C┴RITAS HIPOTECARIA (Novembre 2012)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
CÁRITAS HIPOTECARIA (1) 


Si en un article anterior a les reunions PP-PSOE avisava que tal volta els polítics ens voldrien fer passar la “dación en pago” com una mesura d’allò més justa i social, ara resulta que encara me’n vaig passar d’optimista (tot i que que tampoc podria dir que m’haja agafat per sorpresa).

Més enllà de la major o menor sintonia ideològica que puguen tindre els polítics amb les entitats creditícies i els qui les governen, no hem d’oblidar que els Partits grans són hostatges dels grans Bancs, que els tenen agafats per la hipoteca; la conseqüència és que, a l’hora de la veritat, els teòrics representants del poble actuen més aviat com si foren representants de la Banca, o almenys amb por d’enutjar-la.

El PP ha estat hàbil, en tot aquest assumpte. Van triar bé el moment. La negociació, segurament des del principi, no era res més que una comèdia per guanyar temps i legitimitat, per desactivar part del descontent social acumulat als darrers mesos. Però també (miracle!) per desgastar al PSOE, tot  presentant-lo com un Partit d’intransigents que no volen solucions per als ciutadans, sinó fer guerra bruta al Govern. Són uns mags de la desinformació i de pegar-li la volta a la realitat. Potser el PSOE es mereix que li prenguen el pèl d’aquesta manera (per tebi i conformista, per prestar-se a les maniobres de Rajoy & Friends i per haver estat durant dècades còmplice de la situació que ara denuncia). Però els ciutadans, no. I som els qui pagarem al final el cinisme d’uns i la incompetència d’altres.

La Llei que trauran representa un acte de caritat hipòcrita i calculada. I no només perquè  no passe de ser un pegat, un ajornament del drama per a tantes i tantes famílies (2), sinó també perquè per als Bancs –per més teatre que despleguen fent veure que són part perjudicada i que paguen la seua quota de sacrifici– no és sinó un alleujament puix que, a hores d’ara, l’execució d’hipoteques s’estava convertint en una càrrega econòmica (a més del perill i el desprestigi social que comportava).

Jugada redona, al capdavall.

Només espere que els afectats i aquells qui han vingut donant-los suport solidari no es deixen enganyar ni baixen la guàrdia, ara; ni tan sols els pocs que es puguen veure “beneficiats” per aquesta nova normativa. Ben al contrari, tal volta hauria de posar-nos a tots de més mala lluna.

Ens porten d’estafa en estafa, i no hi ha indicis de que tinguen intenció de canviar d’actitud.

Ciutadans del Món, cabrejeu-vos!


(1) Gens d’intenció feridora contra Cáritas Diocesana, organització que em mereix gran respecte; en tot cas, més que PP, PSOE i tota la Banca junts.
(2) A no ser que, per poder incloure-hi a Iñaki Urdangarín i la Infanta Cristina -i poder tirar-los una maneta amb el tema de sa casa de Barcelona (pobrets)- suavitzen algunes condicions i/o amplien les ajudes.   


santiago

LLIBRES (Novembre 2012)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   

LLIBRES (Novembre 2012)

 

Economia/Sociopolítica:

Hay alternativas, de Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa. Molt ben estructurat, amb explicacions planeres -quasi pedagògiques-  i exemples ben triats, desmunta un per un els típics arguments neoliberals, tant per explicar la crisi com per sortir-ne; i ho fa tot reconeixent en cadascun d’ells la petita part de veritat que hi ha, però denunciant alhora la gran  fal·làcia que l’acompanya. També hi aporta les seues pròpies propostes de futur. Recomanable per a tots els públics.

 

Relats:

Buzón de tiempo, de Mario Benedetti.

Conjunt de narracions en forma epistolar. Amb la seua típica i paradoxal vitalitat melancòlica i el seu estil evocador, Benedetti ens explica petites històries de gent corrent, de records i d’oblits. Unes millors que altres, el conjunt té en tot cas el nivell que un autor com ell garanteix.

 

Novel·la:

La oscuridad exterior, de Cormac McCarthy.

Feia temps que tenia aquesta autor a la llista de lectures pendents. Ara ja puc dir que no m’ha decebut.

Una història que esgarrifa en un entorn i un ambient també terribles. I tot, sense treva ni estridències. Una vegada més queda clar que en Literatura la forma ho és tot (o quasi). Aquesta narració, en mans menys destres podria haver esdevingut un capítol de culebrón. McCarthy, però, la converteix en un colp sec a la panxa. Potència i precisió alhora.

 

santiago

LLIBRES (Octubre 2012)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   

LLIBRES (Octubre 2012)

 

 

Economia/Sociopolítica:

 

¡Acabad ya con esta crisis!, del Premi Nobel de Economia 2008 Paul Krugman.

Potser el pitjor siga el títol. A l’interior trobareu anàlisis i receptes purament econòmiques i no gaire heterodoxes, però bastant clares i sobretot contràries als dogmes neoliberals tan de moda en les darreres dècades. També resulta interessant constatar que les veus en contra d’aquesta forma d’entendre l’economia i el món no són noves, però que han romàs bastant silenciades pels poders fàctics (polítics, mediàtics i, com no, econòmics) per tal de fer creure al conjunt de la societat que no hi havia alternatives als seus programes, ni reals ni tan sols imaginàries.

 

El crash de la información, de l’alemany Max Otte.

Otte és historiador de l’Economia i fou un dels que van predir l’arribada de l’actual crisi allà pel 2006 (per la qual cosa va patir llavors el menyspreu i la burla per part dels seus col·legues aliats amb els poders polítics, econòmics i mediàtics).

Parla, com es pot intuir, d’informació i desinformació, però no ja com a eines de propaganda i manipulació sinó com a part -ara mateix- inextricable del sistema de relacions socio-econòmiques i del manteniment del statu quo. L’estil no és massa polit, però els continguts (anàlisis, exemples, arguments...) són força interessants i en general s’entenen molt bé. També resulta curiós constatar com els capitostos alemanys (bancs, grans empreses, polítics...) no estan lliures de pecat. No és que açò siga tot un descobriment insospitat, però com que darrerament alguns posen a aquell país com a exemple de rigor, seriositat i savoir fer, aquest testimoni cobra valor extra com a contrapunt a tanta bajanada simplista.

 

Destrucción masiva, de Jean Ziegler, redactor especial de l’ONU durant anys.

Amb gran coneixement de causa, l’autor explica les tragèdies que, pel que fa a l’alimentació principalment, es viuen al Tercer Món de manera constant. Denuncia també, i ho fa amb claredat i contundència, les polítiques errònies -quan no cíniques- d’Occident i posa nom als culpables (institucions i persones). Valent i esclaridor.

 

santiago

 

LLIBRES (Setembre 2012)

LLIBRES Retroenllašos (0) Feu un comentari   

LLIBRES (Setembre 2012)

 

Economia/Sociopolítica:

 

Indigneu-vos, de Stephan Wessel.

Confesse que, malgrat l’evident indignació que sumen els meus articles d’opinió, no havia llegit aquest llibret. I confesse que, ara que ho he fet, he quedat un xic decebut. Potser esperava massa, pel títol i per la fama. Malgrat çò, cal valorar –potser per damunt de tot–  l’autoritat de qui ens diu les obvietats que hi conté: un home que va patir presó a mans de la Gestapo i que va poder fugir-ne, que va lluitar amb la Resistència Francesa, que va participar en la redacció de la Carta Universal dels Drets Humans, que ha viscut a peu de terra diversos programes de desenvolupament de l’ONU per al Tercer Món, i etc, és sens dubte algú a qui cal escoltar. I aprofite per a reclamar la necessitat de ser més receptius (així com la de fer-ho abans no ens falten irrevocablement) amb aquestes persones que van viure els moments històrics més durs i decisius del segle XX. No pequem de suficiència, o pagarem la penitència.

 

Ill fares de land (traduït al castellà com a  Algo va mal) de l’historiador i sociòleg angloamericà Tony Judt.

No estic d’acord al 100%, però quasi. Hi recull molts dels temes que he tractat als meus articles, això sí, ben desenvolupats, expressat tot en un llenguatge molt més acurat i tècnic (mes sense resultar pedant, excessiu o incomprensible) i aportant-hi dades pertinents a cada cas. En definitiva, molt millor que jo. Si afegim que el llibre té dos anys llargs, l’admiració davant l’agudesa de l’autor creix.

Per tot plegat, molt recomanable.

I es pot llegir en una vesprada. Què més voleu?


santiago

L'HOME HIPOTECAT (Octubre 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   

L’HOME HIPOTECAT

 

A diari veiem desnonaments, execucions d’ordres de desallotjament d’habitatges per impagament de la hipoteca que arrosseguen. Veiem com els fins aleshores habitants d’eixos immobles es resisteixen, ploren, amenacen amb suïcidar-se (alguns acaben per complir-ho)... Veiem com associacions i grups de veïns solidaris intenten recolzar la seua resistència, o conhortar-los en moments tan durs. I veiem com la Policia o la Guàrdia Civil els tracta (als uns i als altres) de manera violenta i expeditiva, sense la menor empatia, fins i tot amb cert menyspreu.

És un drama evident que posa rostre a una estafa oculta, i tanmateix tan òbvia, que esgarrifa per partida doble.

Al fil d’aquesta catàstrofe social i humanitària, darrerament se sent molt a parlar en cercles polítics i en tertúlies diverses de la “dación en pago”. Alerta, que ens la voldran clavar com la gran conquesta, l’assoliment, per fi, de la justícia pel que fa al dret a la vivenda.

Ben cert que a hores d’ara la situació és molt pitjor: si deixes de pagar, vas fora de “ta” casa, deixa de ser “teua”, i encara has de amollar-li al Banc (que és qui se la queda) els diners que faltaven per liquidar el deute monetari.

Em demane, jo:

-         És que la casa que es queda el Banc no té cap valor?

o       Si la resposta és no, per què dimonis fan pagar al client un taxador (designat per ells) abans de fer efectiu el préstec?

o       Si la resposta és sí, per què doncs el deute continua sent després el mateix  que abans de l’expropiació? No seria més lògic (des d’un punt de vista estrictament liberal capitalista!!!) que es fera una liquidació a data present? Tant debies (A), tant has pagat (B), tant val la casa que ara et prenen (C)... fas la suma B+C, li ho restes a A i resulta la liquidació. L’operació (amb tots els matisos i actualitzacions que vulgueu) seria  relativament simple. El problema, supose, és senzillament que se li  acabaria (a la Banca) aquest negoci tan substanciós com arbitrari que tenen muntat, aquest espoli legal que venen exercint de fa un segle llarg tot aprofitant-se de la seua posició de privilegi i d’una necessitat vital bàsica dels ciutadans com és l’habitatge.

 

 Llavors, la ja esmentada “dación en pago” només tindria sentit (seguint encara amb el criteri estrictament liberal capitalista) si l’operació A - (B+C) donara zero. Si A fos  major que B+C hi hauria deute a favor del Banc, d’acord. Però, i si B+C resultara major que A? En tal cas, per la mateixa regla, el Banc hauria de pagar la diferència a la família desnonada!!!

Podria argumentar algú que el Banc té aquests avantatges perquè corre risc de perdre els diners prestats. Fals: obliguen a contractar una assegurança de la vivenda i una de vida, per estar coberts si passa res al client o a l’immoble (1); a més, no ens deixem enganyar, que si la valoració de la vivenda és correcta, el Banc guanya sempre, fins i tot encara que el client no pague ni una sola Lletra.

Podria argumentar algú que els Bancs no són immobiliàries, i que no volen pisos, sinó diners. Excuses: els Bancs volen qualsevol cosa que deixe rèdits; potser temps arrere van ser entitats especialitzades (i ja seria un avenç que ho tornaren a ser), però a dia de hui semblen supermercats; i si a alguns encara els fa nosa haver de gestionar vendes d’habitatges, ja s’espavilaran a crear departaments o a signar acords amb entitats més posades (molts ja ho han fet a causa de l’enorme increment del seu patrimoni immobiliari en els darrers anys); per últim, tampoc seria cap disbarat que el client poguera seguir vivint en la casa hipotecada encara que (per impossibilitat, no per caprici) deixara de satisfer les Lletres, sempre que continuara pagant els interessos en espera de temps millors (no estic parlant d’una re-negociació (que ja es fa, però sempre collant més encara a la part feble) sinó d’una mena de congelació del procés: en aquest cas no generaria drets en l’adquisició, òbviament, però tampoc no hauria de perdre’n).

Podria argumentar algú que si el negoci no fóra tan redó com ho és ara, els Bancs deixarien de fer préstecs hipotecaris i llavors el remei seria pitjor que la malaltia. Error: encara que el negoci no fóra tan redó, mentre fóra negoci (i ho seria: comissions, taxes, interessos, fidelització de clients...) seguirien ficats, podeu estar-ne segurs; i si no, simplement caldria crear –o amenaçar amb crear-la–  una Banca Pública (almenys hipotecària); sí és cert que tal volta unes condicions menys favorables a la rapinya que han exercit fins ara els faria ser més cautelosos a l’hora de concedir préstecs, però això no sembla tan mala cosa després del que hem vist.

 

Si considerem que en la nostra societat l’habitatge és un dret, l’Estat ha de garantir que siga un dret real.

Òbviament no estic parlant de subvencionar xalets de luxe ni segones residències per a rics (que, irònicament, és el que en certa manera s’està fent ara, amb les mesures de salvament als Bancs), sinó de facilitar a la gent normal l’accés a primeres vivendes dignes i en condicions d’adquisició que no hipotequen la vida de les persones, perquè llavors el dret ja no és un dret, sinó una condemna.

També se senten veus diverses dient que cal fomentar la cultura del lloguer. Com a eixida parcial i/o temporal no em semblaria malament si les mensualitats foren veritablement baixes i no iguals o més altes que la Lletra per compra amb hipoteca.

Tanmateix, com a solució global la trobe bastant tramposa i hipòcrita (encara des d’una lògica liberal capitalista): perquè es tractaria, resumint-ho molt, de que els pobres s‘acostumaren a pagar als rics pel dret de viure sota un sostre.

Perdoneu si soc massa sensible, però a mi això em sona més feudal que no altra cosa.

A vosaltres no?

 

 

 

(1) Si més no, aquesta és l’excusa que ells donen. En realitat sembla més prompte una estratègia per traure diners extra, atès que l’asseguradora sol ser del mateix Banc.

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype