DE FALLES I BANDERES (abril 07)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     No sé per quina raó els fallers s’encaboten cada any a omplir places i carrers del meu poble de banderes estranyes, forasteres, alienes: la senyera de València capital (o millor, city?) i l’ensenya de la Monarquia borbònica espanyola.

.

AUTOESTIMA (abril 06)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Alerta! De vegades, comencem per intentar apujar-li l’autoestima a algú i el que acabem fent és unflar-li l’ego.

.

BUSCANT PARELLA (abril 05)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Quan eixim a la recerca de parella, la dona sol buscar l’amor; l’home, només l’èxit.

.

VALORACIONS (abril 05)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     No hem de valorar l’altre per allò què té, sinó per allò què ens dóna.

.

BEVELLESA (abril 05)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Sovint em diuen que millore amb els anys. Ningú millora amb l’edat, collons! Supose que el que volen dir és que el meu grau d’empitjorament és menor que el d’altres.
     Bé, ja és alguna cosa.

.

SOBRE LA PROPIETAT (abril 08)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
         Ja ho va dir Proudhon: “La propietat és un robatori”.
     Pot semblar aquesta una afirmació exagerada, radical. Tanmateix, trobe que tal volta el que resulte en veritat excessiu siga acceptar la propietat (fins i tot el dret a la propietat) com a valor absolut, gairebé una concessió divina i innata, o un dret natural.
     Pense que les persones, pel fet de nàixer, tenen dret a sobreviure (a viure, si us sona més digne), però no a posseir.
     Posem un exemple, un xic bucòlic i naïf si voleu, però perfectament vàlid:
     Un home passeja pel camp amb lliurament absolut, sense rumb definit ni objectiu concret: senzillament, gaudeix del dia, i del món. De sobte, una tanca li barra el pas. Es deté. L’observa: és força llarga. Llavors es pregunta si vorejar-la, tot i que no pot albirar on acaba. Després es planteja de saltar per sobre ella i seguir en línia recta la seua passejada. Però no, allò seria violar una propietat privada. Aquell terreny no és seu i no té autorització per trepitjar-lo.
     Mes, per què no? Què li dóna a un altri el dret d’acotar un tros de la Terra i dir que és seu i només seu? Segurament, el fet d’haver pagat per ell, d’haver-lo comprat al seu amo anterior. Certament, però (deixant de banda d’on havia tret els diners per fer-ne l’adquisició) això no fa sinó traspassar la qüestió a un altre individu, potser a un altre entorn, qui sap si a una altra època. La pregunta, tanmateix, continua vigent: Què li donava a aquell propietari anterior el dret d’acotar eixe tros de la Terra i dir que era seu i només seu?
     No importa si ens hem de remuntar segles o mil·lenis: si estirem del fil, sens dubte, sempre arribarem a un punt en què toparem amb un espoli, quan no un acte de força (o fins i tot de violència) comès en grup o en solitari, tant se val. En el millor dels casos, en l’inici de la cadena tindrem una virtual presa de possessió on algú va decidir que allò, que fins aleshores no havia estat de ningú (o, per millor dir, que era de tots) passava a formar part del seu patrimoni.
     No estic fent ací advocacia per l’abolició del dret de propietat; tan sols vull fixar l’atenció en el sentit moral profund que té aquest dret, especialment per enfrontar-lo amb aquells poderosos –grans posseïdors– que fan i desfan sense consideració pels altres i els veritables dret dels homes i ho justifiquen omplint-se la boca amb raons(?) del tipus “Com que és meu faig el que vull” (o, pitjor encara, aquells que ni es prenen la molèstia de fer-ho perquè ho donen per suposat).
     En definitiva, la propietat, més que no un dret, és un pacte social i ha d’estar, per tant, subjecta a normes i acords que, per això mateix, poden ser revocats i/o variats. Des d’un punt de vista ètic (i per tant teòric), aquestes normes haurien d’anar sempre en benefici de la societat en conjunt i ser de general acceptació. El mal és que, en la pràctica i per raons històriques, solen respondre més aviat als interessos dels ja esmentats poderosos-grans posseïdors i s’acosten, com a conseqüència lògica, a la fal·làcia de tractar-ho com si fos un dret natural (o sobrenatural).
     //Tal volta caldria comentar ací que, tot i que l’exemple es referia a la propietat sobre la terra (primària), seria extensible a qualsevol altre tipus de possessió material (secundària) sense cap altre requisit que fer algun pas més en la cadena.// 
     Estranyament, l’únic tipus de propietat que (en principi) no seria fruit de cap espoli, és la que (almenys darrerament) es considera més poc establerta, més feble, menys reconeguda; la que en major nombre i amb menor pudor violem cada dia: estic referint-me a la propietat intel·lectual. I, curiosament, qui més ferocitat està dedicant a qüestionar-la, a menystenir els autors i els seus drets com a creadors-no-depredadors, són els mateixos paladins de la propietat privada (material, s’entén; és a dir, de la seua).
     Què voleu que us diga?, a mi em sembla el món de l’inrevés.
     Tal volta, al capdavall, es tracte d’un problema evolutiu: potser uns quants milions d’anys més posaran les coses al seu lloc.

.
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype