LA PANDEROLA

            D'un racó qualsevol de la cuina va sortir, àgil i decidida, una panderola. Enfilà cap a un muntó de bosses de plàstic que havien quedat a tocar del terra i es va ficar dintre d'una de transparent. La meua dona va llançar un sospir d'esglai i de fàstic. Em va deixar a càrrec de l'assumpte. Jo vaig aixafar la bossa, allà on es veia la cuca enemiga i vaig sentir l'esclafit del seu cos rebentat sota el meu peu. Després, evitant en tot moment l'esgarrifós contacte directe del cadàver, vaig tancar la bossa i la vaig llançar, amb l'animaló a dintre, al poal del fem. Mentre la tapadora queia, com un teló que posara fi a aquella petita tragèdia domèstica, no em vaig poder estar d'imaginar la gran quantitat de llocs al món on hagueren considerat -pobra gent- un disbarat i una lleugeresa la meua actuació: i no sols pel fet de malgastar un article de luxe (com ara una bossa de plàstic) abocant-lo a les deixalles sense donar-li millor ús; sinó, fins i tot, la pròpia panderola!