L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


MERITOCRÀCIA


Sovint he sentit a polítics d'esquerra, de centre i de dreta -i a sociòlegs diversos- lloar aquest concepte. Tanmateix, la meua impressió sobre ell és  més aviat fosca.


Primer, perquè ha resultat bastant falsari.

Allò de que cadascú obtindria recompensa d'acord amb els seus mèrits i que la jerarquia social vindria determinada per ells, no es veu per enlloc si no és que considerem com a mèrits la cara dura, la falta d'escrúpols o els comportament mafiosos. I ja no ho dic mirant només al nostre entorn immediat (País Valencià, Espanya, Europa...) sinó fixant-me en els USA on, almenys en teoria, amb més rigor s'ha aplicat tradicionalment aquest principi.


Segon, i molt més important, perquè té quelcom d'indecent.

Sota el paradigma de meritocràcia podríem arribar sense esforç a defensar actituds i accions cruels, inhumanes, nazis.

O és que, aplicada la seua lògica cap avall, no conclouríem que els qui no aprofiten per a res, res no han de rebre? Com retraure-li llavors a Hitler que fera eliminar els discapacitats i els qui considerava inútils socials?

I, encara més inquietant: en un món de dia en dia més superpoblat i tecnificat/mecanitzat, com evitar que els milers de milions de persones senzilles, eixes que no poden (podem) aportar sinó la seua força de treball, siguen cada vegada menys valorats i més prescindibles?

L'abocament a una mena de règim esclavista, on uns pocs podrien fer ús al seu caprici de la massa, fins i tot de le seues vides (esdevingudes, en termes del pensament meritocràtic, de valor pròxim a zero) sembla perfectament possible.

Arribats a aquest punt, que aquesta minoria de capitostos estiguera formada pels millors (per habilitat, preparació, intel·ligència o el que fos) no em consolaria en absolut.


Supose que aquesta filosofia social va nàixer com a tal amb (o de) les idees liberals sobre economia que circulaven en l'època de les revolucions i agitacions burgeses dels segles XVIII i XIX. I he de dir que, en contraposició a l'Antic Règim (on una classe aristocràtica, improductiva i tancada xuclava la sang a la resta de la societat) semblava un avenç cap a la justícia.  Però ara, dos segles de perversions després, caldria replantejar-se ben seriosament l'assumpte o, més prompte que tard, acabarem tractant els nostres semblants (o sent tractats per ells) com a insectes: per nombrosos, molestos i fàcils d'eliminar.


No sé si intuint aquests extrems ombrívols, els anarquistes/comunistes llibertaris proclamaven, com a alternativa a l'eslògan liberal-burgés, un altre que hui dia sona (i això també ens hauria de fer pensar) més propi del Nou Testament que d'un manifest polític: cadascú ha de produir segons les seues possibilitats i rebre segons les seues necessitats.


Potser alguns diran que, com tantes altres coses, açò és més fàcil de dir que de fer.

D'acord.


I, malgrat tot, voldria recordar que també la Revolució Francesa va germinar al voltant d'un lema que tenia ben present la vessant humanitària (una altra qüestió és que la mateixa Revolució donara peu a barbaritats del tot inhumanes): Llibertat, Igualtat, Fraternitat.

Cert que els dos primers conceptes s'han prestat a l'edulcoració i a la manipulació interessada. Cert que les majúscules han donat pas a les minúscules: la Llibertat s'ha convertit sovint en res més que llibertat d'empresa i la Igualtat ha esdevingut, en el millor dels casos,  igualtat teòrica davant la Llei.

Però el tercer és inequívoc.


I -deixeu-me afegir-ho- també irrenunciable.



santiago