L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

TENIM EL DRET? (maig 04)

xacobo | 02 maig, 2008 17:07

TENIM EL DRET?
(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó al maig de 2004)

     Em diuen que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha fet públic un estudi sobre l’ús i desenvolupament del valencià en els darrers anys.
     Sembla que, des que es va posar en marxa el famós decret de Bilingüisme, el retrocés de la nostra (?) llengua ha esdevingut constant.
     Sembla, a més, que la situació és alarmant, fins al punt que gosen parlar de perill de desaparició. Al cap i a la fi, una llengua és un ésser viu que només pot respirar per boca dels seus parlants, que necessita del seu alè constant, perquè si no, s’ofega.
     Des d’aquests papers (i des de molts altres) ja fa anys que hom ve denunciant-ho. Tanmateix, sembla que ara ja és "oficial".
     Haurem de declarar el valencià espècie protegida, com el Linx Ibèric, posem per cas?
     Els zoòlegs tenen clar que per salvar una espècie en perill d’extinció cal actuar sobre el seu entorn tant o més que sobre els propis animals; protegir el seu hàbitat natural és l’única forma de donar-li una oportunitat real.
     Per altra banda, segons els psicòlegs, per que qualsevol pacient puga encetar la resolució dels seus problemes, cal que, prèviament, reconega el mal i assumesca la pròpia situació sense embussos. Tal volta, doncs, hem fet el primer pas. Per fi.
     O potser no, perquè, segons em diuen també, sembla que no han trobat millor culpable que la immigració. Supose que, almenys, no l’hauran limitada a la dels últims cinc anys.
     No s’adonen que els immigrants s’acoblen a allò que es troben? Que si no aprenen ni fan ús del valencià és perquè nosaltres no els hi transmetem la sensació que ho han de fer? Que sovint ni tan sols els oferim la possibilitat? Que si el foraster es fa idea que el valencià és qualque menor, anecdòtic, innecessari, és per la senzilla raó que eixe és el tractament que li donem els nadius? A aquest respecte només caldria esmentar un exemple ben present: o no trobeu prou trist que el programa de la Trobada d’Escoles en Valencià a La Safor haja suspés tota activitat matinal per la boda del Príncep?
     Felip de Borbó ens ha tornat a vèncer ... tres-cents anys després!!!
     Al capdavall, tant si hem fet un primer pas com si no, el que no accepta discussió és que, si volem salvar res, tenim un llarg i dur camí per davant.
     - Un camí que ha de començar des de ja, en l’Administració: Generalitat, Diputacions, Mancomunitats, Ajuntaments, ... Però que ha de travessar el mur, per contagiar la societat civil sencera.
     - Que no pot defugir la revisió de l’esmentat Decret de Bilingüisme, de la Llei d’Ús i Ensenyament, i de les disposicions que les desenvolupen. Però, sobretot, de la seua aplicació exigent, verificable, real.
     - Que passa per incentivar de debò el respecte, encara millor, l’estima, pel patrimoni lingüístic i/o cultural propi; per prestigiar i premiar generosament als qui treballen amb rigor, des de qualsevol àmbit de la nostra societat, per la dignitat i la normalització.
     - Que ens obliga a perseguir i castigar d’alguna manera (que cap fariseu s'estripe la vesta, que tampoc no demanem lapidacions) als qui es salten amb menyspreu les normes i lleis de protecció i sanejament de la llengua, cosa que, fins ara, han fet amb obscena impunitat.
     - Que reclama que convertim la televisió pública en autèntic referent cultural i lingüístic, per extensió i per rigorositat.
     - Que passa per deixar en mans dels lingüistes els temes lingüístics, sincera i definitivament.
     - Que ens empenta a espolsar-nos d’una vegada i per sempre més els complexos d’inferioritat, individuals i col·lectius, com a poble i com a País.
     - Que exigeix que reconeguem que els nostres referents històrics i culturals, passats i futurs (el futur també serà història), han d’estar a casa nostra. No exclusivament, per suposat, però sí primordialment.
     - Que vol que, des de la nostra llibertat, (re)construïm els lligams, materials i “espirituals” (que ningú no s’escarote abans d’hora) amb Catalunya i les Illes. Tampoc els únics, és clar, però sí els més forts: per coherència històrica, òbviament, però sobretot per simple instint de supervivència; per interès, en definitiva.
     - Que demana que ens plantegem l’acollida dels immigrants –vinguen d’on vinguen– des del valencià; amb decisió, sense excuses, sense por ni vergonyes ridícules, i deixem de tirar-los la culpa a ells.
     - Que requereix el suport de tots, sí, però en especial l’empenta d’aquells qui a hores d’ara es consideren encara valencianoparlants. Començant (ja seria molt) per la no renúncia, des de la consciència de ser hereus i dipositaris (i per tant responsables) d’un preciós llegat, d’un tresor quasi mil·lenari.
     - Etc.
     És això, tot això, o la dramàtica agonia. I qualsevol altra opció no farà més que allargar-la.
     A la fi, vist l’allau d’obligacions i incomoditats, molts s’estimaran més arronsar els muscles i dir: “Si ha de morir, què podem fer-hi nosaltres? És llei de vida”, i passaran a una altra cosa. O, com diuen a Itàlia: “Che sarà, sarà”.
     I potser tindrien raó si no fos perquè el valencià no està morint-se de vell, sinó d’abandó i de tristesa.
     Altres s’ompliran la boca amb frases del comú, com ara: “El valencià és el que els valencians han volgut que siga”.
     Ho he sentit dir sovint, d’això i de moltes altres coses. Sona bé: a llibertat, a modernitat, i a democràcia. En conseqüència el mal estat actual, i el previsible empitjorament futur de la llengua, no serien més que expressions de la voluntat sobirana del poble, l’únic dipositari d’ambdues coses.
     Sembla que aquest argument tanca la qüestió de forma definitiva.
     I, tanmateix, no puc estar-me de pensar que tal volta, la pregunta que veritablement caldria fer-se és: “Però, tenim el dret?”

FENT AMICS (històric) | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Feu un comentari
authimage
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb