T'ADONES?, COMPANY (octubre 03)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 
T'ADONES?, COMPANY

 

(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co, octubre 2003)


           Demane disculpes per avançat a sabuts i saberuts. Sé que molta de la informació que vaig a donar és minsa, incompleta i superficial. Sé que molts la consideraran ofensiva per òbvia. Però sé que molts més no en tindran ni idea d'allò que se'ls està dient.

           Potser part de les coses que llegireu pequen d'inexactes o fins i tot d'incorrectes, però, com el lector avesat notarà, això no fa més que refermar l'argument fonamental de l'escrit.

           En qualsevol cas, gràcies per la vostra indulgència.

*****

           El 9 d'Octubre és el dia nacional (?) del País Valencià. En aquesta data es commemora la conquesta de València, fa ja prop de vuit-cents anys, pel rei Jaume I, aleshores monarca de la Corona d'Aragó, l'equivalent de les actuals Comunitats Autònomes de Catalunya, Balears, Aragó i València (més o menys).

           Si les seues guerres de reconquesta van estar moralment justificades, van ser inevitables, conseqüència indefugible del destí i la necessitat, o bé van ser fruit de l'ambició i la seducció de la força; si era un home just, ponderat, tolerant i generós o pel contrari una rabosa mesquina, arbitrària i prepotent (un Bush de l'època, vaja), és qüestió que deixarem per a millor ocasió.

           El ben cert és que de fa molt temps (potser segles) la figura del Conqueridor ha suposat per als valencians (almenys per als valencianistes) un símbol d'independència, una icona (potser l'única generalment acceptada) per representar-nos com a poble.

           Doncs bé, darrer 9 d'octubre, com ja ve sent habitual, els de sempre es van mudar tal que si marxaren cap a missa de diumenge (o potser hi anaven?) i van treure en processó (cívica, li diuen) la senyera de la discòrdia. També com sempre, es van arribar fins a l'estàtua del rei en Jaume (ert el cos, damunt el cavall) al Parterre de la capital. Malgrat la rigidesa del bronze, em va semblar que la figura eqüestre s'arrufava un tant de celles i se'ls mirava amb estranyesa, com volent dir "qui són, aquesta gent, i d'on s'han tret aquest drap?". A més, amb el seu braç estès feia tot l'efecte que els indicara per on se'n podien tornar. Però ells no ho notaren; ja en tenien prou preocupant-se d'eixir amb bona cara i bon llustre a la TVV.

           Vaig recordar que, en la meua última visita a El Corte Inglés, havia descobert una figura d'allò més curiosa: com una mena de clàssic soldadet de plom, a la secció de regals i complements, el rei Jaume I (?), a peu, sostenia amb fermesa la senyera tricolor.

           Ignorància? Burla? Sincretisme a la valenciana?

           Tal volta caldria aclarir ara (què trist!) que el Conqueridor va cavalcar sempre sota el penó de les quatre barres, i amb ell va prendre les terres de València (i d'altres) als musulmans, que la senyera blavosa va nàixer bastant després de la mort del rei en Jaume, que la famosa franja blava fou una distinció envers només algunes ciutats del Regne (cert que d'importants) per la seua lleialtat a la Corona, etc.

           Alguns diran que no paga la pena tindre picabaralles per símbols ni estendards. Hi estic d'acord. Però supose que si la gent s'enfronta no és pel símbol, sinó pel que representa.

           Per altra banda, no sé de què m'estranye en un País on la meitat de les seues gents es pensen (si és que es pensen alguna cosa) que València va sorgir del no res el cinquè dia de la Creació, amb la senyera, les falles, la paella i les taronges.

*****

            Potser res del que s'ha dit fins ací tinga massa importància, o potser sí.
            Però mentre siga necessari aclarir perquè hi ha estàtues del rei Jaume a les nostres ciutats, mentre la majoria dels valencians, joves i grans, ignoren què va ser i significar el compromís de Casp, o què va passar amb allò de les Germanies, o que els Borgia foren en realitat els Borja, què va suposar l'expulsió dels moriscos per a València, què eren els Furs i quines conseqüències va tindre la Batalla d'Almansa, de què anava allò de la Renaixença, com va ser la II República i la guerra civil i la repressió franquista a les nostres terres, com es va fer la transició al País Valencià i quins fils van moure la Batalla de València, mentre no se sàpiga pronunciar correctament el nom de poetes tan grans i universals com Ausiàs March o Roíç de Corella ni al seu propi poble, mentre funcionaris de tota mena (fins i tot de l'ensenyament o la televisió) s'estiguen al seu lloc de treball sense tindre idea de valencià ni intenció d'aprendre'n, mentre els propis governants en facen un ús esporàdic, irrespectuós i barroer ... mentre totes eixes (i moltes altres), aquests actes oficials del 9 d'octubre tindran bastant més d'enterrament que no pas de celebració, i no deixaran de fer-me la impressió d'una grotesca barreja entre desfilada fallera i litúrgia nacional-catòlica, al pur estil dels anys més obscurs del franquisme més esplendent.

           Fa bastant temps, Raimon va escriure una cançó "...T'adones?, company, que fa ja molts anys que ens amaguen la Història, i ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d'ells...". Ben mirat, no sembla, veritablement, que fos ahir?

*****

            Però no només del passat viu l'home. Aleshores, què tenim a dia de hui?
            "...Ara volen el futur, a poc a poc, dia a dia, nit a nit..." continuava la cançó.

            Mentre les grans vies de comunicació cap a Múrcia o Madrid es financien amb impostos i les que van cap a Catalunya se les pague l'usuari, o mentre la TVV s'estime més coproduir programes infumables amb altres autonòmiques que arribar a acords per compartir experiències i/o programació de qualitat amb TV3, etc., etc., estarem en les mateixes, sols que cada vegada pitjor.

*****

            L'última estrofa deia, "...T'adones?, company, que hem de sortir al carrer: junts, molts, quants més, millor, si no volem perdre-ho tot..."

            El nostre País porta cinc-cents anys diluint-se (lentament) en la globalitat d'Espanya i uns vint diluint-se (a tota velocitat) en la globalitat del món.

            O comencem ja a exigir als nostres polítics (i a nosaltres mateixos) menys actes protocol·laris i més empenta i idees pròpies, o més val que ho deixem córrer per sempre.

            RIP.

*****

            T'adones?, company...

AFGANISTAN: SUMA Y SIGUE (febrer 02)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

AFGANISTAN: SUMA Y SIGUE.

(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al setembre de 2002)



 

Aquest article va ser escrit al febrer d'enguany (2002). Malhauradament, sembla estar de total actualitat.


            Hace bastantes semanas ya, me decía un amigo bromeando (¿) que, basándose en la historia de los USA de los últimos 100 años, no tendría nada de extraño que los atentados del 11 de septiembre hubieran sido obra de la CIA, o contaran al menos con su connivencia.

            Ya sé que suena a patraña, pero lo cierto es que resulta llamativo que una cuadrilla de locos integristas (o una organización rica, extendida y disciplinada, lo mismo me da) fuera capaz de golpear de ese modo en el corazón de tamaña potencia mundial. Y no menos curioso resulta el rédito político que le está sacando el Presidente Bush y el beneficio estratégico-militar que ha supuesto para su país. Da para mucha elucubración.

            Sin duda, las gentes bienpensantes opinarán que esto es un insulto, una calumnia. Que la pura verdad es que los americanos saben como nadie sacar provecho de la adversidad, enfrentarse a los desastres con actitud positiva, responder al enemigo como se merece, etc., etc. Y seguramente tengan razón.

            Sin embargo, es un hecho reconocido que los gobiernos estadounidenses y agencias paralelas han empleado sistemáticamente el engaño y el montaje para provocar conflictos en los que intervenir; han llegado a autolesionarse y/o hacerse la víctima como excusa para atacar. Nosotros deberíamos recordarlo: la guerra de Cuba no fue otra cosa.

            Una vez metidos en harina, su formidable aparato de propaganda se dedica a vendérnoslo como un triunfo para la libertad, para el mundo, incluso (milagros de la desinformación) para las víctimas. Y después, ya finiquitado el asunto, aplastado el débil, reparten algunos dólares entre los que quedan, para que reconozcan y besen la mano del amo.

            Entonces, ¿por qué habría de ser diferente esta vez?. ¿Acaso no se acusó a Ben Laden de la masacre apenas una hora después de suceder?. ¿Acaso no era este angelito un (ex) agente de la CIA o como quiera que llamen a los terroristas y comandos que ellos entrenan e instruyen?. ¿Acaso no son americanas las bases que quedarán en suelo afgano cuando todo esto termine?. ¿Acaso no será de su gusto el gobierno salido de la derrota talibán?. ¿Cómo es posible que, tres meses después del suceso, cuando el fervor occidental antiterrorista empezaba a decaer, surgieran nuevas imágenes, ¡inéditas!, de la catástrofe?.

            Pese a todo, para necios y advenedizos queda una perfecta cobertura moral:

  • Los USA fueron brutalmente agredidos, por tanto, su respuesta era legítima.
  • El pueblo afgano estaba sumido (en especial las mujeres) en la opresión y la miseria, por lo que también era beneficiosa.
  • Finalmente, el gobierno encubría y apoyaba a grupos terroristas, por lo que, además, era necesaria.

            No obstante, quisiera recordar a todos algunos extremos:

  • Que la respuesta americana fue bombardear un país entero, llenarlo de agujeros y cadáveres, para encontrar al presunto cerebro de la operación.
  • Que el integrismo retrógrado talibán formaba parte de la opción USA cuando los soviéticos intentaron modernizar aquel país.
  • Que su opción actual es el integrismo retrógrado de la Alianza del Norte.
  • Que muchos de los que ahora acusan de diabólicos terroristas ya lo eran en aquella misma época, sólo que a su servicio.
  • Que los daños colaterales (cínico eufemismo) provocados por la represalia americana ya superan con creces a aquellos que en teoría la motivaron.

            Pero vayamos un poco más lejos: ¿quizá debió bombardear España a Francia cada vez que ésta se negó a extraditar a algún terrorista de ETA?; ¿tal vez debería hacer lo propio la Gran Bretaña con USA por admitir en su suelo a miembros del IRA y no actuar contra quienes financian su aparato logístico?; ¿por qué no toman ejemplo todos los países civilizados y resuelven sus diferencias de jurisprudencia, o ya puestos, cualquier otra, a zambombazos?.

                Y ahora, cuando, tras haber despertado a la acción, empiezan a sentirse ociosos, envenenados por el olor de la pólvora reciente, incapaces de dejarlo, apuntan ya nuevas aventuras. "Sadam, Sadam el diabólico". "No habrá paz con Sadam en el poder", y otras perlas del estilo.

            La camarilla fascista de la Casa Blanca y el Pentágono quiere aprovechar el tirón de las Torres Gemelas, acabar lo que dejaron a medias cuando la Guerra del Golfo. Para ello dirán que Sadam tiene armas químicas. Que las ha empleado ya contra los propios iraquíes. Que tal vez vaya a conseguir la bomba atómica. Que es un autócrata. Que su pueblo no tiene libertad, ni pan. Probablemente, todo cierto.

            También dirán que sus Servicios de Inteligencia estaban detrás de los salvajes atentados de septiembre pasado. Que Al Qaeda se entrena y refugia en los campos de Sadam. Que el estado iraquí los financia y apoya. Probablemente, todo falso.

            Lo que no dirán, claro, es que USA también ha desarrollado armas químicas. Que USA sí que posee la bomba atómica (de hecho, es el único país que la ha empleado contra las personas). Que investigan y fabrican armas de destrucción masiva de estos y otros tipos.

            Tampoco dirán que Sadam el dictador no fue derrocado en su momento porque no interesaba a la estrategia global estadounidense en la zona. Que esas víctimas que hoy nos presentan como prueba de la mala sangre del tirano lo fueron porque Bush padre y sus asesores de entonces (muchos repiten) consideraron que era más importante mantener Irak unido, aunque fuese bajo el yugo de Satán, que salvar las vidas de unos miles de kurdos y chiítas. Que ese pueblo sometido y hambriento no difiere mucho de otros pueblos sometidos y hambrientos, cuyos gobiernos corruptos y despóticos son tolerados y hasta sostenidos por la misma Casa Blanca.

            Me escuece que aceptemos la palabra, y hasta lecciones morales, de quienes lanzaron bombas atómicas sobre Hiroshima y Nagasaki, de quienes vomitaron fuego en forma de Napalm sobre todo el Vietnam, de quienes apoyaron y animaron a Pinochet en su golpe de estado, de quienes invadieron Granada y Panamá con pírricas excusas, de quienes organizaron y financiaron la fallida invasión de Cuba, de quienes minaron los puertos de la Nicaragua sandinista, de quienes instruyeron y equiparon a los Escuadrones de la Muerte de casi toda América Latina, de quienes hacen uso de su derecho(¡) de veto en Naciones Unidas cada vez que la Asamblea acuerda alguna medida diplomática contra los atropellos de Israel, etc, etc.

            Puede que últimamente Sharon se haya llevado un suave (tanto, que no lo ha notado) tirón de orejas de Bush, pero sólo ha sido porque con su ofensiva ilegal, ilícita, impresentable, le está aguando sus proyectos inmediatos contra Irak: Israel está cabreando a los árabes en general, y USA necesita que algunos al menos no lo estén, antes de arremeter contra Sadam y los que vengan detrás. Por tanto, que nadie vea en esta desautorización un posicionamiento a favor de la causa palestina, ni siquiera un deseo sincero de resolución del conflicto; la postura yanqui es coyuntural, estratégica: lo que a Bush le molesta no es lo que hace Sharon, sino que lo haga precisamente ahora (*).

            Ya sé que nada de esto es nuevo, ni secreto; pero no hay que perder de vista que el tratamiento que sus agencias (y, por inercia, la mayoría de las occidentales) dan a estos temas, aunque sea por omisión, pretende indefectiblemente transmitir la sensación de que, las mismas barbaridades, perpetradas por ellos, siempre son para bien: acciones inevitables, necesarias, la voluntad de Dios; mientras que llevadas a cabo por cualquier otro que no tenga su beneplácito, siempre son para mal: actos atroces, arbitrarios, manifestaciones de Lucifer.

            Bush parece, cada vez más, un pistolero tejano que cabalgara sobre un caballo desbocado. Y mientras, Europa, con sus líderes (¿) a la cabeza, se limita a mirar hacia otro lado, cuando no a jalear al asesino, a apuntarse al carro del seguro vencedor, a justificar sus atropellos y hasta a ofrecerle ayuda para perpetrarlos: baboso.

            Tal vez valdría la pena recordar aquí los versos de Bertolt Brecht a propósito de los nazis, que rezaban (pido perdón a los puristas) algo así: Primero se llevaron a los judíos, pero como yo no lo era, no me preocupé. Luego vinieron por los gitanos, pero como tampoco lo era, seguí a lo mío. Después se llevaron a comunistas y sindicalistas, mas como no me afectaba, no le di importancia. Hoy vienen por mí. Pero hoy... hoy es demasiado tarde.

            Bien mirado, si para algo ha servido este conflicto, ha sido para dejar bien a las claras la miseria moral que, especialmente por lo que a la clase política se refiere, padecemos en el Viejo Continente.

            Y España, dando ejemplo. Nuestros representantes(¿) se han dedicado a dar palmaditas en la espalda del amigo americano, a callar cobardemente, o, como mucho, a lamentar la situación en voz baja y con la boca pequeña: patético.

            Al fin y al cabo, la única declaración valiente que he podido oír, lejos de lugares comunes, de frases hechas y demagógicas, la pronunció un juez, no un político y vino a decir que, desde el punto de vista legal, la operación de castigo yanqui no había sido una guerra, sino una invasión.

                Quizá por eso, en prevención de riesgos, los asesores del Presidente decidieron cambiar el demencial, pero a la vez peligroso nombre de su Operación Justicia Infinita, por el no menos infame y falsario, pero sin duda más inocuo de Libertad Duradera.

            Mas con todo, no nos engañemos: Bush no comparecerá ante ningún tribunal internacional para responder de sus acciones, aunque no tengan nada que envidiar a las de Pinochet, Milosevich, o el propio Ben Laden: vergonzoso.


(*) Paràgraf afegit a l'abril (2002).

L'HERBA I EL POBLE (juny 05)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 
L'HERBA I EL POBLE


            L'enorme redona exhala un baf inconfusible de sentor orgànica. Hui em crida l'atenció, tot i que passe sovint. Mostra un verd lluent, humit, uniforme, un xic artificial. És clar, ara caic: han tallat la gespa i l'han regada. Demà arriben els esperats turistes. Tot ha de ser agradós i polit, tindre l'encuny de bellesa estàndard. Gandia Excel·lència, Gandia millor viure, Gandia the best of Valencia  o el que siga que s'hagen inventat ara. Ben mirat, els nostres polítics de la democràcia no es diferencien tant dels vells genis del franquisme amb les seues Costa del Azahar, Costa del Sol, Spain is different i totes aquelles bajanades per a vendre el producte.

            Continue fent la volta. El radi és gran i, consegüentment, l'arc també. Quan estic a punt de trencar ja cap a una via de sortida la veig: enmig la quasi perfecta monotonia de l'herba, desafiant, solitària, impertinent, s'enlaira erta i orgullosa una brostada jove (no fa més d'un pam) de canya; com eixe pèl rebec que se'ns queda després de l'afaitat, com el darrer testimoni d'una estirp que es nega a desaparèixer...

            De sobte, m'ha semblat que era la metàfora perfecta del nostre poble, la representació vegetal del nostre drama més profund; profund per amagat; amagat en la seua negació; però també profund per veritable i autèntic, abastador, principi i final de qualsevol altra de les nostres tristeses i desgràcies, causa i efecte de la nostra vulgar (in)existència.

QUINES COSES! (setembre 03)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
QUINES COSES! 

 (Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al setembre 2003)
            
            A l’Ajuntament de Gandia s’ha declarat una epidèmia de càrrecs de confiança. L’actual equip de govern sembla necessitar molts més acompanyants, adjunts, secretaris i assessors que l’anterior. Podria pensar-se que els actuals regidors són més rucs que els precedents, que no entenen de res; però, segurament hi haurà una altra raó.

            Malgrat que açò ja és prou curiós, n’hi ha de més grossa, puix resulta que algun dels esmentats assessors (?) no tenen capacitació ni idea d’allò que suposadament han d’assessorar. Cap problema: sempre podem crear la figura d’assessor de l’assessor, i així fins a l’infinit. Bé, fins a l’infinit o fins que s’acabe el pressupost, ja que a raó d’uns set milions i mig (de pessetes, no us penseu) per cap i per any, no sé quants se’n poden traure. Supose que ells ja hauran fet la divisió (perquè algú sabrà dividir, no?).

            Per cert, que una de les noves places creades a compte de l’hisenda pública és una mena de Cap de premsa o de Relacions (o cosa semblant) de l’Alcaldia. En la pràctica, la seua tasca consistirà a vendre al ciutadà l’obra i la figura del nostre Alcalde de retruc, senyor Orengo. Vaja, allò que ianquis anomenarien un Comitè per la Reelecció. La diferència és que els americans treuen els diners d’aquells a qui pensen afavorir després, mentre que a Gandia hom ha optat per l’opció, sens dubte més democràtica, de pagar-ho entre tots.

            Però encara hi ha més: certs d’eixos càrrecs “digitals” són autèntiques perles de l’estil d’un sheriff sudista de pel·lícula de Hollywood i van pel món, amb la pistola penjant, fent ús i abús de poder i d’influències per tal d’afavorir amics i llepaculs. Impossible? Ja m’agradaria.

            En canvi, enmig de tanta proliferació de caps, responsables (és un dir), i adjacents, una baixa sembla que quedarà vacant. Diuen que l’actual i ja veterà Cap del Departament d’Educació vol abandonar, per fàstic i perquè té millors ofertes. L’Alcalde, de moment, considera que no cal substituir-lo. Tal volta es tracta d’una pruïja d’estalvi. O potser opina que Educació és un departament de tercera; o que a una ciutat com Gandia no es presenten problemes importants pel que fa a escolarització i serveis educatius, o senzillament, que l’educació no és cosa l’Ajuntament. Clar que també pot ser perquè no tinga cap amic disposat a fer-se’n càrrec d’una veritable tasca, d’un treball real i ingrat com eixe (ni per 45.000 Euros l’any).

            Tot plegat, fa la impressió que el PSOE de Gandia haja pres lliçons del PP de Madrid, o que els seus directius i representants tinguen la síndrome de Romero de Tejada: treballar poc, cobrar bé i no saber res; però res de res (fins i tot, ni de què es treballa ni per què es cobra).

  

José Mari I fa temps que va anunciar la seua decisió de renunciar al tron. Ara, en compliment d’aquella promesa (sempre fa honor a sa paraula) ha abdicat, entre llàgrimes d’amor a la Pàtria, a favor dels seu hereu Mariano, Príncep de Galícia.

            Dues preguntes acudeixen al meu cap:

-         On té previst instal·lar-se en Mariano, a la Moncloa o la Zarzuela?

-         Cal que continuem anant a votar o establim ja una línia successòria per sempre més i ens estalviem les molèsties?

  

            Ara diuen que Zapatero vol fer un gir cap al Centre. O era des del Centre? O al voltant del Centre?

            Buf! Sempre em marege amb aquestes moviments de rotació. Vosaltres no?

            Ben mirat, potser la política no siga més que això: l’art de marejar els votants.

                                                           

              Que el nostre país pateix un procés d’assimilació cultural envers l’americana no és cap novetat: fa dècades que consumim pel·lícules ianquis gairebé en exclusiva, deixant de banda moltes i molt interessants cintes nacionals, europees i d‘altres cultures; cada vegada ens allunyem més de la tan lloada dieta mediterrània per caure en braços d’hamburgueses, hot dogs, pizzes per emportar i altres deixalles del menjar ràpid a l’estil americà; estem abandonant la inefable i sana migdiada per seure davant el televisor a mirar telefilms ianquis o reality shows; la jovenalla es lliura a modes coentes només perquè vénen dels USA; xics i xiques coneixen sovint més fets i miracles de personatges americans de dubtosos mèrits que la seua Història més pròxima i immediata; la febre de la silicona arriba ja als adolescents; i altres barrabassades semblants.

            Però ara resulta que, segons recents estadístiques, la nostra joventut practica el sexe per davall la mitjana mundial. Sembla que, fins i tot en aquesta camp, s’està acostant perillosament (és una opinió) a les quotes dels joves americans, que són els menys fogosos (diu el mateix estudi) del món.

            Quin serà el pròxim i mimètic pas? I, sobretot, anem a millor?

  

            Segons altres enquestes, el President Bush està perdent popularitat al seu país per culpa de la guerra d’Iraq. Els optimistes se n’alegren. Pensen (pobres) que els americans estan penedits per haver violat el Dret Internacional en envair un país sense haver patit agressió prèvia ni tindre el suport de Nacions Unides; que estan avergonyits pels assassinats comesos pel seu exèrcit contra culpables (?) i innocents iraquians; que se senten estafats per les mentides del seu President quant al perill que suposadament justificava la guerra; que consideren imperdonable la manipulació política i informativa del seu govern envers l’ONU, etc, etc.

            Però la realitat, com sempre, els ha de fer caure de la figuera. El propi fet que l’oponent que està guanyant Bush en el concurs de popularitat siga un general retirat deuria fer-los sospitar. Perquè el ben cert és que la pèrdua de suport ciutadà de l’inefable i il·luminat George es deu a un error de càlcul: el conflicte a l’Iraq està costant més vides americanes i més diners americans del que tenien previst.

            Les vides dels altres i els diners dels altres, també com sempre, els importen un pebre.

  

            I moltes més.

            Quin món!

   Quines coses! 

                                                                         Santiago Diaz i Cano

VALENCI└ O VALENCIANET? (estiu 01)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Comentaris (2)   
 
VALENCIÀ O VALENCIANET?  


     Fa una pila d’anys, quan encara era un jove adolescent vaig tenir una mena de revelació.

     Érem una colla d’amics que ens juntàvem cada dia d’aquell estiu calorós i avorrit, amb massa hores per omplir i poques experiències enriquidores per farcir-les. Llargues discussions sobre on anar. Total, per després estar-nos uns minuts i encetar de nou la discussió. D’ací cap allà i volta enrere. Desficiosos, despistats, buits.
     -         Pareixem parotets –dèiem sovint.
     Res de particular, supose, per uns joves en una platja turística com era Gandia, anys setanta: sol, sorra, mar i formigó; punt.
     Un dia vam conèixer un xicot de Madrid que estiuejava en un bloc d’apartaments més gran que el Montdúver. Ell, a més, no tenia amb qui compartir el seu avorriment. En certa mesura, ens el vam afillar.
     José Luis, que així li deien, era bona persona, simpàtic i afable.
     Una vesprada qualsevol en què estàvem xerrant –probablement sobre què fer i on anar– sense adonar-nos, començàrem a parlar en valencià. No era la primera vegada, però els esdeveniments posteriors farien que aquell cop fóra força especial.
     -         Perdona, José Luis. Es que no nos damos cuenta –es disculpà algú.
     -         No pasa nada. Si lo entiendo perfectamente. Es como el castellano, pero acabado en et –respongué ell.
    
Inicialment no vam abastar la contundència d’aquelles paraules, però, després d’un significatiu silenci, començàrem a fer-nos-en càrrec.
     Ens vam quedar coents.
     Ningú va gosar respondre-li. Què li hauríem pogut dir? No havia hagut malícia en les seues paraules, estic segur. Ni tan sols ganes de fer broma. Més encara, probablement mai no sospità, ni abans ni després, l’efecte que havia produït en nosaltres.
     S’havia limitat, i això era el més dur, a constatar grosso modo, un fet del qual ell no era en absolut responsable, com nosaltres no n’haviem sigut mai tan conscients. Un fet que, en aquell moment, ens avergonyia.
     Em vingué al cap una estúpida cançó que els monjos ens havien ensenyat al col.legi. El rector començava: “Bartolo, qué vida tan triste; qué triste es la vida de Bartolo” per a, tot seguit, cridar “Ahora en polaco”, i el cor de xiquets repetia la monótona cantarella dient “Bartolosky, qué vidosky tan tristosky; qué tristosky es la vidosky de Bartolosky”. “Ahora en francés”, incitava el pare; i nosaltres: “Bartolé, qué vidé, tan tristé; qué tristé es la vidé de Bartolé”. I així continuava indefinidament...
     Aquest, en aparença, innocent record, em feu molt de mal. La panxa em cremava. Haguera volgut desaparèixer.
     Sé que alguns pensaran que d’això fa molts anys, que va ser abans de l’Estatut, de la Llei d’Ús i Ensenyament, dels Plans d’Educació Bilingüe, etc. Que les coses han canviat, que la llengua està guanyant àmbits d’ús, que la normalització està en marxa, i totes eixes coses.
     Conec aquest optimisme autista.
 
***** 

     Tanmateix, l’estiu passat m’ocorregué una cosa que em féu recordar José Luis.
     Passejava per la platja de Piles. Em vaig atansar a un quiosc per refer-me de la deshidratació produïda per una vesprada de sol intens i vent persistent.
     -         Que en teniu, de granissats?
     Després de fer una ullada al seu voltant, la xiqueta que m’atenia em respongué:
     -         No me’n queden. Hui s’està acabant tot. Ha fet molta calor i la gent no ha parat de vindre. Si vols una atra cosa...
     La seua veu era dolça, la seua pronúncia, perfecta: esses sonores i sordes claramente distingibles, vocals obertes sense cap afectació, ges amb el punt just d’africament... música per a l’oïda.
     Però un xerric trencà l’encanteri:
     -         Tinc bebides fresques, si vols.
     Vaig pensar que no havia entés bé. Com que m’havia quedat un xic trasbalsat, ella repetí.
     -         Vols bebides?
     -        Quines tens?- vaig respondre sense deixar de rumiar interiorment: “bebides... Ostres, aquesta és nova, per a mi”.
     -         Tinc Fanta, Coca-Cola i Sprite.
     -         Coca-Cola està bé.
     Li ho vaig agrair, vaig pagar i em vaig acomiadar. Però en tot moment la meua ment havia estat pegant-li voltes a la paraula, de manera hipnòtica, com si no s’ho acabés de creure, com si no trobara el seu lloc dins la realitat, o millor dit, dins l’esquema o imatge que el meu cervell tenia de la realitat. 

***** 

     Reconec que són questions de detall, puntuals, subjectives. Però crec de debò que representen una realitat molt més àmplia, generalitzada, objectiva.
     No valorem la nostra llengua. No estem per la seua dignificació. La maltractem cada dia.
    
Potser perquè no ens adonem que és un patrimoni viu (de moment): com una espècie animal o botànica endèmica, i a més, en perill d’extinció.
     Estem a punt de cometre els mateixos irreparables errors que amb l’assecament de zones humides, la salinització dels aqüífers, la desertificació de les nostres muntanyes, l’enderrocament de barris històrics sencers per construir galeries comercials, vivendes lletges, impersonals, especulatives... o tantes altres barbaritats que la Història i les generacions futures no ens agraïran.
     No diré jo que siga culpa de ningú, però sí que és responsabilitat de tots nosaltres, perquè de fora no vindran per solucionar-nos el problema. I això és el que més m’espanta, perquè ja se sap que en aquest país, uns per altres...
     En fí, pense que hauriem de practicar una mena de conservacionisme lingüístic abans no siga massa tard.
     O, potser, en un futur gens llunyà, els nostres fills estudiaran valencià com els nostres pares estudiaren llatí.
***** 

     Quan algú, ja fa un munt d’anys, va retraure la definició de la Real Academia de la Lengua (castellana, és clar) que deia més o menys què “el valenciano es un dialecto del catalán”, l’escarot què encetaren els fariseus encara ens té absorbits, mentre, dia a dia, el retrocés continua indeturable.
    
Potser, quan acabem aquesta artificial i estèril discussió, la nova definició no accepte dubte ni contestació, però llavors podria ser aquesta: “el valenciano es un dialecto del castellano”.
     Vosaltres (nosaltres) mateix!
 

                                                                                                                       Santiago Diaz i Cano

DRET A LA VERGONYA (juny 03)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Comentaris (1)   
DRET A LA VERGONYA
 
(Article publicat al periòdic-pamflet "L'Escurçó i Co." en juny de 2003)
 

            Són dies de ressaca electoral. Tots celebren la pròpia victòria i la derrota de l’oponent. És un fet tan curiós com inevitable després de cada consulta política.

            El PSOE diu que ha tret cent o dos-cents mil vots més que el PP.

            El PP diu que ha obtingut centenars de regidors més que el PSOE. I les capitals més importants. I més, i més grans Comunitats  ... És una altra de les paradoxes del sistema.

            Com la de que milers de ciutadans es queden sense veu ni representació per no superar no sé quins mínims percentuals.

            De tota manera, el fet que em crida realment l’atenció, que em regira l’estómac, és que milions de persones han votat PP. No m’importa el nombre exacte. Ni que siguen, globalment, minoria.

            Milions de persones han donat suport al partit dels ridículs nacionals i internacionals més sonats dels darrers anys.

            Qui no recorda les clavades de pota de l’exministra d’Incultura, Esperanza Aguirre?

            I els comentaris sense trellat  ni mesura de l’exministra de Sanitat, Celia Villalobos o del seu successor, senyor Cañete?

            Les impagables intervencions de l’actual ministra d’Exteriors en la crisi de Marroc o d’Irak.

            La cadena de desficacis referents al Prestige.

La recuperació de Perejil.

            L’atac i abordatge a un buc coreà per ordre del Don. L’alliberament sense més conseqüències ni explicacions per ordre del mateix Don.

            I, com a màxim exponent del club, el seu patètic Presidente.

            L’home que, fent ostentació del seu poliglotisme (?), va parlar a Texas, davant les televisions de tot el món, com si estiguera fent el doblatge de Speedy Gonsales.

L’home que, a les Azores va còrrer a canviar-se de lloc per eixir en la foto al costat del seu adorat George.

            L’home que, cada volta que es fa l graciós, deixa ben clar que no ho és. Tot i que, anys enrere ell mateix va dir a un míting: “Soy castellano, pero con un gracejo andaluz, que ya vereis ...” Potser hui en dia encara no s’ha adonat que , implícitament, va afirmar que els seus paisans no hi tenen gens, de gràcia.

            L’home que, quan una dona li cridà “Eres pequeñito pero los tienes bien puestos” va deixar anar l’ocasió de mostrar un poc d’estil recriminant-li suaument, o agraint però censurant, o senzillament amb un somriure entre condescendent i contrariat que el fera desmarcar-se de comentari tan fora de lloc. Ben al contrari, inflat d’egocentrisme, es va llançar pel pendent tot demanant (quin trist espectacle!) un metre per amidar la seua hombria.

            L’home que, en definitiva, cada dia li sembla més al seu guinyol.

Milions de persones han votat al partit del folklorisme barroer en comptes del rigor i la cultura.

            Però sobretot, al partit de la insolidaritat; de la guerra del fort contra el dèbil; al partit on l’especulació o el terrorisme ecològic son coses de chicos listos; al partit de sálvese quien pueda; de les obres, com més formigó, més comissió; del qui vinga darrere que tanque la porta ...

            Molts diran que els altres fan igual. Que n’hi ha espavilats de tots els colors. Que qui no clava la mà és perquè no pot ...

            Discurs demagògic, interessat i inexacte. A hores d’ara ningú pot dubtar que fills de puta n’hi en totes bandes (que li ho pregunten, si no, al senyor Simancas); la qüestió important és en quina mesura.

            Una cosa és que hi puga haver casos de corrupció a altres partits. Que el PSOE, en el seu dia, no sabera detectar i tallar a temps els afers bruts a les seues files i rodalies. Però una altra ben diferent és que la filosofia del partit siga justament d’aquest estil: del profit personal, de la doble moral, de l’èxit econòmic com a màxim valor social, de l’ascensió a qualsevol preu com a únic sentit de la vida pública i privada, del suborn coma eina ...

            És clar que aquest catàleg de virtuts no figura en els programes, ni tan sols als documents interns. Com a molt, tot es rebateja amb mots més digeribles com ara iniciativa privada, caràcter emprenedor, i eufemismes semblants ...

            El pitjor de tot és que aquesta fornada ha après dels errors d’aquells, i ara les fa dins la llei o en els límits boirosos on, com a molt, se’ls pot acusar d’irregularitats.

            En qualsevol empresa, Zaplana (exemple emblemàtic), seria considerat pels seus company –sens dubte envejosos– com un trepa, un caradura i un pilota. Al PP, és un pilar el partit. Cada vegada que el veig a un míting o en un acte qualsevol, d’eixos que no es perd mai si n’hi ha TV (o era a l’inrevés?), besant xiquets, saludant desconeguts, somrient com un rèptil, tinc la certesa que s’està burlant de tota eixa gent que el vol tocar com si es tractara de la relíquia d’un sant miraculós, com si els anara a solucionar la vida. Sé que, divertit amb tot allò, pel seu cap travessa irreprimible un pensament: “Pero, qué gilipollas está esta gente”.

            Milions de persones han votat el partit de la gent que pensa que ser pobre és un delicte, el partit de democràcia sí ... si guanye jo, dels neoliberals per fora, neonazis per dins: com a mostra, el lamentable comportament a la sessió d’Investidura de l’Alcalde a Gandia per part dels regidors Populars –per passiva– i de la seua claca –per activa–. S’havien fet idea de governar, probablement s’havien repartit ja el pastís, i no van poder suportar quedar-se amb la mel als llavis. “Morts de gana”, tractaven d’insultar (?) els exaltats a regidors i simpatitzants de PSOE i Bloc. “Ton pare està coixo!”. “T’han de fer el forat del cul ben gran!!”. “Mireu-los les cares, que ja els trobarem pel carrer!!!” ... I d’altres perles, d’eixes que parlen ben a les clares de la pasta de qui les brama, d’eixes que qualifiquen l’insultador ans que no l’insultat.

            Tanmateix, seria injust afirmar que tot el PP és igual. N’hi ha homes i dones de principis, amb certa vocació de servei, quasi pastoral, convençuts de les bondats d’una política classista adobada amb un toc caritatiu i condescendent; i a més, lleials amb el sistema democràtic i la seua filosofia. A les dures i ales madures, podríem dir. Serien un mal menor. Però no dominen en la teoria la política del partit, ni molt menys controlen o poden aturar en la pràctica els comportament de la resta de companys, més dinàmics, més nombrosos i amb menys escrúpols.

            Milions de persones han votat PP. Estaven, qui ho dubtaria, en el seu dret. Però jo no puc deixar de sentir una tristesa profunda i, per damunt de tot, una sincera vergonya.

            Supose que també estic en el meu dret, no?

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype