XINOCR└CIA (Setembre 2012)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

XINOCRÀCIA


L'endemà del dia del setge al Congrés vaig sentir una entrevista en Ràdio Nacional.

Vaig agafar-la encetada, així que no sé qui parlava ni a quina pregunta responia. Era una dona, i explicava amb gran aplom i aparença de dominar el tema com la bombolla immobiliària havia creat una curiosa i perversa divisió en la darrera generació de ciutadans: una part petita tindria accés a la vivenda i una gran part no. Després va comentar com, en els darrers anys, les injustícies i les diferències socials havien augmentat de manera alarmant. Va parlar de l'alt grau de corrupció política. I del cinisme de la propaganda governamental. Fins i tot va posar un exemple que recollia ambdós elements: les autoritats s'havien passat un bon temps presumint de les inversions fetes en ferrocarrils d'última tecnologia; tanmateix, una línia estrenada feia poc havia patit un accident greu i, pel que es va saber més tard, les pressions polítiques i les presses per inaugurar havien dut a no fer totes les proves de seguretat escaients, etc-etc.

Finalment va afegir que el volum i la intensitat que estaven assolint les protestes de la població tenia profundament preocupat al Govern... xinés.

Vaig quedar una mica atordit.

Digueu-me ingenu, però el ben cert és que fins a aquest moment havia estat convençut que aquella dona parlava de l'Estat espanyol -sense pensar-hi ni donar-li major importància, veritablement.

Passats uns instants, però, em vaig refer perquè vaig entendre.


Vaig entendre l'abast de tan gran notícia:

La democràcia, per fi, havia arribat a la Xina!

santiago

(R)EVOLUCIË DEMOCR└TICA (setembre 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 L’OPINIÓ DE L’IGNORANT
(Reflexions d’un ciutadà corrent i desinformat) 

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: “L’opinió és com el cul: tothom en té un”.Així doncs, donant-la per bona...
Voilà mon cul.  

(R)EVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA 

No seré jo qui diga que no tenim un règim democràtic: hi ha eleccions lliures (!), Constitució (i Tribunal Constitucional (!!)), Parlament representatiu (!?!), separació de poders de l’Estat (!?), imperi de la Llei (!??), etc.

Però tampoc seré jo qui negue que ha arribat el punt en què tot això s’ha pervertit de tal manera que ha quedat en pura teoria, en paraules al paper. Ha arribat el punt en què la pràctica continuada (des de i al voltant del poder polític) de corruptes i espavilats (de dins i de fora, no ens enganyem) ha desvirtuat un sistema, pensat inicialment per a la mesura i l’equilibri, en benefici d’ells i en perjudici de tota la resta.

Tampoc no crec que ningú s’atrevisca a qüestionar que el concepte democràcia inclou el de sobirania popular (o ciutadana) i que sense aquest, no té sentit. Doncs bé, ara com mai es pot veure que això ha esdevingut una quimera, quasi una burla.

Llavors, estem davant el moment històric on no podem seguir esperant que la cosa s’arregle per se, que l’espiral negativa de sobte invertisca el sentit de la marxa. Però menys encara que la solució vinga de mans dels que han fet la destrossa i –cínicament–  proposen més del mateix.

Cal, per tant, fer un pas endavant, pegar un calbot ètic, ciutadà i cívic a eixa colla de sangoneres i adjacents, per egoistes, irresponsables i manipuladors (quan no directament mentiders).

Ja tenim motiu.

 

Sé que la paraula Revolució, en política, espanta a molts. Si més no, d’entrada.

I ho fa, primer, pq duu a la ment imatges de mil pel·lícules vistes on la gent moria o es podria a la presó pel simple fet de reclamar Justícia, Drets o Llibertat. És el model de les antigues revolucions, convertides en autèntiques guerres, com ara les burgeses d’Amèrica del Nord i França (final S. XVIII) o la boltxevic a la Rússia tsarista (inici S. XX).

En segon lloc, la paraula tira arrere també pq s’associa amb un estat de coses post-conflicte gens afalagador: represàlies, anarquia, fam, plagues i dolors sense fi...

Les persones corrents temem els patiments i la violència, més encara si no hi ha garanties de que de tot plegat sorgisca res de bo; i més encara si tenim fills. És normal, i amb eixa por juguen a favor seu.

Però el ben cert és que des de la fi de la Guerra Freda, se n’han produït unes quantes revoltes democratitzadores molt diferents a aquelles revolucions dramàtiques i novel·lesques. I si no les tenim tan presents és justament pq no van fer tant de soroll, no van vessar quasi sang, no van ser tan espectaculars. Les darreres revolucions a Europa s’han fet amb un mínim de violència i amb poquíssimes baixes (moltes d’elles sense cap ni una) i això que, en general, els ciutadans es van alçar contra règims polítics incomparablement més cruels, repressius i militaritzats que el nostre.

Si no em creieu, podeu consultar dades sobre els alçaments populars a Polònia, RDA, Txecoeslovàquia, Sèrbia, Ucraïna ...

També és bon exemple de canvi profund i tanmateix pacífic la proclamació de nostra II República (la guerra del 36-39 fou una altra cosa).

O el derrocament de la dictadura a Tunis, ja posats.

Peus de fang.

 

De tota manera, per si encara no és prou, propose als temorosos recalcitrants que hi suprimisquen la R, del títol: a mi, EVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA també em serveix.

En definitiva, que no estic cridant a les armes i a les barricades físiques, però tal volta sí a les metafòriques, que poden ser tant o més reals i efectives.

 

Per començar, un lema.

No cal anar lluny: Llibertat, Igualtat, Fraternitat són perfectament vàlids ara mateix com a emblema reivindicatiu. També Justícia, Democràcia, Solidaritat i Dignitat.

El millor de tot (també el pitjor), és que aquests conceptes podeu trobar-los a gairebé qualsevol Constitució del Nostre Entorn, inclosa la nostra; també en moltes de les Declaracions i Acords de la Unió Europea. Així que, tal volta, l’únic mot que caldria afegir-hi, podria ser Reals (que no Reials).

Ja tenim bandera.


Però posem un peu al terra.

Per tractar de fer efectiva aquesta tirallonga de Paraules Boniques o de  Valors Elevats i (espere) Compartits, deixeu-me proposar uns quants punts. Tal volta són massa abstractes i estan formulats en negatiu, però també és una forma de dir què volem; a més, arribat el cas, estic segur que persones més afinades serien capaces de traduir-ho tot plegat a enunciats afirmatius i concrets.

 Els números no tenen un sentit d’importància o preferència i només volen servir per identificar/distingir. 

1- Contra la Dictadura financera, començant per revisar/negar el Deute i/o els interessos (els USA (i altres països) ja han fet ús en el passat del concepte Deute Injust (o Canalla o cosa així)).

2- Contra tota forma d’economia purament especulativa. Fins i tot, els ja tristament famosos atacs especulatius al Deute Sobirà (!?) podrien ser qualificats d’accions terroristes i tractats en conseqüència, no?

3- Contra la corrupció (dotar a la  administració de Justícia de mitjans (econòmics, materials i humans) específics per a combatre-la eficaçment).

4- Contra la negació o les retallades de drets fonamentals (Declaració Universal de Drets Humans, mínim). En especial:

a)         -Vivenda.

b)         -Educació.

c)         -Seguretat/Solidaritat Social (malaltia, minusvalidesa, atur, jubilació...) però no simbòlica, sinó real i digna.

5- Contra qualsevol llei regressiva (que puga fer augmentar de facto les desigualtats socials) o atemptar contra la dignitat humana.

6- Contra qualsevol llei (especialment les electorals) que dificulte l’accés dels ciutadans a les decisions polítiques o distorsione la voluntat del poble (qui trau un 1% dels vots possibles té dret a un 1% d’escons; i, si el 30% no vota, hauria d’haver un 30% d’escons buits per a recordar-nos-ho a tots).

7- Contra els blindatges (tant jurídics com econòmics) dels càrrecs públics (electes o designats) i contra tota forma d’impunitat.

8- Contra l’opacitat (lleis de transparència efectives).

9- Contra els privilegis de la Banca (si ha de ser un pilar de l’Estat, nacionalitzar-la i/o regular-la/vigilar-la al detall pq siga social, ètica i cooperativa, no depredadora; i si no, mesures pq els ciutadans tinguen accés a tots els drets fonamentals (en especial l’habitatge) sense haver de posar-se en mans dels Bancs).

10- Contra la destrucció/banalització del patrimoni natural i cultural –material o immaterial– (no a polítiques i accions especulatives i/o agressives, menys encara si són irreversibles).

11- Contra el malbaratament de recursos (materials i energètics).

12- Contra l’augment de producció i consum d’energies no renovables (en valor absolut i relatiu) així com de la contaminació en general.

13- Contra l’establiment de relacions comercials (ni directes ni indirectes) amb els Estats que no tinguen el mateix compromís amb els valors del lema.

14- Contra les diferències de beneficis anuals, entre persones, superiors (per exemple) al factor cent, en termes reals i globals.

15- Contra la concentració de poder en totes les seues formes i les conxorxes entre poders diversos (lleis severes/efectives per evitar l’acumulació de diners, de càrrecs polítics, judicials, de propietats d’interès social, mitjans de comunicació (dins aquest apartat, no a la privatització de TVs i ràdios públiques; sí a la seua despartidització i sí a la seua apertura a la participació de la societat, sempre en clau de servei públic), etc). A banda dels jutjats ordinaris, i igual que hi ha Tribunals de la Competència, podria hi haure altres que vigilen per evitar aquests mals i que puguen també fer d’Observatori, emetre un informe anual i proposar noves lleis al Parlament quan detecten escletxes o insuficiències en la legislació sobre aquestes qüestions.

 

Ja tenim (perdoneu l’atreviment) Programa.

 

I si  ens diuen que no podem triar com volem viure, pq els Mercats açò, la Globalització allò, o que el Món fa servir altres regles (excusa/mentida que usaran, que ja usen) doncs diguem-los que volem jugar en una altra lliga o a un altre joc: no patiu, que aviat trobarem (si és que no n’hi ha ja molts a punt) companys de viatge disposats a funcionar amb les mateixes normes que nosaltres.

 

Ara, posem-ne l’altre (peu al terra).

Ja estaria bé fer dimitir Govern i Parlament, i convocar eleccions sota una llei de proporcionalitat directa (pq si no tornarem a les mateixes) per a redactar una nova Carta Magna (quin nom tan pompós).

Més encara (o menys): ben mirat i sent pràctics, l’actual Constitució podria servir (de moment, si més no) sempre que, en el seu nom, el nou Parlament  revise/revoque totes les lleis que han desvirtuat els seus títols i apartats que apuntaven vers una societat de dia en dia més justa, lliure i progressista (que, si no recorde malament, alguna cosa hi havia, d’això) sobretot pel que fa a la fiscalitat i als drets ciutadans. Dit d’una altra manera, per començar ja seria prou de brandar la Constitució vigent per fer que les línies que marcava en eixe sentit es facen realitat i no siguen, com ara, majorment paraules buides.

És més, aquells que es reclamen liberals de debò, haurien de subscriure eixos mínims. No ens equivoquem: Thatcher, Reagan o Bush no són/eren autèntics liberals (i, per cert, Esperanza Aguirre tampoc (ni la majoria del PP)); a ells només els interessava la llibertat dels rics per viure de renda i a costa dels pobres (com a l’Antic Règim feudal-aristocràtic) o dels poderosos per acumular més poder (i no hi ha principi més antiliberal que el de l’acumulació o concentració del poder); tot això barrejat amb una mena de patriotisme folklòrico-militar (de nou, en les antípodes del liberalisme més pur i clàssic, tot i reconèixer que mai no fou una doctrina monolítica).

Si faig aquesta mena de rebaixa conciliadora final és pq crec sincerament que, per encetar el nou camí, com més siguem, millor, que ja discreparem després; però en un marc realment més democràtic i de major igualtat (almenys d’oportunitats) on discrepar ja no siga cansat i descoratjador per sacrificat i estèril.

 

Només ens falta l’estratègia .

Tal volta siga la part més difícil i alhora més oberta.

En aquest sentit, no tinc respostes clares, però qualsevol forma de desobediència civil justificada (millor si és associativa) podria anar en la bona direcció. Per suposat, no hi ha que perdre ocasió de manifestar queixa o descontentament. I també em sembla encertat muntar actes simbòlics com ara ocupacions de seus bancàries o supermercats (encara que no sé si Mercadona fou la millor tria), o l’obstaculització dels desnonaments per impagament d’hipoteca, o col·lapsar el mail del Ministeri X amb queixes i propostes, o el setge al Congrés...

No oblidem, però, que els grans mitjans de comunicació (anomalia antidemocràtica que ja he denunciat més amunt) estan en mans quasi exclusivament de capitostos i grups pro-deixemtotcomestà (així els de dreta com (no tant, però també) els d’esquerra), de manera que, en cada acció, cal guardar molt bé les formes per evitar que es torne contraproduent. Per tant, busqueu que hi haja una bona raó concreta que la justifique (sense que això signifique renunciar a usar-la com a reivindicació més general o contextualitzada, sinó tot el contrari). Cal que siga pacífica o amb un mínim de violència quirúrgica (i mai contra les persones). Cal que siga grupal o representativa o recolzada per un col·lectiu.  Mentre es du a terme, cal recordar-se’n de i/o solidaritzar-se amb altres grups o col·lectius de desafavorits i/o lluitadors.

Fugir especialment d’enfrontaments amb altres ciutadans i amb les Forces de l’Ordre (per més feixista que ens sone el seu nom). Per exemple, davant un cordó policial, recomanaria canviar sovint les persones de la primera línia, i que totes elles evitaren la provocació i les paraules grosses; ans al contrari, que els parlaren amb respecte i com a iguals, puix que són en definitiva treballadors públics (servidors públics), maltractats també pel poder al qual, sovint de manera ignorant, estan protegint. Si es fa bé, potser acabaran adonant-se de quin és el seu lloc, i no seria la primera vegada que els policies es neguen a carregar contra els concentrats (que es posen del seu costat ja seria massa demanar, tot i que també hi ha hagut casos). En aquest sentit, farà més, trobe, la insistència tossuda i la recerca d’empatia o complicitat que la lluita frontal, com faran més les tàctiques de guerrilla (pacífica) que la lluita en camp obert. Almenys, fins que arribem a reunir el que els sociòlegs anomenen la massa crítica (i, per tant, un màxim d’adhesions) que faça que els esdeveniments siguen imparables.

No ho farem en un dia, això tingueu-ho clar. Caldrà insistir, ser constants, pesats.

En l’esforç imprescindible per visualitzar i sumar, els artistes (sobretot músics) podrien fer molt si, abans de cada actuació llegiren (sense abusar) algun manifest, article o lema que hagen trobat a premsa, llibres, pintades... o que hagen elaborat ells mateixos. També podrien cedir la paraula a alguna persona o col·lectiu del seu gust o confiança i/o penjar una pancarta a l’escenari...

Pel que fa als intel·lectuals de pes, ja tarden en denunciar obertament i, els qui ja ho hagen fet, en manifestar-se a favor de l’acció (o d’accions concretes).

Per acabar, m’agradaria dur ací un exemple posat en pràctica en una de les Revolucions Toves (de Vellut les han batejades alguns) que he esmentat al principi: entre moltes altres coses, els joves opositors al règim solien presentar-se a les cues dels comerços d’alimentació (hi havia escassesa i racionament) amb unes samarretes ben vistoses on es podia llegir “El país va bé!”. Mai no sabrem en quina mesura aquestes accions van decantar el procés de canvi, però el que sembla clar és que anaven pel camí correcte i eren fruit d’una creativitat útil.

Que li tireu imaginació, vaja.

 

Au.


 
PS:

He vist que la plataforma SOMOS MAYORÍA fa propostes bastant pròximes als arguments ací esmentats (de manera més clara, ordenada i positiva (ja es veu que són gent de major experiència i saviesa política que jo)). Recomane, doncs, que la busqueu a la xarxa i llegiu el que plantegen. Personalment, trobe que el pitjor és el nom (i no pq no siguem majoria, sinó pq crec que som alguna cosa més).

Salut.

 

santiago

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype