L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

SETGE (març 2010)

xacobo | 12 març, 2010 14:17

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia TV) el 10 de març 2010
Paraules:   MATEMÀTIQUES, SOBRE, ENERGIA, SETGE, CANVI 

Relat:                                    SETGE

     Aquella situació ja durava massa. La població estava desnerida; els soldats donaven mostres de desmoralització i els comandaments militars mormolaven en rogles clandestins pels passadissos de la fortalesa.
      Fins i tot el rei començava a sentir-se defallir, a perdre la fe en la victòria.
     Va demanar consell al Pare Prior del Monestir i aquell li va dir que pregués a Déu Totpoderós. El sobirà va pregar i va fer pregar tothom. Mes l’enemic va seguir amb el setge implacable.
     Després va consultar un bruixot que li va recomanar uns encanteris infal·libles a base d’essències vegetals i sang de verges nascudes durant la quarta lluna. Però les tropes atacants van continuar esbucant pacientment els murs de les torres de defensa i el llenç de llevant.
     Finalment, la seua dona li va suggerir d’anar a veure Ovidi, el savi en matemàtiques i altres ciències del Cel i de la Terra.
     Ovidi li manifestà que no hi veia cap problema. Va fer reunir tot el metall més noble del castell per fondre’l i confegir amb ell dos immensos espills en forma d’enorme cul de bóta. Quan van estar acabats, aprofitant la foscúria nocturna, els van pujar al capdamunt de les torres més altes i els hi van fixar amb unes estructures complexes que permetien de fer-los girar a voluntat.
     A trenc d’alba, amb les primeres llums d’aquell matí de primavera, les tropes assentades pels voltants de la ciutadella assetjada van rebre l’impacte insospitat i màgic d’una mena de llamps encegadors i roents –fets d’una energia blanca que semblava procedir del mateix Cel– i que no feien altra impressió sinó que fóren la ira de Déu desfermada sobre ells. Les tendes de campanya cremaven com torxes, els cavalls renillaven espaordits i els homes començaren a llançar les seues armes per l’aire i arrencaren a córrer sense aturall fugint d’aquella monstruositat inexplicable que els atacava.
     La ciutat quedà alliberada.
     El goig fou gran i els festejos s’allargaren per setmanes.
     Llavors el rei, home noble i agraït, va voler guardonar el savi artífex del triomf i el miraculós canvi.
     Durant l’acte d’ honorança, fou aclamat pel poble enfervorit.Mes Ovidi, quan el mestre de cerimònia el va fer pujar a l’estrada, va exclamar que el mèrit, en realitat, no era seu.
      (Es va fer un silenci feixuc i expectant. Pels racons, tanmateix, una orella atenta hagués pogut escoltar els comentaris dels frares dient que –en bona llei– els corresponia aquella glòria ja que, de no ser pels seus precs, mai no se n’hagueren sortit; puix que ells i només ells havien demanat a Déu que els enviés un dia de sol radiant i ple. La colla del bruixot, així mateix, s’adjudicava la part major del mèrit, ja que era –sens dubte– gràcies al seu encanteri que la reina havia incitat el monarca a consultar un Físic).
     Però Ovidi, al capdavall, va prosseguir, tot aclarint que la idea havia estat d’un savi antic, un tal Arquímedes; de qui, senzillament, l’havia copiada. 
FI
Santiago  Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb