SEX BUS

Tercer classificat als Premis de Creació i Recerca "Llavor de Lletres"

(Vilafranca de Penedès, Maig 2009)







          El Manel feia cua amb la paciència que l'ocasió requeria. La gent pujava a l'autobús amb certa lentitud provocada per la circumstància que el conductor fos també l'encarregat d'exigir l'import i expendre els tiquets. Alguns enyoraven íntimament els temps en què hi havia un cobrador, el qual es movia per entre els passatgers mentre l'autobús anava en marxa, tot fent equilibris impossibles alhora que repartia bitllets, tornava el canvi o cantava les parades. D'altres, més joves, no podien ni sospitar que allò hagués existit; de segur que, si els ho hagueren explicat, majorment haurien cregut que es volien rifar d'ells.

          No obstant disposar d'un ciclomotor en bon estat, el Manel preferia prendre aquell       -com solien dir-li en el poble- bus de la mar; si més no en les hores punta, quan la densitat de passatgers era màxima. A l'estiu, l'aglomeració podia arribar a límits increïbles:

  • - Sardines en conserva! -era l'estúpida broma més repetida en semblants ocasions.

          El Manel vivia a pocs metres de l'estació que l'empresa de transports de viatgers tenia quasi als afores, en l'extrem occidental de la ciutat; era la parada zero. Des d'allà, tot travessant la vila, partia cada autocar, sempre en direcció est, cap a Llevant; com a l'encalç del Mediterrani. Tanmateix ell, fent menyspreu d'aquesta proximitat, es prenia la molèstia de caminar fins al centre, unes illes de cases més enllà. Així era millor.

          De vegades arribava tan bon punt l'autobús havia marxat per trobar-se la parada deserta. No tenia importància. Lentament, nous clients s'anaven amuntegant davall el rafal a l'espera del següent transport. En arribar el vehicle, la gent, sens dubte inquieta davant la perspectiva de no aconseguir lloc per seure, començava a moure's cap a la porta d'accés amb un ordre fràgil, tens, mantenint una renglera sinuosa que per moments es deformava, engreixant com una serp que hagués devorat una presa massa gran. El Manel, alhora que, amb actitud gairebé científica, els observava, cedia el pas a tothom: el seu propòsit era diferent, secret, personal. Quan per fi, quedant només ell, feia la seua entrada a través del revoltim de persones i farcells, era ja com un anunci, com una penetració virginal: nova i dolorosa. Aquell avanç esforçat per entre cossos suats, mig nus, premuts com ramat d'estable, li produïa un plaer premonitori, la presumpció de fregaments més íntims, la intuïció de combats cos a cos.

          Algun que altre bonegó s'havia endut, però només al principi. Ben aviat va aprendre a seleccionar les víctimes, a fer tempteig amb subtilesa irreprotxable, a reconèixer els gestos, a interpretar les respostes; i a esmunyir-se discretament, arribat el cas.

          Sovint, quan muntava en el bus, ja tenia l'objectiu fixat. Durant l'espera no havia perdut el temps, atent a cada detall: la roba, el maquillatge i abillaments, la forma de moure's, de mirar ... tot contribuïa a formar judici. I la veritat era que la pràctica i certa natural intuïció havien fet d'ell un mestre: quan sentenciava, rarament incorria en error.

          Una vegada a bord, lliscava com una anguila per entre els altres viatgers:

  • - Disculpen ... Gràcies ... Permet? ...

          I així, correcte, sinuós, gairebé amb sigil depredador, s'aproximava a la dama escollida.

          Les mans mai intervenien; només el fregament de malucs, cuixes, natges i pelvis, en combinacions diverses. Ben sovint es compassaven, almenys al principi, als sotracs de l'autocar, als bots de les suspensions. Els rostres també eren tabú: les boques no gosaven buscar-se, els esguards no es podien trobar.

          L'experiència li havia ensenyat quelcom que mai se li hauria acudit i que, tanmateix, després de descobert, es mostrava com la cosa més lògica del món: del primer frec depenia quasi sempre la resposta de l'altra part; aquell primer contacte era, per tant, el més delicat.

Havia après a distingir força bé entre un gest de sorpresa indignada i un altre de sorpresa sense més.

          Casos havia tingut de tots els colors, i de totes les edats. En veritat, ell no pecava de llepafils ni tenia un tipus de físic predilecte, menys encara excloent. I, si el tenia, devia amagar-se en els estrats més profunds i inabastables de la consciència. Perquè tant li feia rossa que morena, plana que mamelluda, alta que baixeta o blanca que bruna. Per suposat que alguna cosa li havia de trobar a la víctima per a decidir empaitar-la -alguna cosa a banda de considerar-la factible, és clar-. Però no hagués sabut dir de quina cosa es tractava ni si es tractava sempre de la mateixa cosa. No ho hagués sabut dir si li hagueren preguntat, que no era el cas; o si s'haguera preguntat ell mateix, que tampoc. Li agradaven o no li agradaven, i prou. Quan una noia li feia saltar l'espurna del desig, no es parava a analitzar-li la bellesa ni a rumiar les raons per les que l'havia triada. A partir d'eixe moment se centrava en avaluar la seua disponibilitat i, si era el cas, el pla d'acció, l'estratègia.

          Hi havia que de seguida prenien part activa, desmesurada, augmentant la intensitat de la fregadissa o la seua freqüència. Açò solia irritar-lo; es retreia i, fins i tot, eixia fugint: per a allò no calia ficar-se en el bus; a més, les d'aquesta mena usaven de ser poc destres i menys encara donades a l'art de la dissimulació, i l'última cosa que volia ell era muntar escàndol, armar un canyaret, que solen dir. Tampoc és que li preocupés escandalitzar, en abstracte, però temia que el denunciaren i li prohibiren agafar mai més aquella Sodoma amb rodes (ja s'havia donat un cas, i això que van resultar nuvis).

          Tampoc faltaven les que feien gala d'un tal apàtic abandó que el Manel no sabia escatir ben bé si no l'havien sentit, si es tractava d'una espècie de renúncia submisa davant d'un esperit més fort, o si senzillament els era tot igual. Aquests casos l'excitaven en gran mesura mentre persistia el dubte. No obstant això, si arribava a cerciorar-se de quin era el supòsit correcte, perdia l'interès quasi per complet.


          Fos com fos, la seua proesa màxima, la que fins llavors jutjava l'èxit més audaç i redó de la seua carrera havia tingut lloc a finals de l'estiu anterior, en un dia inusualment fred. Una parella romania dempeus agafada de la mà, subjectant-se amb l'altra en les corretges que, a tal fi, penjaven del sostre. Es feien besos contínuament; uns petons llargs i humits. La cabellera negra i llisa de la xicota ocupava la seua esquena de dalt a baix. A partir d'allí, uns cenyits pantalons de color rosa dibuixaven un cul gran, prominent i túrgid. Un cul perfectament dividit en dues meitats rotundes, simètriques, renaixentistes, entre les quals -sens dubte- es perdia la prima tireta del tanga. El Manel, mentrestant, mirava cap al sostre, com qui no hi és. No obstant, podia veure tot allò amb els ulls del furor sexual inflamat, ho notava en el seu ventre adherit a la carn aliena, ho llegia amb el tacte com els dits d'un cec lligen braille. Cada cop que els joves s'embrancaven en un nou i entortolligat bes, ell sentia com les natges fermes -que no dures- de la noia li premien el membre com un guant de boxa o una mà sense dits, besaven el seu sexe talment foren els llavis d'un elefant ensinistrat o d'un hipopòtam sense dents. Estava convençut que aquesta vegada aconseguiria el clímax; i així haguera anat de no ser perquè la parella va fer arribada al seu destí i es va abaixar quan al pobre fornicador clandestí li faltava a penes una espenta. El caràcter brusc i sobtat de la retirada a punt va estar de provocar que el Manel s'abaixara també -arrossegat com una tartana- de tan fortament encaixat com estava entre les anques d'aquella haca de concurs de tir de cavalls.


          Una altra que també el va dur ben a prop de la culminació va esdevenir un mes de juny, amb l'autobús no especialment ple. Es va acostar a una noia de posat tímid i mirada trista que tenia uns increïbles cabells rojos de rínxols grossos i embullats, i una pell blanca i pigada. Estava asseguda, de manera que el penis del Manel quedava a l'altura del seu rostre. Com que la densitat de públic no era excessiva, va haver de forçar una mica la postura o, per millor dir, la situació. La seua titola, per sota el teixit prim del pantaló de lli, colpejava intermitentment contra la galta de la xicota, que emetia un lleuger sospir amb cada topetó. El Manel es va demanar si seria de plaer, de vergonya, o de simple por. El seu estat d'excitació anava en augment fins que, una vegada més, va voler la mala fortuna que se'l deixaren a mitges, per no dir a tres quarts. La noia es va alçar quan sa mare, d'un altre seient estant, va cridar-la per fer peu a terra. Tanmateix, al Manel li va semblar que havia ronsejat un poc abans d'obeir la veu que la reclamava, com si li fes pena d'abandonar-lo en aquell moment crucial o en aquell estat de trànsit; allò li va provocar un cert sentiment de tendresa que, com li passava sovint, va desunflar-li el desig. Potser també va ajudar que, immediatament -com si fos aire ocupant el buit que deixa l'aire-, un home barbut i desendreçat va prendre possessió del seient encara tebi.


          Malgrat tot, aquell nou dia havia de deixar una més profunda empremta en la memòria sexual del llibertí de seminari, del lladregot de carícies.

          Tenia enfilada a una rossa un tant madura. Duia una túnica vaporosa que deixava albirar els seus mugrons grossos i les immaculades bragues blanques. L'havia estat vigilant uns minuts en l'andana d'espera i havia decidit que era un mos assequible i al seu gust. La dona s'havia col·locat al fons de l'autobús, apegada als vidres, mirant el paisatge que el vehicle deixava fugir en el seu avanç. El Manel es va agafar a una barra vertical que hi havia darrere de la dona i va prendre plaça allà, esquena contra esquena. No la veia, però no importava: va aclucar els ulls per visualitzar-la com abans, en la vorera, quan un colp de brisa li havia donat volada al vestit i un raig de sol havia esculpit la seua figura per davall la vesta semitransparent, deixant entreveure la seua nuesa. Percebia el fregament de les natges d'ella amb les seues i el contacte aspre, quasi elèctric, de les vèrtebres i costelles xocant entre si a cada maniobra del bus, a cada irregularitat del camí. De sobte, va sentir des de darrere una mà hàbil escolant-se dins de la seua bragueta fins a tocar-li la pell tibant, botinflada, la carn farcida de desig i d'esperança. Li vingué un esglai. Allò era totalment nou. Mes no gosà de tombar el cap. Va pensar per un instant d'allunyar-se, de perdre's entre l'esbart de cossos talment foren arenes movedisses, com havia fet altres vegades per molt menys. Però l'arpa vigorosa el tenia ja ben agafat, abastava tot el seu sexe i es movia amb habilitat desconeguda. Va optar per deixar-se endur, fer intercanvi de papers, provar.

  • - Pell amb pell -es va dir. Allò no li havia succeït mai. La roba mitjançava sempre, protectora i còmplice.

          Van transcórrer alguns minuts i el Manel començava a desitjar que el trajecte durara eternament. Amb els ulls ja tancats del tot, intuïa torrents arrasadors; feu record de les imatges del telenotícies de la nit anterior: pluges abundants havien provocat avingudes d'aigües marrons, despietades, violentes en el seu discórrer; fangs poderosos arramblaven amb cases, persones i automòbils ... Es va veure a si mateix portat per aquells rius desvergonyits, exagerats, furiosos. Era un nàufrag indefens, una fulla insignificant arrossegada pel corrent al seu caprici. Llavors l'autobús va iniciar una lenta reducció de velocitat, com cada volta que s'aproximava a una parada. Els cabals desbocats baixaren del seu cervell al seu abdomen i el Manel va amollar tones i tones del líquid de la vida. Serrà les dents per a ofegar un alarit de gaudi; va xisclar cap a dins; podríem dir que feu implosió. Ningú no semblava haver-se adonat. Per sort, el grinyol de la frenada havia contribuït accidentalment a encobrir-lo.

          En aquell instant va entreobrir els ulls i va arribar a temps de veure la dona descendint els escalons i perdent-se pel carrer. Una suor freda li va eriçar pèls, cabells i borrissol. Com era allò possible si encara podia sentir el tacte de la mà, lliscant ara cap a fora dels seus pantalons? S'espolsà el torbament d'un colp. Va girar -ara sí- el coll a la recerca de l'altre extrem d'aquella extremitat, d'un cos a què adjudicar la mà. I es va trobar amb un somriure encisador, amb un rostre elegant, amb uns ulls de caramel; amb un cos bronzejat, musculós, perfecte. Aquell xicot, exemple i model de galana formosor, se'l mirava fit a fit amb una barreja de lascívia i divertida complicitat.

          El seu cor va fer una tombarella; ell, un bot cap a la porta; i va aconseguir franquejar-la abans no es tancara, amb aquella ventositat un xic còmica dels vells sistemes hidràulics.

          Ja en la vorera, va notar que l'autobús s'allunyava. No ho va veure, perquè mantenia el tronc humiliat, les mans recolzades en els genolls, la mirada fixa en el terra. En la seua ment, durant un segon interminable, va repassar els esdeveniments de l'última mitja hora, una vegada i una altra. Tractava de separar els fets de les impressions, allò viscut d'allò imaginat, les percepcions sensibles de les construccions mentals; com si analitzara una peça musical o intentés reconstruir la partitura d'un poema simfònic: separant l'harmonia de les línies melòdiques, i aquestes entre si; per cordes, per timbres, per altures ...

          Es trobava malament. La seua prostració no era fingida. Una idea enverinada va envair la seua consciència: com no s'havia adonat que aquella mà, gran, poderosa, estava de l'inrevés?; o potser sí ho havia fet? Una nàusea li va vindre a la gola; estigué a un bri de vomitar. Decididament, els fluids viatjaven pel seu cos amb insolent independència.

No s'atrevia a alçar el cap, ni la mirada. En aquell moment tenia la sincera convicció que tothom al seu voltant coneixia els fets, es reia pel seu ridícul, fotia burla de la seua sort.

          Va quedar-se allà quiet -com si formés part del mobiliari urbà- en espera que la vergonya amainara.

          Les imatges i pensaments volaven pel seu cervell com míssils frenètics. Processava a tal velocitat que era com si el temps s'estirara; com si en l'exterior la vida transcorregués amb alentiment. Va reviure les sensacions visuals, les tàctils, els sons. Tot eren flaixos, estampes més o menys nítides que se succeïen igual que les ràfegues d'una metralladora esvalotada. D'entre l'embalum febril de la seua ment va atrapar una idea ridícula, absurda, interessada:

  • - I si ha sigut una espècie de somni? I si ho he imaginat tot?

          En aquell instant, el Gregal llançà una ratxa que es va escolar per la seua bragueta encara descordada i un poc entreoberta per la postura. Aquella frescor el féu revindre a la realitat de la seua ignomínia. Va notar la taca en els seus calçotets com si la tinguera en l'ànima. La va sentir humida, apegalosa, acusadora.

          El Manel seguia al bell mig de la vorera, mirant el paviment, vinclat de cos i d'ànima. Estava confús i perplex com no ho havia estat mai. No sabia què pensar; ni què sentir.

Voldria haver tingut ocasió d'explicar-se; de cridar al món a tota veu, mentre movia el cap i, potser també, un dit índex per reforçar el sentit de les paraules:

  • - No m'ha agradat. No m'ha agradat.

          Però tan sols encertava a exclamar per a si, com entre dents, tot tesant el rostre amb una ganyota dolorosa:

  • - Merda! ... Merda!! ... Merda!!!

                                                                                                                                  FI

Santiago Diaz i Cano