L’OPINIÓ DE L’IGNORANT(Reflexions d’un ciutadà corrent i desinformat) 

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: “L’opinió és com el cul: tothom en té un”.

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


 
AIRE CONDICIONAT 

Crec que no hi ha un electrodomèstic que simbolitze  millor que aquest l’època de desmesura i poc trellat que hem viscut les darreres dècades –i que encara cueja–; eixa època del usar i tirar, del campe qui puga i del qui no la fa és perquè no pot, veritables perles de la insolidaritat i la mesquinesa social.
En primer lloc perquè gairebé sense adonar-nos vam acceptar com a normal el costum de fixar el termòstat a uns nivells de gelor hivernal d’una absurditat dramàtica.
En segon perquè, tot i que aquests aparells, en teoria, converteixen energia elèctrica en frescor, en la realitat la cosa és més complicada. Per a començar, el  fred no és una magnitud física, quasi podríem dir que no existeix. El que l’aparell fa realment és invertir un treball en extraure part de la calor de l’interior dels edificis i escopir-la al carrer en forma d’aire roent (tots hem passat sota un infernal raig d’aquestos).
D’altra banda, com que no són –perquè no n’hi ha– màquines ideals, part de l’energia consumida es transforma en vibracions, soroll o directament en més calor, allò que els científics solen anomenar “pèrdues”.
Deixarem de banda, com a pecat venial que –comparativament– és, la lletjor que aquestes andròmines afegeixen a balcons i façanes d’edificis. 

En definitiva, la paradoxa fonamental rau en que els aparells encarregats de crear frescor, en sentit estricte només creen calor: això sí, pitjor repartida.
Estic segur que, en un d’aquells dies de basca sufocant, la temperatura exterior en una ciutat puja quatre o cinc graus “gràcies” a aquests ginys. La major part de nosaltres hem pogut comprovar com anar de rebaixes d’estiu era/és un passaport segur per a un refredat o una crisi al·lèrgica, amb eixos canvis tèrmics sobtats de més de vint graus. Demencial. 

Tot plegat, em fa recordar aquell costum antic –d’abans de les clavegueres– de llançar les deposicions de les llars per la finestra sense més precaució que cridar “Aigua va!”. 

Ja hi ha tímides legislacions per obligar a construir amb criteris climàtics més racionals i ecològics. I tal volta, algun dia, arribarà la prohibició total d’aquesta mena de trampes tèrmiques.
Mentrestant, tingueu un mínim de respecte pels altres: no en feu ús si no és imprescindible i, arribat el cas, programeu-los a temperatura raonable.
És demanar massa?

santiago