RECORDS DE CAMPANYA
(eleccions municipals de 2003)
(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al maig de 2003)

     M’adrece cap al col·legi electoral per tal d’exercir el meu dret-deure ciutadà. Espente el carro de la meua filla.
     Durant el trajecte vaig descobrint tot un món de dificultats. Clots i bonys per tot arreu, escletxes al terra, com ferides mil·lenàries, fossilitzades, oblidades o sacralitzades; intocables, en definitiva. Solcs quasi insalvables entre l’asfalt i la vorera, versió modernitzada del fossat d’antics castells, i que fan que em pregunte per a què dimonis fan eixes rampetes amb el dibuix d’una cadira de rodes al centre. Caguerades de gos de diverses grandàries i textures fan del camí una mena de camp de mines incruentes però apegaloses.
     I cotxes barrant els passos zebra. I ciclomotors estacionats a la vorera. I coloms bruts i pollosos que no s’aparten ...
     Ens creuem amb una altra parella dona-carro i la situació es complica encara més: l’espai entre la paret i les morros dels automòbils aparcats en bateria no permet el pas de tots dos alhora. Em veig obligat a retrocedir fins una entrada de garatge, no sense comprovar que els carros per a xiquets no estan equipats amb marxa enrere o, almenys, no ve de sèrie. En eixos moments, reculant maldestrament, sent una forta sensació de ridícul, d’irrealitat, com si es tractara d’un malson dins una comèdia hispano-italiana en blanc i negre. Tanmateix la dona, en passar pel meu costat, em dóna les gràcies. Això em trenca l’absència. Tot és real.
     I tant! 

     Llavors recorde imatges de la campanya electoral, estrips solts i confusos.
     No he seguit l’hiperactivitat política –o dels polítics, per millor dir– durant l’últim més, ho reconec. Tanmateix, no puc escapolir-me a una forta impressió d’estafa. Ningú ha parlat de tot açò. No he sentit a cap de les cares que, amb el seu millor somriure, demanen el vot des dels cartells de tots els colors i grandàries fer ni una referència al patètic estat dels paviments de quasi tota la ciutat: per disseny, per obra i per manteniment. Potser és culpa meua, em dic. No he parat gaire atenció, com ja he explicat. Però sí recorde perfectament les promeses de fer fantàstics bulevards, museus i d’altres obres i infraestructures de molt de llustre, d’eixes que fa goig d’anar a tallar la cinta.
     Em pregunte si el prefix infra no vindrà pel fet quasi infal·lible de la baixa qualitat de tot projecte públic de tipus arquitectònic en passar de la maqueta (sempre tan bufona i lluïda) a la realitat de l’ús diari.
     Una moto de baixa cilindrada passa ensordidora carrer avall. A mi em fa tornar dels meus pensaments i la meua filla s’espanta un instant. S’ha d’anar acostumant. Açò sembla un altre d’eixos mals acceptats per insolubles. O a l’inrevés, diria jo.
     D’això, ara que hi pense, sí que en va parlar algú, tot i que de manera indirecta: des de la carpa electoral del PP (quin gran invent!) que ens han instal·lat baix de casa nostra, un altaveu de nisesapquants vats, escridassava als quatre vents, en un valencià entre apitxat i manxec, “Gandia és una ciutat sorollosa; amb Fernando Mut açò s’acabarà; ara sí, podem canviar Gandia ...”, i la musiqueta del Partit. Tal volta, vaig rumiar aquell dia, era una forma subtil de fer que el missatge demostrara la seua pròpia veracitat.
     Uns metres més avant, un policia local lliurava una multa a un jove al govern d’una moto (d’eixes que bramen amb el soroll infernal que espanta ma filla, i a mi), per no dur casc. Acció del tot paternalista. Sembla que el policia (o els seus superiors) estava més preocupat en sancionar-lo per atemptar contra la seua pròpia seguretat que contra el benestar de la resta. Qüestió de prioritats, vaig suposar.
     Al costat de l’escena, dues furgonetes aparcades sobre la vorera obligaven els vianants a baixar a la calçada i els cotxes a passar plegant l’espill retrovisor. Curiosament, l’altaveu (el mateix d’abans, ja sabeu com d’incansables i tossuts són aquests aparells) exclamava en aquell moment “Gandia té un trànsit caòtic; amb Fernando Mut ...” Ja coneixeu la resta.
     Cosa de màgia?
     No: era més bé cosa de riure per no plorar, i és que les furgonetes ... eren de nou de la campanya del PP.
     Recorde també que, de retorn ja en casa, mentre es feia el dinar, vaig començar a abocar aigua, d’una garrafa comprada a la botiga, al pitxer. Mira tu per on, tampoc ningú ha fet esment del tema que a Gandia, ciutat moderna i europea, la gent no pot beure de l’aixeta perquè l’aigua potable no ho és del tot, perquè té nosequantes voltes la quantitat de nitrats (o nitrits, no sé ben bé) tolerables segons l’OMS; a més d’eixir, dia sí, dia també, plena de pedres i terrossos. Del que sí ha parlat el PP és de que van a portar més aigua que n’hi ha en la mar per a València, que es la tierra de las flores de la luz y del amooor... La trauran d’allà el nord, mal que els pese, i la portaran per uns canalons de centenars de quilòmetres . Tot ben gran, com els atributs del Presidente (?!) però només si guanyen, perquè si guanyen els altres, patirem set i gana i totes les plagues d’Egipte. I van fer vindre Zaplana per dir-ho, perquè aquestes coses ningú les diu com ell.
     Després de dinar vaig haver d’agafar el cotxe per anar a Cullera. A la tornada, fent-se de nit, un pobre despistat, davant meu, va fer una maniobra estranya que per poc no ens va dur a estavellar-nos ambdós contra un camió que venia de front. No el podia culpar: el traçat d’alguns trams de la circumval·lació i de la carretera nacional a prop de Gandia són d’un poc trellat injustificable. La penosa ubicació i ridícula grandària dels senyals no fa més que agreujar la situació. Però ahí estan, i ja fa anys. Un altre assumpte del qual no ha gosat parlar ningú: oblidat, assumit, normalitzat. En canvi se’ls ompli la boca d’AVE i d’autovies i de tota eixa grandiloqüència faraònica.
     A l’endemà, pel mateix sistema de megafonia (o millor dit, Gigafonia) em vaig assabentar que els cervells del PP havien tingut una brillant idea, pràctica, resolutiva i gens demagògica (és a dir, en la seua línia habitual): anaven a fer un dinar per a dones, servit per homes. L’il·lustríssim don Federico Trillo seria un dels humils cambrers. Vaig estar a punt de proposar-los que en feren un altre, per a pobres, servit per rics; i un altre per a immigrants, servit per nadius; etc. Fins i tot podria haver vingut l’abat de la Seu a beneir la taula i haver tret un resum en el NODO. 

     A tot açò, ja hem arribat al col·legi electoral. Els esquitxos de record m’han posat de mala llet. Estic a un bri de fer mitja volta i anar-me’n. Però, en eixe moment em ve al cap una conversa escoltada dies abans. Algú deia que no pensava votar, que un vot no valia per a res, i que a més, cap candidat no s’ho mereixia, ni l’esforç d’anar a les urnes. L’altre li responia amb una frase de Fuster, crec: “La política, o la fas o te la fan”. El primer encara es resistia dient que anar a votar cada quatre anys no és fer política. El segon li reconeixia en part l’argument, però sostenia que el vot en formava part... etc.
     Prenc la decisió d’entrar, ja que estic allà. Però, una volta a dintre, em trobe una gran cua i una forta discussió front a la taula que em correspon a mi. Després d’uns minuts de no saber què fer ni a què atendre, algú ens explica que s’ha d’aturar la votació. S’ha produït un error en la introducció de paperetes i han d’esperar fins que es presente un jutge.
     En eixe moment tinc la certesa que Déu existeix... i que és un burleta cabró.