L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

EL SÍMBOL (març 2010)

xacobo | 26 març, 2010 16:52

Microrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA de 24 març 2010
Paraules:   CONTROLS, PENA, VENEN, RECONEIXEMENT, REPRESSIÓ 

Relat:                             EL SÍMBOL 

La situació política del país no era cap excepció en aquella època de follia. Gentola fent la seua des del poder, aixafant a la resta sota un pes insuportable.
     -        I encara ho venen com que és pel nostre bé –sospiraven els més conscienciats, amb una barreja de fàstic indignat i vergonya resignada.
Els controls arbitraris i sobtats eren el pa de cada dia i la repressió sobre qualsevol que gosara contradir les ordres del govern, impietosa. La crítica era considerada alta traïció.
Però ell no havia fet res. Tan sols estava en el lloc inadequat en un moment inoportú. Passava per allà, senzillament. Per no saber, ni sabia qui eren aquella colla de guillats que escridassaven consignes que no entenia.
Tanmateix, la policia política no es va molestar en filar prim. Tots a la gàbia i ja veurem.
La pena imposada pel jutge militar fou un exabrupte, un càstig exemplar que volia dir al món que no estaven disposats a fer ni un pas enrere, a deixar-se espantar per la campanya de difamació i ingerència en els assumptes interns per part d’agitadors professionals i agents estrangers.
Gitat a la seua cel·la es feia creus pensant el munt d’anys que hauria de passar encara tancat, la injustícia del seu cas. Per més que va intentar explicar a les autoritats que ell no volia res amb aquells exaltats amb qui l’havien confós i barrejat per error, ningú no va parar esment.
Un matí fred de tardor, la presó va despertar amb un enrenou diferent i inquietant. La fressa anava in crescendo i a poc a poc va poder distingir de nou crits com aquells i el soroll de corredisses semblants a les del dia de la infàmia, aquell en què el van prendre per subversiu i antipatriota. Esporuguit, va treure el cap i va veure que al pavelló central la batalla era generalitzada. Colps, càrregues i foc. Per pura precaució va començar l'escapada en sentit contrari a les flames fins que, sense saber com, es va trobar al pati. Allà a fora el desconcert era àdhuc major. Camions de bombers, escamots de funcionaris de presons i tanquetes de l'exèrcit conformaven i donaven vida a un caòtic batibull de persones i màquines que anaven amunt i avall. De sobte, va veure un grup de carcellers armats que venien cap a la seua posició. Jutjant que –en el millor dels casos– li donarien batussa pel sol fet d’estar allà, va ajupir-se a la vora d’unes caixes, tancà els ulls i s’encomanà a Déu. Els guàrdies, però, van passar de llarg com si no existira. La lluita era cada cop més aferrissada i violenta. Començaren a sonar els primers trets. La porta principal estava oberta. Sacsejat pel pànic, pensà que en aquell moment el millor era córrer lluny del desori, amagar-se al bosc pròxim i esperar que tot acabés com havia d’acabar. Llavors tornaria per explicar-se i donar-se per pres de nou. Mes la nit va caure mentre les flames encara omplien de llums rogenques el cel i els lladrucs de gossos furibunds el van espentar a seguir fugint sense mirar arrere.
Al cap de tres dies, cansat, afeblit i del tot perdut, va albirar una caserna militar dalt d’un turó. Anà de dret i es va lliurar tractant d’exposar la seua història. Mes aquells homes, tan bon punt van saber que era un pres fugit de Ragotza, el van abraçar, l’alçaren en muscles i li feren festes i gestos de solidaritat.
Havia traspassat la frontera sense ni adonar-se. Estava al país veí, lliure i convertit en un heroi. A partir d’ací la seua vida va canviar: va rebre un reconeixement rere un altre, va ser tractat com un ídol, li assignaren una pensió i un habitatge propi...
S’havia convertit en un símbol.
Tanmateix, per a ell –i només per a ell– de tant en tant es deia:
     -        Si sapigueren de què!!! 
FI
Santiago Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

SETGE (març 2010)

xacobo | 12 març, 2010 14:17

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia TV) el 10 de març 2010
Paraules:   MATEMÀTIQUES, SOBRE, ENERGIA, SETGE, CANVI 

Relat:                                    SETGE

     Aquella situació ja durava massa. La població estava desnerida; els soldats donaven mostres de desmoralització i els comandaments militars mormolaven en rogles clandestins pels passadissos de la fortalesa.
      Fins i tot el rei començava a sentir-se defallir, a perdre la fe en la victòria.
     Va demanar consell al Pare Prior del Monestir i aquell li va dir que pregués a Déu Totpoderós. El sobirà va pregar i va fer pregar tothom. Mes l’enemic va seguir amb el setge implacable.
     Després va consultar un bruixot que li va recomanar uns encanteris infal·libles a base d’essències vegetals i sang de verges nascudes durant la quarta lluna. Però les tropes atacants van continuar esbucant pacientment els murs de les torres de defensa i el llenç de llevant.
     Finalment, la seua dona li va suggerir d’anar a veure Ovidi, el savi en matemàtiques i altres ciències del Cel i de la Terra.
     Ovidi li manifestà que no hi veia cap problema. Va fer reunir tot el metall més noble del castell per fondre’l i confegir amb ell dos immensos espills en forma d’enorme cul de bóta. Quan van estar acabats, aprofitant la foscúria nocturna, els van pujar al capdamunt de les torres més altes i els hi van fixar amb unes estructures complexes que permetien de fer-los girar a voluntat.
     A trenc d’alba, amb les primeres llums d’aquell matí de primavera, les tropes assentades pels voltants de la ciutadella assetjada van rebre l’impacte insospitat i màgic d’una mena de llamps encegadors i roents –fets d’una energia blanca que semblava procedir del mateix Cel– i que no feien altra impressió sinó que fóren la ira de Déu desfermada sobre ells. Les tendes de campanya cremaven com torxes, els cavalls renillaven espaordits i els homes començaren a llançar les seues armes per l’aire i arrencaren a córrer sense aturall fugint d’aquella monstruositat inexplicable que els atacava.
     La ciutat quedà alliberada.
     El goig fou gran i els festejos s’allargaren per setmanes.
     Llavors el rei, home noble i agraït, va voler guardonar el savi artífex del triomf i el miraculós canvi.
     Durant l’acte d’ honorança, fou aclamat pel poble enfervorit.Mes Ovidi, quan el mestre de cerimònia el va fer pujar a l’estrada, va exclamar que el mèrit, en realitat, no era seu.
      (Es va fer un silenci feixuc i expectant. Pels racons, tanmateix, una orella atenta hagués pogut escoltar els comentaris dels frares dient que –en bona llei– els corresponia aquella glòria ja que, de no ser pels seus precs, mai no se n’hagueren sortit; puix que ells i només ells havien demanat a Déu que els enviés un dia de sol radiant i ple. La colla del bruixot, així mateix, s’adjudicava la part major del mèrit, ja que era –sens dubte– gràcies al seu encanteri que la reina havia incitat el monarca a consultar un Físic).
     Però Ovidi, al capdavall, va prosseguir, tot aclarint que la idea havia estat d’un savi antic, un tal Arquímedes; de qui, senzillament, l’havia copiada. 
FI
Santiago  Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

BRUIXA (març 2010)

xacobo | 04 març, 2010 14:55

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia TV) el 3 de març de 2010

Paraules:
DISTRIBUCIÓ, VISIÓ, TOTA, ENCOBERTA, SEMPRE 

Relat: 
BRUIXA
 
     Vaig despertar-me cec. Aparentment, acabava de perdre la visió; tota. El món s’havia convertit per mi en una taca negra sense fissures ni escletxes, sense plecs ni matisos: en un malson.
     Vaig anar fins el lavabo a les palpentes. Malgrat conèixer molt bé la distribució de la casa, vaig ensopegar repetidament amb mobles i parets. Una vegada al bany, vaig llançar-me aigua i més aigua als ulls per tal d’esborrar el malefici, per tractar de fer que aquella condemna inesperada i injusta s’escolés pel desguàs com la brutícia de cada dia.
     Fou en va.
     Plorava. Vaig notar les llàgrimes regallant per les meues galtes enfebrades i, estúpidament, vaig tindre la idea que tal volta aquella destil·lació del meu cor que s’ofegava faria enterbolir-se –mes que fos per un instant– la foscor del paisatge que tenia fixat a la retina; que li donaria una espurna de vida a ell i un guspireig d’esperança a mi.
     Sempre havia tingut una por immensa de perdre la vista i ara –cruelment i sobtada– aquesta por havia esdevingut una realitat tan sòlida com el bidet contra el qual acabava de colpejar-me la canella amb un dolor intens i agut. Però no vaig veure pampallugues; ni això m’havia concedit aquella dona venjativa. El teló de dol seguia impertorbable; omplint-ho tot, omplint-me tot.
     Havia estat cosa seua; tenia l’absoluta certitud. No era la primera vegada que em gastava una d’aquelles, mes solia fer-ho de manera força més subtil i encoberta; i sense arribar tan lluny. Després ho negava amb vehemència i un somriure, encara que jo sabia que m’estava mentint. Supose que ambdós acceptàvem –mes que fos de manera tàcita– els termes de l’acord i les riscos de la nostra tempestuosa i atípica relació.
     Però aquesta volta havia traspassat una línia.
     La vaig maleir a ella i vaig maleir el dia en què l’havia coneguda... però sobretot aquell en què li havia escopit “...I no et vull veure mai més!!!”

FI
Santiago Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb