L’home no suporta la solitud. Cap home. Fins i tot aquell qui se’n vanta.
     Cal no confondre: no és el mateix no suportar al proïsme que ser capaç de suportar la soledat radical i absoluta.
     Ningú viatja tot sol (per dir-ho així). Potser l’acompanya Déu, potser els seus dubtes; tal volta els llibres, o Bach; qui sap si el gos o tan sols ell mateix.
     A tot estirar, els més impenitents i decidits, aniran sempre, si més no, de la mà de la seua pròpia solitud.
     I al capdavall, tal volta la felicitat radique en saber triar el company escaient. Però això, trobe, és una altra qüestió.

.