Dimecres 22 de desmbre va tindre lloc la presentació del llibre a Gandia
Van parlar Marina Bordes (filòloga i professora de valencià) i Santiago Diaz i Cano (autor de la novel·la)
El local es va omplir (van faltar llibres i cadires), vam riure tots prou i el públic va aplaudir amb ganes les diverses intervencions. Tot plegat, un èxit per damunt les expectatives.

A continuació teniu el parlament de l'autor

 

Memòries d'un porc (discurset)

Abans que res, gràcies al Casal Jaume I no només per permetre'ns de fer aquest acte, sinó per involucrar-se activament


No sé als altres, però a mi se'm fa molt difícil parlar del que he escrit sense tindre la sensació que no estic sent fidel a l'obra o que no hi aporte llum. De manera que, per començar, faré ús de les paraules del jurat  que, en la seua valoració, va destacar: "el plantejament original, la prosa valenta, la lectura amena i atractiva, el vocabulari ric i el llenguatge viu, àgil i dinàmic; així mateix, el fil argumental ben mantingut i la bona contextualització".

A mi, que unes persones tan distingides i que no conec de res diguen aquestes coses tan boniques sobre una obra que he escrit jo, m'estarrufa l'ànima i em lleva les ganes d'afegir res però, com que cal mantindre-vos torbats una estona, ací teniu la versió llarga de la sinopsi (a la contracoberta del llibre hi trobareu un resum).


**********

Memòries d'un porc narra les aventures i desventures d'un dropo impenitent que se'n fot  de la opinió dels altres (<<...com solia dir la mare,  un tros d'animal gandul i marrà...>>). Aquest individu políticament incorrecte,  amb un deix naïf i una formació literària tardana i caòtica, ens conta en primera persona la peripècia vital pròpia, passada pel garbell del record i des de la seua inevitable malaptesa general, però amb certa pruïja d'estil, tanmateix. Tot plegat una barreja, un punt d'equilibri ben treballat entre moments on predomina la cura i la pretensió estètica amb d'altres en què el nostre protagonista es veu arrossegat pel seu propi discurs, tot deixant aflorar les maneres més vulgars i bròfegues però també les dèries, fòbies i neguits més íntims i sincers... Condició humana en estat pur!

Vist amb certa distància, hom diria que l'autor -tant pel que fa als continguts com a la forma-  ha tractat de bon començament d'incomodar/sacsejar el lector; de trencar estereotips, motles i, ja ficat, algunes cares; d'esborrar fronteres o, almenys, fer-les difuses. Mes sempre amb molt sentit de l'humor; un humor gens convencional, que defuig l'obvietat, o que en fa ús per pegar-li la volta a la volta; un humor que aprofita qualsevol plec del terreny per amagar-se: ara la descurança, ara els tòpics o la indefinició més tramposa; adés l'estrepitós aparat de les tragèdies colpidores, adés la humil fressa dels fracassos quotidians... Al final de tot l'embalum tal volta assistirem -impotents i perplexos- al naixement d'una mena de vincle, d'una certa complicitat insospitada en un principi -i segurament, en casos greus, a un nou i paradoxal motiu de desfici-.

En definitiva, més enllà de valoracions tècniques, consideracions estilístiques i discussions sobre gèneres literaris, estem davant una obra singular, narrada amb una veu personal i atípica, honesta, punyent i burxadora; una novel·la entretinguda, fins i tot divertida, mes no banal.


**********


Però entrem en el cos a cos.

Per un escriptor, una obra literària és com una mena de fill. Doncs bé, jo, com a pare, ja he complit: l'he parida i l'he pujada. Per mi ja és major d'edat. No tinc per què defensar-la davant ningú. Ara, trobe jo, el llibre és del lector, vostre, i teniu tot el dret d'entendre el que vulgueu, i de tancar-lo quan us vinga de gust, d'estimar-lo o odiar-lo o totes dues coses, de recomanar-lo als altres o de vituperar-lo amb ferotgia, de botar-li foc o d'usar-lo per falcar mobles... fins i tot d'escandalitzar-vos horroritzats. Tanmateix, arribat aquest cas, us demanaria humilment  que tractàreu de mirar-ho (de mirar-vos) amb distància, que tractàreu d'analitzar què us havia provocat aquella rauxa, aquella coïssor, i que honestament intentàreu esbrinar fins a quin punt el mal que us corca us ha vingut de fora o ja el teníeu a dins, fins a quin punt el desfici que sentiu no és més aviat fruit d'eixa educació que quasi tots hem patit (de tan puritana, hipòcrita, i de tan cursi, pansida) que no d'una veritable agressió externa. I posaré un exemple: a les primeres pàgines del text (qui no vulga saber-ho, ara és el moment de tapar-se les orelles) ens trobem al protagonista entrant a la cambra de sa mare -convertida en cadàver-  sense ni adonar-se'n de la circumstància; un poc més tard, en caure en el compte que és morta, reconeix que no sap què fer, ni a qui recórrer, ni tan sols què sentir... Doncs bé,  massa gent, el que troba realment "molt fort", és que en l'entremig, es masturbe. A mi, aquestes coses (ja em perdonareu) em fan vindre eixe riure amarg cosí germà de la tristesa. A més, si us deixeu estabornir per l'obvietat, per allò més cridaner i escandalós, tal volta us perdreu (està lleig que ho diga jo però no m'ha semblat raó suficient per deixar de fer-ho) totes les subtileses que hi ha amagades al relat: les històries paral·leles, les picades d'ullet, els paranys formals, les omissions intencionades, els jocs lingüístics, les informacions a penes suggerides, els laberints emocionals... I tantes altres coses.

Llavors, si heu de ser res, sigueu lectors atents i valents.


**********


I acabaré amb un canvi de terç

En èpoques de crisi, les administracions públiques no solen tindre millor idea que retallar els pressupostos dedicats a la cosa cultural. És per això doblement d'agrair l'esforç de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'Ajuntament de Cerdanyola. Us convide, ara, a recolzar-los a ells i a totes les entitats que tenen el valor d'anar contracorrent, us convide a fer una botifarra simbòlica als covards i als poc imaginatius: en temps de crisi -més que mai-  produïu cultura, consumiu cultura, regaleu cultura. 

Moltes gràcies a tots (i a totes).

santiago