INTEL·LECTUALS

     Una certa intel·lectualitat sembla bastir-se en la negació.
     Jutgen l’obra aliena (sovint no n’hi ha, de pròpia) en funció inversa del seu èxit. I així van tirant. Almenys pel que fa a les contemporànies; amb les clàssiques no s’atreveixen, puix que el fet suposaria un incòmode (quan no impossible) exercici d’anàlisi rigorós, de crítica raonada. A més, açò requeriria el coneixement d’aquelles obres, cosa sovint més descoratjadora encara per a ells.
     Només són façana, posat, esnobs amb ínfules de filòsofs. El rebuig displicent sembla dispensar-los de qualsevol explicació ulterior, protegir-los de tot intent de discussió. “La Història ens jutjarà”, fa la impressió que vulguen donar a entendre. Com s’equivoquen! A ells no els ha de jutjar ningú. Són, ja, oblit. Res. Ni pols.
     Cada menyspreu (tenen la sensació gojosa) els forneix un punt més, és una nova capa que tirar-se al damunt per tapar la nuesa més vergonyosa, una altra peça de roba de la seua ridícula disfressa. A sota, només el buit o, com diria Pla: “la més pura inanitat”.

Santiago Diaz i Cano.