FÒBIA VEGETAL


Setembre 2013

Estic obert a explicacions ulteriors, però, de entrada, no entenc l’obsessió general (en especial dels Ajuntaments (1)) per eliminar l’herbei de parcs, redones, voreres i etc tot usant sorolloses talladores (o, pitjor encara, herbicides contaminants). Ni les podes salvatges sobre bardisses de baladre o xiprer de voravies diverses.

Menys encara quan ho fan fora vila, en zona rural (marjals, camins i/o carreteres secundàries...). Sempre m’ha colpit veure aquelles “brigades de neteja” malmenant o carregant-se tota forma de vida vegetal i deixant, en canvi, bosses de plàstic, botelles de tota mena i pots de llanda (tal volta és per això que en diuen deixalles (?)).

Quin mal fan aquestes plantes?: Estètic? Ecològic? Econòmic? Contra la seguretat vial?
I què justifica el seu anihilament?: Que ja tornaran a eixir?

No ho veig.

Tinc la sensació que, en aquest tema, sovint actuem per pura rutina, que gastem (malgastem) recursos materials i humans en combatre i destruir una cosa bona: són captadores de CO2, afavoridores de la pol·linització i la biodiversitat, creadores i/o embellidores de paisatges...

Que sovint canviem (i amb esforç) natura i verdor per asfalt i pedra, temperància climàtica per extremisme, salut per contaminació!

Digueu-me cabut, però mentre no m’ho expliquen ben explicat, em seguirà semblant un desficaci.

(1) Els llauradors són un cas a banda: és comprensible, fins a cert punt, que consideren les males herbes com un enemic que els xucla part del treball i dels diners tot prenent-ho a les plantes que cultiven. Tanmateix, tampoc seria sobrer estudiar (i calcular) en cada cas si aquestes herbes són tan males i si eliminar-les paga veritablement la pena (tant per a ells com per al medi).

santiago