LA PETICIË (hivern 07)

RELATS Retroenllašos (0) Feu un comentari   
LA PETICIÓ
Segon Premi al Concurs de Relats Breus "SANT JORDI" (Valls, 2008)

     La carretera era una immensa cua de gents espantades, una anaconda gegant que s’arrossegava amb la lentitud d’un ésser moribund.
     Famílies senceres caminaven envers un destí incert, tractant de no perdre el que encara tenien: l’esperança de tornar algun dia, i els uns als altres.
     Els adults carregaven amb nens, embalums d’estris, menjar, roba... pus la pena inconsolable de la fugida i el desterrament.
     Els menuts reflectien als seus ulls redons de criatura l’esbalaïment per la por inconcreta, ensumada, intuïda en aquell tràfec monòton de sentit únic, en el silenci trist dels majors, en aquell espectacle sinistre.
     Alguns tiraven de carros com si foren animals, d’altres espentaven carretons, o carrets de nadó; sempre cafits, ultrapassats, insuficients.
     Els qui no disposaven de ginys amb rodes se’ls miraven, tanmateix, amb una guspira d’enveja a l’esguard.
     Malgrat l’aparença de formar tots part d’una mateixa cosa, es podia percebre amb claredat un ambient de recel generalitzat i profund: tothom tirava endavant; tothom mirava de reüll; tothom callava.
     Els automòbils i d’altres vehicles de motor ja feia temps que havien desaparegut, privilegiats i orgullosos, deixant arrere la púrria i una borrufada de pols.
     Per l’esquena els arribava l’esclat de les bombes sobre la ciutat, com els trons d’una tempesta encara llunyana que el vent acabaria duent-los a sobre sense remei.
     Fumagueres verticals i negroses semblaven fer de pilars a un cel fosc i pesant, tot de núvols d’un gris sense matisos que els donava aparença de lloses pètries, amenaçadores en la seua solidesa.
     Mig estirat entre la voravia i els camps de blat hi havia un vellet escarransit, malgirbat i indefens. Estirava un braç amb la mà oberta, els dits afuats, els artells botinflats i les venes d’un blau de porpra. Amb un esquinçall de veu, demanava a cadascun dels homes que passaven:
     - Aideu-me. Aideu-me...
     Però ningú no li feia cas. Evitaven ni mirar-se’l tan sols.
     Ell seguia repetint la súplica tènue i, tanmateix, perfectament audible:
     - Aideu-me. Aideu-me...
     Van passar les hores. El riu de persones es va anar aprimant fins convertir-se en un regueró, primer; en un degoteig intermitent, després; en sequera, finalment.
     L’ancià va acotar el cap i es va arraulir. Ja no passava ningú. S’havia quedat tot sol. Amb els ulls tancats va tractar de pensar amb lucidesa, de no desesperar, de trobar una alternativa adient amb el seu desig. Mes no ho aconseguia. Sabia que sense ajuda no se’n sortiria, no seria capaç. Estava en mans del proïsme, però el proïsme semblava haver-se exhaurit feia estona.
     Un soroll de passes nervioses i apressades el va despertar del seu somieig. De manera gairebé automàtica va allargar la mà com abans i va reprendre la súplica:
     - Aideu-me ... –mes, en veure que es tractava d’una noia sola, va rectificar– ... Aïda’m.
     La joveneta se li va acostar d’immediat, sol·lícita i resolutiva al mateix temps. Li va passar el braç per sota les aixelles i va fer intent d’alçar-lo.
     - No, no –va replicar el vell, que no havia mostrat cap voluntat de ser aixecat–. No és això el que vull demanar-te.
     - I doncs?
     Va ser llavors que va distingir, en l’embalum de robes que hi havia a la seua vora, la silueta minúscula d’una dona: immòbil, en pau, morta. Va esglaiar-se tot d’una i es va posar erta amb un bot.
     - No t’espantes: és la meua esposa. L’esgotament i el fred de la nit han pogut amb ella. Ara descansa –i ho va dir amb un tel de veu, com si tingués por de despertar-la.
     La noia seguia paralitzada, colpida, presa de l’atordiment i d’aquella imatge tendra i terrible alhora: la muller reposava el seu cap insignificant de cabells escassos i esbullats sobre la falda del seu marit. Semblava que l’estiguera bressolant encara, com si fos una criatura, com si fos viva.
     - Vine un moment. Seu al meu costat. Fes mercè.
     La noia va mirar arrere. Tal volta esperava ara veure aparèixer pel revolt, deslliuradors en canvi, els primers efectius de les tropes agressores. Després va fer com li demanava aquell homenet de veu dolça i trista, de pell eixuta i rebregada, d’ulls cansats, que semblava haver viscut un milió d’anys.
     Ell va agafar-li la mà entre les seues amb una força que la va espantar per insospitada. L’ancià va fitar-la de dret a les nines. La tenia lligada per dins i per fora.
     - Vull que em mates.
     - Com?!
     Havia esbatanat els ulls i se li havia esquinçat la veu. Malgrat la incredulitat que li demanava el cor, havia pogut llegir la determinació als ulls de l’home. No hi havia confusió, ni matís, ni una engruna de bogeria, en aquella petició.
     - Mira –i es va ficar la mà sota l’abric, junt als ronyons, per traure una bossa plana, de pell molt fina, amb un fermall de sivella.
     La xicota se’l mirava amb una barreja de curiositat i horror. Va fer gest de girar el cap per no veure què era el que hi havia allà dins, quina revelació colpidora l’esperava ara. Però el vellet va ser més ràpid en descordar i obrir. Davant els seus ulls cada cop més astorats va aparèixer un gruixut feix de bitllets, com les mil llengües d’una boca que es burlara d’ella.
     - Et pagaré. Són per a tu; els estalvis de tota una vida.
     Va acostar-li’ls com un oferiment sincer i respectuós, com si esperara que els anés a agafar amb tota la naturalitat del món per, després de respondre-li amb alguna fórmula cortesa d’agraïment, complir la seua part. L’home actuava talment el tracte ja estigués tancat i la decisió presa, fent tot plegat la impressió que no hi haguera cap altra opció, res a parlar.
     La noia va tirar-se arrere, va recular per la cuneta com qui fuig d’una serp que li ha sortit de davall una pedra que tot just acaba d’alçar imprudentment. De no ser perquè va relliscar i caure, tal volta hagués eixit d’allà corrent com un endimoniat. De no ser per l’aspre i dur contacte de les pedres en la caiguda, tal volta hagués pogut encara viure la resta de la seua vida pensant que allò ho havia somiat.
     - No te’n vages, per favor. No sense escoltar-me, almenys.
     - No vull els seus diners. I no vull matar-lo. No hi ha res més a dir. Si li va bé, puc ajudar-lo a caminar: seré la seua crossa; i no el deixaré tirat, passe el que passe, li ho jure. Però d’això altre, ni parlar-ne.
     Ho havia dit amb tota la brusca inconveniència de l’agressivitat defensiva.
     L’ancià, no obstant això, va insistir-hi sense abandonar el seu to de súplica humil:
     - Escolta’m. No puc caminar. Si carregares amb mi, només aconseguiries que ens agafaren a tots dos. A més, sóc vell, massa vell. No tinc amics ni família –i va mirar-se la dona–. No tinc ganes de lluitar, ni un lloc on anar-hi. Per a mi, el millor és acabar tot d’una. D’altra banda, eixos maleïts imperialistes van encetar aquesta guerra infame per prendre‘ns la vida i les riqueses; i jo no hi vull, col·laborar amb aquests salvatges. Si em deixes ací, quan ells arriben, tindran totes dues coses i, a més, es divertiran de valent torturant-me i humiliant-me sense pietat. Pensa-ho bé i veuràs que és l’opció més ètica i més pràctica alhora, i deixa’t estar de prejudicis morals. No comets un crim sinó una obra de caritat. No em mates: m’alliberes.
     - Ja val, ja val. Deixe’m rumiar-ho. He de mirar-m’ho amb més calma.
     - D’acord, mes no tenim gaire temps.
     Ella es va allunyar. Feia passejades curtes, amunt i avall del camí. S’aturava. Contemplava al vell. Tornava a caminar nerviosa.
     Els bombardeigs havien parat. L’aire, ara, només duia silenci. Quasi podia sentir els seus pensaments. Enmig d’aquella pressió, va tractar de ser encara ordenada i lògica, racional. Va fer mentalment una mena de matriu per establir les quatre possibilitats que es derivaven de les condicions en joc: matar o no al vell; prendre o no els diners.
     Va començar per la que sabia més fàcil de rebutjar. Agafar-li els diners i deixar-lo viu hagués estat sens dubte un acte cruel i mesquí. Descartat. Deixar-lo estar, viu i amb els seus estalvis, podria donar-li una oportunitat de negociar, arribat el moment, amb els soldats enemics; si no com per salvar-li la vida, tal volta sí per obtindre una mort ràpida i digna.
     - Quina estupidesa! Ja sabem de quina pasta estan fets eixos animals. A més, això és just el que ell no voldria: morir a mans de l’enemic i, damunt, haver de lliurar-los els seus diners. I sobretot, mentre s’esdevenia aquell desenllaç, quina angúnia inhumana!
     Tal volta, al capdavall, la proposta del vell era la més encertada, a més de representar la seua voluntat, ferma i clara. Tanmateix, encara no es va poder decidir. Quedava una combinació a tindre en compte: i si el matava però no agafava els doblers? Mes, quin trellat tindria això?
     - Em quedaria més tranquil·la. Sabria que no ho havia fet per la pasta –es responia.
     - Però si desitjara els diners, no em caldria matar-lo. No té forces per defensar-se, ni capacitat de moure’s, i només pot confiar en mi: podria enganyar-lo fàcilment, prendre-li la bossa i fugir sense tocar-li un pèl –es replicava, tot seguit.
     Va tornar on estava el vellet, amb la seua mirada humida: càlida i distant alhora.
     - Què has decidit?
     - D’acord, ho faré.
     - Gràcies, filla meua. Que Déu et beneesca.
     - Però encara no sé com.
     - Vols algun suggeriment?
     - No, no és això. O tal volta sí. Deixe’m pensar de nou.
     Es va enretirar una altra vegada. No duia cap arma ni res de semblant. No hi havia un lloc a prop on poder-lo estimbar. Escanyar-lo li resultaria impossible: segurament s’havia de fer molta força, i durant massa estona, i mirant de front la víctima ... Aleshores, quan estava a punt de desdir-se i marxar sense fer res, d’escapolir-se d’aquella trampa immerescuda (tractant d’enganyar el destí, dissimulant com si mai no hagués estat allà), va mirar envers l’home i va tindre una sobtada il·luminació: al costat del vell hi havia una pedra que, segons calculava ella, seria prou gran per esclafar-li el cap només de deixar-la caure, i prou menuda per poder-la alçar a l’altura escaient. Va adreçar-se a ell amb un to d’alleujament, gairebé d’alegria:
     - Ja ho tinc!
     - Molt bé, doncs. No hi ha temps a perdre.
     - Necessite que m’ajude.
     - És clar. Demana.
     - Vull que es gite com si anés a dormir. I que tanque els ulls.
     - Com tu digues.
     - Serà ràpid. No tindrà temps ni d’adonar-se’n –va dir, més per encoratjar-se a si mateix que per veritable convenciment.
     - Gràcies, moltes gràcies, filleta –i li va besar les mans. Aleshores, va atansar-li la bossa amb els diners, sostenint-la sobre tots dos palmells, amb delicada simetria, talment fos una ofrena religiosa. Encara va afegir:
     - Confie en tu. Adéu; i bona sort.
     Al seu esguard hi havia tota la sinceritat de l’home desesperat pus la tendresa de l’agraït.
     Ella es va quedar uns segons en suspens, observant la cartera com qui admira una peça d’art en un museu: mantenint la distància, respectuosament, les mans quietes.
     - Au, vinga. Agafa-la –va insistir el vell, amb la veu més dolça i tova encara.
     La noia va reaccionar, per fi. Va engrapar la bossa i se la va ficar a la cintura, estreta entre la carn i el cinyell. Sentia la punxada de la sivella que se li clavava, com si volgués donar fe permanent de la seua presència.
     Després, el vell va arrupir-se de costat, acoblant el seu cos al cadàver de la seua dona, i posant totes dues mans sota la galta. Va tancar els ulls i va esbossar un somriure. Semblava un infant gaudint de la son més pregona i feliç del món.
     Ella va inspirar diverses vegades amb la profunditat d’un campió d’apnea, va agafar el roc i el va elevar per sobre el seu cap. Llavors, llançant un crit interior, va descarregar el colp amb fúria.
     El crani del vellet va cedir fent un so mescla entre cruixit i esclat. Un esguit de sang grumollosa li va tacar les faldilles.
     Es va alçar tremolosa; les cames li feien figa; el cap se li va esbiaixar, tot de gaidó, com si anara a desprendre’s del coll; el terra semblava haver cobrat vida, o haver perdut consistència. Va estar a punt de desmaiar-se.
     Aleshores, un soroll de motors massa pròxims la va sacsejar i la va espentar a l’acció. L’exèrcit invasor s’acostava, ja el tenia a sobre.
     Llavors, malgrat l’estamordiment i el mareig que persistien, es va adreçar al camí. Les seues cames van córrer. Un instint primari la va guiar envers la salvació i la supervivència.
     I fugí; fugí amb decisió i eficàcia, sense pietat ni recança: del perill i del record.
*******
      Durant el temps que va estar al Camp d’Acollida pels Desplaçats del Conflicte va viure, malgrat les dures circumstàncies, feliç. Semblava haver esborrat l’incident de la seua memòria. Es dedicava a ajudar les famílies que veia més necessitades. Durant prop de tres anys va estar repartint bitllets entre els seus compatriotes exiliats, fent el bé, portant alleujament i consol als qui ho havien perdut tot. Es va fer famosa entre els refugiats. Li deien “la santa”.
     Fins que, un bon dia, els altaveus del campament van anunciar que la guerra havia acabat. La coalició internacional havia (lloat sia Déu!) derrotat i fet fora l’invasor.
     La gent va esclatar en visques i càntics. S’abraçaven els amics i els familiars; s’abraçaven els mal avinguts i els que no es coneixien de res. S’abraçaven i reien; s’abraçaven i ploraven. S’abraçaven entre xiscles; s’abraçaven en silenci.
     Tothom manifestava la seua joia: ara podrien tornar a casa. Tothom feia plans de futur: les coses serien de nou com abans. Tothom volia creure en la Justícia: els criminals serien, per fi, castigats.
     Tothom, llevat d’ella.
     Aquella nit quan, gairebé a trenc d’alba, la festa es va apaivagar per deixar pas a la quietud de cada matinada, ella va poder sentir altre cop, com no havia sentit en tres anys, la fiblada de la sivella en el maluc.
     Primer vingueren les imatges. El vell suplicant amb la mà estirada i l’esposa sobre la falda. La cartera obrint-se com una poncella per mostrar el seu tresor. Ella esforçant-se a aixecar la pedra. La sang sortint expel·lida en cercle ...
     Després vingueren les preguntes. Tal volta el podia haver carregat a coll fins la frontera. Potser se n’haurien sortit.
     - Impossible; una bogeria. No ho hauríem aconseguit. Era massa arriscat, massa distància.
     I si l’hagués amagat en algun carrascar o qualsevol casota abandonada, apartat de la carretera?
     - L’haurien trobat igualment. Feien servir gossos. Eren exterminadors eficients, vertaders esquadrons de la mort. D’altra banda, ell no hagués volgut amagar-se, ni esperar. En qualsevol cas, es tractava d’una vida.
     Tal volta podia haver encetat la fugida. Qui sap si no es produiria un miracle, una intervenció fulminant de l’Aliança, o una renúncia a seguir avançant per part de l’invasor. Qui sap si no estaven a molts quilòmetres encara, si no anaven força lents, si no tenien prou avantatge. Qui sap si qualsevol altra cosa.
     - Però és que no es va produir res de tot això. Les nacions van tardar anys a mostrar interés tan sols. I les forces dels assassins no van aturar-se fins haver escurat tot el territori, incloent hi l’últim racó. Per si no fos prou, les teníem al damunt, i es movien a bon ritme. Els esdeveniments m’han donat la raó.
     Era cert, mes aleshores no ho sabia i, sense saber-ho, potser l’opció èticament correcta era l’intent. Sempre haguera estat a temps, arribat el cas en que es veiés clarament la impossibilitat del triomf, de matar el vell. Però només llavors.
     - Amb eixa actitud mai hagués trobat el moment de fer-ho fins que no haguera estat massa tard. I aleshores, ho hagués estat per tots dos. Un suïcidi, ben mirat; i doble. A més, ell no hagués col·laborat, i menys encara hagués consentit a abandonar el cos de la seua esposa estimada.
     D’altra banda, però, com estava tan segura que havia tingut èxit? No podria ser que aquell pobre home hagués quedat ferit i moribund, dessagnant-se a poc a poc, sentint a més a més com s’acostaven les tropes de l’enemic, neguitós i abandonat en pitjors condicions que quan l’havia trobat? Ni tan sols havia comprovat si tenia pols o es bellugava.
     - No crec pas que sobrevisqués ni un segon. Vaig escoltar perfectament l’esclafit, vaig notar al tacte com cedia la closca. I no podia esperar més: m’hagueren enxampat a mi.
     Mes, al final, l’autèntica pregunta, la que de veritat comptava. Tenia l’absoluta certesa que no havia mort aquell home, si més no en part, pels diners?
     - La tinc. Rotundament.
     Dit a l’inrevés, l’hauria mort si no hagués tingut un ral?
     - És clar que sí.
     Com podia tindre la certesa? Com es pot estar segur d’aquestes coses que no han passat? Com pot ningú saber què faria si ... o si no ... ?
     Es va adormir.
*******
     Des d’aquell jorn, la punxada de sivella no ha faltat ni una sola nit a la cita. Els pensaments la burxen diàriament, repetitius i cruels. Cada matinada, la mateixa lluita injusta es desplega amb idèntica impietat.
     Ella té la convicció profunda que va actuar amb sentit ètic, que va triar l’opció correcta, que va fer el que calia. I, a més encara, que li va caldre valentia i generositat. Sap, al capdavall, que té raó.
     És per això que, cada nit, guanya la batalla contra els dubtes, els neguits i les angúnies.
     Però, tanmateix, se sent vençuda.
     Perquè sap, també i per damunt de tot, que la victòria només li servirà per sobreviure un altre dia.

FI
Santiago Diaz i Cano

LA GUERRA ╔S LA GUERRA (estiu 03)

RELATS Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     LA GUERRA ÉS LA GUERRA

 
Guanyador del Certamen de Contes "LA MIRANDA" (Capellades, 2007)
    

            Mr. Jones es va alçar en la nit calorosa per a beure un got de llet que li ajudara a suportar l'insomni. Quan es disposava a obrir el frigorífic va creure albirar, a través del buit de la porta entreoberta, un cos estrany en el rebost.

Més tard va escriure en el seu diari:

 

*********

 

<<No podia creure el que veia. Una ombra que semblava un llombrígol interminable i molt prim es movia pel cairell de la lleixa més baixa. Vaig parpellejar amb força amb l'esperança que la visió s'esvaïra o, en el pitjor dels casos, que assolira contorns més definits, una forma més concreta i comprensible. Vaig fixar la vista en un fragment d'aquell ésser inexplicable i em vaig esforçar per enfocar bé. Mes allò se'm continuava resistint, era canviant, informe, fantasmagòric. Vaig decidir encendre el tub de neó per a enfrontar-me al que fos, mantenint, això sí, un prudent distanciament. Les primeres llampades van vindre a augmentar la meua inquietud amb els seus reflexos agònics com a convulsions de mort. Però per fi es va fer la llum i, després d'uns instants d'adaptació, els meus ulls van contemplar sorpresos encara que tranquils, perquè la meua ment ja podia capir. El misteri no era tal. Es tractava d'una llarga filera de formigues aqueferades.

-        Déu meu!. Mai abans havíem tingut formigues en aquesta casa.

Vaig estirar del fil, per així dir, i vaig descobrir en què s'afanyaven. Al fons de l'estança es trobava la bossa on arreplegava, per separat de la resta d'escombraries les llandes de cervesa i de conserves. En aquesta casa sempre hem separat els residus (al cap i a la fi, sóc un ciutadà responsable, inclús podria dir que exemplar).

-        Àngels del Cel! Així que fent-se un aperitiu a les meues costelles, eh?

Vaig recórrer el camí en sentit invers buscant l'altre cap. La renglera sinuosa es perdia per un badall entre el xapat de la paret. Semblava la porta giratòria d'uns grans magatzems: un incessant tràfec d'individus en ambdós sentits; formigues entrant i eixint constantment, traginant sense parar.

Les vaig observar mig atordit encara: els seus moviments nerviosos; la seua velocitat de vertigen (almenys, si es jutja tenint en compte la grandària del seu diminut cos); la seua graciosa forma de seguir el rastre de les anteriors alhora que esquivaven a les que venien de front.

No sé quant de temps vaig estar així, absort en la seua contemplació, hipnotitzat per la seua hiperactivitat individual i col·lectiva. Tan aviat podria ser que hagués transcorregut un instant com una pila d'hores.

Siga com siga, la veritat és que de sobte, sense saber bé per què, em vaig posar a matar-les amb el polze de la meua mà dreta. Les esclafava tovament contra el marbre del prestatge. Actuava sense emoció, quasi com un autòmat, començant pel clevill mare, per aquella espècie de vagina incansable i insaciable.

A pesar de l'estat de parcial alienació en què em trobava, vaig observar amb total lucidesa que, al cap d'un segon del meu primer atac, individus més prompte allunyats del lloc ja reaccionaven nerviosament. Alteraven embogits les seues trajectòries rectilínies o sinuoses per altres més abruptes i en ziga-zaga, els seus veloços desplaçaments per altres encara més ràpids, i l'incansable palpar de les seues antenes per una agitació quasi frenètica.

-        Jesucrist! -em vaig dir-. Disposen d'un sistema de comunicacions summament eficaç, aquestes condemnades.

Seguia ordenadament el sentit d'avanç de les intruses, aixafant amb certa parsimònia a totes. No obstant això, les més pròximes aviat van abandonar la fila, iniciant una dispersió en totes direccions. Açò dificultava notablement la meua tasca, perquè, alhora que reduïa la grandària del blanc, m'obligava a augmentar els desplaçaments entre escomeses. Sens dubte, no es tractava d'una reacció esvalotada o a l'atzar. Més bé era una maniobra perfectament estudiada.

-        Per tots els Sants!. Aquestes bestioles saben d'estratègia militar.

Malgrat tot, l'eficàcia del meu atac havia sigut més que notable. El nombre de baixes enemigues era tremend, esgarrifós. Algunes havien quedat instantàniament reduïdes a un punt negre microscòpic i immòbil, altres en canvi s'agitaven, els abdòmens rebentats adherits a la pedra, tractant de desapegar-se per a remuntar el camí cap a casa.

Potser esperaven salvar-se encara. Potser eixes bestioles disposaven de servei d'hospital allà en els seus caus. Potser senzillament tenien l'instint d'anar a morir a la llar, amb la seua gent, en comptes de quedar exposades a la intempèrie, ranques, moribundes, soles.

Aquesta possibilitat em va provocar certa torbació. Era un signe d'humanitat, insospitada fins llavors. Vaig decidir realitzar un repàs, rematant a les formigues ferides. Era millor que deixar-les mutilades, malparades i amb una esperança vana i cruel. Em va semblar més ètic. Si la Convenció de Ginebra tinguera un apartat dedicat a les formigues, sens dubte seria aquesta una de les seues normes.

Vaig contemplar l'aragall de cadàvers. Vaig donar per conclosa la batalla. Em vaig dirigir a la pica per a rentar-me les mans. El palpís del meu polze estava negre per les despulles adherides de desenes d' himenòpters.

Em vaig prendre, ara sí, el got de llet ben freda lentament, amb gran delit, les parpelles caient-me de  plaer i cansament.

Quan em dirigia a gitar-me novament vaig apreciar signes de moviment en el rebost. Em vaig disposar a indagar, un xic contrariat, puix que em sentia esgotat i necessitava repòs o, millor encara, una sonadeta reparadora. Sobre l'allargassada fila de cadàvers s'afanyava una altra de nous i molt vius membres de la colònia. Però aquesta vegada carregaven amb les restes de les seues companyes sacrificades. Almenys, així m'ho va semblar per entre les boires de la meua ment i les lleganyes dels meus ulls cansats; en la confusió processional de vius i morts, tots ells diminutes taques fosques sobre els refulgents cristalls del marbre blanc.

-        Déu del Cel! Repatrien els seus cadàvers.

Me'n vaig anar al llit, incapaç de fer o pensar més aquella nit. Tanmateix, la idea que tal vegada aquells éssers insignificants albergaren un cert respecte funerari, que fins i tot celebraren rituals plens de pompa i, qui sap?, que àdhuc tingueren sentiments religiosos, em va deixar una angoixa en el pit que no em va abandonar en tota la nit i em va saludar incòlume al matí.

 

****

 

            Vaig entrar en la cuina per a desdejunar. Necessitava regalar-me el cos després d'una nit tan turmentada, compensar-me d'alguna manera, pal·liar la fatiga derivada de l'excés de vigília i de l'estrès nocturn. No obstant això, arrossegat per un inconscient maquinal, en comptes d'obrir el frigorífic, vaig aguaitar al rebost. Tal vegada els successos de a la nit no havien quallat en el meu cervell i necessitava confirmar el seu status, descobrir el que de real o imaginari hi havia en ells.

            La columna d'invasors semblava més gruixuda i diligent que anit. A penes quedaven restes dels morts i els elements en actiu no presentaven el menor símptoma d'afectació o malenconia per la carnisseria d'unes hores abans.

-        Per Satanàs! Vaja el que els ha durat el dol.

Ara sí que estava irritat. Necessitava odiar-los. Vaig començar a pensar que la retirada de ferides i despulles que jo, càndidament, havia suposat un acte de noble camaraderia, un vincle d'espècie, una manifestació de protosentiments, un indici de civilització, no havia estat més que una salvatge operació de canibalisme necròfil.

Em vaig sentir burlat, ridícul.

-        Maleïdes filles de la Bèstia!. Són com eixos fotuts comunistes. No els importa un pebrot el seu proïsme. Només són carn, objectes utilitzables i reutilitzables. Al diable amb elles.

I vaig començar a massacrar-les a manotades, tancant els punys, colpejant amb fúria.

En la voràgine del combat vaig descuidar les meues defenses i alguns van aconseguir enfilar pels meus braços, van arribar als meus muscles i es van dispersar per tot el meu cos. En una pausa que em vaig concedir per a fer balanç i recuperar l'alè, vaig notar el pessigolleig de les seues potetes sobre la meua pell. Se'm van eriçar pèls i borrissol. Vaig reaccionar amb cert pànic al principi, ho reconec, però em vaig sobreposar i vaig actuar amb total enteresa i encertat criteri: em vaig treure el pijama i vaig prendre una dutxa ràpida; després vaig inspeccionar la roba i vaig eliminar als que quedaven; finalment, vaig ficar el pijama en la rentadora.

Vaig tornar a la cuina. Els cossos sense vida formaven una banda jaspiada. També els hi havia sobre el sòl, caiguts o rebotats pels colps de les meues mans multiplicades. Vaig buscar la massilla instantània i vaig tapar bé el badall d'entrada.

Amb açò vaig donar per conclòs el tema. Era conscient que no havia acabat amb tots ells. No sóc cap il·lús. Tinc cultura. He vist reportatges, al respecte d'això. Però vaig jutjar que, donat l'alt preu que els havia fet pagar i la dificultat afegida d'haver-los tancat la via d'accés, desistirien de futures incursions en el meu territori.

La resta del dia va transcórrer sense novetats dignes de menció. Però, a la nit, de nou la calor em va espentar a buscar refresc i alleujament en la nevera. I allí estaven una altra vegada, com una burla descarada o un insult bromista. Vaig veure que una altra escletxa, uns taulells més amunt, feia d'entrada-eixida.

La meua fúria no tenia límits. Vaig anar per l'esprai insecticida al llavador i vaig tornar disposat per a la Gran Apocalipsi. Això no obstant, em vaig contindre a temps de considerar la situació i ponderar les conseqüències d'una actuació desmesurada i poc calculada.

-        Dimonis! Calma, molta calma. Estratègia és la paraula. Açò no és una baralla de bar.

El combat cos a cos s'havia mostrat perillós i ineficaç, això era indubtable. Mes el pas a la guerra química exigia cautela i manta seny.

Vaig optar per gitar-me per a millor meditar sobre els mitjans i les formes. Vaig passar la nit pensant, imaginant cada possibilitat i les seues conseqüències, valorant l'eficàcia de cada acció, comparant opcions...

 

****

 

Al matí, malgrat tot, no estava cansat ni somnolent. Ben al contrari, em sentia ple d'una energia desconeguda, farcit d'una excitació incontenible, quasi una eufòria.

Vaig baixar a la cuina i em vaig preparar un bon desdejuni. Podia sentir les lleus petjades, multiplicades per sis, de centenars de formigues en la cambra del costat, alienes a quant estava per succeir. Em vaig somriure satisfet i segur de mi mateix.

-        Després aniré per vosaltres, amigues.

Vaig despatxar l'àpat sense pressa ni ansietat, fruint cada mos, repetint mentalment la pel·lícula de la batalla final; com si ja haguera tingut lloc, talment fos una espècie de pretèrit en el futur. Vaig assaborir la victòria com si es trobara en la mantega de les torrades o en el sucre del suc de taronja.

-        Anem per feina.

El meu pla era senzill. Arruixar l'enemic en el rebost hagués posat en perill la salubritat de les viandes allà contingudes. Buidar-la haguera estat tasca penosa en extrem, a més d'insuficient, perquè la mateixa estança hauria quedat contaminada, obligant a observar una incòmoda quarantena, a netejar a fons, o a ambdues coses. Resultaria millor, en tots els sentits, canviar l'esquer de lloc. El fet d'allunyar-lo del punt d'entrada oferia l'avantatge afegit de deixar un nombre més gran d'individus exposats alhora. Em sentia particularment orgullós d'aquestes consideracions.

Vaig agafar la bossa de les llandes, que tal poder d'atracció semblava exercir sobre les tropes rivals, i la vaig portar, tot travessant la cuina, fins al porxe. Això sí, vaig tindre la precaució de formar un tènue regall, amb l'oli de la tonyina i altres deixalles, des de l'esquerda d'accés fins a la bossa.

            Després vaig esperar que aquells insectes localitzaren la nova ubicació del seu objectiu i reorganitzaren el seu cos expedicionari.

No van tardar ni dues hores a estar una altra vegada sobre l'objectiu, prenent minúscules porcions de la conserva de peix per a portar-les al formiguer, on passarien a formar part de la dieta d'aquells afanyosos dimoniets.

Em vaig calçar unes ulleres i una màscara (perquè el verí era potent) i les velles sabatilles de sola plana (per tal d'augmentar la superfície eficaç). Vaig agitar el flascó d'aerosol. El moment de la veritat havia arribat.

Vaig començar des de la porta de la casa cap a l'exterior, finalitzant en la bossa de les llandes: pols ferm, distància mitjana, velocitat constant. Vaig realitzar una sola escombrada sobre la cadena de formícids. En la bossa em vaig entretindre una miqueta més. Immediatament vaig entrar en la casa i vaig xafigar immisericorde la resta de la renglera, que s'allargava fins al rebost.

Les que no morien immediatament s'agitaven trastornades, desorientades, perdudes, fins a quedar esteses sense més caliu de vida que unes tremolors dramàtiques, quasi teatrals. Només algunes semblaven mantindre forces suficients per a reprendre el camí de tornada a casa. Comptava amb això. Sabia que era la millor forma de portar el verí fins al cor del seu cau, d'infectar a la resta de la colònia.

Als meus peus, l'escena era dantesca. En algunes zones, els cadàvers suraven sobre esvarosos tollets d'oli. En altres, la precisió de la xafada havia convertit els cossos amb les seues extremitats en una mena de calcomanies de divulgació científica, una espècie de pintures a plomí en tinta negra sobre fons gris; haurien passat perfectament per ser obra d'un notable i minuciós miniaturista xinès. Milers de xicotetes formigues mortes o agonitzant amb un camejar rabiós, víctimes sens dubte d'una coentor infernal.

Vaig tornar a tindre un accés de pietat cap a l'enemic, però em vaig refer immediatament. Jo no era cap botxí, ni un assassí cruel. Tan sols un ciutadà defensant allò que és seu. D'altra banda, ja no hi havia retorn possible.

-        Diables cornuts! Si un home honrat no pot protegir sa casa i els seus béns de rapinyaires, intrusos i lladres, quina merda de país és aquest? -em vaig preguntar.

Aquella nit vaig dormir com una soca. No vaig necessitar viatges al bany ni a la cuina. Em sentia en pau, amo i senyor de la meua vida i el meu destí, fort.

 

****

 

Van passar alguns dies d'absoluta calma, de felicitat resplendent. Mes al cap d'unes nits, en una de les meues excursions al frigorífic, ho vaig tornar a veure.

-        Maleïdes siguen!

La mateixa interminable i mutant fila de bestioles immundes escolant-se impunement en ma casa per a arrabassar-me els meus fems. Davant de les meues pròpies barbes. Impúdiques. Cíniques. Reptadores.

Fins i tot vaig tindre la impressió que eren els mateixos individus que jo creia haver aniquilat, recompostos, sencers, enfortits.

Vaig eixir horroritzat al petit jardí davant de la casa. Necessitava imperiosament respirar aire fresc. El de dins se'm feia pesat, alié, com impregnat de l'aroma d'elles.

Vaig pensar i vaig pensar, fins que ho vaig veure clar:

-        No hi haurà victòria sense sacrifici. Sempre és així.>>

 

***********

 

Al matí següent, Mr. Jones va traure al jardí la seua engrunsadora favorita i es va asseure, abillat amb plantofes i el seu vell trage de campanya. Sostenia el seu gastat Diari en la falda. Des d'allí va encendre una metxa de vint metres i va començar a balancejar-se tranquil·lament, somrient amb gest despreocupat.

En l'hospital de St. James, on resideix actualment, els metges tracten d'entendre què el va portar a arruixar sa casa amb gasolina, obrir l'aixeta del gas i botar-li foc a tot. Però ell només respon amb sincera estranyesa, mirant-los com si foren extraterrestres, o tarats:

-         Per tots els Dimonis! La guerra és la guerra.

 
FI
Santiago Diaz i Cano

.

FALĚLUS (primavera 07)

RELATS Retroenllašos (0) Feu un comentari   
FAL·LUS
Guanyador Concurs de Relats Curts "PREMIS MAIG" (Vila-real, 2007).


     Es van conèixer una nit que anaven de festa, amb altres amics i amigues.
     L’entesa va ser immediata. Separats de la resta del grup, ignorant-los, es van dedicar tota l’atenció. Parlaren dels homes i de les dones, de treball i de lleure, d’odis i afeccions, de religió i de política, del passat i el futur, de la vida i la mort ... La conversa s’esdevenia amb tota la naturalitat i la límpida fluïdesa d’un rierol d’alta muntanya. Estaven a gust, inflats de satisfacció i descobriment, cofois de coincidència i acord, mútuament enlluernats.
     A punt de rompre el dia, ella el va convidar a sa casa. Van fer l’amor: ara amb salvatgia, ara amb tendresa; ara amb cuita, ara amb parsimònia; una vegada i una altra.
     En acabat, ella va quedar-se abraçada a ell, el cap sobre el pit, acariciant-li el membre esgotat i tou. Enmig de la foscor li va xiuxiuejar:
     - He gaudit molt.
     - Me n’alegre. Jo també.
     - La tens força gran.
     - Bé, no està malament.
     - No, no: ho dic de debò. La sentia a cada moment. M’ha arribat a racons on res ni ningú m’havia arribat abans, m’ha fet descobrir parts del meu cos que ni jo coneixia, m’ha produït sensacions insospitades. M’ha emocionat –i va sospirar, al temps que s’estremia pel record.
     Després va afegir, mentre premia un xic més fort el seu penis:
     - Gràcies.
     Ell no va saber què respondre. No tenia clar tampoc a qui li havia adreçat aquella cortesia. A la fi, es va limitar a dir:
     - No es mereixen.
     Estranyament, va tindre la sensació que ho havia fet, també, en nom d’algú altre. 
******
     Van encetar una espècie de relació, bastant atípica.
     Malgrat no haver-hi compromís, es veien gairebé a diari. Algú telefonava i quedaven per dinar, o sopar, o per anar a un concert, o al teatre. Després, inevitablement, feien cap a casa d’un d’ells i allà follaven durant hores.
     Tanmateix, ambdós mantenien una tossuda actitud d’independència: mai romanien al pis de l’altre una nit sencera; no feien plans ni que fos per l’endemà; cap dels dos es deixava res quan marxava. Eren una mena de lleis no escrites, un acord tàcit d’higiene convivencial.
     Ella solia lloar-li el membre cada vegada que donaven per finalitzat l’acte físic.
     - M’agrada molt. És bonic –i l’observava de prop mentre el movia a un costat i a l’altre per tal de descobrir tots els detalls, o li treia el gland tibant la pell al màxim fins convertir-lo en una mena de bolet carnós i lluent–. Molt bonic –afegia llavors, amb un espurneig de desig a l’esguard.
     Ell la mirava fer amb un cert orgull com de pare, afalagat, ufanós. Després recolzava el cap sobre el seu ventre (posant la titola com si fos un coixí per a la galta), dibuixava un nítid somriure de felicitat, i s’adormia profundament.
     Amb el temps va començar a parlar-li directament al penis, tot fent-li afalacs, o confiances.
     - Preciós! –li etzibava en una rauxa; a continuació, li posava un petó sonor i histriònic. Llavors ell ho trobava divertit, fins i tot tendre.
     D’altres vegades, l’agafava amb una sola mà i començava a estrènyer-lo més i més fort fins que li venia un sacseig emocional que la feia tremolar violentament per fora, al temps que es mossegava els llavis i ho rematava tot amb un esgarip.
     - Qualsevol dia te la faré rebentar com si fos un granet de pus –es disculpava després.
     - No patisques, que no em fas mal. I m’agrada. 
     Però una nit, just després d’un orgasme, va exclamar entre dents:
     - Vos estime tant.
     Passat el desconcert inicial, ell s’ho va prendre com una declaració d’amor generosa, doble.
     Les seues relacions sexuals eren del tot satisfactòries, excitants, imprevisibles. Es reinventaven cada vegada. No hi havia lloc per la rutina. Exploraven i s’exploraven sense pors ni vergonyes, deslliurats.
     Tanmateix, ell notava que, de mica en mica, anaven escurçant el temps dedicat a d’altres activitats per passar més i més hores al llit. També s’adonava que la incontinència d’ella anava en augment: si al principi l’atacava tan bon punt havia travessat el llindar, després va començar a arrencar-li peces de roba en l’ascensor i, ara, ja era normal que li fotera mà en qualsevol lloc públic, buscant-li el paquet amb una dèria i una caparrudesa que tenien quelcom d’infantils, però també de criminals.
     Malgrat aquestes coses, no sabia si sentir-se incòmode per tot plegat, o més aviat desvanit.
     Fos com fos, el seu vincle semblava enfortir-se dia rere dia, esdevenir indestructible. Cada cop es llançava amb més frisança sobre ell per treure-li la roba. Cada cop esmerçava més temps amb els seus òrgans genitals i menys amb formalitats i romanços, com ara parlar-li o besar-lo a ell.
     Li agafava el membre a dos mans (com si volgués simular una abraçada en miniatura) i se’l refregava suaument per la cara, o el mirava amb una fixació esfereïdora, o li feia besos lleugers i íntims.
     Ell, aclaparat per aquell desig, fremia i s’inflamava, donant vida al seu penis i, en certa manera, humanitzant-lo.
     - I jo què? –deia llavors, estrafent veu de bleda gelós.
     - Calla, fava –responia ella sense tan sols considerar necessari de desviar l’atenció ni la mirada.
 
*******      
     Una nit que s’havien estat pràcticament el jorn sencer al llit, ell es va alçar, per fi, i va començar a vestir-se. Ella ho va notar i es va deixondir una miqueta per dir-li:
     - Ja te’n vas?
     Va sonar tan trist (quasi una súplica) que el va trasbalsar. Pel seu magí va circular la idea que tal volta havia arribat el moment d’anar un pas més enllà:
     - Vols que em quede a passar la nit? –va atrevir-se a dir, finalment.
     - No. Però me’l podries deixar a ell.
     - Què?! –va exclamar, incrèdul i confús, ara.
     - Res. No res. Era una broma –el va apaivagar amb una convincent dolçor en la veu.
     Unes setmanes més tard, en acabat el frec a frec, es va adreçar a la verga encara erta i, formant un cau amb les mans i la cabellera, la va embolcallar com si volgués protegir-la, o aïllar-la. Aleshores, en un xiuxiueig discret, gairebé imperceptible, va dir aquesta vegada:
     - T’estime tant.
     Ell no sabia del cert si ho havia sentit o si s’ho havia imaginat. Va estar a punt de preguntar-li que quina cosa havia dit, i que què volia dir aquella cosa. Però va tindre, ara sí, vergonya; o por.
     Durant els dies següents es va turmentar en privat. Estava neguitós i indecís. Va espatlar les seues sessions d’alcova provant de descobrir nous indicis, pendent dels gestos d’ella, obsedit pels detalls.
     Va arribar el cas que la tensió va poder més que ell i, humiliat i ple d’angúnia, es va haver de rendir sense haver pogut trempar l’eina.
     - No puc. Hui no puc.
     - No passa res –digué ella–. Si a mi m’agrada igual –i va tornar a agafar-li-la talment una mare que bressola un nadó.
     A ell li va vindre un calfred, que li va recórrer l’esquena com un auguri de temps rúfols. No havia dit “m’agrades igual”, ni tan sols “m’agradeu igual”, sinó “m’agrada igual”. Ja no podria seguir ignorant-ho.
*******
     Va transcórrer una setmana sense notícies d’ell. Aleshores, ella va decidir prendre la iniciativa i li va telefonar. No va haver resposta. Així, una i cent vegades.
     Es va presentar a sa casa. Ningú no va obrir la porta. Estava desesperada. No s’ho podia creure. Era ridícul, impossible. Per tan poca cosa?
     A la fi, després de dues setmanes llargues d’absència i misteri, va sonar el timbre de la porta. En obrir, se’l va veure allà palplantat, com un estaquirot inexpressiu, hieràtic. El cor li va fer una volta de campana. Se li va penjar del coll i el va omplir de petons. El va arrossegar cap a dins.
     Ell romania en silenci, tractava de mantindre una distància virtual o simbòlica que, tanmateix, ella no va saber apreciar. No estava per subtileses, ara.
     Va començar a despullar-lo a estrebades furioses i atropellades, amb una urgència gairebé còmica. Semblava voler recuperar el temps perdut. Fins i tot semblava convençuda que això fos possible.
     Llavors, en el moment que li abaixava els calçotets, va poder veure les benes encara tacades de roig sobre un pubis massa pla, sense protuberàncies. Amb els ulls esbatanats i l’espant engrapant-li l’ànima, va palpar-li l’entrecuix a fons. Les seues mans cercaven un desmentit, el seu cervell, una explicació. Mes quan ja no va quedar espai de maniobra, quan la realitat es va mostrar indefugible en la seua crueltat terrible, va esclatar. Un ploriqueig tot fet de sanglots es va apoderar d’ella. Va començar a colpejar-lo en el pit amb els seus punys tancats i sense forces, presa d’una desesperació cada cop menys convulsa. Per primera vegada en molt de temps, els seus esguards es van trobar.
     Ell seguia sense dir res; com si s’hagués tallat, en realitat, la llengua.
     Mentrestant, ella només encertava a somicar:
     - Per què? On el tens? Què li has fet?
     I ho repetia una vegada i una altra.
     Aleshores, ell va deixar anar un somriure estrany, gairebé una ganyota.
     Era el rostre del seu triomf. 
     Ben amarg, certament.
     Però triomf, al capdavall.


FI
Santiago Diaz i Cano
 

.
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype