DRET A LA VERGONYA
 
(Article publicat al periòdic-pamflet "L'Escurçó i Co." en juny de 2003)
 

            Són dies de ressaca electoral. Tots celebren la pròpia victòria i la derrota de l’oponent. És un fet tan curiós com inevitable després de cada consulta política.

            El PSOE diu que ha tret cent o dos-cents mil vots més que el PP.

            El PP diu que ha obtingut centenars de regidors més que el PSOE. I les capitals més importants. I més, i més grans Comunitats  ... És una altra de les paradoxes del sistema.

            Com la de que milers de ciutadans es queden sense veu ni representació per no superar no sé quins mínims percentuals.

            De tota manera, el fet que em crida realment l’atenció, que em regira l’estómac, és que milions de persones han votat PP. No m’importa el nombre exacte. Ni que siguen, globalment, minoria.

            Milions de persones han donat suport al partit dels ridículs nacionals i internacionals més sonats dels darrers anys.

            Qui no recorda les clavades de pota de l’exministra d’Incultura, Esperanza Aguirre?

            I els comentaris sense trellat  ni mesura de l’exministra de Sanitat, Celia Villalobos o del seu successor, senyor Cañete?

            Les impagables intervencions de l’actual ministra d’Exteriors en la crisi de Marroc o d’Irak.

            La cadena de desficacis referents al Prestige.

La recuperació de Perejil.

            L’atac i abordatge a un buc coreà per ordre del Don. L’alliberament sense més conseqüències ni explicacions per ordre del mateix Don.

            I, com a màxim exponent del club, el seu patètic Presidente.

            L’home que, fent ostentació del seu poliglotisme (?), va parlar a Texas, davant les televisions de tot el món, com si estiguera fent el doblatge de Speedy Gonsales.

L’home que, a les Azores va còrrer a canviar-se de lloc per eixir en la foto al costat del seu adorat George.

            L’home que, cada volta que es fa l graciós, deixa ben clar que no ho és. Tot i que, anys enrere ell mateix va dir a un míting: “Soy castellano, pero con un gracejo andaluz, que ya vereis ...” Potser hui en dia encara no s’ha adonat que , implícitament, va afirmar que els seus paisans no hi tenen gens, de gràcia.

            L’home que, quan una dona li cridà “Eres pequeñito pero los tienes bien puestos” va deixar anar l’ocasió de mostrar un poc d’estil recriminant-li suaument, o agraint però censurant, o senzillament amb un somriure entre condescendent i contrariat que el fera desmarcar-se de comentari tan fora de lloc. Ben al contrari, inflat d’egocentrisme, es va llançar pel pendent tot demanant (quin trist espectacle!) un metre per amidar la seua hombria.

            L’home que, en definitiva, cada dia li sembla més al seu guinyol.

Milions de persones han votat al partit del folklorisme barroer en comptes del rigor i la cultura.

            Però sobretot, al partit de la insolidaritat; de la guerra del fort contra el dèbil; al partit on l’especulació o el terrorisme ecològic son coses de chicos listos; al partit de sálvese quien pueda; de les obres, com més formigó, més comissió; del qui vinga darrere que tanque la porta ...

            Molts diran que els altres fan igual. Que n’hi ha espavilats de tots els colors. Que qui no clava la mà és perquè no pot ...

            Discurs demagògic, interessat i inexacte. A hores d’ara ningú pot dubtar que fills de puta n’hi en totes bandes (que li ho pregunten, si no, al senyor Simancas); la qüestió important és en quina mesura.

            Una cosa és que hi puga haver casos de corrupció a altres partits. Que el PSOE, en el seu dia, no sabera detectar i tallar a temps els afers bruts a les seues files i rodalies. Però una altra ben diferent és que la filosofia del partit siga justament d’aquest estil: del profit personal, de la doble moral, de l’èxit econòmic com a màxim valor social, de l’ascensió a qualsevol preu com a únic sentit de la vida pública i privada, del suborn coma eina ...

            És clar que aquest catàleg de virtuts no figura en els programes, ni tan sols als documents interns. Com a molt, tot es rebateja amb mots més digeribles com ara iniciativa privada, caràcter emprenedor, i eufemismes semblants ...

            El pitjor de tot és que aquesta fornada ha après dels errors d’aquells, i ara les fa dins la llei o en els límits boirosos on, com a molt, se’ls pot acusar d’irregularitats.

            En qualsevol empresa, Zaplana (exemple emblemàtic), seria considerat pels seus company –sens dubte envejosos– com un trepa, un caradura i un pilota. Al PP, és un pilar el partit. Cada vegada que el veig a un míting o en un acte qualsevol, d’eixos que no es perd mai si n’hi ha TV (o era a l’inrevés?), besant xiquets, saludant desconeguts, somrient com un rèptil, tinc la certesa que s’està burlant de tota eixa gent que el vol tocar com si es tractara de la relíquia d’un sant miraculós, com si els anara a solucionar la vida. Sé que, divertit amb tot allò, pel seu cap travessa irreprimible un pensament: “Pero, qué gilipollas está esta gente”.

            Milions de persones han votat el partit de la gent que pensa que ser pobre és un delicte, el partit de democràcia sí ... si guanye jo, dels neoliberals per fora, neonazis per dins: com a mostra, el lamentable comportament a la sessió d’Investidura de l’Alcalde a Gandia per part dels regidors Populars –per passiva– i de la seua claca –per activa–. S’havien fet idea de governar, probablement s’havien repartit ja el pastís, i no van poder suportar quedar-se amb la mel als llavis. “Morts de gana”, tractaven d’insultar (?) els exaltats a regidors i simpatitzants de PSOE i Bloc. “Ton pare està coixo!”. “T’han de fer el forat del cul ben gran!!”. “Mireu-los les cares, que ja els trobarem pel carrer!!!” ... I d’altres perles, d’eixes que parlen ben a les clares de la pasta de qui les brama, d’eixes que qualifiquen l’insultador ans que no l’insultat.

            Tanmateix, seria injust afirmar que tot el PP és igual. N’hi ha homes i dones de principis, amb certa vocació de servei, quasi pastoral, convençuts de les bondats d’una política classista adobada amb un toc caritatiu i condescendent; i a més, lleials amb el sistema democràtic i la seua filosofia. A les dures i ales madures, podríem dir. Serien un mal menor. Però no dominen en la teoria la política del partit, ni molt menys controlen o poden aturar en la pràctica els comportament de la resta de companys, més dinàmics, més nombrosos i amb menys escrúpols.

            Milions de persones han votat PP. Estaven, qui ho dubtaria, en el seu dret. Però jo no puc deixar de sentir una tristesa profunda i, per damunt de tot, una sincera vergonya.

            Supose que també estic en el meu dret, no?