HEM GUANYAT LES ELECCIONS!!!

No se m’acut expressió més impròpia en boca d’un polític.

Guanyar? Guanyar què?

Que era un joc? Una partida de cartes? La Lliga de futbol?

No hauríem de ser els ciutadans els qui guanyàrem, en tot cas?

Tristament, sembla ser que els nous Partits (i els no tan nous però que han pujat a cavall de les barrabassades comeses pels de sempre) ja l’han feta seua, l’expressió.

Però el pitjor és que també els periodistes (i, de retruc, tothom) hem assumit aquest llenguatge infame i perillós.

Alguns prefereixen usar la fórmula “Partit més votat”. Resulta, sens dubte, més elegant i asèptica. Però no deixa d’amagar una fal·làcia.  Perquè el simple fet d’esmentar aquesta circumstància ja és un intent subreptici de donar-li un valor que al meu parer no té.

Democràcia no és (o no hauria de ser) imposar la voluntat de la majoria a la minoria. Menys encara imposar la voluntat de la minoria a la majoria, és clar. I aquest parany lingüístic va justament en eixa línia.

Trampa.

Però hi ha hagut més. El trio percentatges barrera-llei d’Ont-circumscripcions electorals, ha esdevingut durant més de trenta anys ferramenta fonamental dels grans partits per mantindre’s en el poder; i, el que és més greu, per exercir-lo de forma tirànica sota l’excusa de les seues majories absolutes, encara que només ho foren en nombre de diputats, ja que en percentatge de vots sovint a penes superaven el 30%.

Trampa, trampa.

I això sense comptar que, en tocar poder, les probabilitats (i les possibilitats) a favor del Gran front al Menut es disparaven:  TV pública, campanyes institucionals, desenvolupament de xarxes clientelars i/o interessos creats, entrada de diners (legals i il.legals) al Partit en qüestió, etc.

Trampa, trampa, trampa.

Lamente que els nous/emergents no en facen bandera d’una reforma profunda que elimine per sempre la possibilitat de que es tornen a donar circumstàncies tan poc democràtiques.

La transparència serà fonamental, d’acord.

Les llistes obertes potser ajudaràn, no dic que no.

Però caldrà molt més. 

Caldrà que aposten per lleis que facen que, per fi, la nostra democràcia representativa siga veritablement proporcional (si no, quina merda de representativitat és?); lleis que facen que cadascú puga votar a qui vulga sense la por que tal volta el seu vot serà inútil; lleis que no obliguen als decebuts d’una determinada ideologia a triar entre passar-se a l’enemic, abstindre’s, o votar els seus malgrat tot; lleis que facen que tant les persones com els Partits en el poder (siguen els que siguen) se senten de deveres revocables en comptes de blindats.

I recursos a la Justícia, no cal dir-ho (en realitat, sí cal dir-ho); en especial per investigar i jutjar,  amb independència, eficiència i prestesa, la corrupció política-institucional i la delinqüència organitzada (que tan sovint van juntes).

Espere equivocar-me, però la sensació és que, en olorar el pòdium, els fins ara marginats comencen a considerar la possibilitat de convertir-se aviat en els nous vells Partits, i comencen per tant a veure amb bons ulls l’statu quo, amb totes les normes i inèrcies que els podrien garantir en el futur la permanència en el tron amb una certa comoditat.

 

santiago