L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

NOTÍCIES: CLUB DE LECTURA (abril 2010)

xacobo | 01 abril, 2010 14:08

Per si no ho sabeu encara, us comunique que m'han encomanat de fer-me càrrec de la represa del Club de Lectura de la Biblioteca Central de Gandia fins a l'estiu.
Si esteu interessats, només cal que us apunteu a la Biblio mateixa.
No hi ha més requisit que tornar el llibre que us prestaran al cap d'un mes.
Per començar he triat  la novel·la PLAGIS, d'Urbà Lozano (Premi Ciutat de València - 2007). És una obra fàcil de llegir i amb molt de sentit de l'humor.
Farem la "posada en comú" el dia 22 d'abril, aprofitant els actes programats al voltant del Dia del Llibre. 
Si no passa res, estarà present l'autor.
Us espere a tots.

Salut i cultura!!!

NOTICIES | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

CULPABLE (març 2010)

xacobo | 01 abril, 2010 13:58

Microrela escrit i llegit a l'espai DÓNA'M UNS MOTS  del programa MAGADIA  de 31 març 2010

Paraules:   TEMPS, CULPA, LECTURA, EXCUSES, QUÍMICA 

Relat:                                     CULPABLE 

     Vaig ser jo, sí. I què?!
     Podria donar mil excuses per tranquil·litzar-vos. 

     Dir que va ser un impuls irrefrenable, una alienació momentània; que havia estat purament fisiològic, fruit d’una una mena de reacció química dins el meu cos que m’havia pres la voluntat i la consciència.
     Però no seria cert. Vaig calcular tot acuradament, i ho vaig dur a terme amb la cerimoniosa parsimònia que mereixia l’ocasió, per a millor gaudir de cada detall. 

     Adduir que soc un pobre infeliç, un terròs sense formació que no se n’adona de les conseqüències dels seus actes, un ésser incomplet i incapaç de manegar-se per la vida sense ficar la pota.
     Mes seria un falsedat tan grossa com el món. Soc una persona culta, afeccionada a la lectura, amb dos Doctorats, políglota, sensible a les delicadeses de l’art i la bellesa; a més d’un reeixit home de negocis, ric i poderós. 

     Demanar perdó públicament. Exclamar als quatre vents que se’m mengen els remordiments i la culpa, que la meua vida s’ha trencat arran d’un incident tan fastigós com deplorable.
     I de nou no es tractaria més que d’una falòrnia indigerible, d’una mentida a l’alçada de la vostra pobresa d’esperit. No em trobe penedit, ni neguitós. Satisfacció i orgull són més aviat els sentiments que tinc. 
     Finalment, podria encara argumentar que el temps i la força de voluntat –amb l’ajuda de Déu– ens guariran a tots: a vosaltres del dolor i l’esverament que ara patiu, i a mi d’aquesta negror de l’ànima.
     Tanmateix, tan sols seria una indecència, paraules tèbies per a orelles febles. Mai no canviaré. Soc com soc perquè vull, perquè m’agrada i m’agrade... 

     Quants de vosaltres, miserables pusil·lànimes, podríeu dir el mateix? 
FI
Santiago Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb