RECORDS DE CAMPANYA (maig 03)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
RECORDS DE CAMPANYA
(eleccions municipals de 2003)
(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al maig de 2003)

     M’adrece cap al col·legi electoral per tal d’exercir el meu dret-deure ciutadà. Espente el carro de la meua filla.
     Durant el trajecte vaig descobrint tot un món de dificultats. Clots i bonys per tot arreu, escletxes al terra, com ferides mil·lenàries, fossilitzades, oblidades o sacralitzades; intocables, en definitiva. Solcs quasi insalvables entre l’asfalt i la vorera, versió modernitzada del fossat d’antics castells, i que fan que em pregunte per a què dimonis fan eixes rampetes amb el dibuix d’una cadira de rodes al centre. Caguerades de gos de diverses grandàries i textures fan del camí una mena de camp de mines incruentes però apegaloses.
     I cotxes barrant els passos zebra. I ciclomotors estacionats a la vorera. I coloms bruts i pollosos que no s’aparten ...
     Ens creuem amb una altra parella dona-carro i la situació es complica encara més: l’espai entre la paret i les morros dels automòbils aparcats en bateria no permet el pas de tots dos alhora. Em veig obligat a retrocedir fins una entrada de garatge, no sense comprovar que els carros per a xiquets no estan equipats amb marxa enrere o, almenys, no ve de sèrie. En eixos moments, reculant maldestrament, sent una forta sensació de ridícul, d’irrealitat, com si es tractara d’un malson dins una comèdia hispano-italiana en blanc i negre. Tanmateix la dona, en passar pel meu costat, em dóna les gràcies. Això em trenca l’absència. Tot és real.
     I tant! 

     Llavors recorde imatges de la campanya electoral, estrips solts i confusos.
     No he seguit l’hiperactivitat política –o dels polítics, per millor dir– durant l’últim més, ho reconec. Tanmateix, no puc escapolir-me a una forta impressió d’estafa. Ningú ha parlat de tot açò. No he sentit a cap de les cares que, amb el seu millor somriure, demanen el vot des dels cartells de tots els colors i grandàries fer ni una referència al patètic estat dels paviments de quasi tota la ciutat: per disseny, per obra i per manteniment. Potser és culpa meua, em dic. No he parat gaire atenció, com ja he explicat. Però sí recorde perfectament les promeses de fer fantàstics bulevards, museus i d’altres obres i infraestructures de molt de llustre, d’eixes que fa goig d’anar a tallar la cinta.
     Em pregunte si el prefix infra no vindrà pel fet quasi infal·lible de la baixa qualitat de tot projecte públic de tipus arquitectònic en passar de la maqueta (sempre tan bufona i lluïda) a la realitat de l’ús diari.
     Una moto de baixa cilindrada passa ensordidora carrer avall. A mi em fa tornar dels meus pensaments i la meua filla s’espanta un instant. S’ha d’anar acostumant. Açò sembla un altre d’eixos mals acceptats per insolubles. O a l’inrevés, diria jo.
     D’això, ara que hi pense, sí que en va parlar algú, tot i que de manera indirecta: des de la carpa electoral del PP (quin gran invent!) que ens han instal·lat baix de casa nostra, un altaveu de nisesapquants vats, escridassava als quatre vents, en un valencià entre apitxat i manxec, “Gandia és una ciutat sorollosa; amb Fernando Mut açò s’acabarà; ara sí, podem canviar Gandia ...”, i la musiqueta del Partit. Tal volta, vaig rumiar aquell dia, era una forma subtil de fer que el missatge demostrara la seua pròpia veracitat.
     Uns metres més avant, un policia local lliurava una multa a un jove al govern d’una moto (d’eixes que bramen amb el soroll infernal que espanta ma filla, i a mi), per no dur casc. Acció del tot paternalista. Sembla que el policia (o els seus superiors) estava més preocupat en sancionar-lo per atemptar contra la seua pròpia seguretat que contra el benestar de la resta. Qüestió de prioritats, vaig suposar.
     Al costat de l’escena, dues furgonetes aparcades sobre la vorera obligaven els vianants a baixar a la calçada i els cotxes a passar plegant l’espill retrovisor. Curiosament, l’altaveu (el mateix d’abans, ja sabeu com d’incansables i tossuts són aquests aparells) exclamava en aquell moment “Gandia té un trànsit caòtic; amb Fernando Mut ...” Ja coneixeu la resta.
     Cosa de màgia?
     No: era més bé cosa de riure per no plorar, i és que les furgonetes ... eren de nou de la campanya del PP.
     Recorde també que, de retorn ja en casa, mentre es feia el dinar, vaig començar a abocar aigua, d’una garrafa comprada a la botiga, al pitxer. Mira tu per on, tampoc ningú ha fet esment del tema que a Gandia, ciutat moderna i europea, la gent no pot beure de l’aixeta perquè l’aigua potable no ho és del tot, perquè té nosequantes voltes la quantitat de nitrats (o nitrits, no sé ben bé) tolerables segons l’OMS; a més d’eixir, dia sí, dia també, plena de pedres i terrossos. Del que sí ha parlat el PP és de que van a portar més aigua que n’hi ha en la mar per a València, que es la tierra de las flores de la luz y del amooor... La trauran d’allà el nord, mal que els pese, i la portaran per uns canalons de centenars de quilòmetres . Tot ben gran, com els atributs del Presidente (?!) però només si guanyen, perquè si guanyen els altres, patirem set i gana i totes les plagues d’Egipte. I van fer vindre Zaplana per dir-ho, perquè aquestes coses ningú les diu com ell.
     Després de dinar vaig haver d’agafar el cotxe per anar a Cullera. A la tornada, fent-se de nit, un pobre despistat, davant meu, va fer una maniobra estranya que per poc no ens va dur a estavellar-nos ambdós contra un camió que venia de front. No el podia culpar: el traçat d’alguns trams de la circumval·lació i de la carretera nacional a prop de Gandia són d’un poc trellat injustificable. La penosa ubicació i ridícula grandària dels senyals no fa més que agreujar la situació. Però ahí estan, i ja fa anys. Un altre assumpte del qual no ha gosat parlar ningú: oblidat, assumit, normalitzat. En canvi se’ls ompli la boca d’AVE i d’autovies i de tota eixa grandiloqüència faraònica.
     A l’endemà, pel mateix sistema de megafonia (o millor dit, Gigafonia) em vaig assabentar que els cervells del PP havien tingut una brillant idea, pràctica, resolutiva i gens demagògica (és a dir, en la seua línia habitual): anaven a fer un dinar per a dones, servit per homes. L’il·lustríssim don Federico Trillo seria un dels humils cambrers. Vaig estar a punt de proposar-los que en feren un altre, per a pobres, servit per rics; i un altre per a immigrants, servit per nadius; etc. Fins i tot podria haver vingut l’abat de la Seu a beneir la taula i haver tret un resum en el NODO. 

     A tot açò, ja hem arribat al col·legi electoral. Els esquitxos de record m’han posat de mala llet. Estic a un bri de fer mitja volta i anar-me’n. Però, en eixe moment em ve al cap una conversa escoltada dies abans. Algú deia que no pensava votar, que un vot no valia per a res, i que a més, cap candidat no s’ho mereixia, ni l’esforç d’anar a les urnes. L’altre li responia amb una frase de Fuster, crec: “La política, o la fas o te la fan”. El primer encara es resistia dient que anar a votar cada quatre anys no és fer política. El segon li reconeixia en part l’argument, però sostenia que el vot en formava part... etc.
     Prenc la decisió d’entrar, ja que estic allà. Però, una volta a dintre, em trobe una gran cua i una forta discussió front a la taula que em correspon a mi. Després d’uns minuts de no saber què fer ni a què atendre, algú ens explica que s’ha d’aturar la votació. S’ha produït un error en la introducció de paperetes i han d’esperar fins que es presente un jutge.
     En eixe moment tinc la certesa que Déu existeix... i que és un burleta cabró.

CONSEJOS ┌TILES PARA HABLAR VALENCIANO (maig 02)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
CONSEJOS ÚTILES PARA HABLAR VALENCIANO
(Article publicat al Diario Levante en agost de 2002) 

     Tengo en gran estima al pueblo valenciano.
     Son gentes alegres y despreocupadas, que practican una lengua acogedora y amable.
     Es por eso que, cada vez que voy por aquellas nobles tierras, trato de corresponder a esa afabilidad expresándome en su lengua vernácula.
     Que nadie piense que es éste un sacrificio notable, pues, como se verá en los consejos que más abajo daré, es simple y entendedora, hasta para un forastero de la capital, como yo.
     Salvedad hecha de algunos términos relictos, poco evolucionados desde lo medieval, la mayor parte del léxico valenciano es del todo análogo al nuestro. Eso sí, aplicando unas sencillas reglas de pronunciación y terminaciones que ahora paso a referir:
     - Un grupo ingente de palabras se traducen al valenciano sin más que aplicar un seseo donde nosotros tan castizamente ceceamos. A saber: entonces pasa a entonses, sinvergüenza a sivergüensa, cruzar a crusar, tiza a tisa... i así ad unfinitum.
     - También será menester trocar la muy nuestra jota por la igualmente españolísima che, de chulo. Esto no siempre, pues cada vez más valencianos, en un alarde de buen gusto, optan por mantener el sonido, sin duda más elegante, de la primera. Así, en unos casos, como con jaleo      -cuya traducción más académica sería, lógicamente, chaleo-, sucede que se prefiere la pronunciación castellana. Sin embargo con otros, como es jugar mantienen la más arcaica de chugar, al igual que a los Jaimes les llaman Chaimes (bueno, ellos dicen Chaumes, pero como no son gente que se entretenga en minucias, para el caso, es lo mismo).
     - Un tercer truco infalible consiste en comerse la de intervocálica al final de palabra, como sucede con cuidado, que pasa a cuidao, o ganado, que se transforma en ganao, del mismo modo que candado queda como candao... 
     - Igualmente efectiva es, para los participios-adjetivos en femenino, la omisión, sin más, del sufijo: asustá por asustada, despejá (que no despechá, que es otra cosa) por despejada, .etc.
     - Pero la norma que define, sin duda, más inequívocamente este inefable idioma es la del et. La terminación et para el masculino, o eta (con perdón) para el femenino, es una obra de caridad lingüística; es como los papeles para el inmigrante. Ponga usted un sufijo et a cualquier vocablo y nadie se atreverá a negarle un sitio en la lengua valenciana. Véanse, a modo de ilustración, los casos ya clásicos de sombreret, chapuseret, llaveret... y tantos otros.
     Además, en caso de duda, o si estas prácticas le fallan, siempre puede recurrir al término de que se trate directamente en castellano. Como ya he dicho, son tan buena gente que no se lo reprocharán a usted. Y si esto le crea alguna especie de mala conciencia, deséchela de inmediato; al fin y al cabo ellos, como pueblo inteligente y práctico que son, también lo hacen.
     En fin que, por lo que al valenciano se refiere, “ancha es Castilla”, y nunca mejor dicho.
     Lo importante es que, se diga como se diga, sea con desenvoltura y gracejo.
     Un abrazo a todos.
 
Bonifacio Chabacán

*****

     Ja sabeu, companys. Si voleu seguir sent estimats com a “gentes alegres y despreocupadas” que es la manera fina de dir-nos paletos, i que la nostra llengua tinga la consideració de “acogedora y amable”, és a dir, de chicha y nabo, uniu-vos a l’allau de valencians i valencianes que ja practiquen, amb gran èxit, les senzilles normes d’en Bonifaci.

Santiago Díaz i Cano.

TENIM EL DRET? (maig 04)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
TENIM EL DRET?
(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó al maig de 2004)

     Em diuen que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha fet públic un estudi sobre l’ús i desenvolupament del valencià en els darrers anys.
     Sembla que, des que es va posar en marxa el famós decret de Bilingüisme, el retrocés de la nostra (?) llengua ha esdevingut constant.
     Sembla, a més, que la situació és alarmant, fins al punt que gosen parlar de perill de desaparició. Al cap i a la fi, una llengua és un ésser viu que només pot respirar per boca dels seus parlants, que necessita del seu alè constant, perquè si no, s’ofega.
     Des d’aquests papers (i des de molts altres) ja fa anys que hom ve denunciant-ho. Tanmateix, sembla que ara ja és "oficial".
     Haurem de declarar el valencià espècie protegida, com el Linx Ibèric, posem per cas?
     Els zoòlegs tenen clar que per salvar una espècie en perill d’extinció cal actuar sobre el seu entorn tant o més que sobre els propis animals; protegir el seu hàbitat natural és l’única forma de donar-li una oportunitat real.
     Per altra banda, segons els psicòlegs, per que qualsevol pacient puga encetar la resolució dels seus problemes, cal que, prèviament, reconega el mal i assumesca la pròpia situació sense embussos. Tal volta, doncs, hem fet el primer pas. Per fi.
     O potser no, perquè, segons em diuen també, sembla que no han trobat millor culpable que la immigració. Supose que, almenys, no l’hauran limitada a la dels últims cinc anys.
     No s’adonen que els immigrants s’acoblen a allò que es troben? Que si no aprenen ni fan ús del valencià és perquè nosaltres no els hi transmetem la sensació que ho han de fer? Que sovint ni tan sols els oferim la possibilitat? Que si el foraster es fa idea que el valencià és qualque menor, anecdòtic, innecessari, és per la senzilla raó que eixe és el tractament que li donem els nadius? A aquest respecte només caldria esmentar un exemple ben present: o no trobeu prou trist que el programa de la Trobada d’Escoles en Valencià a La Safor haja suspés tota activitat matinal per la boda del Príncep?
     Felip de Borbó ens ha tornat a vèncer ... tres-cents anys després!!!
     Al capdavall, tant si hem fet un primer pas com si no, el que no accepta discussió és que, si volem salvar res, tenim un llarg i dur camí per davant.
     - Un camí que ha de començar des de ja, en l’Administració: Generalitat, Diputacions, Mancomunitats, Ajuntaments, ... Però que ha de travessar el mur, per contagiar la societat civil sencera.
     - Que no pot defugir la revisió de l’esmentat Decret de Bilingüisme, de la Llei d’Ús i Ensenyament, i de les disposicions que les desenvolupen. Però, sobretot, de la seua aplicació exigent, verificable, real.
     - Que passa per incentivar de debò el respecte, encara millor, l’estima, pel patrimoni lingüístic i/o cultural propi; per prestigiar i premiar generosament als qui treballen amb rigor, des de qualsevol àmbit de la nostra societat, per la dignitat i la normalització.
     - Que ens obliga a perseguir i castigar d’alguna manera (que cap fariseu s'estripe la vesta, que tampoc no demanem lapidacions) als qui es salten amb menyspreu les normes i lleis de protecció i sanejament de la llengua, cosa que, fins ara, han fet amb obscena impunitat.
     - Que reclama que convertim la televisió pública en autèntic referent cultural i lingüístic, per extensió i per rigorositat.
     - Que passa per deixar en mans dels lingüistes els temes lingüístics, sincera i definitivament.
     - Que ens empenta a espolsar-nos d’una vegada i per sempre més els complexos d’inferioritat, individuals i col·lectius, com a poble i com a País.
     - Que exigeix que reconeguem que els nostres referents històrics i culturals, passats i futurs (el futur també serà història), han d’estar a casa nostra. No exclusivament, per suposat, però sí primordialment.
     - Que vol que, des de la nostra llibertat, (re)construïm els lligams, materials i “espirituals” (que ningú no s’escarote abans d’hora) amb Catalunya i les Illes. Tampoc els únics, és clar, però sí els més forts: per coherència històrica, òbviament, però sobretot per simple instint de supervivència; per interès, en definitiva.
     - Que demana que ens plantegem l’acollida dels immigrants –vinguen d’on vinguen– des del valencià; amb decisió, sense excuses, sense por ni vergonyes ridícules, i deixem de tirar-los la culpa a ells.
     - Que requereix el suport de tots, sí, però en especial l’empenta d’aquells qui a hores d’ara es consideren encara valencianoparlants. Començant (ja seria molt) per la no renúncia, des de la consciència de ser hereus i dipositaris (i per tant responsables) d’un preciós llegat, d’un tresor quasi mil·lenari.
     - Etc.
     És això, tot això, o la dramàtica agonia. I qualsevol altra opció no farà més que allargar-la.
     A la fi, vist l’allau d’obligacions i incomoditats, molts s’estimaran més arronsar els muscles i dir: “Si ha de morir, què podem fer-hi nosaltres? És llei de vida”, i passaran a una altra cosa. O, com diuen a Itàlia: “Che sarà, sarà”.
     I potser tindrien raó si no fos perquè el valencià no està morint-se de vell, sinó d’abandó i de tristesa.
     Altres s’ompliran la boca amb frases del comú, com ara: “El valencià és el que els valencians han volgut que siga”.
     Ho he sentit dir sovint, d’això i de moltes altres coses. Sona bé: a llibertat, a modernitat, i a democràcia. En conseqüència el mal estat actual, i el previsible empitjorament futur de la llengua, no serien més que expressions de la voluntat sobirana del poble, l’únic dipositari d’ambdues coses.
     Sembla que aquest argument tanca la qüestió de forma definitiva.
     I, tanmateix, no puc estar-me de pensar que tal volta, la pregunta que veritablement caldria fer-se és: “Però, tenim el dret?”

DE FALLERES I NINOTS (gener 03)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
DE FALLERES I NINOTS.

(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al gener 2003).

     L’altre dia emeteren per la nostra televisió pública valenciana (què nostra, què pública i què valenciana) un acte ple d’interés per a qualsevol patriota de veritat, però sens dubte esgarrifós pa desleals i traidors, que també n’hi ha uns quants. Estic referint-me a l’exaltació de la Fallera Major de València, senyoreta ... què més dona.
     Sobre un escenari esglaonat, una multitud de xiques i xiquetes ben polides i abillades, formaven, assegudes, una mena de mantell de lluentons inertes, una espècie de decorat coent en una obra surrealista, mescla de teatre de l’absurd amb mímica i banda sonora.
     Les pobres s’esforçaven a mantenir la captinença i la bona cara, a no perdre la dignitat, sobreposant-se a l’avorriment i, sens dubte, a més d’un picor, i a més d’una rampa.
     Com d’ignorants estaven del seu paper real dins la farsa: només peces petites, insignificants, indistingibles, en un mosaic encegador i lleig.
     Una veu cridava noms de dona i, com si fos la clau de contacte, uns vestits que més semblaven l’embolcall d’un caramel gegantí, governats per robots de tres xips (un per a somriure, un per a bellugar la mà i un per a caminar en línia recta) desfilaven cap al cadafal.
     Així una vegada, i altra, i una altra més...
     El públic, molt posat, aplaudia amb entusiasme escàs, decreixent, el recorregut d’aquells autòmats. Feia comentaris sobre la suposada bellesa de les suposades noies. Admirava el barroquisme dels suposats vestits tradicionals. Ponderava la suposada naturalitat del seu estil. I d’altres banalitats sense substància.
     La música acompanyava, omplia buits, tapava paraules inconvenients, i tot al compàs sempre dels nostres mestres més insignes: Giner, Serrano ... Serrano, Giner ...
     L’escenari semblava ja un pebre farcit. Feia por que es pogués enfonsar. Per damunt la resta d’insectes, sobre un tron de ras vermell i fusta coberta de pans d’or, aquell vesper dissecat tenia ja al seu centre la Reina (què aristocràtics que som), senyoreta Quemesdona (crec que ja us l’havia presentada).
     Aleshores, un senyor vestit de bateig, començà a recitar les llaors d’aquell quadre inefable, representació i representant, sense semblar-ho, de tantes coses bones, honorables i autèntiques, que fou meravella de sentir-les.
     En una grada destacada i destacable, la plana major del PP valencià, i d’altres danys colaterals, atenien a cada detall amb el posat adient. Se’ls veia feliços. Els brillava la cara, i els vestits, i el cor. Estaven plens de valenciania i de TVV.
     La música, les paraules, les indumentàries, el tron, la Reina... em vaig quedar abstret per uns moments. Vaig tindre una forta sensació de déjà vu, i déjà oït, i dejà tot.
     En cinquanta anys o més, ningú no ha gosat probablement (és un dir) a canviar ni un selló de lloc, a dir ni una paraula nova, a fer sonar un acord diferent. Se’m va acudir que allò ben bé podia haver sigut una gran falla, d’aquestes que fan ara, amb moviment i efectes especials. Vaig pensar llavors que potser ho fóra, que aquelles persones del pati de butaques, aquelles falleres de l’escenari, aquells músics de la banda, no eren més que ninots de cartró i fusta. Fins i tot la grada de la creme podrien ser els indultats, els mateixos de l’any passat, de l’anterior i (Déu meu) potser de l’any vinent.
     Tota aquella borrumballa junta em va provocar un gran mareig.
     Em trobava com atrapat en una mena de barreja entre al·lucinació i malson. Veia joves nues, sense boca al rostre, caminant entre un munt d’homes panxuts, molt ben vestits, que fumaven cigars grossos i reien mentre les fuetejaven i torturaven al temps que les deien “Bonica”, “Flor entre les flors”, “Perla fina”, “Reina de les dones” ... I elles, perplexes, ensopides, no sabien si fugir plenes de terror o romandre cafides d’orgull. Veia l’escenari convertit en cementeri, cada cadira un nínxol, cada dona un cadàver pulcrament momificat, amb el rostre de cera blanquíssima i els llavis cosits (què dic cosits, brodats!)
     Aquell senyor parlant castellà, l’himne nacional per a la fi de festa, les banderes feixistes, els peixos grossos dels estaments del poder polític i econòmic, junts, satisfets, coincidents. Això em faltava. Llavors se'm va aparèixer la imatge de Franco sobrevolant l’estrada; llançant benediccions paternals als presents; dient, en sa mudesa, “Españoles todos”; content per assistir de nou a una reunió de gent tan principal, sin rojos, masones ni judíos.
     Sí, una falla, una gran falla.
     Però ningú li botà foc.
Santiago Diaz i Cano.

MISERABLES (abril 04)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
MISERABLES
(Publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. en abril 2004).

     Durant tres dies de març vam assistir amb perplexitat a la tossuda i grollera manipulació informativa, per part del govern d’Aznar, dels atemptats de Madrid.
     Que el Ministre d’Interior es permetera afirmar amb rotunditat des del primer moment (quan de segur encara no hi havia ni un indici, ni cap reivindicació) que era cosa d’ETA, em va semblar, ja aleshores, una lleugeresa com a mínim. De tota manera, aquesta ha estat pràctica habitual dels governs (d’aquest i d’altres).
     Malgrat que sempre he tingut per poc seriós donar com a informació el que tan sols és especulació, ningú, que jo recorde, s’ha atrevit mai a presentar queixa al respecte (ja se sap que ací a la mínima et posen del costat dels assassins), així que ho deixarem córrer.
     Pitjor és que, en realitat, el Ministre no va aportar cap dada. Es va limitar a fer un discurs justificatiu i ple d’obvietats:” ...ETA quería atentar en Madrid, me lo han oído decir muchas veces ... Lo han intentado en cuatro ocasiones y por cuato veces los Cuerpos de Seguridad del Estado lo han impedido ... Pero esta vez lo han logrado ...”.
     En els mitjans de comunicació i, com era natural i s’ha sabut després, en els medis policials, ja començaven els dubtes: no avís, magnitud i complexitat, condemna rotunda dels abertzales bascos, troballa de la furgoneta amb versicles en àrab ...
     Acebes tornà a eixir, però va ser per llevar importància a les sospites d’autoria islamista, ja generalitzades, i refermar-se en la hipòtesi d’ETA. De nou, tard i malament: “... Una cinta con versos del Corán, de los que se emplean en la enseñanza, nada de consignas políticas ... Se pueden encontrar en cualquier tienda ...”, repetia, amb maldestra i clara intenció de justificar la seua postura.
     Després, quan Al Qaeda va reivindicar els fets en carta a un diari electrònic anglès, el Ministre va dir que no era informació fiable. No obstant això, i com que la situació començava a ser insostenible, va afegir: “... He dado orden a los Cuerpos de Seguridad para que no descarten otras opciones ...”. Com si els professionals estigueren esperant les seues indicacions per a saber quines pistes han de seguir o les conclusions que han de traure. A més, fixeu-vos bé, es resistia en tot moment a esmentar el terrorisme islàmic i menys encara Al Qaeda: “otras opciones”, deia el pocavergonya amb cara de bleda.
     ETA va rebutjar l’autoria en telefonada a un diari basc. Llavors, Acebes va insinuar que ni els terroristes ni el diari tenien credibilitat. Però de nou, espentat per la magnitud de les evidències en contra, va fer un últim intent per no perdre el mos d’ETA: “... No hay que descartar una posible colaboración entre bandas terroristas ...” Si fins aquell moment havia sentit perplexitat més que no altra cosa, a partir d’eixe instant, la vergonya i la indignació van prendre la davantera.
     La Ministra d’Exteriors, sempre impagable, va voler aportar el seu granet al desgavell enviant una nota als ambaixadors espanyols per demanar-los que no deixaren passar cap ocasió per atribuir a ETA els atemptats.
     Finalment, quan van arribar les detencions dels cinc sospitosos musulmans, el Ministre va retindre la informació durant hores i només va eixir a l’arena quan ja era clar que tant els mitjans de comunicació com la pròpia oposició estaven al corrent.
     Encara quedava la patètica intervenció de Rajoy tractant d’involucrar l’oposició política en una mena d’imaginari complot antidemocràtic; tractant de fer-se les víctimes quan eren els culpables; tractant de presentar com a bojos perillosos el que només eren ciutadans demanant pacíficament (ningú va fer res més que mostrar pancartes o cridar rodolins més o menys afortunats) drets fonamentals segrestats pel govern; tractant d’esguitar a la resta; tractant de portar l’atenció cap als efectes per desviar-la de les causes ...
     Després vingué l’infame canvi de programació de TVE dissabte a la nit per col·locar una pel·li d’etarres. I l’estranya aparició de Zaplana a les tantes de la nit(?!). I la jornada electoral.
     Ara, setmanes després, malgrat el rebuig i condemna general, a Espanya i al món sencer (premsa i TV, governs de països amics, Junta Electoral, diplomàtics, ONU, ...), els Populars continuen intentant fer-nos creure que van actuar correctament i neta. El PP s’ha enrocat. L’ascens dins el partit que Rajoy (o Aznar?) ha atorgat a Zaplana i Acebes (principals cares del sainet post-atemptats) no sembla ser una altra cosa.
 
*******
     Fins ací la part més òbvia. Tanmateix, m’agradaria remarcar altres detalls que semblen haver passat un tant desapercebuts.
     El lema triat pel govern per a les manifestacions de condol i de rebuig de divendres, 12M, no em va sonar gens casual. No apareixia la paraula ETA. Açò, estic convençut, va ser perquè ja sabien que no era cosa dels bascos o almenys ho sospitaven seriosament. Però, com que tots no estan faves, van pensar d’afegir “ por la Constitución ...”. Per un costat, era una manera subtil d’induir-nos a associar-ho amb ETA sense haver de córrer el risc d’esmentar-la. No oblidem que durant anys ens han venut l’esquema: ETA = Nacionalismo = Destruir la Constitución = Romper España. D’altra banda, va ser un clar intent de dividir l’oposició, en especial els nacionalistes. Afortunadament per a tots, cap Partit no va caure en la trampa.
     Altra qüestió que no ha tingut massa ressò entre les crítiques al govern, tal volta per no ser res de nou, ha esta el tractament informatiu (?) de TVE. Cada vegada que connectava la Primera em trobava amb testimonis de víctimes, històries d’herois, imatges de la destrossa, comentaris truculents d’observadors ... Cap informació que no foren les paraules del Ministre, cap anàlisi crítica, cap novetat que no fos el recompte de noves víctimes mortals. I això durant dies i dies.
     Però potser pitjor encara va ser l’ocultació d‘importants detalls respecte a les concentracions de divendres. El PP català es va negar a anar a la capçalera de la manifestació de Barcelona perquè el lema no li semblava bé. L’única cadena que no va informar va ser TVE. Tal volta perquè això els hauria obligat a explicar que la frase de la discòrdia era “... contra el terrorisme”, quan la que ells volien era (quina diferència abismal i insalvable!) “... por la derrota del terrorismo”, com a Madrid. Tampoc, això faltava, van dir res dels insults que bona part dels manifestants, indignats ja amb l’actitud del PP en tot l’afer, van dedicar a Rato i Piqué; ni del ja esmentat i ridícul telegrama de la Ministra Palcios demanant que els ambaixadors escamparen pel món mentides sobre l’autoria com qui dóna informació oficial i veraç, etc, etc.
********
      A la fi, qui ho hagués dit!, l’encarregat de donar la definició més adient de l’època Aznar va ser en Carod Rovira.
     No tinc especial simpatia (tampoc especial antipatia) pel personatge però, arran el tragicòmic episodi de la seua entrevista, va ser víctima d’una excessiva, interessada i sovint injusta crucifixió. Demagògia grandiloqüent de la pitjor classe, al ritme decidit pel govern, amb tot el PP marcant el pas.
     Així, quan el Ministre Acebes tingué la vil gosadia de dir que el Carod devia estar content perquè ETA pensava atemptar en Madrid i no en Catalunya, al PP es va fer un silenci còmplice.
     Aleshores, l’acusat va defensar-se: “Sou uns miserables”, va dir.
     Tenia raó.
Santiago Diaz i Cano.

LUTO (abril 03)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
LUTO
(Publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. en abril 2003).

     El mes pasado tuve una hija. Desde entonces, mi vida gira en torno a ella. Su imagen de ser indefenso baila ante mis ojos, no importa dónde me encuentre ni qué esté haciendo.
     Me asomo a su cuna cada vez que entro en casa de vuelta del trabajo. Pregunto a su madre qué tal ha pasado la tarde; si ha comido bien; si ha eructado tras las tomas; cómo han sido sus caquitas ...
     A menudo me quedo contemplándola mientras duerme. Me emociona verla tranquila y feliz, despreocupada y satisfecha, con sus diminutas manitas relajadas, abiertas sobre su cabeza, blandamente vuelta de un lado. Escucho el leve ronquido de su respiración. Observo los gestos inocentes de su carita reaccionando a cada nueva sensación o pensamiento. Me alelo cada vez que emite su media sonrisa, los párpados entornados, la mente en el limbo. Me alejo procurando no hacer ruido por no romper la paz de su descanso, pese a saber que su letargo es más recio de lo que se nos antoja.
     Entonces me pregunto si habrá alguien capaz de turbar el sueño de un bebé.
*******
      Me siento ante el televisor y escucho las últimas novedades sobre “la guerra”. Pienso en cuántos bebés habrá en Bagdad, y en todas esas ciudades cuya existencia ayer no conocía (Mosul, Kirkuk, Nasiriya, ...). Cuántas criaturas intentando mantener el sueño entre el estruendo de las bombas, pese a las vibraciones del suelo, sobre las sirenas de las ambulancias y los gritos de pánico y de dolor de las gentes heridas, de las mujeres cuyos hijos se han convertido en carne quemada, en cuerpos desmembrados, en daños colaterales del conflicto.
********
     Las tropas USA entrando en Bagdad. Algunos ciudadanos salen a las calles a felicitar al vencedor. Otros estallan en odio hacia los símbolos del caído. Las televisiones muestran imágenes de la turba derrocando estatuas del tirano, apedreando su retrato, y los políticos promasacre se sonríen cual si esta fuese su mayor victoria, la prueba de que seguían el designio de Dios. ¡Como si fuera algo nuevo! Lo hemos visto en cada guerra, cada vez que un régimen ha sido derrotado por las armas.
     Los que hace unos días juraban dar la sangre por su tierra se esconden asustados, temerosos de las represalias. Saben que son los vencidos. Los que hace unos días se escondían asustados, salen ahora para apuntarse a la fiesta. Se sienten parte de los vencedores. Y lo cierto es que tal vez algunos lo sean.
********
      Mientras los insignificantes hormiguean por el escenario de la tragedia, los carniceros comparecen ante las cámaras, con su mejor traje o su uniforme reluciente y cara de circunstancias, sin perder la compostura, presentando el comedimiento que el guión exige. Se les ve, no obstante, felices. Se frotan ya las manos: tal vez sopesan mentalmente el botín; tal vez tienen la estúpida sensación, la pretensión ridícula, de que el hecho de ganar la contienda les arma de algún tipo de razón, justifica de algún modo el que la iniciaran. Como si alguien hubiese dudado, siquiera por un instante, de cuál iba a ser el desenlace.
     Es lo mismo que en las películas made in Hollywood: no importa cuánto sufrimiento e injusticia recorra el film (de hecho, es mejor cuanto más haya), siempre que el final se puede vender como “feliz”. Lo peor del caso es que, a menudo, resulta suficiente con que cese la violencia que había provocado toda la angustia.
     Paradójico.
     Es como si yo le pisara a usted los juanetes con todas mis fuerzas (disculpe la comparación) y, cuando dejara de hacerlo, tuviera usted que venir a darme las gracias por ello. La cultura del happy end es un peligro sutil. Pero lo es más si los que deciden qué es happy y cuando es end, son los mismos que arman el sarao. 
 
*******
     Creo que son días de luto para el mundo. Por los muertos de esta guerra. Por los que aún caerán. Por los que se han quedado, desolados y perplejos, a llorarles. Por los que aún se quedarán. Pero sobre todo porque hoy el mundo no es más seguro, ni más hermoso, ni más libre ... más bien todo lo contrario.
     Empecemos a movilizarnos por las víctimas de la próxima guerra. Porque la habrá, sin duda, y a poco tardar. En el Pentágono ya saben dónde y cuándo. Nosotros empezaremos a intuirlo dentro de unos meses, cuando Mr. Bush y sus lacayos empiecen a insinuar que tal país no respeta las convenciones internacionales (¡mira quien habla!); que aquel régimen encubre fanáticos y terroristas; que en las playas de nosedonde han visto a un primo (es un decir) de noseque líder fundamentalista ...
     Son días de luto para el mundo porque los asesinos siguen sueltos y se sienten impunes; porque cada victoria les hace más fuertes y embrutecidos; porque nuestros destinos seguirán en manos de hombres necios y mezquinos; hombres capaces de turbar el sueño de un bebé... y dormir a pierna suelta.

Santiago Diaz i Cano.
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype