quan (o quan no) deu ser tasca d’algú altre.

Tal volta també van pensar que si no regaven haurien de romandre tot el matí aturats i contemplatius.

Què lleig, cobrar per no fer res!

En canvi, cobrar per fer quelcom innecessari, inútil i absurd, això ja és tota una altra cosa!!!

santiago

LIPARLE (Setembre 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

LIPARLE

Setembre 2013


Quan els polítics es claven a filòlegs, ja podem tremolar.

La penúltima eixida de to del PPCV els va dur a declarar que el valencià, no només no és català sinó que prové directament i impol·luta de l'íber.

És curiós que, amb les mateixes lletres, podien haver escrit ebri i no haguera sonat pitjor.

Òbviament no s'ho creien ni ells; mes això, lluny de llevar-li ferro a l'afer, trobe jo que l'agreuja.

De moment ho han deixat córrer, però potser ho reprendran qualsevol dia. Només caldrà que tinguen necessitat d'empastifar el panorama per desviar atencions i provocar debats ridículs.

Llavors qui sap si, amb l'ànim de fer-se els originals, ofrenar noves glòries a Espanya o simplement embullar més la troca, no els pega per seguir l'exemple dels seus germans aragonesos (veure LAPAO) i proposen el canvi oficial de denominació de la nostra llengua pel de LIPARLE (Lengua Íbera Propia del Área o Región del Levante Español) o cap cosa per l'estil.


Hom intenta estimar aquesta terra, però alguns paisans (?) ens ho posen tan difícil...



santiago

FĎBIA VEGETAL (Setembre 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
  FÒBIA VEGETAL


Setembre 2013

Estic obert a explicacions ulteriors, però, de entrada, no entenc l’obsessió general (en especial dels Ajuntaments (1)) per eliminar l’herbei de parcs, redones, voreres i etc tot usant sorolloses talladores (o, pitjor encara, herbicides contaminants). Ni les podes salvatges sobre bardisses de baladre o xiprer de voravies diverses.

Menys encara quan ho fan fora vila, en zona rural (marjals, camins i/o carreteres secundàries...). Sempre m’ha colpit veure aquelles “brigades de neteja” malmenant o carregant-se tota forma de vida vegetal i deixant, en canvi, bosses de plàstic, botelles de tota mena i pots de llanda (tal volta és per això que en diuen deixalles (?)).

Quin mal fan aquestes plantes?: Estètic? Ecològic? Econòmic? Contra la seguretat vial?
I què justifica el seu anihilament?: Que ja tornaran a eixir?

No ho veig.

Tinc la sensació que, en aquest tema, sovint actuem per pura rutina, que gastem (malgastem) recursos materials i humans en combatre i destruir una cosa bona: són captadores de CO2, afavoridores de la pol·linització i la biodiversitat, creadores i/o embellidores de paisatges...

Que sovint canviem (i amb esforç) natura i verdor per asfalt i pedra, temperància climàtica per extremisme, salut per contaminació!

Digueu-me cabut, però mentre no m’ho expliquen ben explicat, em seguirà semblant un desficaci.

(1) Els llauradors són un cas a banda: és comprensible, fins a cert punt, que consideren les males herbes com un enemic que els xucla part del treball i dels diners tot prenent-ho a les plantes que cultiven. Tanmateix, tampoc seria sobrer estudiar (i calcular) en cada cas si aquestes herbes són tan males i si eliminar-les paga veritablement la pena (tant per a ells com per al medi).

santiago

NO NOS MOVER┴N (Setembre 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

NO NOS MOVERÁN

Setembre 2013

Fa unes setmanes jugava a la platja amb la meua filla de deu anys. Havíem traçat sobre la sorra unes línies de contorn per als peus i restàvem palplantats cara a cara amb dos pams de separació. El joc consistia a fer eixir-se’n l’altre de la zona marcada. I calia fer-ho –és clar– sense violències: amb cosquerelles, espentes suaus, fintes i recursos semblants.

L’esforç per evitar les escomeses del rival i mantindre l’equilibri ens obligaven sovint a adoptar postures còmiques o estranyes, gairebé ridícules.

De sobte –coses de la ment– em vaig veure a mi mateix com el Presidente Rajoy, aguantant al lloc a qualsevol preu. Tot seguit –es coneix que el magí se m’havia encès– se’m va aparèixer un immens cor de dirigents del PP bramant a una sola veu el “No nos moverán” aquell que cantava Joan Báez als anys seixanta o setanta.

Quina estampa tan bufona i curiosa!

Llavors, aprofitant el meu embadaliment momentani, ma filla em va fer un pessic a les costelles i jo vaig xafar fora de la ratlla.

Havia perdut.

santiago

LES MAMELLES D'ANGELINA (Juny 2013)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
LES MAMELLES D’ANGELINA  


A tots els que pateixen escandalitis crònica:
Que us milloreu.

 


No vaig seguir aquest tema però me’n vaig assabentar (i qui no) d’alguns detalls al respecte.

I he de dir que dues coses em van sorprendre per sobre totes les altres.

 

D’una banda, no entenc l’escarot que es va muntar. Es que una dona (encara que siga hiperfamosa) no té el dret de fer amb els seus pits el que li vinga de gust o li semble més adient?

Enmig el sarau, sentia amb desassossec que em feien la mateixa por els qui es mostraven a favor que els qui es manifestaven en contra; i no podia deixar de preguntar-me si no seria més sa per a tots que estigueren senzillament al marge.

Mai no he estat un fort defensor de la propietat privada, però trobe que voler convertir les sines d’algú(na) en objecte del caprici d’altres (més enllà de la intimitat de les fantasies eròtiques) és excessiu i malaltís; poc importa ara si es tracta dels seus admiradors o dels seus detractors (com poc importa si ho són d’Angelina sense mamelles, de les  mamelles sense Angelina o de tot el conjunt).

Tampoc seria excusa que tal volta els pits de la discòrdia reunisquen mèrits per ser declarats Patrimoni de la Humanitat.

I si, com certs imbècils han volgut interpretar, hi ha algun aspecte ètic en tota la qüestió no és altre que el que planteja el mateix fet de voler convertir aquella decisió personal (i, crec jo, intransferible) en assumpte digne d’un referèndum o d’un judici popular. Més espaordidor encara resulta quan qui condemna aquesta masectomia (que també hi ha hagut casos) no té inconvenient en defensar el dret de les dones a desfer-se d’altres “fragments de carn” com ara fetus humans (les contradiccions, de vegades, són tan òbvies que fan mal).

 Tot plegat, borumballa, soroll.

 

La segona qüestió que em va estranyar va ser de part de la interfecta (metafòricament parlant). I és que, coneixent la seua afecció per les obres de caritat vers la infància (i no seré jo qui li ho critique), no entenc com no se li va acudir de guardar les glàndules extirpades en formol i portar-les a subhasta (en parella o per separat, com millor convingués) en Sotherby’s. Ben segur que alguns dels seus admiradors milionaris hagueren fet puges elevades. Amb el substanciós pessic obtingut, podria haver comprat menjar per a una bona colla de xiquets afamats (puix que, per a vergonya de tots, encara n’hi ha).

Les segures crítiques per mal gust haurien estat vençudes, sens dubte també, per la bonesa de l’acte en si.

 “Les mamelles d’Angelina alleten a milers de criatures” podrien haver proclamat els titulars de premsa de l’endemà.

No?

  
santiago
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype