L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

TEMPS (febrer 2010)

xacobo | 26 febrer, 2010 15:28

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia-TV) 10 febrer 2010


Paraules:       ACADÈMIQUES, CARA A CARA, INOBLIDABLE, DELICAT, GANDIA. 

Relat:
TEMPS
       Feia una pila d’anys que no passejava per Gandia. Des d’aquella època llunyana en què estudiava a la Universitat. Quins records agradívols i nostàlgics, encara plens de força i puixança! Dies d’esparses i puntuals angúnies acadèmiques enmig una mar de festa i disbauxa desfermades. Dies de descobriment, de relació... dies de viure.
      La ciutat, però, l’he trobada distinta, irrecognoscible. Jo diria que més lletja i cansada; amb una lletjor que –malgrat l’evidència que tot era nou (o tal volta per això mateix)– la feia semblar més atrotinada i vella. Com eixes persones a les que el pes de l’edat i la vida els han llevat l’esma, l’ànima, i les han convertides en closca buida, en una cosa morta; o, almenys, malalta...
        De sobte, me l’he topada. Ella s’ha quedat mirant-me fixament; després, ha esbossat un somriure. He intuït que era un moment delicat, que alguna cosa se m’escapava. Li he tornat la gentilesa tan bé com he sabut. “Qui deu ser aquesta dona de còrpora immensa i aspecte deixat i malaltís que em fita cara a cara?”. Els seus ulls ballaven una dansa nerviosa i inquietant. “Tal volta està guillada?” He tingut un instant de por... fins que per fi he caigut.
        -         Ella! Ella!! –m’he cridat interiorment.
        A partir d’ací he encetar un seguit d’excuses maldestres. L’he convidada a seure a un cafè i he xarrat dels vells temps de la manera més superficial que he pogut. Estava encarcarat per la impressió, i encara estabornit per tot plegat.  Quan, hores més tard, ens hem dit adéu, seguia trasbalsat i boirós.
        Llavors m’ha vingut a la memòria la seua bellesa d’antany, la vitalitat de la seua expressió i la torrencial forma de parlar que tenia. I ara...
        -         El temps fa i desfà! –he reflexionat tristament.

        L’últim dia de l’últim curs vam passar una nit inoblidable. L’endemà, però, ella havia desaparegut i jo vaig caure en una melangia apegalosa i cruel que em va durar mesos.

        És curiós perquè ara, després d’aquest encontre impensat, trobe que tal volta aquella nit... fou més aviat per oblidar.

FI
Santiago Diaz i Cano

RELATS | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Feu un comentari
authimage
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb