L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.



QUE SE JODAN


Com la major part dels ciutadans -supose- jo no coneixia de res a aquesta senyoreta tan estirada -en tots els sentits-. Ja sé que no és fadrina, mes no puc dir-li senyora, i jure que desconec la raó.


Aquest anonimat -fins ara- de la diputada Fabra (segurament extensible a més del 90% dels seus companys) em du al cap una primera pregunta: sabem a qui votem?

La resposta òbvia sembla ser no.


Però d'això ja en parlarem un altre dia. Ara, anem al tema.

Probablement és cert que alguns han tractat d'aprofitar la seua relliscada de manera demagògica i poc honesta: no és excusa. Com tampoc ho és que l'expressió proferida per ella anara adreçada als membres del grup socialista i no als aturats (pels quals sent un profund respecte (quina barra!)). Ni encara si, com també ha dit la nova Andrea d'Espanya, estava especialment dedicada a un diputat concret perquè s'havia passat tota l'estona insultant. No em va quedar clar qui era, aquest diputat, ni a qui havia insultat  (tal volta Andreita no volia pecar d'espieta i acusadora).


Tanmateix, el que més em cou de tota la falla, no és aquest fet injustificable, ni l'actitud que el fa possible, sinó que aquesta nena de son pare, aquesta Barbie del PP, resulte tan representativa del que el PP representa. I, més encara, que siga diputada, que ocupe un escó en la teòrica seu del poder del poble: és de riure per no plorar.

Tot i a risc de pecar d'injust, he de dir que la impressió que fa aquesta persona és de no tindre més mèrits que les bones relacions (incloent-hi a son pare) i la falta absoluta d'escrúpols, adobat amb una fidelitat canina al Partit que li Atorga els Càrrecs: tot plegat, allò que podríem dir intel·ligència pràctica (qualitat, per cert, molt apreciada entre els delinqüents).

Això em fa plantejar-me si realment necessitem aquesta mena de gent en les institucions: per fer de claca (insults inclosos) seria millor obrir una Borsa de Treball i contractar -mes que fos per hores-  aturats de llarga durada, no trobeu?


És de vergonya que continuem votant a aquesta colla de pixapolits que es guanyen la vida defensant els privilegis dels privilegiats i menyspreant els pobres pel fet de ser-ho;  a aquesta colla d'inútils sense més afany que pujar en l'escala social, acumular diners que no han suat i -a còpia de fer-los la pilota- relacionar-se amb la classe alta per veure si al final hi arriben; a aquesta trepa d'aspirants a nous aristòcrates.

Reconec que, d'açò, no només hi ha en el PP i les seues rodalies. Però deixeu-me afegir dues coses: primer, que blasme per igual tota la gentola d'aquest coll, s'amaguen sota les sigles que siga; segon, que no es pot negar que en aquesta matèria en el PP són -i de llarg- els campions.


Finalment, després de totes aquestes generalitzacions segurament plenes d'obvietats, no voldria acabar sense tornar al cas concret i a la persona concreta.

I voldria fer-ho per assenyalar una tragicòmica paradoxa: crec sincerament que, si la senyoreta Fabra no hagués tingut una tan bona educació, tal volta ningú s'hagués adonat de l'improperi. El que vull dir és que, si  hagués fet ús d'un senzill "feu-vos fotre" o un "aneu a pastar fang" o qualsevol exabrupte més nostre i menys vocalitzat, probablement la seua expansió hagués passat desapercebuda per inintel·ligible. Tanmateix, arribat el moment de l'èxtasi, Déu va voler que a Andrea Fabra, valenciana de Castelló, li isquera de l'ànima el seu castellà més castís i la seua dicció més clara de col·legi privat -imagine que de monges-: "¡Que-se-jo-dan!".


Bé per son pare i bé per les monges.



santiago