MULLAR SOBRE PLOGUT

Octubre 2013

Recorde haver sentit tota la vida als nostres llauradors usar la venerable expressió “estalviar un regonet” cada vegada que un ruixat beneïa la terra amb el seu bes vivificant.

Ahir vaig contemplar un episodi que em va fer vindre aquesta remembrança i em va despertar una trista nostàlgia d’aquella saviesa senzilla i camperola.

Acabava de ploure i el cel amenaçava amb més aigua. Tanmateix, uns operaris municipals regaven uns massissos de plantes i flors. Ho feien amb una desganada parsimònia, probablement convençuts que era tasca sobrera. Però clar, era la seua tasca, i ningú no els havia dit de no fer-la.
Hom podria demanar-se si no es tractava de gent adulta, amb un cervell operatiu i sentit comú i tot això. I la resposta és, supose, que sí. Però tornem al problema de base: la seua tasca és regar; decidir on i quan (o quan no) deu ser tasca d’algú altre.

Tal volta també van pensar que si no regaven haurien de romandre tot el matí aturats i contemplatius.

Què lleig, cobrar per no fer res!

En canvi, cobrar per fer quelcom innecessari, inútil i absurd, això ja és tota una altra cosa!!!

santiago