L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

GUERRA (abril 2010)

xacobo | 26 abril, 2010 14:34

Relat escrit i llegit en directe al micorespai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia-TV) de 21 d'abril de 2010

Paraules: INQUIETANT, IMPOSSIBLE, XIQUETS, DERROTA, IMPRESSIONS 
    
Relat:                                     GUERRA
     Va mirar els homes arraulits al seu voltant, formant un garbuix de carn a dins d’aquella trinxera minúscula. Amb les forces exhaurides, amb els cossos nafrats i els ulls plens d’espant com xiquets, conformaven un quadre funest: semblaven una mena d’impressions pictòriques lúgubres i mal definides sobre un llenç bast i mig estripat.
     Inconscientment conscients de la situació què, de feia estona, havia passat de d’inquietant a desesperada, tremolaven de fred i de por. La derrota era inevitable i salvar-se, res més que una quimera, una tasca impossible.
     Va plantejar-se d’oferir una rendició amb condicions. Però aquells salvatges no respectaven res; menys encara la vida dels enemics, ben bé que ho sabia. Ja havien demostrat sobradament al llarg del conflicte la seua brutalitat i acarnissament, el seu tarannà sanguinari i sense engruna de misericòrdia. Capaços eren, estava segur, d’acceptar el tracte tan sols per agafar-los a tots vius i així poder-los torturar amb major delectació després, ignorant l’acord i qualsevol consideració ètica o humanitària.
     Va imaginar les famílies d'aquells malfadats (dones, fills, germans, mares...) i va sentir una gran pena per tot plegat. Va haver de contindre un sanglot.
     Llavors va pensar de dir alguna cosa, d’arengar els seus pobres i fidels subordinats que l’havien seguit fins a aquell cul de sac, per encoratjar-los i millorar la seua disposició per la batalla.
     Va endurir el seu esguard, els va fitar als ulls, un per un, i va agafar aire. Però només va poder bramar:
     - A la càrregaaaaaa!!!                                                         
FI

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

EL VIATGE (abril 2010)

xacobo | 26 abril, 2010 14:12

Relat escrit i llegit en directe al microespai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia-TV) de 14 d'abril de 2010

Paraules: ORQUESTRA, APÀTRIDES, VAN GOGH, ART,
MEDICINALS 

Relat:                                     EL VIATGE     
     El Gregori era un jove impetuós i somniador, un esperit sensible i inquiet alhora. El poble se li quedava menut.
     Treballar al camp tota la vida, com son pare i com el pare de son pare, li semblava una condemna injusta, inassumible. Ell volia veure món, com els grans apàtrides. Necessitava nous horitzons tant com l’aire per respirar.
     Les amistats no l’entenien. La gent de la ruralia era vulgar i inculta sense remei. Resultava urgent fugir d’aquell ambient polsegós i pansit, posar-se en marxa a la recerca del seu destí.
     Li agradava pintar (potser esdevindria un Van Gogh). La música tampoc no li era estranya (tal volta formaria la seua pròpia orquestra i viatjaria allà on reclamaren el seu art i savoir fer). En qualsevol cas, portaria on anara la màgia i els efectes medicinals per a l’ànima de l’expressió artística més depurada.
     Un dia s’alçà enjornet, agafà quatre coses i una maleta vella i se n’anà sense comiat.
     Tanmateix, a ciutat les coses no van rodar a favor. La vida diària al carrer no era fàcil. Els altres indigents, menys interessats en qüestions no estrictament materials, li feien la guitza continuament. El públic passavolant a penes si se’l mirava. La policia semblava no entendre la seua missió benefactora i l’obligaven a canviar constantment de lloc. Aquella societat malaltissa li havia declarat la guerra només perquè la feia sentir culpable de misèria moral. Decidí canviar de ciutat (tal volta cap al nord es prendrien el seu treball vers la humanitat més seriosament).
     Tot va anar, poc dalt o baix, de la mateixa manera.
     Va recórrer el país, fent autoestop o desgastant les seues sabates velles i atrotinades...
     Mes fou del tot inútil. Cada lloc era una mala còpia de l’anterior.

     Fins que un bon dia, cansat d'allò, va tornar al poble.
     No hi hagué recepció del consistori, ni banda de música a l’estació (tampoc no ho esperava, puix que a ningú havia donat avís del seu retorn). Pels carrers foscos del capvespre, alguns transeünts esparsos li dedicaren una ullada fugaç de pura rutina. En arribar a sa casa, va ensumar el flaire que sortia de la cuina i començà a salivar sense poder evitar-ho (quins records saborosos!). Va abocar el cap per la porta i va demanar en un to d'apagada alegria:
     -        Què hi ha per sopar, mare? 
FI

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb