L'Escurçó.

Relats, articles, pensaments, versets ... i d'altres deposicions mentals (per santiago diaz i cano).

EL CERVELL (gener 09)

xacobo | 20 octubre, 2009 14:26

EL CERVELL 
Accèssit al VII Premi de Narrativa–Premis Literaris Vila de Capafonts
Capafonts (Baix Camp), octubre 2009  

Sempre resulta una experiència desagradable desenterrar un cadàver recent. Però creieu-me que ho és força més si, a sobre, es tracta del teu.

Supose que, dit així, pot sonar estrany. Deixeu-me, doncs, que us explique des del principi i veureu que no ho és tant –o això crec–.

 

*****

 

Mai no he tingut sort a la vida: de petit m’enduia els calbots de mon pare, les fuetades dels frares, i tots els colps de puny dels companys de classe; les quatre nóvies que vaig festejar en l’adolescència em van deixar al poc temps sense justificació ni un adéu; als estudis tampoc no vaig arribar gaire lluny; i, pel que fa al treball, vaig pegar més voltes que el món; finalment, quan ja semblava que havia assolit certa estabilitat econòmica i una mena de tranquil·litat emocional i anímica... va i se’m declara la malaltia.

Tota una festa, com veieu.

            Per això quan –després d’un fum de proves doloroses i desagradables– els metges em van dir que em quedaven uns pocs mesos, no vaig saber si alegrar-me o què.

            Jo no tenia família ni amics, així és que, mentre vaig estar ingressat, no vaig rebre més visites que les del personal sanitari de guàrdia. Bé, per ser justos, caldria afegir que els companys de feina van tindre la deferència d’enviar per missatger un ram amb mitja dotzena de clavells pansits i una targeta de part de tots que deia: “Sort”.

            Aleshores, just en acabat d’assabentar-me de la gran notícia, va aparèixer el Jordi amb la seua veu guspirejant i entusiasta i la seua emfàtica agitació de mans.

-         Paueeeet!

Em vaig quedar glaçat.

Tot i que, per diversos mitjans, havia anat rebent notícies dels seus progressos personals i professionals, feia segles que no me’l tirava a la cara. Tanmateix, el vaig trobar igual.

Una estranya barreja de por i nostàlgia em va provocar una lleu tremolor interna.

Sempre l’havia considerat un geni... i un trapatroles guillat, al mateix temps. I tampoc això semblava haver canviat.

 

El Jordi posseïa el talent de la persuasió i desplegava sempre un indestructible optimisme que se t’encomanava sense remei. Era capaç de pegar-li la volta a la circumstància més negra per fer-la semblar un bé de Déu. A tot li trobava el sentit positiu i te’l contagiava com un virus que senties créixer dins teu fins que brollava en forma d’una fe malaltissa i gairebé hipnòtica.

El coneixia des del col·legi, encara que havíem perdut el contacte al poc temps d’haver casat. Després, jo m’havia convertit en un trist oficinista, a més d’un fadrinot sense esperances. Ell, en canvi, era un cabró amb sort. Havia arribat a Cap del Departament de Neurocirurgia de l’Hospital Universitari. També impartia classes de postgrau, i dirigia diversos grups d’investigació i recerca, i no sé quantes coses més. I tot, malgrat el seu aspecte i maneres estrafolàries, a mig camí entre pallasso tipus Charlie River i galant de comèdia italiana. Però és que, a sobre, de la seua esposa no es podia demanar més: la Mari era una infermera competent i voluptuosa –a mi em recordava a una celebritat del porno–, que tenia cura d’ell, l’admirava, el servia amb devoció i l’ajudava en els seus estudis i experiments amb una fe cega. En la seua presència sabies del cert que et trobaves davant tota una dona, l’enveja de qualsevol marit –malgrat l’espurna de bogeria que li brillava al fons dels enormes ulls negres quan t’esguardava fixament–. Fet i fet, eren tal per a qual –i això no ho poden dir molts matrimonis–. De fora estant, tal volta et semblaven una parella de sonats però, quan els coneixies una miqueta millor, deixaves d’albergar dubtes al respecte. Com a exemple, un senzill detall; una fotesa, si voleu: tenien per mascota un enorme bacó de prop de 200 kilos, ben negre i pelut, que semblava més aviat un ós; arrossegava la seua immensa panxa lliurement per la casa sencera, tot lluint una cinta de color rosa al voltant del coll rematada amb un llacet al clatell i un picarol sota el pap; però el pitjor era que –no em demaneu la raó– li deien Wendy-Gladyss a aquell monstre gras i pudent, i això malgrat tractar-se –estic gairebé segur– d’un bon tros de mascle. Tanmateix, a pesar dels comportaments extravagants i per damunt d’enveges i maledicències, el Jordi i la Mari havien esdevingut pilars de la comunitat, a més d’una parella feliç: en definitiva, uns triomfadors.

 

            Però tornem a l’hospital.

Després de la seua sonora entrada, el Jordi havia començat a fer-me abraçades i petons del tot impropis. Semblava que realment tinguérem quelcom important a celebrar. Per a algú de pas devia representar la impressió que allò era la planta de nounats en comptes de la cambra d’un moribund imminent.

            Quan es va cansar de fer escarafalls, va mirar al nostre voltant amb un gest un xic teatral i es va atansar una cadira a la vora del llit. Aleshores, afectant un posat d’espia de cinema de sèrie B, va xiuxiuejar:

-         Ja m’he assabentat d’això teu.

-         Sí. Què hi farem...

-         Com que què hi farem? Per a què et penses que ha vingut el teu amic Jordi?

Llavors vaig fer-me jo aquella mateixa pregunta: “A què collons havia vingut?”. I, d’altra banda: “Per què no havia entrat a escena abans, tenint en compte que treballava en aquell mateix hospital i que ja feia un mes llarg que jo hi era?”.

No vaig dir res, però. Tampoc hagués servit de gran cosa. Com tantes altres vegades, la seua interrogació havia estat virtual, fictícia; un exercici d’estil, pura retòrica, tan sols una excusa per encetar el discurs que duia preparat.

-         Jo et diré el que farem...

Per un moment vaig témer que anara a posar-se a organitzar-me els funerals, o a demanar-me diners per finançar algun dels seus desficacis investigadors –àdhuc em semblava estar sentint-lo: “Total, a tu ja no t’han de fer servei”–.

-         ...Com ja sabràs, jo sempre t’he considerat un ésser intel·ligent i eixerit, una ment racional i lúcida (gairebé científica), a més d’un ciutadà modern i ben informat; per això, no caldrà que t’explique que, veritablement, el sentit d’individualitat rau en el convenciment de ser un individu. L’home és la seua consciència, per dir-ho en poques paraules. I la consciència viu al cervell, única i exclusivament...

 

El sentia argumentar per sota les imatges del record. Perquè jo ja surava en el passat, en els vells i suposadament feliços dies de l’escola; els dies de la innocència i el descobriment; aquells dies en que el Jordi m’havia convençut per a fer de gall en un dels seus primers experiments. Durant una setmana em va tindre observant el posat, moviments i sorolls que feia el mascle dominant al galliner del seu oncle per millor poder imitar-lo després. També em va fer arreplegar totes les plomes que trobara pel terra per a confegir la disfressa. A la setmana següent em va encasquetar un barret roig de llana per tal de simular la cresta, una mena de con de cartolina lligat amb una goma a mode de bec i una vella granota de treball amb les plomes que havia recollit enganxades ací i allà. Llavors va dir: “Perfecte. Ara, entra i galleja”. La seua teoria era –això m’havia explicat– que les gallines, en veure un mascle més gran i poderós, se n’anirien darrere, sense importar que l’aspecte fos un tant desairós o estrany per a la seua espècie; i pretenia demostrar-ho amb aquell “senzill” experiment. Jo, entre que em deixava arrossegar amb facilitat i que allò de ser com el paixà dins l’harem –mes que fóra de manera fugissera i espúria– em feia vindre unes cosquerelles agradívoles i desconegudes, vaig cedir sense lluita. Al cap de mig minut d’haver entrat al corral ja estava a fora amb el cor a punt d’esclatar-me i el cap ple de puntets sangonosos pels furibunds colps de bec de l’autèntic titular de la cleda. “Genial. Ha anat exactament com havia previst!” va exclamar el Jordi amb la flama del triomf en les nines. Quan li vaig preguntar per l’actitud de les meues gallines em va respondre que no era això el que li interessava, sinó la valenta reacció del gall, que no havia mostrat ni una engruna de por o indecisió a l’hora de defensar el seu seguici de femelles front a l’intrús (que era jo), per més que el quadruplicara en alçada. <<Per què m’havia mentit?>>, li vaig demanar; i em va respondre que <<si m’arriba a dir la veritat no hagués volgut fer el paper o l’hagués fet sense la naturalitat i la confiança requerides; que aquella mena de trucs es feien servir sovint en investigació científica; etc, etc>>. Em vaig sentir estafat per partida doble. Va ser el meu primer fracàs amb el sexe oposat i –crec– el primer parany del Jordi. Però no pas l’últim. De fet, al mes següent ja havia aconseguit enredar-me per romandre deu dies a dieta de cuques i bestioles: segons ell, els insectes es convertirien en el futur en el rebost d’un món superpoblat; l’experiència havia de demostrar que l’aportació alimentària d’aquella mena d’animalons era suficient per a la supervivència d’un ésser humà “normal i corrent” (i, de nou, eixe era jo). Quan li vaig preguntar per què no se l’aplicava ell em va eixir amb una explicació sobre la necessitat de mantindre una mostra de control, per contrastar els resultats. “No ho dic jo: és el mètode científic, estimat Pauet; no s’hi pot fer res”, va sentenciar tot pompós i solemne. Fava de mi, no se’m va acudir de replicar-li que d’acord, però intercanviant els papers. Vaig sobreviure, és clar, però no em vaig lliurar de perdre 5 kilos a causa de la frugalitat i l’escassesa d’aquell règim, unida a les boçades irreprimibles dels primers dies. Mentrestant, ma mare se’n feia creus i no entenia res de res.

 

Quan vaig retornar dels meus pensaments, ell encara estava fent volantins dialèctics: sense mostrar clarament les cartes, per dir-ho així.

-         Però, en definitiva, què és el que vols fer? –vaig demanar-li.

-         Doncs salvar-te el cervell, és clar.

-         I com?

-         Extirpant-te’l.

-         Ni que fos un tumor, tu.

-         No, no. És just al contrari: en el teu cas, el tumor, el mal, seria la resta del cos.

-         I ,llavors, què? El ficaràs dins un potet en un prestatge? –vaig fer ús del sarcasme per tal d’aparençar domini, aplom i distància.

Però ell no va mostrar ni un bri de desconcert o torbament. Amb la mateixa espenta que abans (si no més) va replicar:

-         Que va! Li buscarem un altre cos, un hoste –i, en dient-ho, els ulls li refulgien.

-         Vols dir?

-         Sé que sona a ciència ficció, però crec haver descobert un nou immunosupressor al qual li tinc molta fe, i he desenvolupat una tècnica revolucionària en l’extracció i trasplantament d’òrgans.

-         Fotre! El doctor Frankenstein –Jo seguia enrocat en la ironia displicent com a únic recurs defensiu.

-         No vas desencaminat. Amb una... dues petites diferències.

-         Quines?, si no és indiscreció –encara estrafent veu de descreença.

-         Fàcil: la primera, que no estaràs confegit de pedaços; i la segona, que no caldrà reviure’t, perquè no moriràs del tot.

-         Vaja! És un consol.

-         Vull dir que el teu cervell, que és tant com dir tu (crec que ja ho he demostrat prou, això) no arribarà a estar mort: passarà del teu cos al de l’hoste sense deixar de funcionar; quan despertes tindràs la sensació d’haver dormit, senzillament.

-         L’hoste, dormir... Sona tan cotonós, tan amable, tan familiar... Sembla que siguem uns innocents nens demanant a la tieta que ens guarde la pilota fins que tornem de fer una passejada pel bosc.

Havia usat un to d’educada però evident burla. Mes ell:

-         No ben bé –va dir amb una suavitat exasperant.

No semblava copsar el sentit invers de les meues paraules, o passar-se’l per l’entrecuix: em responia com a un beneitó, amb una condescendència irritant. Em vaig encendre:

-         Ja sé que no ben bé! Que em prens per imbècil?! Si claves el meu cervell en el cap d’algú altre, hauràs d’extraure’n el seu, o és que coneixes ningú que vaja pel món amb la closca buida?

-         És clar que no, si deixem de banda els acudits fàcils –I encara es rifava, el molt bandarra.

-         “És clar que no”? I ja està? Per traure-li la massa encefàlica a algú l’hauràs de matar primer, supose.

-         Bé... sí.

-         Que estàs boig? De “bé”, res!

-         Vull dir que sí que haurà d’estar mort, no que l’haja de matar personalment.

-         I qui, si no: la Mari, jo, un assassí a sou? A quin infeliç has enredat, ara?

-         No sigues melodramàtic, Pauet. La gent mor a cabassos, tots els dies. Tinc accés a molts cadàvers al llarg de l’any. Triarem un que estiga bé i, quan el tinguem, farem l’operació. Quedaràs millor que estaves, ja veuràs.

-         Què opinen en l’hospital, de tot açò?

Va obrir els ulls com una òliba (per fi, una reacció!), però no sabria dir si d’astorament o de simple estranyesa.

-         En l’hospital? I per què haurien d’opinar?

-         Que on penses fer-ho?

-         A casa nostra, of course. Hi tinc de tot. I la Mari estaria per tu...

Maleït bruixot! Sabia com estovar-me. Va prosseguir:

-         ...Mitjans i llibertat absoluta, què més ens cal? D’altra banda, aquesta claveguera està farcida d’ignorants, i d’envejosos. No t’imagines en què ha esdevingut el món mèdic: un rusc d’hipòcrites i fariseus. I la cúria acadèmica encara és pitjor, plena de ments estretes i podrida de rancúnies i mesquineses.

-         Llavors, serà tot il·legal i clandestí, per dir-ho suaument?

Va estufar la veu:

-         Com cada gran pas en la Història de la Humanitat...

I així –poc dalt o baix– vam estar-nos durant hores.

 

No cal que us diga que, al final, em va convèncer. Quan te n’adones que estàs a un pam del traspàs li vens l’ànima al Diable, te’n vas amb el primer que t’ofereix una espurna d’esperança, per més esbojarrada que semble (ja ho veureu quan us arribe l’hora).

            Em van instal·lar a sa casa. Així em podien millor controlar: em feien proves, observaven l’evolució del mal, em tenien a règim i em subministraven medicació, tot preparant-me per a quan arribés el dia en què el Jordi considerara que la cosa estava enllestida i madura.

            La Mari va deixar el treball per dedicar-se a mi. Em tractava talment fos un rei. Com de dolça i maternal podia arribar a ser! Inopinadament, crec que aquells es van convertir en els mesos més feliços de la meua absurda vida.

Però va transcórrer el temps i –com estava previst– vaig anar empitjorant. Cada dia era més inhàbil, més dependent. Al final, em passava tot el jorn al llit: jo sense forces per moure ni les parpelles i la Mari torcant-me el cul o empapussant-me les sopetes.

            I eixe és l’últim record que tinc.

 

*****

 

Ara, ací estem: jo escoltant-me’l en silenci i ell garlant sense aturall ni mesura, amb eixe to vellutat que tan bé conec, el que fa servir sempre que vol ensarronar algú.

Es coneix que m’ha llegit el retret en la mirada, perquè jo no he dit ni un gruny. A més, resulta evident que deu sentir-se un xic culpable: si no, a quin sant tanta xerrameca i tanta excusa.

Devem de fer una fila ben curiosa per a un observador aliè, ignorant dels extrems que li donen sentit a aquesta situació atípica.

Ell parla i parla:

<<Que si perdona, Pau, però la culpa de tot plegat no és en realitat meua. Que si a qui se li acut fer fallida per sorpresa, quan no estàvem preparats encara, Pau. Que si també és mala sort, Pau, que m’enxamparen furtant el cadàver. Que si potser, al capdavall, haja estat millor així, Pauet, puix que el mort estava fet una autèntica tifa –un tio lleig, un drogoaddicte escardalenc i destruït que ves a saber quins òrgans no tindria afectats–.>>

I continua parlant:

<<Que per a ell i la Mari també ha suposat un greu sacrifici –però la ciència no avançaria si no fos per l’espenta d’esperits generosos (com els nostres) disposats a mamprendre actes heroics (com aquest)–. Que ara toca tindre paciència; que açò és cosa provisional i passatgera; una solució fruit de la urgència i –malgrat puga sonar immodest– una idea brillant. Que ja trobarà un cos definitiu tot i que ara ho tindrà més agre puix que l’han apartat de tots els seus càrrecs i llocs de treball, i l’estan investigant, i potser el vigilen –puix que li tenien ganes de feia temps, aquella colla de terrossos menjats per l’enveja que encara gosen dir-se companys–... I bla-bla-bla.>>

De sobte, comence a sentir-me enfitat per tant de romanç i presa de justa indignació.

Per un instant, dubte si pegar-li un mos a la cuixa o amollar una caguerada pudenta enmig la resplendent catifa persa del saló, per deixar-li clar el que pense dels seus procediments i les seues explicacions i descàrrecs. Finalment, però, opte per girar cua –amb un deix de menyspreu en el gest– i marxar a prendre l’aire al porxo: em sembla una opció més digna, i més civilitzada també; d’altra banda, s’acosta l’hora de sopar i l’ambient de dins comença a fer-se irrespirable; de la cuina surt un tuf inconfusible de cervell de porc arrebossat, sofregit amb cebeta i pebrot; és curiós: abans m’agradava d’allò més i ara la simple olor em fa vindre ois i calrades.

Ja a fora, m’adrece al gronxador i m’escarxofe a un costat.

La nit és formosa; la lluna, esplèndida. No puc negar que estic millor que fa uns dies –prostrat al llit, esdevingut un inútil, gairebé un vegetal–. Fins i tot, la Mari em fa petons i abraçades, ara. Malgrat çò, un tel de neguit no m’abandona el cor ni em permet d’esbandir completament l’ànima.

I, per si no en fos prou, l’incident d’aquest matí, quan m’he trobat –mentre fossava alegrement pel tou terra del jardí– el meu propi cos mig colgat de mala manera.

Quina circumstància tan incòmoda i grotesca! –a més d’innecessària–. A qui se li acut soterrar un cadàver al peu de la bardissa de llessamins de nit tenint animals solts per la casa?

Com us he dit al principi: un geni... i un trapatroles guillat.

 

Supose que podria adaptar-me a aquesta vida –això sí, provisionalment– a condició que almenys em llevaren aquest coi de picarol que no para de sonar amb el seu clin-clin constant i empipador.

Per altra banda –ara que hi pense– tampoc no seria estrany que açò s’allargara més del compte i, llavors, aquest dos serien capaços d’acabar dient-me Wendy-Gladyss.

 

Oh, no, Déu meu: això sí que seria espantós!!!

  

FI
Santiago Diaz i Cano 

RELATS | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Amb motor LifeType - Disseny de BalearWeb