MERITOCR└CIA (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   

L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


MERITOCRÀCIA


Sovint he sentit a polítics d'esquerra, de centre i de dreta -i a sociòlegs diversos- lloar aquest concepte. Tanmateix, la meua impressió sobre ell és  més aviat fosca.


Primer, perquè ha resultat bastant falsari.

Allò de que cadascú obtindria recompensa d'acord amb els seus mèrits i que la jerarquia social vindria determinada per ells, no es veu per enlloc si no és que considerem com a mèrits la cara dura, la falta d'escrúpols o els comportament mafiosos. I ja no ho dic mirant només al nostre entorn immediat (País Valencià, Espanya, Europa...) sinó fixant-me en els USA on, almenys en teoria, amb més rigor s'ha aplicat tradicionalment aquest principi.


Segon, i molt més important, perquè té quelcom d'indecent.

Sota el paradigma de meritocràcia podríem arribar sense esforç a defensar actituds i accions cruels, inhumanes, nazis.

O és que, aplicada la seua lògica cap avall, no conclouríem que els qui no aprofiten per a res, res no han de rebre? Com retraure-li llavors a Hitler que fera eliminar els discapacitats i els qui considerava inútils socials?

I, encara més inquietant: en un món de dia en dia més superpoblat i tecnificat/mecanitzat, com evitar que els milers de milions de persones senzilles, eixes que no poden (podem) aportar sinó la seua força de treball, siguen cada vegada menys valorats i més prescindibles?

L'abocament a una mena de règim esclavista, on uns pocs podrien fer ús al seu caprici de la massa, fins i tot de le seues vides (esdevingudes, en termes del pensament meritocràtic, de valor pròxim a zero) sembla perfectament possible.

Arribats a aquest punt, que aquesta minoria de capitostos estiguera formada pels millors (per habilitat, preparació, intel·ligència o el que fos) no em consolaria en absolut.


Supose que aquesta filosofia social va nàixer com a tal amb (o de) les idees liberals sobre economia que circulaven en l'època de les revolucions i agitacions burgeses dels segles XVIII i XIX. I he de dir que, en contraposició a l'Antic Règim (on una classe aristocràtica, improductiva i tancada xuclava la sang a la resta de la societat) semblava un avenç cap a la justícia.  Però ara, dos segles de perversions després, caldria replantejar-se ben seriosament l'assumpte o, més prompte que tard, acabarem tractant els nostres semblants (o sent tractats per ells) com a insectes: per nombrosos, molestos i fàcils d'eliminar.


No sé si intuint aquests extrems ombrívols, els anarquistes/comunistes llibertaris proclamaven, com a alternativa a l'eslògan liberal-burgés, un altre que hui dia sona (i això també ens hauria de fer pensar) més propi del Nou Testament que d'un manifest polític: cadascú ha de produir segons les seues possibilitats i rebre segons les seues necessitats.


Potser alguns diran que, com tantes altres coses, açò és més fàcil de dir que de fer.

D'acord.


I, malgrat tot, voldria recordar que també la Revolució Francesa va germinar al voltant d'un lema que tenia ben present la vessant humanitària (una altra qüestió és que la mateixa Revolució donara peu a barbaritats del tot inhumanes): Llibertat, Igualtat, Fraternitat.

Cert que els dos primers conceptes s'han prestat a l'edulcoració i a la manipulació interessada. Cert que les majúscules han donat pas a les minúscules: la Llibertat s'ha convertit sovint en res més que llibertat d'empresa i la Igualtat ha esdevingut, en el millor dels casos,  igualtat teòrica davant la Llei.

Però el tercer és inequívoc.


I -deixeu-me afegir-ho- també irrenunciable.



santiago

MINORIA ABSOLUTA (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
  L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


MINORIA ABSOLUTA


L'última vegada que vaig  fer el càlcul dels preus de cada Acta de Diputat (en vots, no penseu malament) degué ser allà per l'any 2004. El resultat, això sí que ho recorde ben bé, va ser descoratjador. Poc dalt poc baix eixia una cosa així:


PP:   30.000 vots/escó

PSOE:  40.000 vots/escó

Partits Nacionalistes:   de 70.000 a 80.000 vots/escó

IU:  250.000 vots/escó

Partits sense representació:  Absurd (no existeix la divisió per zero).


Si això és un sistema de representació proporcional, trobe que no vaig entendre bé aquest concepte quan el vaig estudiar a escola.


Un argument usat per justificar els filtres i la bonificació al més gros és que, de no aplicar-se, acabaríem tenint grups extremistes als Parlaments. Com a argument trobe que té poca substància i que és bastant inconsistent.

Primer, perquè  el concepte extremisme és massa lax i imprecís.

Segon, perquè només resulta cert en part, puix que també deixen fora molts Partits gens sospitosos del pecat d'extremisme.

Tercer, perquè aquesta actitud em planteja un dubte inquietant: que no és justament al Parlament on els voldríem tindre, als extremistes, o és que tenim por que ens guanyen per la paraula?

I quart, perquè de vegades (sobretot amb Majories Absolutes) són els Partits grans els que es comporten com autèntics extremistes, tot fent gala de conductes poc ètiques o fins i tot antidemocràtiques, com també d'altres en els límits de la legalitat quan no clarament il·legals.


L'altra excusa que solen donar els grans Partits és la governabilitat.

Què puc dir com no siga que a mi em sona justament a això: a excusa.

Entre d'altres coses, perquè no recorde pitjors governs que aquells que han gaudit al Parlament de Majoria Absoluta.


En l'actualitat en patim una del PP (els valencians, dues). I, de vegades, els periodistes de la Dreta o els mateixos membres del Partit -fins i tot els que estan a les Corts o al  Govern-  trauen aquest fet enmig d'una discussió o un debat com si fóra un argument. D'acord que un triomf electoral dóna autoritat i significa un recolzament (encara que no sabria dir ben bé a què o a qui), però no hi ha que abusar.

Desqualifiquen els qui protesten al carrer contra les mesures del Govern brandant aquesta Majoria Absoluta, i els acusen de voler guanyar al carrer el que no han guanyat en les urnes.

I desqualifiquen els adversaris polítics fent servir la mateixa cantarella.

Sembla que, a còpia de repetir-la, vulguen fer-nos creure que qui trau Majoria Absoluta  té dret a fer el que li done la gana.


Deixant de banda l'evident perversitat d'aquesta premissa, fixem-nos en què dimonis significa això de la Majoria Absoluta. O, dit a la inversa, Majoria Absoluta de què?

Si en les darreres Eleccions Generals el PP va aplegar uns 11 milions d'adhesions d'un cens total d'uns 35 milions de persones amb dret a vot, de què es vanta tant? No té el recolzament explícit ni d'una tercera part dels votants (no parlem ja dels qui no entren en el cens per la raó que siga).

Encara ho plantejaré d'una altra manera: si es tractara d'un examen (i en certa mesura ho és), la seua nota seria un suspens (més alt que baix, però suspens a la fi).

Creieu-me que, si es limitaren a felicitar-se pel gran suport rebut (11 milions de vots són molts vots), no em clavaria d'aquesta manera.

Tanmateix, sembla que no ho puguen evitar. Cada vegada que la Regla d'Hont els dóna un escó més de la meitat, els importa un pebre el nombre de vots rebuts i menys encara el de no rebuts: els ulls comencen a fer-los espurnetes i la boca se'ls ompli d'una mena de "Campeooones, campeooones, oeeeh, oeeeh, oeeeh!" tan barroer com poc demòcrata.

Per cert, aprofite l'ocasió per remarcar que l'esmentada Regla d'Hont (n'hi ha qui li diu Regalet d'Hont) no és una Llei de la Natura, ni forma part dels Deu Manaments; és senzillament un sistema, com hi pot haver mil, ideat per un senyor per a ajustar (o desajustar) els escons amb els vots.

Per tot plegat, no seria més coherent i elegant que aquests cavallers i dames del PP, en comptes d'enorgullir-se pel desficaci que suposa traure més del 50% dels diputats tot tenint menys d'un 33% del suport ciutadà, se n'avergonyiren?

Després de la vergonya hauria de vindre, és clar, la voluntat d'esmenar aquesta irregularitat democràtica, quasi diria que aquesta injustícia.


Al capdavall, el que vull significar, per damunt d'altres aspectes més obvis, és que això de la Majoria Absoluta sol ser una de les múltiples trampes del llenguatge que els polítics acostumen d'usar a conveniència.

I, que si ho fan, és perquè té un efecte aclaparador que els interessa.


Per a ser rigorosos, tal volta caldria parlar més aviat de Majoria Relativa, Minoria Majoritària o, fins i tot, de Minoria Absoluta, no trobeu?

El problema és que no els sona tan bé.



santiago

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype