T'ADONES?, COMPANY

 

(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co, octubre 2003)


           Demane disculpes per avançat a sabuts i saberuts. Sé que molta de la informació que vaig a donar és minsa, incompleta i superficial. Sé que molts la consideraran ofensiva per òbvia. Però sé que molts més no en tindran ni idea d'allò que se'ls està dient.

           Potser part de les coses que llegireu pequen d'inexactes o fins i tot d'incorrectes, però, com el lector avesat notarà, això no fa més que refermar l'argument fonamental de l'escrit.

           En qualsevol cas, gràcies per la vostra indulgència.

*****

           El 9 d'Octubre és el dia nacional (?) del País Valencià. En aquesta data es commemora la conquesta de València, fa ja prop de vuit-cents anys, pel rei Jaume I, aleshores monarca de la Corona d'Aragó, l'equivalent de les actuals Comunitats Autònomes de Catalunya, Balears, Aragó i València (més o menys).

           Si les seues guerres de reconquesta van estar moralment justificades, van ser inevitables, conseqüència indefugible del destí i la necessitat, o bé van ser fruit de l'ambició i la seducció de la força; si era un home just, ponderat, tolerant i generós o pel contrari una rabosa mesquina, arbitrària i prepotent (un Bush de l'època, vaja), és qüestió que deixarem per a millor ocasió.

           El ben cert és que de fa molt temps (potser segles) la figura del Conqueridor ha suposat per als valencians (almenys per als valencianistes) un símbol d'independència, una icona (potser l'única generalment acceptada) per representar-nos com a poble.

           Doncs bé, darrer 9 d'octubre, com ja ve sent habitual, els de sempre es van mudar tal que si marxaren cap a missa de diumenge (o potser hi anaven?) i van treure en processó (cívica, li diuen) la senyera de la discòrdia. També com sempre, es van arribar fins a l'estàtua del rei en Jaume (ert el cos, damunt el cavall) al Parterre de la capital. Malgrat la rigidesa del bronze, em va semblar que la figura eqüestre s'arrufava un tant de celles i se'ls mirava amb estranyesa, com volent dir "qui són, aquesta gent, i d'on s'han tret aquest drap?". A més, amb el seu braç estès feia tot l'efecte que els indicara per on se'n podien tornar. Però ells no ho notaren; ja en tenien prou preocupant-se d'eixir amb bona cara i bon llustre a la TVV.

           Vaig recordar que, en la meua última visita a El Corte Inglés, havia descobert una figura d'allò més curiosa: com una mena de clàssic soldadet de plom, a la secció de regals i complements, el rei Jaume I (?), a peu, sostenia amb fermesa la senyera tricolor.

           Ignorància? Burla? Sincretisme a la valenciana?

           Tal volta caldria aclarir ara (què trist!) que el Conqueridor va cavalcar sempre sota el penó de les quatre barres, i amb ell va prendre les terres de València (i d'altres) als musulmans, que la senyera blavosa va nàixer bastant després de la mort del rei en Jaume, que la famosa franja blava fou una distinció envers només algunes ciutats del Regne (cert que d'importants) per la seua lleialtat a la Corona, etc.

           Alguns diran que no paga la pena tindre picabaralles per símbols ni estendards. Hi estic d'acord. Però supose que si la gent s'enfronta no és pel símbol, sinó pel que representa.

           Per altra banda, no sé de què m'estranye en un País on la meitat de les seues gents es pensen (si és que es pensen alguna cosa) que València va sorgir del no res el cinquè dia de la Creació, amb la senyera, les falles, la paella i les taronges.

*****

            Potser res del que s'ha dit fins ací tinga massa importància, o potser sí.
            Però mentre siga necessari aclarir perquè hi ha estàtues del rei Jaume a les nostres ciutats, mentre la majoria dels valencians, joves i grans, ignoren què va ser i significar el compromís de Casp, o què va passar amb allò de les Germanies, o que els Borgia foren en realitat els Borja, què va suposar l'expulsió dels moriscos per a València, què eren els Furs i quines conseqüències va tindre la Batalla d'Almansa, de què anava allò de la Renaixença, com va ser la II República i la guerra civil i la repressió franquista a les nostres terres, com es va fer la transició al País Valencià i quins fils van moure la Batalla de València, mentre no se sàpiga pronunciar correctament el nom de poetes tan grans i universals com Ausiàs March o Roíç de Corella ni al seu propi poble, mentre funcionaris de tota mena (fins i tot de l'ensenyament o la televisió) s'estiguen al seu lloc de treball sense tindre idea de valencià ni intenció d'aprendre'n, mentre els propis governants en facen un ús esporàdic, irrespectuós i barroer ... mentre totes eixes (i moltes altres), aquests actes oficials del 9 d'octubre tindran bastant més d'enterrament que no pas de celebració, i no deixaran de fer-me la impressió d'una grotesca barreja entre desfilada fallera i litúrgia nacional-catòlica, al pur estil dels anys més obscurs del franquisme més esplendent.

           Fa bastant temps, Raimon va escriure una cançó "...T'adones?, company, que fa ja molts anys que ens amaguen la Història, i ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d'ells...". Ben mirat, no sembla, veritablement, que fos ahir?

*****

            Però no només del passat viu l'home. Aleshores, què tenim a dia de hui?
            "...Ara volen el futur, a poc a poc, dia a dia, nit a nit..." continuava la cançó.

            Mentre les grans vies de comunicació cap a Múrcia o Madrid es financien amb impostos i les que van cap a Catalunya se les pague l'usuari, o mentre la TVV s'estime més coproduir programes infumables amb altres autonòmiques que arribar a acords per compartir experiències i/o programació de qualitat amb TV3, etc., etc., estarem en les mateixes, sols que cada vegada pitjor.

*****

            L'última estrofa deia, "...T'adones?, company, que hem de sortir al carrer: junts, molts, quants més, millor, si no volem perdre-ho tot..."

            El nostre País porta cinc-cents anys diluint-se (lentament) en la globalitat d'Espanya i uns vint diluint-se (a tota velocitat) en la globalitat del món.

            O comencem ja a exigir als nostres polítics (i a nosaltres mateixos) menys actes protocol·laris i més empenta i idees pròpies, o més val que ho deixem córrer per sempre.

            RIP.

*****

            T'adones?, company...