QUINES COSES! 

 (Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al setembre 2003)
            
            A l’Ajuntament de Gandia s’ha declarat una epidèmia de càrrecs de confiança. L’actual equip de govern sembla necessitar molts més acompanyants, adjunts, secretaris i assessors que l’anterior. Podria pensar-se que els actuals regidors són més rucs que els precedents, que no entenen de res; però, segurament hi haurà una altra raó.

            Malgrat que açò ja és prou curiós, n’hi ha de més grossa, puix resulta que algun dels esmentats assessors (?) no tenen capacitació ni idea d’allò que suposadament han d’assessorar. Cap problema: sempre podem crear la figura d’assessor de l’assessor, i així fins a l’infinit. Bé, fins a l’infinit o fins que s’acabe el pressupost, ja que a raó d’uns set milions i mig (de pessetes, no us penseu) per cap i per any, no sé quants se’n poden traure. Supose que ells ja hauran fet la divisió (perquè algú sabrà dividir, no?).

            Per cert, que una de les noves places creades a compte de l’hisenda pública és una mena de Cap de premsa o de Relacions (o cosa semblant) de l’Alcaldia. En la pràctica, la seua tasca consistirà a vendre al ciutadà l’obra i la figura del nostre Alcalde de retruc, senyor Orengo. Vaja, allò que ianquis anomenarien un Comitè per la Reelecció. La diferència és que els americans treuen els diners d’aquells a qui pensen afavorir després, mentre que a Gandia hom ha optat per l’opció, sens dubte més democràtica, de pagar-ho entre tots.

            Però encara hi ha més: certs d’eixos càrrecs “digitals” són autèntiques perles de l’estil d’un sheriff sudista de pel·lícula de Hollywood i van pel món, amb la pistola penjant, fent ús i abús de poder i d’influències per tal d’afavorir amics i llepaculs. Impossible? Ja m’agradaria.

            En canvi, enmig de tanta proliferació de caps, responsables (és un dir), i adjacents, una baixa sembla que quedarà vacant. Diuen que l’actual i ja veterà Cap del Departament d’Educació vol abandonar, per fàstic i perquè té millors ofertes. L’Alcalde, de moment, considera que no cal substituir-lo. Tal volta es tracta d’una pruïja d’estalvi. O potser opina que Educació és un departament de tercera; o que a una ciutat com Gandia no es presenten problemes importants pel que fa a escolarització i serveis educatius, o senzillament, que l’educació no és cosa l’Ajuntament. Clar que també pot ser perquè no tinga cap amic disposat a fer-se’n càrrec d’una veritable tasca, d’un treball real i ingrat com eixe (ni per 45.000 Euros l’any).

            Tot plegat, fa la impressió que el PSOE de Gandia haja pres lliçons del PP de Madrid, o que els seus directius i representants tinguen la síndrome de Romero de Tejada: treballar poc, cobrar bé i no saber res; però res de res (fins i tot, ni de què es treballa ni per què es cobra).

  

José Mari I fa temps que va anunciar la seua decisió de renunciar al tron. Ara, en compliment d’aquella promesa (sempre fa honor a sa paraula) ha abdicat, entre llàgrimes d’amor a la Pàtria, a favor dels seu hereu Mariano, Príncep de Galícia.

            Dues preguntes acudeixen al meu cap:

-         On té previst instal·lar-se en Mariano, a la Moncloa o la Zarzuela?

-         Cal que continuem anant a votar o establim ja una línia successòria per sempre més i ens estalviem les molèsties?

  

            Ara diuen que Zapatero vol fer un gir cap al Centre. O era des del Centre? O al voltant del Centre?

            Buf! Sempre em marege amb aquestes moviments de rotació. Vosaltres no?

            Ben mirat, potser la política no siga més que això: l’art de marejar els votants.

                                                           

              Que el nostre país pateix un procés d’assimilació cultural envers l’americana no és cap novetat: fa dècades que consumim pel·lícules ianquis gairebé en exclusiva, deixant de banda moltes i molt interessants cintes nacionals, europees i d‘altres cultures; cada vegada ens allunyem més de la tan lloada dieta mediterrània per caure en braços d’hamburgueses, hot dogs, pizzes per emportar i altres deixalles del menjar ràpid a l’estil americà; estem abandonant la inefable i sana migdiada per seure davant el televisor a mirar telefilms ianquis o reality shows; la jovenalla es lliura a modes coentes només perquè vénen dels USA; xics i xiques coneixen sovint més fets i miracles de personatges americans de dubtosos mèrits que la seua Història més pròxima i immediata; la febre de la silicona arriba ja als adolescents; i altres barrabassades semblants.

            Però ara resulta que, segons recents estadístiques, la nostra joventut practica el sexe per davall la mitjana mundial. Sembla que, fins i tot en aquesta camp, s’està acostant perillosament (és una opinió) a les quotes dels joves americans, que són els menys fogosos (diu el mateix estudi) del món.

            Quin serà el pròxim i mimètic pas? I, sobretot, anem a millor?

  

            Segons altres enquestes, el President Bush està perdent popularitat al seu país per culpa de la guerra d’Iraq. Els optimistes se n’alegren. Pensen (pobres) que els americans estan penedits per haver violat el Dret Internacional en envair un país sense haver patit agressió prèvia ni tindre el suport de Nacions Unides; que estan avergonyits pels assassinats comesos pel seu exèrcit contra culpables (?) i innocents iraquians; que se senten estafats per les mentides del seu President quant al perill que suposadament justificava la guerra; que consideren imperdonable la manipulació política i informativa del seu govern envers l’ONU, etc, etc.

            Però la realitat, com sempre, els ha de fer caure de la figuera. El propi fet que l’oponent que està guanyant Bush en el concurs de popularitat siga un general retirat deuria fer-los sospitar. Perquè el ben cert és que la pèrdua de suport ciutadà de l’inefable i il·luminat George es deu a un error de càlcul: el conflicte a l’Iraq està costant més vides americanes i més diners americans del que tenien previst.

            Les vides dels altres i els diners dels altres, també com sempre, els importen un pebre.

  

            I moltes més.

            Quin món!

   Quines coses! 

                                                                         Santiago Diaz i Cano