Ediciˇ Digital de LA PERRUCA (abril 2014)

RELATS Retroenllašos (0) Feu un comentari   
Com ja vaig anunciar, el meu relat LA PERRUCA ha guanyat el Premi Castellitx de Narrativa Breu (Rosa d'Or de la Pau 2014).

Podeu accedir al text, editat per la Organització dels Premis, entrant a la web de l'Ajuntament d'Algaida (www.ajalgaida.net) i buscant la secció dedicada als Premis Castellitx i, dins d'ella, l'apartat de l'any 2014.

També directament picant sobre la següent adreça web:

http://www.zheta.net/user31/COLBINARIA/data/0085-PC2014-N-R-00xx-0085.pdfhttp://www.zheta.net/user31/COLBINARIA/data/0085-PC2014-N-R-00xx-0085.pdf


Salut i bon profit!

santiago

MEMĎRIES D'UN PORC (fragment)

RELATS Retroenllašos (0) Comentaris (1)   

MEMÒRIES D'UN PORC
Novel·la guanyadora del
"Premi Valldaura-Memorial Pere Calders"
(Cerdanyola del Vallès, abril de 2010)

Publicada en novembre de 2010, edicions de la UAB


La mare

               La mare em va parir quan ja era gran i va morir quan encara era jove, la pobra. Va ser el dia que jo feia els divuit. En realitat va traspassar durant la nit, però d'això em vaig assabentar més tard, pel doctor, tot i que ho podia haver deduït qualsevol; a veure, si no: gitada al llit, amb la camisola de dormir posada i tapada fins al coll; treieu comptes. També em va dir, el metge, que no havia patit. Què en sabria ell, del patiment de la mare? És que havia tornat de l'altra banda, la infeliç, per contar-li-ho personalment? És que era amic de Sant Pere i xerraven d'aquestes coses? Si no haguera estat tan estabornit per tot plegat, potser l'hagués engegat a la merda, a aquell imbècil de Sherlock Holmes-Doctor Watson d’oferta “dos per un”.
              Aquell matí m'havia alçat com un dia més. De fet, no m’en recordava, que era el meu aniversari. A casa no celebràvem festes d’aquesta mena. Ara que hi pense, trobe que no celebràvem cap mena de festes, la mare i jo.
              Va ser en tornar de classes que vaig notar quelcom d'estrany. El dinar no estava fet, la rentadora no funcionava amb el seu cony de brunzit monòton, els finestrons estaven tancats. La casa era tota foscor i silenci.
              -     Mare?
              Res.
              -     Mare?!
              Jo anava obrint portes, per fer alguna cosa. No és que esperara trobar-me-la allà, tota inactiva i callada. De fet, mai ho estava, d’inactiva i callada, per bé que últimament ja no era el mateix. Sempre m’havia semblat –menuda ella– com un esquirol bellugadís; movent-se amunt i avall sense aturall possible, parant o desparant, plegant o desplegant, ficant o traient; amb tot de sorollets inherents a cada tasca. Fins i tot, segons l’estat d’ànim, acompanyant cada esforç o cada treball amb cançonetes o sospirs. En això se li coneixia com anava envellint-se, perquè cada vegada eren més els sospirs i menys –i per cert més tristes– les cançons. Però això ho note ara. Aleshores, no. O tal volta sí, però de manera inconscient; perquè si no tampoc me n’adonaria ara, supose. Com són de curioses aquestes coses de la memòria, no trobeu?...
              Merda! Ja m’he perdut.
 
             Ah, sí. Que no semblava de debò que es trobara a casa. Potser havia eixit per un encàrrec, o a comprar per un oblit, o estava al pis d'alguna veïna, o qualsevol altra història. Com havia de saber-ho? Que m'heu pres per un cony de bruixot, vosaltres? De tota manera, allò no era normal. I, tanmateix, l'última cosa que m'imaginava era que estava seca, pardalet, morta. Tampoc no vull dir que fóra veritablement l'última cosa que em vaig imaginar, sinó que no me la vaig imaginar en absolut. Potser per això, quan per fi vaig arribar al seu dormitori, de principi no vaig ser capaç d'identificar l'embalum sota el cobertor com el seu cos sense vida, així que vaig seguir buscant-la pel pis  amb la mateixa falta de convicció que un minut abans.
              Com que tenia força gana, vaig obrir el frigorífic per veure si hi havia qualsevol cosa per rosegar, però era divendres, i els divendres no solíem tindre el rebost a esclafir, ja m'enteneu. Aleshores vaig decidir ficar-me a la meua cambra i masturbar-me, per fer temps.
              Va succeir, al moment d'amollar la lletada, que em va vindre un flash. No eixe flash, graciosets de merda, un altre ben diferent. Va ser una llampada mental, com una mena de pensament –més que no imatge– que em va fer saltar del llit. Vaig torcar-me un poc amb els llençols i em vaig adreçar a l'habitació de la mare. Encara no s'havia concretat res al meu cervell; em movia d'esma, sense objectiu ni voluntat clars. Em vaig aturar al peu del llit. Quan la vista se'm va fer a la poca llum de l'estança, la realitat va anar adquirint forma. La mare sempre havia estat eixuta de rostre i de cos, però aquell matí la vaig trobar més afusada que mai. La cara, enmig la cabellera esparsa pel coixí, feia l'efecte d'una calavera. Els ulls estaven tancats; la boca, oberta. El nas semblava el tall d'un ganivet de carnisser ben esmolat i la minúscula barbeta apuntava punxeguda i orgullosa cap al sostre com si l'estiguera desafiant. Encara vaig dir:
             
-     Mare!?!
              Supose que no esperava cap resposta, que m'ho deia a mi mateix. Crec que, més que no reconèixer la situació, no la reconeixia a ella.
              No la vaig tocar. Vaig tornar-me a la meua habitació. Estirat al llit, mirant el trespol sense pensar res, vaig estar-me unes hores. No sabia què havia de fer. No sabia com havia de reaccionar. No sabia a qui acudir. No sabia ni què havia de sentir.
              Per sort, la bruixa de la veïna va pitjar al timbre; si no, crec que podria haver passat mesos sense moure'm d'allà, la mare podrint-se'm a la seua cambra, cada dia més escassa i pudenta. Venia per demanar una miqueta d'oli per al sopar. Ho feia sovint, això. Potser no en comprava mai, d'oli. Al principi no vaig reaccionar tampoc. I allí estàvem tots dos, a la porta de casa, ella defora i jo dedins, ella demanant amablement i jo mirant-los, com un imbècil, a ella i al seu fastigós got buit de Duralex. Trobe que no es va estranyar massa perquè això era just el que pensava de mi: que era un imbècil. No és que em molestara gaire, que em prenguera per badoc, puix la meua opinió sobre ella tampoc no era gens afalagadora: si voleu que us diga, una puta xafardera. Supose que en totes les escales n'hi ha, una. A mi m'havia tocat fitant paret; paciència!
              Total, que podíem haver estat palplantats una bona estona sense avançar un bri si no és que ella l'encerta de nou:
              -     Que no hi és, ta mare?
              Allò em va fer reaccionar, per fi.
             
-     No. O siga, sí. Jo... jo no sé, però trobe que està... que està... morta.
              De primer em va fitar incrèdula, amb tota la mala llet que podia arribar a tindre, concentrada a l'esguard. Tal volta es pensava que era una broma meua, un acudit sense cap mena de gràcia, una ocurrència de jove estúpid i amoral. Però aviat es va adonar que allò anava de deveres, perquè potser en aquell instant jo feia cara de bajoca, però no de bromista.
              Va fer un xisclet ofegat i histèric, al temps que saltava ridículament, com una mena de teuladí en bata d'anar per casa. Probablement la notícia li havia provocat una rampallada.
             
-     Què dius tu, so brutot? Quina catastro! –va exclamar, ara crescuda, mentre feia per entrar al pis. Jo li vaig desbarrar el pas.
              Ho deia sovint, això de “quina catastro”, i per qualsevol motiu. Vull dir que no era pas necessari que morira algú perquè en fera ús, de l'expressió. Podies trobar-te-la al portal i, per dir alguna cosa, amollar un senzill “sembla que plourà” sense més intenció, i ja estava ella responent-te amb un “quina catastro”. De fet, moltes voltes, per fer enrabiar la mare i, de pas, venjar-me un poc de la vella bruixa, jo em referia a ella com dona Catastro. Solia dir, jo: “Ha vingut dona Catastro”, o “Ens han deixat a la bústia una carta per dona Catastro” o altres bestieses per l'estil. I la mare, aleshores, s'enfadava molt i em fotia un “De qui et burles tu, ara? Dropo analfabet! Ja voldries ser la meitat de bo que la pobra dona”. A mi em sabia greu veure la mare tan empipada per la broma, i també per les coses que podia arribar a dir-me quan es posava així. Si no, crec que haguera fet servir el malnom més sovint. Hosti que sí! De fet, de no ser pel cabreig que agafava la mare, estic segur que li l'haguera deixat de fix...
              Però ja estic derivant. Perdó.
              Doncs bé, que ja s'havia ficat al pis. Anava clavant el nas per les cambres, movent-se nerviosa i sense deixar de remugar:
              -     Ai, Déu meu! Quina catastro! Ai, Déu meu!!
              Mentrestant, jo me la mirava fer i pensava en per què m'havia dit “so brutot”, però sobretot en com m'ho havia dit: semblava que em carregara les culpes de la mort de la mare; fins i tot les culpes dels mals del món sencer.
             
-     Està... a la seua habitació –vaig decidir orientar-la per fi, això sí, des de lluny.
              Després vaig sentir la dringadissa del got esmicolant-se contra el terra seguida d'un silenci pregon. Ja l'havia trobada.
              No vaig gosar entrar a la cambra.
              Quan dona Encarna va eixir, li semblava més al cadàver de la mare.
              Vaig poder dir:
              -     I ara, què hem de fer?
             
-     Com que “què hem de fer”? Pregar a Déu per la seua ànima immortal!
              Havia obert molt els ulls per dir-me això. Semblava una boja perillosa. Em feia una mica de por, i tot.
              No obstant, vaig tindre el valor o la imprudència de concretar:
              -     Jo em referia a què l'haurem de soterrar, o cremar-la, o una cosa d'eixes.
              Ho vaig dir amb la sincera preocupació de l’ignorant absolut. En aquell moment no vaig pensar ni per un instant en les conseqüències de les meues paraules, ni en les connotacions morals que pogueren tindre. Per aquells anys havia començat a sentir-se a parlar de la incineració, sobretot a les pel·lícules. Semblava més net, més modern, més pràctic: més americà. A mi, en canvi, em feia pensar en la Inquisició i en els gravats sobre aquells “Autos de Fe”, que havia vist en alguns reportatges de televisió; tot i que reconeixia que no és en absolut el mateix ser torrat en viu i a foc lent que ficar un cadàver en aquella espècie de forn de fundició...
                   Vaja! Perdó de nou. Tornem a l’assumpte.
                   Dona Encarna va mirar-me en silenci. Tal volta ho trobava poc cristià –allò de donar-los foguera als morts, vull dir–. Però tal volta no es tractava d’això. Per un instant em vaig preparar per rebre una galtada, o un sermó, o totes dues coses. Era impossible saber què estava pensant veritablement. No us ha passat mai? Les seues paraules tampoc no em van traure del dubte. Perquè a la fi, després d'inspirar profundament va exclamar, com si aquella frase ja hi fos a l'aire que tot just s'acabava d'engolir:
             
-     Jomencarregaré!
              I la meua alenada d‘alleujament es va confondre amb el seu esbufec.




Fragment del primer capítol.
 Novel·la pendent de publicació per el servei editorial de la UAB

SEX BUS

RELATS Retroenllašos (0) Comentaris (1)   
 

SEX BUS

Tercer classificat als Premis de Creació i Recerca "Llavor de Lletres"

(Vilafranca de Penedès, Maig 2009)







          El Manel feia cua amb la paciència que l'ocasió requeria. La gent pujava a l'autobús amb certa lentitud provocada per la circumstància que el conductor fos també l'encarregat d'exigir l'import i expendre els tiquets. Alguns enyoraven íntimament els temps en què hi havia un cobrador, el qual es movia per entre els passatgers mentre l'autobús anava en marxa, tot fent equilibris impossibles alhora que repartia bitllets, tornava el canvi o cantava les parades. D'altres, més joves, no podien ni sospitar que allò hagués existit; de segur que, si els ho hagueren explicat, majorment haurien cregut que es volien rifar d'ells.

          No obstant disposar d'un ciclomotor en bon estat, el Manel preferia prendre aquell       -com solien dir-li en el poble- bus de la mar; si més no en les hores punta, quan la densitat de passatgers era màxima. A l'estiu, l'aglomeració podia arribar a límits increïbles:

  • - Sardines en conserva! -era l'estúpida broma més repetida en semblants ocasions.

          El Manel vivia a pocs metres de l'estació que l'empresa de transports de viatgers tenia quasi als afores, en l'extrem occidental de la ciutat; era la parada zero. Des d'allà, tot travessant la vila, partia cada autocar, sempre en direcció est, cap a Llevant; com a l'encalç del Mediterrani. Tanmateix ell, fent menyspreu d'aquesta proximitat, es prenia la molèstia de caminar fins al centre, unes illes de cases més enllà. Així era millor.

          De vegades arribava tan bon punt l'autobús havia marxat per trobar-se la parada deserta. No tenia importància. Lentament, nous clients s'anaven amuntegant davall el rafal a l'espera del següent transport. En arribar el vehicle, la gent, sens dubte inquieta davant la perspectiva de no aconseguir lloc per seure, començava a moure's cap a la porta d'accés amb un ordre fràgil, tens, mantenint una renglera sinuosa que per moments es deformava, engreixant com una serp que hagués devorat una presa massa gran. El Manel, alhora que, amb actitud gairebé científica, els observava, cedia el pas a tothom: el seu propòsit era diferent, secret, personal. Quan per fi, quedant només ell, feia la seua entrada a través del revoltim de persones i farcells, era ja com un anunci, com una penetració virginal: nova i dolorosa. Aquell avanç esforçat per entre cossos suats, mig nus, premuts com ramat d'estable, li produïa un plaer premonitori, la presumpció de fregaments més íntims, la intuïció de combats cos a cos.

          Algun que altre bonegó s'havia endut, però només al principi. Ben aviat va aprendre a seleccionar les víctimes, a fer tempteig amb subtilesa irreprotxable, a reconèixer els gestos, a interpretar les respostes; i a esmunyir-se discretament, arribat el cas.

          Sovint, quan muntava en el bus, ja tenia l'objectiu fixat. Durant l'espera no havia perdut el temps, atent a cada detall: la roba, el maquillatge i abillaments, la forma de moure's, de mirar ... tot contribuïa a formar judici. I la veritat era que la pràctica i certa natural intuïció havien fet d'ell un mestre: quan sentenciava, rarament incorria en error.

          Una vegada a bord, lliscava com una anguila per entre els altres viatgers:

  • - Disculpen ... Gràcies ... Permet? ...

          I així, correcte, sinuós, gairebé amb sigil depredador, s'aproximava a la dama escollida.

          Les mans mai intervenien; només el fregament de malucs, cuixes, natges i pelvis, en combinacions diverses. Ben sovint es compassaven, almenys al principi, als sotracs de l'autocar, als bots de les suspensions. Els rostres també eren tabú: les boques no gosaven buscar-se, els esguards no es podien trobar.

          L'experiència li havia ensenyat quelcom que mai se li hauria acudit i que, tanmateix, després de descobert, es mostrava com la cosa més lògica del món: del primer frec depenia quasi sempre la resposta de l'altra part; aquell primer contacte era, per tant, el més delicat.

Havia après a distingir força bé entre un gest de sorpresa indignada i un altre de sorpresa sense més.

          Casos havia tingut de tots els colors, i de totes les edats. En veritat, ell no pecava de llepafils ni tenia un tipus de físic predilecte, menys encara excloent. I, si el tenia, devia amagar-se en els estrats més profunds i inabastables de la consciència. Perquè tant li feia rossa que morena, plana que mamelluda, alta que baixeta o blanca que bruna. Per suposat que alguna cosa li havia de trobar a la víctima per a decidir empaitar-la -alguna cosa a banda de considerar-la factible, és clar-. Però no hagués sabut dir de quina cosa es tractava ni si es tractava sempre de la mateixa cosa. No ho hagués sabut dir si li hagueren preguntat, que no era el cas; o si s'haguera preguntat ell mateix, que tampoc. Li agradaven o no li agradaven, i prou. Quan una noia li feia saltar l'espurna del desig, no es parava a analitzar-li la bellesa ni a rumiar les raons per les que l'havia triada. A partir d'eixe moment se centrava en avaluar la seua disponibilitat i, si era el cas, el pla d'acció, l'estratègia.

          Hi havia que de seguida prenien part activa, desmesurada, augmentant la intensitat de la fregadissa o la seua freqüència. Açò solia irritar-lo; es retreia i, fins i tot, eixia fugint: per a allò no calia ficar-se en el bus; a més, les d'aquesta mena usaven de ser poc destres i menys encara donades a l'art de la dissimulació, i l'última cosa que volia ell era muntar escàndol, armar un canyaret, que solen dir. Tampoc és que li preocupés escandalitzar, en abstracte, però temia que el denunciaren i li prohibiren agafar mai més aquella Sodoma amb rodes (ja s'havia donat un cas, i això que van resultar nuvis).

          Tampoc faltaven les que feien gala d'un tal apàtic abandó que el Manel no sabia escatir ben bé si no l'havien sentit, si es tractava d'una espècie de renúncia submisa davant d'un esperit més fort, o si senzillament els era tot igual. Aquests casos l'excitaven en gran mesura mentre persistia el dubte. No obstant això, si arribava a cerciorar-se de quin era el supòsit correcte, perdia l'interès quasi per complet.


          Fos com fos, la seua proesa màxima, la que fins llavors jutjava l'èxit més audaç i redó de la seua carrera havia tingut lloc a finals de l'estiu anterior, en un dia inusualment fred. Una parella romania dempeus agafada de la mà, subjectant-se amb l'altra en les corretges que, a tal fi, penjaven del sostre. Es feien besos contínuament; uns petons llargs i humits. La cabellera negra i llisa de la xicota ocupava la seua esquena de dalt a baix. A partir d'allí, uns cenyits pantalons de color rosa dibuixaven un cul gran, prominent i túrgid. Un cul perfectament dividit en dues meitats rotundes, simètriques, renaixentistes, entre les quals -sens dubte- es perdia la prima tireta del tanga. El Manel, mentrestant, mirava cap al sostre, com qui no hi és. No obstant, podia veure tot allò amb els ulls del furor sexual inflamat, ho notava en el seu ventre adherit a la carn aliena, ho llegia amb el tacte com els dits d'un cec lligen braille. Cada cop que els joves s'embrancaven en un nou i entortolligat bes, ell sentia com les natges fermes -que no dures- de la noia li premien el membre com un guant de boxa o una mà sense dits, besaven el seu sexe talment foren els llavis d'un elefant ensinistrat o d'un hipopòtam sense dents. Estava convençut que aquesta vegada aconseguiria el clímax; i així haguera anat de no ser perquè la parella va fer arribada al seu destí i es va abaixar quan al pobre fornicador clandestí li faltava a penes una espenta. El caràcter brusc i sobtat de la retirada a punt va estar de provocar que el Manel s'abaixara també -arrossegat com una tartana- de tan fortament encaixat com estava entre les anques d'aquella haca de concurs de tir de cavalls.


          Una altra que també el va dur ben a prop de la culminació va esdevenir un mes de juny, amb l'autobús no especialment ple. Es va acostar a una noia de posat tímid i mirada trista que tenia uns increïbles cabells rojos de rínxols grossos i embullats, i una pell blanca i pigada. Estava asseguda, de manera que el penis del Manel quedava a l'altura del seu rostre. Com que la densitat de públic no era excessiva, va haver de forçar una mica la postura o, per millor dir, la situació. La seua titola, per sota el teixit prim del pantaló de lli, colpejava intermitentment contra la galta de la xicota, que emetia un lleuger sospir amb cada topetó. El Manel es va demanar si seria de plaer, de vergonya, o de simple por. El seu estat d'excitació anava en augment fins que, una vegada més, va voler la mala fortuna que se'l deixaren a mitges, per no dir a tres quarts. La noia es va alçar quan sa mare, d'un altre seient estant, va cridar-la per fer peu a terra. Tanmateix, al Manel li va semblar que havia ronsejat un poc abans d'obeir la veu que la reclamava, com si li fes pena d'abandonar-lo en aquell moment crucial o en aquell estat de trànsit; allò li va provocar un cert sentiment de tendresa que, com li passava sovint, va desunflar-li el desig. Potser també va ajudar que, immediatament -com si fos aire ocupant el buit que deixa l'aire-, un home barbut i desendreçat va prendre possessió del seient encara tebi.


          Malgrat tot, aquell nou dia havia de deixar una més profunda empremta en la memòria sexual del llibertí de seminari, del lladregot de carícies.

          Tenia enfilada a una rossa un tant madura. Duia una túnica vaporosa que deixava albirar els seus mugrons grossos i les immaculades bragues blanques. L'havia estat vigilant uns minuts en l'andana d'espera i havia decidit que era un mos assequible i al seu gust. La dona s'havia col·locat al fons de l'autobús, apegada als vidres, mirant el paisatge que el vehicle deixava fugir en el seu avanç. El Manel es va agafar a una barra vertical que hi havia darrere de la dona i va prendre plaça allà, esquena contra esquena. No la veia, però no importava: va aclucar els ulls per visualitzar-la com abans, en la vorera, quan un colp de brisa li havia donat volada al vestit i un raig de sol havia esculpit la seua figura per davall la vesta semitransparent, deixant entreveure la seua nuesa. Percebia el fregament de les natges d'ella amb les seues i el contacte aspre, quasi elèctric, de les vèrtebres i costelles xocant entre si a cada maniobra del bus, a cada irregularitat del camí. De sobte, va sentir des de darrere una mà hàbil escolant-se dins de la seua bragueta fins a tocar-li la pell tibant, botinflada, la carn farcida de desig i d'esperança. Li vingué un esglai. Allò era totalment nou. Mes no gosà de tombar el cap. Va pensar per un instant d'allunyar-se, de perdre's entre l'esbart de cossos talment foren arenes movedisses, com havia fet altres vegades per molt menys. Però l'arpa vigorosa el tenia ja ben agafat, abastava tot el seu sexe i es movia amb habilitat desconeguda. Va optar per deixar-se endur, fer intercanvi de papers, provar.

  • - Pell amb pell -es va dir. Allò no li havia succeït mai. La roba mitjançava sempre, protectora i còmplice.

          Van transcórrer alguns minuts i el Manel començava a desitjar que el trajecte durara eternament. Amb els ulls ja tancats del tot, intuïa torrents arrasadors; feu record de les imatges del telenotícies de la nit anterior: pluges abundants havien provocat avingudes d'aigües marrons, despietades, violentes en el seu discórrer; fangs poderosos arramblaven amb cases, persones i automòbils ... Es va veure a si mateix portat per aquells rius desvergonyits, exagerats, furiosos. Era un nàufrag indefens, una fulla insignificant arrossegada pel corrent al seu caprici. Llavors l'autobús va iniciar una lenta reducció de velocitat, com cada volta que s'aproximava a una parada. Els cabals desbocats baixaren del seu cervell al seu abdomen i el Manel va amollar tones i tones del líquid de la vida. Serrà les dents per a ofegar un alarit de gaudi; va xisclar cap a dins; podríem dir que feu implosió. Ningú no semblava haver-se adonat. Per sort, el grinyol de la frenada havia contribuït accidentalment a encobrir-lo.

          En aquell instant va entreobrir els ulls i va arribar a temps de veure la dona descendint els escalons i perdent-se pel carrer. Una suor freda li va eriçar pèls, cabells i borrissol. Com era allò possible si encara podia sentir el tacte de la mà, lliscant ara cap a fora dels seus pantalons? S'espolsà el torbament d'un colp. Va girar -ara sí- el coll a la recerca de l'altre extrem d'aquella extremitat, d'un cos a què adjudicar la mà. I es va trobar amb un somriure encisador, amb un rostre elegant, amb uns ulls de caramel; amb un cos bronzejat, musculós, perfecte. Aquell xicot, exemple i model de galana formosor, se'l mirava fit a fit amb una barreja de lascívia i divertida complicitat.

          El seu cor va fer una tombarella; ell, un bot cap a la porta; i va aconseguir franquejar-la abans no es tancara, amb aquella ventositat un xic còmica dels vells sistemes hidràulics.

          Ja en la vorera, va notar que l'autobús s'allunyava. No ho va veure, perquè mantenia el tronc humiliat, les mans recolzades en els genolls, la mirada fixa en el terra. En la seua ment, durant un segon interminable, va repassar els esdeveniments de l'última mitja hora, una vegada i una altra. Tractava de separar els fets de les impressions, allò viscut d'allò imaginat, les percepcions sensibles de les construccions mentals; com si analitzara una peça musical o intentés reconstruir la partitura d'un poema simfònic: separant l'harmonia de les línies melòdiques, i aquestes entre si; per cordes, per timbres, per altures ...

          Es trobava malament. La seua prostració no era fingida. Una idea enverinada va envair la seua consciència: com no s'havia adonat que aquella mà, gran, poderosa, estava de l'inrevés?; o potser sí ho havia fet? Una nàusea li va vindre a la gola; estigué a un bri de vomitar. Decididament, els fluids viatjaven pel seu cos amb insolent independència.

No s'atrevia a alçar el cap, ni la mirada. En aquell moment tenia la sincera convicció que tothom al seu voltant coneixia els fets, es reia pel seu ridícul, fotia burla de la seua sort.

          Va quedar-se allà quiet -com si formés part del mobiliari urbà- en espera que la vergonya amainara.

          Les imatges i pensaments volaven pel seu cervell com míssils frenètics. Processava a tal velocitat que era com si el temps s'estirara; com si en l'exterior la vida transcorregués amb alentiment. Va reviure les sensacions visuals, les tàctils, els sons. Tot eren flaixos, estampes més o menys nítides que se succeïen igual que les ràfegues d'una metralladora esvalotada. D'entre l'embalum febril de la seua ment va atrapar una idea ridícula, absurda, interessada:

  • - I si ha sigut una espècie de somni? I si ho he imaginat tot?

          En aquell instant, el Gregal llançà una ratxa que es va escolar per la seua bragueta encara descordada i un poc entreoberta per la postura. Aquella frescor el féu revindre a la realitat de la seua ignomínia. Va notar la taca en els seus calçotets com si la tinguera en l'ànima. La va sentir humida, apegalosa, acusadora.

          El Manel seguia al bell mig de la vorera, mirant el paviment, vinclat de cos i d'ànima. Estava confús i perplex com no ho havia estat mai. No sabia què pensar; ni què sentir.

Voldria haver tingut ocasió d'explicar-se; de cridar al món a tota veu, mentre movia el cap i, potser també, un dit índex per reforçar el sentit de les paraules:

  • - No m'ha agradat. No m'ha agradat.

          Però tan sols encertava a exclamar per a si, com entre dents, tot tesant el rostre amb una ganyota dolorosa:

  • - Merda! ... Merda!! ... Merda!!!

                                                                                                                                  FI

Santiago Diaz i Cano

L'OLOR DE LA MORT

RELATS Retroenllašos (0) Comentaris (1)   
L'OLOR DE LA MORT 
(fragment del primer capítol)

Quasinovel·la guanyadora al XXIX Premi "Sant Jordi" 
( Sarrià de Ter, Abril 2009)
 

DIUMENGE, 24 (vesprada)


          Dona Esperança Benlloch va veure entrar el seu fill Jaume, tot sol, per la portella de l'horta, en la part posterior de la casa. Immediatament va sentir com una sotragada interior i una inquietud inexplicables. La va posseir una sensació estranya: era com si aquella escena l'hagués vista mil vegades, com si tota la vida haguera estat esperant-la sense atrevir-se a reconèixer-ho, com si ho hagués sabut des de sempre.

          Es va adreçar cap a ell:

  • - Jaume, fill, on és el teu germà?

          No va obtindre resposta. Va repetir la pregunta, col·locada ja quasi davant d'ell.

  • - Jaume, per l'amor de Déu, dis-me alguna cosa!

          Però el Jaume continuava avançant d'esme cap a l'edifici. No sembalva sentir sa mare. Pareixia, àdhuc, que tampoc no la veia. La seua mirada anava més enllà d'ella, més enllà de tot. Hom hagués dit que meditava, encara que també es podria haver inferit d'aquella actitud absent que per la seua ment no circulava cap engruna de pensament o idea.

          Es va interposar en el seu camí. El va detindre. Va aferrar els seus muscles amb totes dues mans i el va sacsejar molt suaument. Tractava de trobar la seua mirada, de penetrar en les seues tenebres. 
 

          El Jaume no es va resistir, físicament. Va aturar el pas en sentir la força. Va posar les pupil·les sobre sa mare. Seguia inexpressiu, estrany.

          Llavors va veure les taques de sang en la samarreta del xicot. Va sentir un arpada en les entranyes, la coentor de la carn esgarrinxada. Un rugit de fera perseguida, assetjada, ferida, va bramar al seu interior. En aquell moment era una lleona a qui invisibles caçadors hagueren arrabassat una cria i aguaitaren per a robar-li la resta de la ventrada. Estava disposada a morir matant, a donar la seua vida per les dels cadells que li quedaven, a exhalar fins a l'últim alè per a salvar tant com pogués de la seua progènie...

...pendent de publicació

Santiago Diaz i Cano

D═A DE PLAYA

RELATS Retroenllašos (0) Comentaris (3)   
 

DIA DE PLAYA
Segon Classificat al IV Concurs de Relats Breus de Sant Joan Despí
Abril, 2009
 

A veces, los tópicos son la realidad.


           A las ocho me levanto. Me ducho para sacudirme la modorra y los restos del sudor de la noche. Preparo unos someros desayunos Tomo el mío en un santiamén y voy por el coche, que tengo a varias manzanas de casa. Es el precio de no disponer de cochera propia.

           Pese al madrugón (teniendo en cuenta que es festivo), la gran cantidad de objetos y accesorios que, según parece, son imprescindibles para pasar unas horas medio en pelotas, hace que nos demoremos con los preparativos y la carga de los paquetes en el coche.

  • - Tal vez sería más fácil traernos la playa a casa.
  • - No empieces con tus sarcasmos y ayuda un poco.
  • - Vale, vale.

           Pero no se me ocurre qué otra cosa puedo hacer. El coche ya está en la puerta, y mis trastos, a punto; desde hace rato.

  • - Venga, familia, que son más de las nueve.
  • - No agobies.
  • - Pillaremos caravana.

           Efectivamente.

           Pasa de las diez cuando nos ponemos en marcha y, según parece, todo el mundo lleva el mismo horario que nosotros.

           Confirmando mi teoría cósmica del tráfico rodado, la ciudad ejerce como agujero negro: salir está resultando un suplicio; por momentos se me antoja imposible. Frenazos y arrancadas continuas, calles cortadas, direcciones cambiadas, colas. Es una trampa.

           Algunos espabilados contribuyen a ralentizar la marcha (y acelerar el ritmo cardíaco) de los demás. Un semáforo en rojo sobre un paso peatonal nos retiene como testigos de fila cero ante el desquiciante espectáculo de la calle vacía frente a nosotros. Los motores rugen, las ruedas inician y abortan intentos de escapada infinitesimales, nerviosos, continuos. Parecemos una reala de perros de caza, tirando de las correas, incontenibles en su anhelo de ser soltados para correr libres en busca de la sangre. Pero, justo al pasar a verde, un anciano con su andador (¿de dónde ha salido?) se lanza a la aventura de atravesar la calzada con paso incierto y, sobre todo, lento.

  • - ¡Qué casualidad!.
  • - No rezongues. Pobre hombre.

           Los cuatro coches que formamos la primera línea en la pool -que dicen los aficionados- podemos sentir la impaciencia de los que tenemos detrás, como si de un empuje físico, real, se tratase.

           Tras mil y una peripecias del estilo, por fin logramos dejar atrás la ciudad con todos sus engaños y obstáculos.

           Una vez en carretera, tercera, cuarta... el aire empieza a correr. Mas qué poco nos dura el alivio: apenas un par de minutos. Aún faltan tres kilómetros para entrar en la zona urbana de la Playa, y ya hay cola. El sol empieza a picar. La retención del tráfico viene a coincidir con la incontinencia de mi hija.

  • - Papá, pipí.
  • - Lo que faltaba.
  • - No te pongas así. Total, estando parados, ¿qué más da? -argumenta mi esposa.

           Bajan del coche. Se arriman a la cuneta e inician la operación con maestría adquirida en situaciones semejantes. Ni siquiera cruzan palabra. Cada una sabe bien qué debe hacer. Pero estando en ello ...

  • - Venga, que esto se mueve.
  • - Pues que esperen. A ver qué quieres que hagamos.

           El automóvil de detrás pita y nos lanza destellos. Otros se le unen y el estruendo se propaga.

  • - ¡Ya va, ya va!. Joder, qué prisas -exclamo yo, un poco a la defensiva. Pero interiormente estoy con ellos. ¡A quién se le ocurre salir de casa sin orinar!. Todo esto es culpa de mi mujer.

           El trayecto prosigue de idéntica guisa durante más de media hora. Pero yo ya estoy pensando en el aparcamiento, siguiente estación del Via Crucis.


*****


           La calles de Grao y Playa son un ir y venir constante de personas con sus bártulos y de coches con su pena. Visto desde arriba debemos parecer un alocado trasiego de hormigas y escarabajos despistados, esquivándonos mutuamente, estorbándonos mutuamente.

Como quiera que los autos han tomado las aceras, los peatones, en inconsciente e injusta venganza, toman la calzada, y el tránsito se hace más caótico e insufrible aún que en condiciones normales, supuesto que dichas condiciones existan.

           Tras varias vueltas:

  • - No se puede aparcar; ni siquiera, mal.
  • - Ten paciencia y sigue buscando.

           Al fin conseguimos abandonar el coche, porque a un abandono es a lo que más se parece esto: a la puerta de un solar polvoriento, con una rueda sobre el bordillo de una acera medio hundida, y encajonado entre contenedores para basura que hemos tenido que correr, allí queda nuestro sufrido utilitario.

           Por fortuna no tenemos un destino predilecto en la playa, pues de lo contrario, seguro que se hallaría a kilómetros de donde nos encontramos. Aun así, la caminata hasta la arena es larga y penosa. Vamos cargados con trastos pesados e incómodos, la edad de mi hija no ayuda y, como ya he dicho, el tránsito de personas y mercancías es un denso caos. Sin embargo, conseguimos unirnos a una corriente descendente que va hacia la playa, lo que siempre favorece la marcha. Son pequeños golpes de suerte, necesarios en medio de la general adversidad, que contribuyen a mantener el empeño por seguir. De no ser por ellos, tal vez ya hubiésemos dado media vuelta.

           Ahora viene la tercera fase: acampar en la arena.


*****

          
           Conforme bajamos por la pasarela voy escrutando la explanada costera, buscando un hueco decente al que dirigir nuestros pasos, del que tomar posesión al viejo estilo, como debieron hacer los antiguos conquistadores: "aquí estoy yo", desparramar los objetos de uno, "y estos son mis poderes", clavando, eso sí, una pica o un pendón a modo de testigo; nuestra sombrilla podrá hacer las veces.

           Pero la cosa está reñida. El espacio se encuentra ya regularmente parcelado.

  • - No queda dónde echarse.
  • - Cualquier pedazo servirá. Entre los demás.
  • - Mujer, no va a ser encima de ellos.
  • - Corta. Tenemos que hacernos a lo que hay. Mira, ahí mismo.

           Montamos lo nuestro tratando de equidistar de todos los circundantes. Planto el parasol en el centro, despliego las sillas a su sombra y extiendo las toallas a nuestros pies. Trato de ocupar el espacio con cierta simetría; pienso que eso le da algo de dignidad al campamento. También busco crear contornos rectilíneos, bien definidos; es un rasgo de civilización que, sin duda, ha de contribuir a transmitir a los vecinos y transeúntes la sensación de propiedad, ajena, privada.

           Supongo que aquí comienza, por fin, nuestro día de playa.

Inicio una lectura, pero tengo que dejarlo. Las conversaciones de alrededor son abruptas, exageradas; en el fondo y en la forma. La señora del pelo cardado y teñido se ríe cada dos por tres con una especie de graznido histérico. El señor de dos sombrillas más allá fuma, tose y carraspea con violencia, finalizando cada estertor, a juzgar por el sonido, con una flema de densidad y dimensiones épicas. Me pregunto qué hará con ellas. Es igual, en realidad, prefiero no saberlo.

           Todo es ruido y confusión.

  • - ¿Te acuerdas de aquel documental sobre las colonias de gaviota patiamarilla?.
  • - No, ¿por qué?.
  • - No sé. Me ha venido a la cabeza.
  • - Calla, antisocial.
  • - Si yo no digo nada, pero aquí no hay quien se concentre.

           De fondo me llega, vencedora sobre el bullicio, la megafonía de uno de esos montajes propagandísticos con globos y banderas al viento; con juegos para niños tontos, adultos lerdos y memos en general; con mascotas ridículas y premios cutrísimos (como viseras de papel o camisetas de hombre-anuncio); y, por supuesto, con todos los "éxitos del verano": encadenamiento de melodías chabacanas con bailecitos para artríticos, aderezados por mensajes publicitarios supuestamente ingeniosos. En conjunto, un espectáculo bochornoso que, bajo el disfraz de actividad lúdica, deportiva, o hasta cultural (!!!), y con la connivencia del Ayuntamiento, no es más que un enorme spot (que debe de significar esputo) en mitad de la playa.

  • - Aquí, lo único que no se oye, es el mar.
  • - ¿Y qué esperabas?.
  • - Bueno. Voy a echarme. A ver si al menos descanso un poco. Porque lo que se dice dormir ...
  • - Haz lo que quieras, pero deja de quejarte.

           Otra multinacional elige, para recordar a sus potenciales clientes que en verano también existe, el método, más tradicional, de la avioneta con pancarta. Y habría permanecido yo del todo ajeno a tal extremo de no ser porque, además, queriendo dar mayor lustre a la campaña, o dejar más profunda huella, se dedican a arrojar obsequios a la concurrencia: algunos balones y flotadores caen con la parsimonia de los copos de nieve, con el brillo del arco iris; son de plástico, están bien inflados y, sobre sus relucientes superficies, se destaca netamente el anagrama de la compañía.

           Si se hubieran presentado los escuadrones de la muerte armados hasta los dientes, o Satanás con todos sus demonios, no se hubiera visto correr tanto ni a tanta gente.

Sobre los probables puntos de aterrizaje se concentran al instante tumultos de personas (¿) expectantes, tensas, dispuestas a luchar. Como quiera que, en su caída, los objetos son llevados por los golpes de brisa, describen trayectorias algo caprichosas, cambiantes, la piña de energúmenos se desplaza de igual modo pero, y esto es lo terrible, por el suelo. Parece una mezcla entre gusano de bola y cienpiés gigante. Y digo cienpiés porque cabezas no harían una entre todos.

           Entonces sucede lo inevitable, pero me vuelve a tocar a mí: en uno de los vaivenes de una de las turbas de cretinos, los ojos todos puestos en el cielo, tumban nuestra sombrilla, pisotean nuestras toallas y mi cuerpo desprevenido, indefenso. Me levanto sobresaltado, con más susto que dolor, con más arena que susto.

  • - La madre que los hizo ...

           Pero no me oyen. Un enorme balón ha caído ya a algunos metros y hasta allí se han desplazado como un solo hombre.

  • - ¿Has visto eso?. Casi me matan, y ni se inmutan.
  • - No exageres. Además, no se habrán dado ni cuenta.

           Ella se ha salvado gracias a la papelera que cubre nuestro flanco Norte, y mi hija hace rato que se ha instalado en otra sombrilla, con una amiguita recién estrenada.

  • - Sí, mujer, justifícalos. Esto parece el Vietnam.
  • - No te enfades, querido, pero aquí no se viene a dormir. Mejor hubieras hecho en levantarte y hacer el intento al menos de pillar algo, para tu hija; como los demás padres.

           No puedo creer lo que oigo. Permanezco algún tiempo inmóvil, incorporado sobre la toalla, tratando de decidir si estoy soñando o no.

Mi mujer sigue en su silla, leyendo una revista, tranquila. Es como si no le afectase nada de lo que nos sucede, como si no le preocupase nada de lo que nos pueda suceder. No parece incómoda en su papel de figurante de esta especie de péplum dominguero. Ignoro si se siente integrada o sólo ausente.

           Aunque tengo la mirada tristemente perdida, puedo ver cómo un muchacho y un hombre ya mayor tiran con rabia de un mismo flotador. Está deshinchado, roto, pero siguen manteniendo su absurdo pulso. A veces pienso que, si les echaran zurullos con una marca impresa, se pegarían igualmente por cogerlos.


*****


           Cuando mi cerebro regresa del todo, vuelvo a considerar asuntos más cercanos.

Queda descartada la opción descanso. Y qué calor. Las gotas resbalan por todo mi cuerpo. Además, estoy rebozado de arena.

  • - Querida, ¿no te has preguntado nunca si no aguantaremos todo esto sólo porque es gratis?.
  • - No digas burradas.
  • - Sí, sí, burradas... Voy a darme un baño.
  • - Bien.

          Me levanto. Apenas salgo de la toalla noto que el suelo quema como el infierno.

  • - Que es lo que debe ser -digo para mí-. Habrá que correr.

           Error. Al primer vistazo descubro que, mientras intentaba dormitar, la situación ha empeorado notablemente. La densidad antrópica se ha disparado al límite. Aquí no valen ya geometrías euclidianas: el espacio al que me enfrento no es que sea curvo, pero sí podríamos calificarlo de sinuoso, lo cual, a todas luces, es mucho peor.

           Mientras recorro la escasa (¡) distancia hasta el agua debo sortear un sinfín de obstáculos. Los cuerpos tendidos, las hamacas y tumbonas esparcidas sin orden alguno forman una especie de relieve orográfico insalvable; sólo unos estrechos desfiladeros permiten el paso tortuoso. Pero objetos de plástico de dudosa utilidad y nulo gusto interrumpen el sendero aquí y allá. Y, por si no fuera suficiente dificultad, las varillas de parasoles multicolores se entrecruzan a media altura, y me obligan a adoptar posturas del todo ridículas, a veces hasta indecorosas, para seguir avanzando.

           En una ocasión, y esto sí que me escuece, tengo que desandar un trecho de camino porque llego a un callejón sin salida. Es esto o irrumpir como un bulldozer (no crean que no considero la opción con cierta simpatía) en el tupido corrillo que han formado varias troupes colindantes y en el que charlan animadamente, con su acento forastero, sobre las lindezas de ésta o aquella playa. Un señor, más pasado que maduro, con escasos y relamidos cabellos, piel colgante pero con un brillo aceitoso y un bronceado intenso, pontifica. Va bien aderezado con gruesas joyas de oro (supongo) que le confieren cierto halo de patriarca. Debe tener mucho mundo, o muy poca vergüenza:

  • - La bandera azul esa no se concede sólo por el agua. Hay que tener en cuenta muy mucho la categoría social de la playa, como quien dice. Miren, si no, la Costa Azul. Allí fueron los primeros. Y de esto hace ya un siglo, como quien dice. Entonces el agua era poco más o menos lo mismo en todas partes. Pero, sin embargo, allí tenían mucha societé, como quien dice, y entonces, pues por eso les pusieron las banderas. Lo que pasa es que ahora la Europa Unida esa quiere fomentar ...

          Y bla, bla, bla. Los demás atienden con una mezcla de curiosidad y admiración.

Me alejo de aquel club de papanatas retrocediendo hasta la anterior ramificación de caminos. Cada vez me desvío más de la vertical de mi familia. No puedo dejar de preguntarme si sabré volver, o si podré. Se apodera de mí una náusea casi existencial.

  • - Esto es Kafka, pero con sol.

           Huída hacia adelante. Por fin llego hasta la orilla. Una ola refresca mis pies mientras creo escuchar el chisporroteo que produce un metal al rojo cuando entra en la cubeta de enfriado. Es la primera sensación realmente agradable del día. Sin embargo, al tiempo que me recreo en ella, observo el mar ante mí: la situación es un tanto mejor que en tierra, pero no mucho. Quizá si me adentro algo podré estar más tranquilo... Pero, ¡qué digo!. Tras el rompiente de las olas se extiende una auténtica flota de patines, piraguas y colchonetas. Parece el desembarco de Normandia, en pobre, que no en pacífico: porque algunos de los pedalones, (como les llaman ciertos turistas), dirigidos (¿) por inconscientes y ayudados por el oleaje, se abalanzan contra los bañistas más audaces que se han atrevido a franquear el banco de arena.

           Decido que me daré un chapuzón rápido por la orilla. Una señora enorme, con un gorro que parece un florero, se bandea suavemente con las olas. Semeja un cachalote varado, salvo por el gorro, claro. Estira el cuello por evitar que le entre agua en la boca. Parecerá un chiste, pero yo la juzgaría capaz de ahogarse en los escasos dos palmos de profundidad que goza. Sin embargo está feliz. Sonríe beatíficamente y pone los ojillos en blanco. Al pasar junto a ella noto una subida térmica anormal. No quiero creer lo que pienso:

  • - Se está meando.

           Trato de salir de la zona de influencia lo antes posible. Pero, en mi dirección, un grupo de ancianas se encuentra en actitud muy similar, y con análoga sonrisa.

  • - ¡Qué asco! -me digo-. Todas deben estar meando. -Miro a mi alrededor-. Todo el mundo está meando. ¡Claro!. ¿Por qué si no iban a pasar el suplicio de llegar hasta el agua?.

           Soy ya presa del pánico. Salgo a trompicones. Quisiera lavarme, enjuagarme el inmundo líquido que ahora toca mi piel, pero, ¿con qué otro que estuviese fuera de sospecha?. No pienso con claridad y actúo con absoluta torpeza. Una sola idea se abre paso en mi mente: volver con los míos. Pero no me sitúo, ni a ellos. Estoy desorientado, perdido. Urge un respiro.


*****


           Salgo del agua y me procuro un espacio en la orilla: entre castillitos de arena, pozos, canales y otras obras de ingeniería infantil; entre los paseantes que en grupos de dos, tres, o más individuos, se desplazan por el declive de la playa, en ambos sentidos, cual si los unos fuesen en busca de lo que los otros ya han desechado; entre centinelas que se hallan inmóviles, plantados como postes, mojones que marcasen el límite a la marea.

           Me extraño de haber encontrado una parcela libre con tanta presteza al tiempo que siento un tacto pastoso en la planta del pie y comprendo, con un sofoco de ira, el porqué. Levanto despaciosamente la zona afectada para evaluar el cariz y alcance de los daños. Miro de soslayo, con cierta escrupulosa prevención, y no puedo evitar una exclamación:

  • - ¡Bien!. Sólo es alquitrán.

           Un joven a mi lado me observa estupefacto. Tal vez no comprende cuan relativa es la felicidad humana, cuan mudables sus anhelos; sin duda, aún no ha vivido lo suficiente.

           Esta inyección de moral me sacude un poco el embotamiento mental y el paroxismo anímico. Aprieto los párpados, formo visera con ambas manos y miro hacia el océano de sombrillas que se extiende a poniente, escrutando cada tramo con el rigor de un vigía militar. Cuando ya empezaban todas a bailar y difuminarse en un espejismo gigantesco y lisérgico, consigo distinguir la nuestra. La única que no es a rayas o de publicidad, lo que no la hace parecer menos ridícula, con sus pececitos de colores achicharrándose al sol.

           Mi decisión es firme, mi voluntad, inconmovible. Trazaré una vía recta, pasando sobre quien sea, hasta llegar a nuestro campamento. Una vez allí, tomaré mis cosas y mi familia y huiremos de aquí para no volver más!!!

           De inmediato, resuelto, me entrego al cumplimiento de la primera parte de esta íntima promesa. Mi paso es saludado, por algunos obstáculos del camino, con alboroto e indignación sólo comparables a mi indiferencia hacia ellos y sus quejas.

           Al mismo tiempo, sin embargo, voy sintiendo -cada vez mayor- todo el peso de una nueva pero ya vieja certeza: la de que, irremisiblemente, incumpliré la segunda parte.

           El próximo domingo -seguro- aquí estaremos.                          


FIN

Santiago Diaz i Cano

MARES I ESPOSES

RELATS Retroenllašos (0) Comentaris (2)   
MARES I ESPOSES

Finalista al VII Premi “Relats de família” (Constantí, Març 2009)
 

A totes elles

En Romeu Pena passava dels trenta; i passava bastant.

La seua nóvia era la mateixa des de feia quinze hiverns, i dic hiverns perquè a l'estiu a penes es veien: ella, en la caseta de la serra, amb els pares; i ell, també amb els pares, però en l'apartament de la platja. I com que na Roseta, que així li deien a la pobra xica, no tenia el carnet, i que al seu “Romeuet de l'ànima” no li feia molta gràcia allò de conduir, doncs això, que se'ls passava l'estiu sense veure's. Bé, sense veure's i sense parlar-se, perquè a en Romeu tampoc no li abellia abaixar a la cabina per trucar-li:

        -         Quin rotllo. La primera, trobar-ne una que estiga en condicions, que ben sovint t'has de recórrer tot el Passeig per a topar amb un telèfon que funcione. Després fer cua, i barallar-te amb algun espavilat amb molta barra, que sempre n'hi ha. Per si això no fos prou, has d'anar carregat amb les refotudes monedetes de menuts, perquè si tires gros no et torna, com si les tarifes no foren ja prou abusives. I damunt, quan aconsegueixes comunicar, no saps què dir. I allà estàs tu, palplantat com un caracollons, sense dir ni pruna, i sentint com et claven la mirada rabiosa tots els que van darrere. Perquè t'odien, no ho dubtes. Ho sé perquè es nota, i perquè jo també els odiaria a ells, què dimonis! Res de res: això no és romàntic, ni té intimitat de cap mena.

-        Escriu-me, almenys. 

Ací, la resposta més seca:

-        Ja saps que no sóc de lletres.

I, si ella insistia.

-        No sigues bleda, xiqueta. Si jo t’estime igual. Ja ens veurem en acabar les vacances. Més tindrem per contar-nos. A més, sempre baixeu amb na Teresa algun dissabte, no? Si, tot plegat, passa en un sospir.

I així cada any. Des del primer.

La tal Teresa era una amiga del col·legi, que estiuejava en la mateixa urbanització.

-        Deixa't a eixe gomós –li deia a na Roseta–. És un falder que no sap estar lluny de la seua mareta estimada.

-        Només és un poc còmode. Està malcriat. Quan ens casem tot serà distint.

-        Eixos no canvien. Sembles fava.

-        Calla, Tere. Què sabràs tu?

I Tere callava, però només perquè no li agradava discutir.

Na Teresa era de caràcter fort, independent, i tenia cotxe. Cada dissabte ajuntava a les amigues i se les emportava de tabola a algun poble en festes o a una discoteca. Algunes vegades, si na Roseta es posava molt pesada, consentien a baixar a la Platja del seu “Romeuet de l'ànima”.

Després, a l'hivern, molta sessió de tarda en el cine de reestrena, i molt d’anar i vindre per l'avinguda dels plàtans, de vegades amb un fred que pelava.

De tant en tant, ella es posava seriosa, amb una serietat quelcom trista, i li deia:

-        Romeu, tu m’estimes de veritat?

-        No comences...

-        És que no m’entra dins del cap. Si m’estimes i jo t’estime, i els diners, no és que ens sobren, però tampoc són un problema, llavors, per què no ens casem?

-        I torna-li. T'ho he dit mil vegades. A poc a poc s’arriba al lloc. Cada cosa, al seu temps, perla.

-        És que ja va sent hora...

-        Bo, ja n’hi ha prou. O pares o me’n vaig a ma casa.

Llavors ella s'agarrava fort del seu braç i callava.

Altres vegades, estant en una boda, na Roseta aprofitava la conjuntura per a murmurar-li dolçament:

-        La pròxima, la nostra.

-        Ja veurem –responia ell, esquerp.

També provava punxant el seu amor propi.

-        Només quedem nosaltres.

-        I què?

-        No res. Això.

I un bon dia d'estiu, en Romeu es va armar de menuts, va baixar a la cabina, va fer cua, va discutir amb un espavilat, va odiar als que li precedien, i va telefonar a la seua, ara, núvia; allà en la serra.

-        Ens casem.

Ella va fer xisclets, va cridar sa mare, li va preguntar si era broma, li va llançar besos per l'auricular i altres mil bogeries que provocarien la rialla en qualsevol aliè a la situació. Ell va estar a punt de penjar, temorós que els que esperaven torn pogueren sentir-la, veure-la, imaginar-se els ridículs botets que, de segur, estava pegant, i les llàgrimes dels seus ulls enrogits per la sufocació i l'emoció desfermada.

Al començament de la tardor ja s'havia celebrat la boda. Al cap i a la fi, ella ho tenia tot disposat des de feia temps. I el que no estava previst, es va afanyar a resoldre-ho.

Ell mai no va donar explicacions a ningú del perquè de la seua sobtada decisió. Na Roseta tampoc no li les va demanar. Ni tan sols va pensar-hi.

-        Em va pegar per ahí –va dir als seus amics.

Només ell sabia que, aquell matí, en llevar-se, s'havia adonat que la seua alopècia començava a ser evident. Allò havia estat com una mena de revelació colpidora; s’ho havia pres com un símbol del destí, com un avís del temps cruel i despietat. Llavors es va fer, quasi a mode d’excusa, la reflexió següent:

-        També seria cas que el dia que més fotos van a fer-me de tota la meua vida, vaja a eixir amb el cap com una bombeta elèctrica.

No és, per tant, gratuït ni exagerat suposar que, de no haver-se donat l’esmentada circumstància, la situació de la parella podia haver-se perllongat sine die. Na Roseta mai no va arribar a sospitar que el seu destí havia d’estar tan lligat a la caiguda dels cabells.

D’altra banda, i a penes passats uns mesos, la pobra xicota va haver de desil·lusionar-se. El matrimoni no havia millorat el seu Romeu, com ella havia suposat.

Malgrat els seus afanys i cures, ell continuava sent esquerp, esquiu, i encara que no grosser, sí brusc.

Sovint telefonava sa mare:

-        He fet olla, com a tu t'agrada.

I ell agafava la porta i se’n anava a menjar-se el guisat a la casa paterna o, per millor dir, materna.

En certa manera, aquella continuava sent la seua llar. Allí passava llargues hores, menjant, descansant, o mirant la tele. Realitzava tasques de pastifa casolà, que sa mare li agraïa i lloava amb dolços i carantoines gairebé de iaia. Allí se sentia com un soldà. Tenia la seua habitació, amb el seu llit, el seu equip de música i la seua tauleta amb braser; tenia llibres, roba de carrer, pijama, plantofes i bata. Allí tot estava sempre a punt i al seu gust.

De fet, quan es referia a ella usava de dir “me'n vaig a casa”, o “hui dine en casa”. Mentre que, a la seua residència junt a la seua esposa la denominava amb la freda expressió “el pis”.

Na Roseta es va adonar molt prompte que tenia seriosa competència. Al principi va tractar de retraure-li-ho a ell. De res va servir. Després es va enfrontar directament a la seua sogra. Va ser pitjor: aquella li ho va contar al seu fill, ell es va posar fet un bou i no va aparèixer per casa (el pis, s'entén) en una setmana. Finalment es va resignar a ser la segona.

Van passar diversos anys sense que les coses milloraren, encara que tampoc va haver-hi escenes ni botons. Els dies s'encadenaven entre una tàcita acceptació de la situació i una expressa indiferència mútua. Les seues relacions eren correctes, fins i tot corteses, però del tot fredes.

Cert dia que en Romeu va veure una falca publicitària d'unes píndoles que s'anunciaven miraculoses contra la caiguda dels cabells en els hòmens, li va dir a la seua dona:

-        Compra'm tal producte.

I com que ella es va demorar uns dies, va optar per demanar-li-ho a sa mare. Aquella mateixa vesprada es va presentar la senyora amb les pastilles per al fill estimat.

La veritat és que, contra tot pronòstic, el tractament va començar a donar fruits. En Romeu estava recuperant la cabellera perdua.

            Una vesprada que feia sesta per un estofat de la seua mamà, es va posar a meditar.

-        Si aquest producte s'hagués inventat fa uns anys, tal vegada jo no m'haguera casat. També és mala sort, home. Tan bé que estàvem tots abans. No podria ser açò motiu d'anul·lació, o quelcom així?

Aquell mateix diumenge li ho va preguntar al seu amic Àlex, l'advocat, mentre esperaven que començara el partit en el canal de pagament. El picaplets, amb gest seriós, per tota resposta li va dir:

-        Has begut?

I així es va quedar la cosa.

Però el temps va continuar passant, i l'ambient domèstic cada vegada estava més enrarit. De manera que un bon dia en Romeu es va decidir a demanar-li el divorci a la seua esposa. Per descomptat, no li va donar raó dels seus vertaders motius. Na Rosa, que feia molt havia renunciat a arreglar allò, li va respondre:

-        Encantada de la vida.

Tan disposada es va mostrar que ell es va sentir una mica ofès i descol·locat. A punt va estar, per orgull, de fer-se arrere; tanmateix, el seu sentit pràctic es va imposar una vegada més.

Els tràmits van ser pesats i desagradables, però no llargs.

Una vegada consumada la ruptura, na Roseta va buscar-se ocupació i va marxar de la ciutat amb intenció d’encetar una nova vida. En Romeu, ben al contrari, es va quedar      –instal·lat a ca’ls pares– per tal de reprendre la seua, que havia interromput uns anys arrere per un estúpid problema capil·lar.

I així és com va tornar la felicitat, o almenys la calma, a tots els cors.

 

En fi, que el món està ple d'hòmens que es pensen que es casen amb sa mare.

Malauradament (és un dir), cada vegada hi ha menys dones disposades a casar-se amb un fill.


FI

Santiago Diaz i Cano

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype