NO NOS MOVERÁN

Setembre 2013

Fa unes setmanes jugava a la platja amb la meua filla de deu anys. Havíem traçat sobre la sorra unes línies de contorn per als peus i restàvem palplantats cara a cara amb dos pams de separació. El joc consistia a fer eixir-se’n l’altre de la zona marcada. I calia fer-ho –és clar– sense violències: amb cosquerelles, espentes suaus, fintes i recursos semblants.

L’esforç per evitar les escomeses del rival i mantindre l’equilibri ens obligaven sovint a adoptar postures còmiques o estranyes, gairebé ridícules.

De sobte –coses de la ment– em vaig veure a mi mateix com el Presidente Rajoy, aguantant al lloc a qualsevol preu. Tot seguit –es coneix que el magí se m’havia encès– se’m va aparèixer un immens cor de dirigents del PP bramant a una sola veu el “No nos moverán” aquell que cantava Joan Báez als anys seixanta o setanta.

Quina estampa tan bufona i curiosa!

Llavors, aprofitant el meu embadaliment momentani, ma filla em va fer un pessic a les costelles i jo vaig xafar fora de la ratlla.

Havia perdut.

santiago