L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

CLIMÀTIC (febrer 2010)

xacobo | 26 febrer, 2010 15:39

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS, 
del programa MAGADIA (Gandia TV) 24 febrer 2010

Paraules:    CLIMÀTIC, DOBLE, MATEMÀTIQUES, QUILÒMETRES, HORITZÓ 

Relat:                                           CLIMÀTIC
 
        Va ser la crònica d’una mort anunciada.Els Físics van donar la veu d'alarma. Els experts en Matemàtiques van crear nous models numèrics per fer les prediccions adients. Els Biòlegs advertiren de la cadena de conseqüències que s’esdevindrien per a la vida.
        Però els polítics... ah, els polítics!!!
        Primer acusaren de catastrofistes els qui s’atrevien a alçar la veu. Després van admetre que alguna cosa passava, però digueren que tota aquella colla de gent extravagant i poc assenyada estava exagerant un pèl massa. Més tard acceptaren de dir-li problema a l’assumpte; tanmateix, amb un optimisme cínic o estúpid, uns arguïren encara que tot plegat no seria per tant i d’altres, que Déu proveiria.
        Al capdavall, el canvi climàtic es va transformar en realitat, en dura realitat: va passar (amb força més velocitat i fúria de la que ningú s’havia atrevit a sospitar) de la esfilagarsada virtualitat dels debats i les paraules, de la psicològica llunyania dels televisors i els diaris, a la quotidianitat de les nostres vides.
        En pocs mesos, els fenòmens meteorològics es van convertir en monstruoses i contínues agressions; l’oratge, en un enemic. Les espècies més febles van començar a desaparèixer, les temperatures es van tornar boges i les estacions es van esvair com una boira fina per convertir-se en un garbuix de alts i baixos, de canvis sobtats i violents.
        En pocs anys, quilòmetres i quilòmteres quadrats de terra van quedar arrasats, convertits en un desert moribund fins allà on arribava la vista.
        L’horitzó per a la nostra espècie es va tornar fosc i amenaçador com un tempesta.Finalment, alguns privilegiats vam aconseguir emprendre la fugida del nostre petit (i en altres temps formós) planeta.Ara, des d’aquesta nau que probablement ens ha salvat la vida i ens ha dut fins ací, vos observem impotents; i la nostra frustració és doble: voldríem avisar-vos, explicar la nostra experiència, ajudar... però qui voldria escoltar a aquest éssers, diminuts i ridículs als vostres ulls? 
        Tal vegada alguns de vosaltres, privilegiats, fugireu envers l’Espai Exterior. Tal vegada ens trobarem pels voltants del pròxim planeta i compartirem la ràbia de no poder oposar res davant el trist espectacle d’una altra espècie dominant fent malbé (des de l’estultícia provocada per l’orgull de creure's superior) tota la bellesa i la rica diversitat que donava sentit a les seues vides.

FI
Santiago Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

EMPRENYADA (febrer 2010)

xacobo | 26 febrer, 2010 15:35

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS, del programa MAGADIA (Gandia-TV) 17 de febrer de 2010
Paraules:   GUST, OPINIÓ, AMIGUES, EMPRENYADA, MEDICINA 

Relat:                                                EMPRENYADA 

        Raquel estava emprenyada, força emprenyada.
        Per què la Seguretat Social no li havia de cobrir la seua operació de nas, pòmuls i orelles (a més d’altres detalls de menor importància)?
        Amb quina barra havien gosat argumentar que els Serveis Sanitaris de l’Estat es reservaven per a coses de major volada i abast social?
        Que tal volta es pensaven que ho demanava per gust, allò? No entenien que per ella era una qüestió d’estabilitat emocional, d’estar en pau amb si mateix, d’evitar el desequilibri o –fins i tot– la malaltia mental?
        Com s’havien atrevit a dir-li que allò era una frivolitat innecessària? Que voler fer-se la cara com la de la seua actriu favorita era un assumpte de tot punt destrellatat?
        No veien que no es tractava d’una mera qüestió d’imitació estètica, sinó més aviat de comunió espiritual?
        La indignació la feia tremolar de fúria. Xisclava com una boja en plena crisi.
        Mes, no conforme amb el dret d’enrabiada, va reunir totes les amigues i va proposar-les de fer una campanya de “Dones Agreujades per la Medicina Pública”. Les DAMP, es dirien.
        Van posar-se a la feina i, en poques setmanes, ja tenien el recolzament del Partit de l’Oposició i a bona part de la premsa i dels creadors d’opinió del seu costat.
        L’escarot que aconseguiren muntar va ser tan descomunal que el propi Ministre les va rebre per apaivagar els ànims. En la reunió, veient que Raquel i les seues no s’avindrien a deixar-ho córrer, i que no atenien a més raons que les del seu desig i equilibri emocional, va optar per una via que ja havia trepitjat en altres ocasions, però que –amb criteri políticament impecable– guardava sempre com a últim recurs.
        L’endemà, Raquel va anunciar que el Ministre les havia fetes reconsiderar la seua posició: per egoista i insostenible. Les DAMP quedaven oficialment dissoltes.

        Un mes després, Raquel era operada de tot allò que va voler per el cirurgià més afamat del país. Això sí, dins la més absoluta discreció i sense haver de pagar ni un clau. 
        El dia que li havien de donar l’alta, però, va veure per televisió que la seua actriu favorita acabava d’operar-se el rostre, quedant irrecognoscible, tota una altra. Havia demanat que la deixaren com una veïna de la infantesa, una dona qualsevol, del carrer. Va declarar que ho havia fet pel seu equilibri i salut mentals, que no havia estat una mera qüestió d’imitació estètica, sinó més aviat de comunió espiritual. 

        Ara, Raquel està emprenyada, força emprenyada.
        I el Ministre... el Ministre ha dimitit. 
FI
Santiago Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

TEMPS (febrer 2010)

xacobo | 26 febrer, 2010 15:28

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS del programa MAGADIA (Gandia-TV) 10 febrer 2010


Paraules:       ACADÈMIQUES, CARA A CARA, INOBLIDABLE, DELICAT, GANDIA. 

Relat:
TEMPS
       Feia una pila d’anys que no passejava per Gandia. Des d’aquella època llunyana en què estudiava a la Universitat. Quins records agradívols i nostàlgics, encara plens de força i puixança! Dies d’esparses i puntuals angúnies acadèmiques enmig una mar de festa i disbauxa desfermades. Dies de descobriment, de relació... dies de viure.
      La ciutat, però, l’he trobada distinta, irrecognoscible. Jo diria que més lletja i cansada; amb una lletjor que –malgrat l’evidència que tot era nou (o tal volta per això mateix)– la feia semblar més atrotinada i vella. Com eixes persones a les que el pes de l’edat i la vida els han llevat l’esma, l’ànima, i les han convertides en closca buida, en una cosa morta; o, almenys, malalta...
        De sobte, me l’he topada. Ella s’ha quedat mirant-me fixament; després, ha esbossat un somriure. He intuït que era un moment delicat, que alguna cosa se m’escapava. Li he tornat la gentilesa tan bé com he sabut. “Qui deu ser aquesta dona de còrpora immensa i aspecte deixat i malaltís que em fita cara a cara?”. Els seus ulls ballaven una dansa nerviosa i inquietant. “Tal volta està guillada?” He tingut un instant de por... fins que per fi he caigut.
        -         Ella! Ella!! –m’he cridat interiorment.
        A partir d’ací he encetar un seguit d’excuses maldestres. L’he convidada a seure a un cafè i he xarrat dels vells temps de la manera més superficial que he pogut. Estava encarcarat per la impressió, i encara estabornit per tot plegat.  Quan, hores més tard, ens hem dit adéu, seguia trasbalsat i boirós.
        Llavors m’ha vingut a la memòria la seua bellesa d’antany, la vitalitat de la seua expressió i la torrencial forma de parlar que tenia. I ara...
        -         El temps fa i desfà! –he reflexionat tristament.

        L’últim dia de l’últim curs vam passar una nit inoblidable. L’endemà, però, ella havia desaparegut i jo vaig caure en una melangia apegalosa i cruel que em va durar mesos.

        És curiós perquè ara, després d’aquest encontre impensat, trobe que tal volta aquella nit... fou més aviat per oblidar.

FI
Santiago Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

EL CENTENARI (febrer 2010)

xacobo | 26 febrer, 2010 15:22

Microrrelat escrit i llegit en directe a l'espai DÓNA'M UNS MOTS, del programa MAGADIA (Gandia-TV) 3 de feber de 2010

Paraules:       

BARRANC, POSSIBLE, INFANTILS, TENÍEM, CENTENARI 

Relat:                                             EL CENTENARI 

Era l’any del primer Centenari de la nostra Societat Excursionista. El projecte de fer aquella ruta arriscada i perillosa (que transcorria per paratges inhòspits i deshabitats, amb condicions d’oratge extrem i sense més suport que les nostres forces) havia esdevingut una mena d’obsessió per mi durant el darrer lustre. Havia arribat a posar-me pesat amb els companys, de tant d’insistir. Finalment, però, una colla de quatre s’havien animat a dur endavant l’experiència per commemorar una data tan redona i remarcable.

El tercer dia de marxa trescàvem per la vora d’un barranc profund i de vegetació esponerosa. Les parets estaven relliscoses per la humitat i una molsa amb aspecte de mucositat obscura i tendra. En un malaurat instant que m’acaçarà eternament, vaig descuidar-me i vaig perdre peu. En la caiguda, vaig arrossegar tots els meus companys –lligats com anàvem– al fons d’un clot dins aquella gorja misteriosa. Jo vaig aterrar intacte, però dos dels altres jeien malferits sobre un sòl de pedres i falagueres. Ho teníem ben fumut. Els intents per remuntar la paret gairebé vertical que ens envoltava van ser inútils i descoratjadors. La nit va caure com una llosa funerària: pesant i macabra. Llavors, totes les pors infantils vingueren a turmentar-me com el pitjor malson possible. El silenci feixuc només era esquerdat, de tant en tant, pels laments dels companys damnats.
            Fins que no va quedar ni això.

Aleshores, amb la claredat d’un llamp enmig la foscor de la tempesta, em va vindre el darrer pensament: tal volta, cent anys més tard, voluntariosos companys de la Societat Excursionista farien de nou aquella ruta per commemorar el segon centenari de l’associació... i el primer de les nostres morts.

FI
Santiago Diaz i Cano

RELATS | Enllaç permanent | Feu un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb