L’HOME HIPOTECAT

 

A diari veiem desnonaments, execucions d’ordres de desallotjament d’habitatges per impagament de la hipoteca que arrosseguen. Veiem com els fins aleshores habitants d’eixos immobles es resisteixen, ploren, amenacen amb suïcidar-se (alguns acaben per complir-ho)... Veiem com associacions i grups de veïns solidaris intenten recolzar la seua resistència, o conhortar-los en moments tan durs. I veiem com la Policia o la Guàrdia Civil els tracta (als uns i als altres) de manera violenta i expeditiva, sense la menor empatia, fins i tot amb cert menyspreu.

És un drama evident que posa rostre a una estafa oculta, i tanmateix tan òbvia, que esgarrifa per partida doble.

Al fil d’aquesta catàstrofe social i humanitària, darrerament se sent molt a parlar en cercles polítics i en tertúlies diverses de la “dación en pago”. Alerta, que ens la voldran clavar com la gran conquesta, l’assoliment, per fi, de la justícia pel que fa al dret a la vivenda.

Ben cert que a hores d’ara la situació és molt pitjor: si deixes de pagar, vas fora de “ta” casa, deixa de ser “teua”, i encara has de amollar-li al Banc (que és qui se la queda) els diners que faltaven per liquidar el deute monetari.

Em demane, jo:

-         És que la casa que es queda el Banc no té cap valor?

o       Si la resposta és no, per què dimonis fan pagar al client un taxador (designat per ells) abans de fer efectiu el préstec?

o       Si la resposta és sí, per què doncs el deute continua sent després el mateix  que abans de l’expropiació? No seria més lògic (des d’un punt de vista estrictament liberal capitalista!!!) que es fera una liquidació a data present? Tant debies (A), tant has pagat (B), tant val la casa que ara et prenen (C)... fas la suma B+C, li ho restes a A i resulta la liquidació. L’operació (amb tots els matisos i actualitzacions que vulgueu) seria  relativament simple. El problema, supose, és senzillament que se li  acabaria (a la Banca) aquest negoci tan substanciós com arbitrari que tenen muntat, aquest espoli legal que venen exercint de fa un segle llarg tot aprofitant-se de la seua posició de privilegi i d’una necessitat vital bàsica dels ciutadans com és l’habitatge.

 

 Llavors, la ja esmentada “dación en pago” només tindria sentit (seguint encara amb el criteri estrictament liberal capitalista) si l’operació A - (B+C) donara zero. Si A fos  major que B+C hi hauria deute a favor del Banc, d’acord. Però, i si B+C resultara major que A? En tal cas, per la mateixa regla, el Banc hauria de pagar la diferència a la família desnonada!!!

Podria argumentar algú que el Banc té aquests avantatges perquè corre risc de perdre els diners prestats. Fals: obliguen a contractar una assegurança de la vivenda i una de vida, per estar coberts si passa res al client o a l’immoble (1); a més, no ens deixem enganyar, que si la valoració de la vivenda és correcta, el Banc guanya sempre, fins i tot encara que el client no pague ni una sola Lletra.

Podria argumentar algú que els Bancs no són immobiliàries, i que no volen pisos, sinó diners. Excuses: els Bancs volen qualsevol cosa que deixe rèdits; potser temps arrere van ser entitats especialitzades (i ja seria un avenç que ho tornaren a ser), però a dia de hui semblen supermercats; i si a alguns encara els fa nosa haver de gestionar vendes d’habitatges, ja s’espavilaran a crear departaments o a signar acords amb entitats més posades (molts ja ho han fet a causa de l’enorme increment del seu patrimoni immobiliari en els darrers anys); per últim, tampoc seria cap disbarat que el client poguera seguir vivint en la casa hipotecada encara que (per impossibilitat, no per caprici) deixara de satisfer les Lletres, sempre que continuara pagant els interessos en espera de temps millors (no estic parlant d’una re-negociació (que ja es fa, però sempre collant més encara a la part feble) sinó d’una mena de congelació del procés: en aquest cas no generaria drets en l’adquisició, òbviament, però tampoc no hauria de perdre’n).

Podria argumentar algú que si el negoci no fóra tan redó com ho és ara, els Bancs deixarien de fer préstecs hipotecaris i llavors el remei seria pitjor que la malaltia. Error: encara que el negoci no fóra tan redó, mentre fóra negoci (i ho seria: comissions, taxes, interessos, fidelització de clients...) seguirien ficats, podeu estar-ne segurs; i si no, simplement caldria crear –o amenaçar amb crear-la–  una Banca Pública (almenys hipotecària); sí és cert que tal volta unes condicions menys favorables a la rapinya que han exercit fins ara els faria ser més cautelosos a l’hora de concedir préstecs, però això no sembla tan mala cosa després del que hem vist.

 

Si considerem que en la nostra societat l’habitatge és un dret, l’Estat ha de garantir que siga un dret real.

Òbviament no estic parlant de subvencionar xalets de luxe ni segones residències per a rics (que, irònicament, és el que en certa manera s’està fent ara, amb les mesures de salvament als Bancs), sinó de facilitar a la gent normal l’accés a primeres vivendes dignes i en condicions d’adquisició que no hipotequen la vida de les persones, perquè llavors el dret ja no és un dret, sinó una condemna.

També se senten veus diverses dient que cal fomentar la cultura del lloguer. Com a eixida parcial i/o temporal no em semblaria malament si les mensualitats foren veritablement baixes i no iguals o més altes que la Lletra per compra amb hipoteca.

Tanmateix, com a solució global la trobe bastant tramposa i hipòcrita (encara des d’una lògica liberal capitalista): perquè es tractaria, resumint-ho molt, de que els pobres s‘acostumaren a pagar als rics pel dret de viure sota un sostre.

Perdoneu si soc massa sensible, però a mi això em sona més feudal que no altra cosa.

A vosaltres no?

 

 

 

(1) Si més no, aquesta és l’excusa que ells donen. En realitat sembla més prompte una estratègia per traure diners extra, atès que l’asseguradora sol ser del mateix Banc.