QUE SE JODAN (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Comentaris (1)   
   

L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.



QUE SE JODAN


Com la major part dels ciutadans -supose- jo no coneixia de res a aquesta senyoreta tan estirada -en tots els sentits-. Ja sé que no és fadrina, mes no puc dir-li senyora, i jure que desconec la raó.


Aquest anonimat -fins ara- de la diputada Fabra (segurament extensible a més del 90% dels seus companys) em du al cap una primera pregunta: sabem a qui votem?

La resposta òbvia sembla ser no.


Però d'això ja en parlarem un altre dia. Ara, anem al tema.

Probablement és cert que alguns han tractat d'aprofitar la seua relliscada de manera demagògica i poc honesta: no és excusa. Com tampoc ho és que l'expressió proferida per ella anara adreçada als membres del grup socialista i no als aturats (pels quals sent un profund respecte (quina barra!)). Ni encara si, com també ha dit la nova Andrea d'Espanya, estava especialment dedicada a un diputat concret perquè s'havia passat tota l'estona insultant. No em va quedar clar qui era, aquest diputat, ni a qui havia insultat  (tal volta Andreita no volia pecar d'espieta i acusadora).


Tanmateix, el que més em cou de tota la falla, no és aquest fet injustificable, ni l'actitud que el fa possible, sinó que aquesta nena de son pare, aquesta Barbie del PP, resulte tan representativa del que el PP representa. I, més encara, que siga diputada, que ocupe un escó en la teòrica seu del poder del poble: és de riure per no plorar.

Tot i a risc de pecar d'injust, he de dir que la impressió que fa aquesta persona és de no tindre més mèrits que les bones relacions (incloent-hi a son pare) i la falta absoluta d'escrúpols, adobat amb una fidelitat canina al Partit que li Atorga els Càrrecs: tot plegat, allò que podríem dir intel·ligència pràctica (qualitat, per cert, molt apreciada entre els delinqüents).

Això em fa plantejar-me si realment necessitem aquesta mena de gent en les institucions: per fer de claca (insults inclosos) seria millor obrir una Borsa de Treball i contractar -mes que fos per hores-  aturats de llarga durada, no trobeu?


És de vergonya que continuem votant a aquesta colla de pixapolits que es guanyen la vida defensant els privilegis dels privilegiats i menyspreant els pobres pel fet de ser-ho;  a aquesta colla d'inútils sense més afany que pujar en l'escala social, acumular diners que no han suat i -a còpia de fer-los la pilota- relacionar-se amb la classe alta per veure si al final hi arriben; a aquesta trepa d'aspirants a nous aristòcrates.

Reconec que, d'açò, no només hi ha en el PP i les seues rodalies. Però deixeu-me afegir dues coses: primer, que blasme per igual tota la gentola d'aquest coll, s'amaguen sota les sigles que siga; segon, que no es pot negar que en aquesta matèria en el PP són -i de llarg- els campions.


Finalment, després de totes aquestes generalitzacions segurament plenes d'obvietats, no voldria acabar sense tornar al cas concret i a la persona concreta.

I voldria fer-ho per assenyalar una tragicòmica paradoxa: crec sincerament que, si la senyoreta Fabra no hagués tingut una tan bona educació, tal volta ningú s'hagués adonat de l'improperi. El que vull dir és que, si  hagués fet ús d'un senzill "feu-vos fotre" o un "aneu a pastar fang" o qualsevol exabrupte més nostre i menys vocalitzat, probablement la seua expansió hagués passat desapercebuda per inintel·ligible. Tanmateix, arribat el moment de l'èxtasi, Déu va voler que a Andrea Fabra, valenciana de Castelló, li isquera de l'ànima el seu castellà més castís i la seua dicció més clara de col·legi privat -imagine que de monges-: "¡Que-se-jo-dan!".


Bé per son pare i bé per les monges.



santiago

CUES (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
 

L'OPINIÓ DE L'IGNORANT

(Reflexions d'un ciutadà corrent i desinformat)

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: "L'opinió és com el cul: tothom en té un".

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


CUES
 

Fa uns dies vaig haver de fer una cua a la porta del Registre Civil per demanar un document, necessari per a anar a la Policia i demanar-ne un altre que al seu torn necessitaré per a fer una sol·licitud davant l'Ajuntament.

Bé, en realitat la cua era per demanar un número per poder entrar a demanar el primer document.

I, a més, era la tercera vegada que hi anava (les dues anteriors havia fracassat).


Ja Kafka va triar , molt encertadament, la burocràcia com a representació de l'absurditat i l'opressió del món modern i l'Estat sobre l'home corrent, aclaparat i indefens.

Tanmateix, no voldria caure en tòpics ni ser injust, que de vegades ens queixem per vici i veiem mala intenció on només hi ha rigor i prevenció de mals majors.

Reconec, doncs, que des de l'època de El procés o El castell  ha hagut persones, institucions i idees que han tractat de fer més senzilla i humana la teranyina burocràtica; i que, de vegades, fins i tot ho han aconseguit.

Però crec que el cas que us contaré no n'és un.


La cosa "funciona" així:

Cada matí, a les nou, quan obrin al públic les oficines del Registre, ix un guàrdia civil amb cinquanta numerets a la mà i els reparteix entre la gent que està esperant-los com els refugiats de guerra esperen el pa que l'Ajuda Internacional llança des de camions als camps de desplaçats (és una exageració, òbviament, però no tant).

La gent, per por de quedar-se sense el numeret que dóna dret a entrar al Sancta Sanctorum de la Documentació Oficial, comença a aplegar-se des de les set del matí o abans.

En una mostra de seny i caràcter civilitzat, cada persona que arriba demana qui és l'últim, com podrien fer a la carnisseria. La gran diferència rau en que ací passen hores, i que la cua és cada vegada més llarga, més caòtica i més indistingible. Després, quan arriba el moment de la veritat, els nervis i la tensió -que, com una ombra amenaçadora,  han estat tota l'estona entre el públic- pugen com un coet i com un coet esclaten: que si vosté ha arribat darrere de mi, que si no s'hi val això de guardar el torn per a un altre, que si mil altres coses que poden sorgir i que no estan escrites enlloc; i llavors toca traure pit i alçar la veu i amidar-se les banyes amb qui siga; i , a més, mentre tota aquella cosa informe feta de persones mou com un ésser monstruós cap a la porta del castell.


Aquesta vegada em van donar el quaranta nou. Tanmateix no vaig poder alegrar-me: darrere de mi van quedar una trentena de persones que, supose, tornarien l'endemà -tal volta més enjorn- per provar sort de nou.

Ja sé que no és una qüestió de vida o mort (si ho fos, cada matí arreplegarien cadàvers), però això no li lleva entitat al desficaci.

Mentre estava allà esperant, acumulant mala sang per a tot el dia, perdent el temps miserablement i innecessària com altres huitanta persones, només podia preguntar-me qui devia ser el subnormal que -en el segle XXI- no havia tingut millor idea que gestionar d'aquella manera absurda un servei al ciutadà. Huitanta persones malgastant dos o tres hores, cada dia de l'any. Multipliqueu: és de bojos!!! I això sense comptar, per immesurable, l'estrès que aquesta situació crea als presents i que de segur els acompanyarà allà on vagen després, i qui sap si no els farà esclatar davant un pobre innocent del tot aliè al tema, i etc.

Com a mínim, indignant.

A més de  trist.

Trist, sobretot, perquè els crits i els insults, les queixes i retrets anaven de víctima a víctima, de desgraciat a desgraciat; perquè ningú no va alçar la veu en contra de qui ens feia passar gratuïtament per aquella prova de resistència física i anímica, contra qui tracta al ciutadà com a bestiar, negant-li drets i dignitat.


Potser un matí qualsevol es donaran les circumstàncies per que les ires acumulades dels homes i dones trepitjats apunten cap a la fortalesa, símbol i hieràtic testimoni de la seua humiliació diària; llavors la cua, convertida en gentada enfurida, tindrà la seua presa de la Bastille, botarà foc a l'edifici i farà caure els tirans.

Després?

Després ja veurem.

santiago

AIRE CONDICIONAT (Juliol 2012)

L'OPNIË DE L'IGNORANT (2012) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
L’OPINIÓ DE L’IGNORANT(Reflexions d’un ciutadà corrent i desinformat) 

Hi ha una frase atribuïda a Clint Eastwood (o a un dels seus personatges, tant se val) que, al meu parer, és tan encertada com poc polida. Diu: “L’opinió és com el cul: tothom en té un”.

Així doncs, donant-la per bona...

Voilà mon cul.


 
AIRE CONDICIONAT 

Crec que no hi ha un electrodomèstic que simbolitze  millor que aquest l’època de desmesura i poc trellat que hem viscut les darreres dècades –i que encara cueja–; eixa època del usar i tirar, del campe qui puga i del qui no la fa és perquè no pot, veritables perles de la insolidaritat i la mesquinesa social.
En primer lloc perquè gairebé sense adonar-nos vam acceptar com a normal el costum de fixar el termòstat a uns nivells de gelor hivernal d’una absurditat dramàtica.
En segon perquè, tot i que aquests aparells, en teoria, converteixen energia elèctrica en frescor, en la realitat la cosa és més complicada. Per a començar, el  fred no és una magnitud física, quasi podríem dir que no existeix. El que l’aparell fa realment és invertir un treball en extraure part de la calor de l’interior dels edificis i escopir-la al carrer en forma d’aire roent (tots hem passat sota un infernal raig d’aquestos).
D’altra banda, com que no són –perquè no n’hi ha– màquines ideals, part de l’energia consumida es transforma en vibracions, soroll o directament en més calor, allò que els científics solen anomenar “pèrdues”.
Deixarem de banda, com a pecat venial que –comparativament– és, la lletjor que aquestes andròmines afegeixen a balcons i façanes d’edificis. 

En definitiva, la paradoxa fonamental rau en que els aparells encarregats de crear frescor, en sentit estricte només creen calor: això sí, pitjor repartida.
Estic segur que, en un d’aquells dies de basca sufocant, la temperatura exterior en una ciutat puja quatre o cinc graus “gràcies” a aquests ginys. La major part de nosaltres hem pogut comprovar com anar de rebaixes d’estiu era/és un passaport segur per a un refredat o una crisi al·lèrgica, amb eixos canvis tèrmics sobtats de més de vint graus. Demencial. 

Tot plegat, em fa recordar aquell costum antic –d’abans de les clavegueres– de llançar les deposicions de les llars per la finestra sense més precaució que cridar “Aigua va!”. 

Ja hi ha tímides legislacions per obligar a construir amb criteris climàtics més racionals i ecològics. I tal volta, algun dia, arribarà la prohibició total d’aquesta mena de trampes tèrmiques.
Mentrestant, tingueu un mínim de respecte pels altres: no en feu ús si no és imprescindible i, arribat el cas, programeu-los a temperatura raonable.
És demanar massa?

santiago
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype