L'HERBA I EL POBLE


            L'enorme redona exhala un baf inconfusible de sentor orgànica. Hui em crida l'atenció, tot i que passe sovint. Mostra un verd lluent, humit, uniforme, un xic artificial. És clar, ara caic: han tallat la gespa i l'han regada. Demà arriben els esperats turistes. Tot ha de ser agradós i polit, tindre l'encuny de bellesa estàndard. Gandia Excel·lència, Gandia millor viure, Gandia the best of Valencia  o el que siga que s'hagen inventat ara. Ben mirat, els nostres polítics de la democràcia no es diferencien tant dels vells genis del franquisme amb les seues Costa del Azahar, Costa del Sol, Spain is different i totes aquelles bajanades per a vendre el producte.

            Continue fent la volta. El radi és gran i, consegüentment, l'arc també. Quan estic a punt de trencar ja cap a una via de sortida la veig: enmig la quasi perfecta monotonia de l'herba, desafiant, solitària, impertinent, s'enlaira erta i orgullosa una brostada jove (no fa més d'un pam) de canya; com eixe pèl rebec que se'ns queda després de l'afaitat, com el darrer testimoni d'una estirp que es nega a desaparèixer...

            De sobte, m'ha semblat que era la metàfora perfecta del nostre poble, la representació vegetal del nostre drama més profund; profund per amagat; amagat en la seua negació; però també profund per veritable i autèntic, abastador, principi i final de qualsevol altra de les nostres tristeses i desgràcies, causa i efecte de la nostra vulgar (in)existència.