L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

BRUIXA (març 2010)

xacobo | 04 març, 2010 14:55

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia TV) el 3 de març de 2010

Paraules:
DISTRIBUCIÓ, VISIÓ, TOTA, ENCOBERTA, SEMPRE 

Relat: 
BRUIXA
 
     Vaig despertar-me cec. Aparentment, acabava de perdre la visió; tota. El món s’havia convertit per mi en una taca negra sense fissures ni escletxes, sense plecs ni matisos: en un malson.
     Vaig anar fins el lavabo a les palpentes. Malgrat conèixer molt bé la distribució de la casa, vaig ensopegar repetidament amb mobles i parets. Una vegada al bany, vaig llançar-me aigua i més aigua als ulls per tal d’esborrar el malefici, per tractar de fer que aquella condemna inesperada i injusta s’escolés pel desguàs com la brutícia de cada dia.
     Fou en va.
     Plorava. Vaig notar les llàgrimes regallant per les meues galtes enfebrades i, estúpidament, vaig tindre la idea que tal volta aquella destil·lació del meu cor que s’ofegava faria enterbolir-se –mes que fos per un instant– la foscor del paisatge que tenia fixat a la retina; que li donaria una espurna de vida a ell i un guspireig d’esperança a mi.
     Sempre havia tingut una por immensa de perdre la vista i ara –cruelment i sobtada– aquesta por havia esdevingut una realitat tan sòlida com el bidet contra el qual acabava de colpejar-me la canella amb un dolor intens i agut. Però no vaig veure pampallugues; ni això m’havia concedit aquella dona venjativa. El teló de dol seguia impertorbable; omplint-ho tot, omplint-me tot.
     Havia estat cosa seua; tenia l’absoluta certitud. No era la primera vegada que em gastava una d’aquelles, mes solia fer-ho de manera força més subtil i encoberta; i sense arribar tan lluny. Després ho negava amb vehemència i un somriure, encara que jo sabia que m’estava mentint. Supose que ambdós acceptàvem –mes que fos de manera tàcita– els termes de l’acord i les riscos de la nostra tempestuosa i atípica relació.
     Però aquesta volta havia traspassat una línia.
     La vaig maleir a ella i vaig maleir el dia en què l’havia coneguda... però sobretot aquell en què li havia dit “...I no et vull veure mai més!!!”

FI
Santiago Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb