L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


CUES
 

Fa uns dies vaig haver de fer una cua a la porta del Registre Civil per demanar un document, necessari per a anar a la Policia i demanar-ne un altre que al seu torn necessitaré per a fer una sol·licitud davant l'Ajuntament.

Bé, en realitat la cua era per demanar un número per poder entrar a demanar el primer document.

I, a més, era la tercera vegada que hi anava (les dues anteriors havia fracassat).


Ja Kafka va triar , molt encertadament, la burocràcia com a representació de l'absurditat i l'opressió del món modern i l'Estat sobre l'home corrent, aclaparat i indefens.

Tanmateix, no voldria caure en tòpics ni ser injust, que de vegades ens queixem per vici i veiem mala intenció on només hi ha rigor i prevenció de mals majors.

Reconec, doncs, que des de l'època de El procés o El castell  ha hagut persones, institucions i idees que han tractat de fer més senzilla i humana la teranyina burocràtica; i que, de vegades, fins i tot ho han aconseguit.

Però crec que el cas que us contaré no n'és un.


La cosa "funciona" així:

Cada matí, a les nou, quan obrin al públic les oficines del Registre, ix un guàrdia civil amb cinquanta numerets a la mà i els reparteix entre la gent que està esperant-los com els refugiats de guerra esperen el pa que l'Ajuda Internacional llança des de camions als camps de desplaçats (és una exageració, òbviament, però no tant).

La gent, per por de quedar-se sense el numeret que dóna dret a entrar al Sancta Sanctorum de la Documentació Oficial, comença a aplegar-se des de les set del matí o abans.

En una mostra de seny i caràcter civilitzat, cada persona que arriba demana qui és l'últim, com podrien fer a la carnisseria. La gran diferència rau en que ací passen hores, i que la cua és cada vegada més llarga, més caòtica i més indistingible. Després, quan arriba el moment de la veritat, els nervis i la tensió -que, com una ombra amenaçadora,  han estat tota l'estona entre el públic- pugen com un coet i com un coet esclaten: que si vosté ha arribat darrere de mi, que si no s'hi val això de guardar el torn per a un altre, que si mil altres coses que poden sorgir i que no estan escrites enlloc; i llavors toca traure pit i alçar la veu i amidar-se les banyes amb qui siga; i , a més, mentre tota aquella cosa informe feta de persones mou com un ésser monstruós cap a la porta del castell.


Aquesta vegada em van donar el quaranta nou. Tanmateix no vaig poder alegrar-me: darrere de mi van quedar una trentena de persones que, supose, tornarien l'endemà -tal volta més enjorn- per provar sort de nou.

Ja sé que no és una qüestió de vida o mort (si ho fos, cada matí arreplegarien cadàvers), però això no li lleva entitat al desficaci.

Mentre estava allà esperant, acumulant mala sang per a tot el dia, perdent el temps miserablement i innecessària com altres huitanta persones, només podia preguntar-me qui devia ser el subnormal que -en el segle XXI- no havia tingut millor idea que gestionar d'aquella manera absurda un servei al ciutadà. Huitanta persones malgastant dos o tres hores, cada dia de l'any. Multipliqueu: és de bojos!!! I això sense comptar, per immesurable, l'estrès que aquesta situació crea als presents i que de segur els acompanyarà allà on vagen després, i qui sap si no els farà esclatar davant un pobre innocent del tot aliè al tema, i etc.

Com a mínim, indignant.

A més de  trist.

Trist, sobretot, perquè els crits i els insults, les queixes i retrets anaven de víctima a víctima, de desgraciat a desgraciat; perquè ningú no va alçar la veu en contra de qui ens feia passar gratuïtament per aquella prova de resistència física i anímica, contra qui tracta al ciutadà com a bestiar, negant-li drets i dignitat.


Potser un matí qualsevol es donaran les circumstàncies per que les ires acumulades dels homes i dones trepitjats apunten cap a la fortalesa, símbol i hieràtic testimoni de la seua humiliació diària; llavors la cua, convertida en gentada enfurida, tindrà la seua presa de la Bastille, botarà foc a l'edifici i farà caure els tirans.

Després?

Després ja veurem.

santiago