MARES I ESPOSES

Finalista al VII Premi “Relats de família” (Constantí, Març 2009)
 

A totes elles

En Romeu Pena passava dels trenta; i passava bastant.

La seua nóvia era la mateixa des de feia quinze hiverns, i dic hiverns perquè a l'estiu a penes es veien: ella, en la caseta de la serra, amb els pares; i ell, també amb els pares, però en l'apartament de la platja. I com que na Roseta, que així li deien a la pobra xica, no tenia el carnet, i que al seu “Romeuet de l'ànima” no li feia molta gràcia allò de conduir, doncs això, que se'ls passava l'estiu sense veure's. Bé, sense veure's i sense parlar-se, perquè a en Romeu tampoc no li abellia abaixar a la cabina per trucar-li:

        -         Quin rotllo. La primera, trobar-ne una que estiga en condicions, que ben sovint t'has de recórrer tot el Passeig per a topar amb un telèfon que funcione. Després fer cua, i barallar-te amb algun espavilat amb molta barra, que sempre n'hi ha. Per si això no fos prou, has d'anar carregat amb les refotudes monedetes de menuts, perquè si tires gros no et torna, com si les tarifes no foren ja prou abusives. I damunt, quan aconsegueixes comunicar, no saps què dir. I allà estàs tu, palplantat com un caracollons, sense dir ni pruna, i sentint com et claven la mirada rabiosa tots els que van darrere. Perquè t'odien, no ho dubtes. Ho sé perquè es nota, i perquè jo també els odiaria a ells, què dimonis! Res de res: això no és romàntic, ni té intimitat de cap mena.

-        Escriu-me, almenys. 

Ací, la resposta més seca:

-        Ja saps que no sóc de lletres.

I, si ella insistia.

-        No sigues bleda, xiqueta. Si jo t’estime igual. Ja ens veurem en acabar les vacances. Més tindrem per contar-nos. A més, sempre baixeu amb na Teresa algun dissabte, no? Si, tot plegat, passa en un sospir.

I així cada any. Des del primer.

La tal Teresa era una amiga del col·legi, que estiuejava en la mateixa urbanització.

-        Deixa't a eixe gomós –li deia a na Roseta–. És un falder que no sap estar lluny de la seua mareta estimada.

-        Només és un poc còmode. Està malcriat. Quan ens casem tot serà distint.

-        Eixos no canvien. Sembles fava.

-        Calla, Tere. Què sabràs tu?

I Tere callava, però només perquè no li agradava discutir.

Na Teresa era de caràcter fort, independent, i tenia cotxe. Cada dissabte ajuntava a les amigues i se les emportava de tabola a algun poble en festes o a una discoteca. Algunes vegades, si na Roseta es posava molt pesada, consentien a baixar a la Platja del seu “Romeuet de l'ànima”.

Després, a l'hivern, molta sessió de tarda en el cine de reestrena, i molt d’anar i vindre per l'avinguda dels plàtans, de vegades amb un fred que pelava.

De tant en tant, ella es posava seriosa, amb una serietat quelcom trista, i li deia:

-        Romeu, tu m’estimes de veritat?

-        No comences...

-        És que no m’entra dins del cap. Si m’estimes i jo t’estime, i els diners, no és que ens sobren, però tampoc són un problema, llavors, per què no ens casem?

-        I torna-li. T'ho he dit mil vegades. A poc a poc s’arriba al lloc. Cada cosa, al seu temps, perla.

-        És que ja va sent hora...

-        Bo, ja n’hi ha prou. O pares o me’n vaig a ma casa.

Llavors ella s'agarrava fort del seu braç i callava.

Altres vegades, estant en una boda, na Roseta aprofitava la conjuntura per a murmurar-li dolçament:

-        La pròxima, la nostra.

-        Ja veurem –responia ell, esquerp.

També provava punxant el seu amor propi.

-        Només quedem nosaltres.

-        I què?

-        No res. Això.

I un bon dia d'estiu, en Romeu es va armar de menuts, va baixar a la cabina, va fer cua, va discutir amb un espavilat, va odiar als que li precedien, i va telefonar a la seua, ara, núvia; allà en la serra.

-        Ens casem.

Ella va fer xisclets, va cridar sa mare, li va preguntar si era broma, li va llançar besos per l'auricular i altres mil bogeries que provocarien la rialla en qualsevol aliè a la situació. Ell va estar a punt de penjar, temorós que els que esperaven torn pogueren sentir-la, veure-la, imaginar-se els ridículs botets que, de segur, estava pegant, i les llàgrimes dels seus ulls enrogits per la sufocació i l'emoció desfermada.

Al començament de la tardor ja s'havia celebrat la boda. Al cap i a la fi, ella ho tenia tot disposat des de feia temps. I el que no estava previst, es va afanyar a resoldre-ho.

Ell mai no va donar explicacions a ningú del perquè de la seua sobtada decisió. Na Roseta tampoc no li les va demanar. Ni tan sols va pensar-hi.

-        Em va pegar per ahí –va dir als seus amics.

Només ell sabia que, aquell matí, en llevar-se, s'havia adonat que la seua alopècia començava a ser evident. Allò havia estat com una mena de revelació colpidora; s’ho havia pres com un símbol del destí, com un avís del temps cruel i despietat. Llavors es va fer, quasi a mode d’excusa, la reflexió següent:

-        També seria cas que el dia que més fotos van a fer-me de tota la meua vida, vaja a eixir amb el cap com una bombeta elèctrica.

No és, per tant, gratuït ni exagerat suposar que, de no haver-se donat l’esmentada circumstància, la situació de la parella podia haver-se perllongat sine die. Na Roseta mai no va arribar a sospitar que el seu destí havia d’estar tan lligat a la caiguda dels cabells.

D’altra banda, i a penes passats uns mesos, la pobra xicota va haver de desil·lusionar-se. El matrimoni no havia millorat el seu Romeu, com ella havia suposat.

Malgrat els seus afanys i cures, ell continuava sent esquerp, esquiu, i encara que no grosser, sí brusc.

Sovint telefonava sa mare:

-        He fet olla, com a tu t'agrada.

I ell agafava la porta i se’n anava a menjar-se el guisat a la casa paterna o, per millor dir, materna.

En certa manera, aquella continuava sent la seua llar. Allí passava llargues hores, menjant, descansant, o mirant la tele. Realitzava tasques de pastifa casolà, que sa mare li agraïa i lloava amb dolços i carantoines gairebé de iaia. Allí se sentia com un soldà. Tenia la seua habitació, amb el seu llit, el seu equip de música i la seua tauleta amb braser; tenia llibres, roba de carrer, pijama, plantofes i bata. Allí tot estava sempre a punt i al seu gust.

De fet, quan es referia a ella usava de dir “me'n vaig a casa”, o “hui dine en casa”. Mentre que, a la seua residència junt a la seua esposa la denominava amb la freda expressió “el pis”.

Na Roseta es va adonar molt prompte que tenia seriosa competència. Al principi va tractar de retraure-li-ho a ell. De res va servir. Després es va enfrontar directament a la seua sogra. Va ser pitjor: aquella li ho va contar al seu fill, ell es va posar fet un bou i no va aparèixer per casa (el pis, s'entén) en una setmana. Finalment es va resignar a ser la segona.

Van passar diversos anys sense que les coses milloraren, encara que tampoc va haver-hi escenes ni botons. Els dies s'encadenaven entre una tàcita acceptació de la situació i una expressa indiferència mútua. Les seues relacions eren correctes, fins i tot corteses, però del tot fredes.

Cert dia que en Romeu va veure una falca publicitària d'unes píndoles que s'anunciaven miraculoses contra la caiguda dels cabells en els hòmens, li va dir a la seua dona:

-        Compra'm tal producte.

I com que ella es va demorar uns dies, va optar per demanar-li-ho a sa mare. Aquella mateixa vesprada es va presentar la senyora amb les pastilles per al fill estimat.

La veritat és que, contra tot pronòstic, el tractament va començar a donar fruits. En Romeu estava recuperant la cabellera perdua.

            Una vesprada que feia sesta per un estofat de la seua mamà, es va posar a meditar.

-        Si aquest producte s'hagués inventat fa uns anys, tal vegada jo no m'haguera casat. També és mala sort, home. Tan bé que estàvem tots abans. No podria ser açò motiu d'anul·lació, o quelcom així?

Aquell mateix diumenge li ho va preguntar al seu amic Àlex, l'advocat, mentre esperaven que començara el partit en el canal de pagament. El picaplets, amb gest seriós, per tota resposta li va dir:

-        Has begut?

I així es va quedar la cosa.

Però el temps va continuar passant, i l'ambient domèstic cada vegada estava més enrarit. De manera que un bon dia en Romeu es va decidir a demanar-li el divorci a la seua esposa. Per descomptat, no li va donar raó dels seus vertaders motius. Na Rosa, que feia molt havia renunciat a arreglar allò, li va respondre:

-        Encantada de la vida.

Tan disposada es va mostrar que ell es va sentir una mica ofès i descol·locat. A punt va estar, per orgull, de fer-se arrere; tanmateix, el seu sentit pràctic es va imposar una vegada més.

Els tràmits van ser pesats i desagradables, però no llargs.

Una vegada consumada la ruptura, na Roseta va buscar-se ocupació i va marxar de la ciutat amb intenció d’encetar una nova vida. En Romeu, ben al contrari, es va quedar      –instal·lat a ca’ls pares– per tal de reprendre la seua, que havia interromput uns anys arrere per un estúpid problema capil·lar.

I així és com va tornar la felicitat, o almenys la calma, a tots els cors.

 

En fi, que el món està ple d'hòmens que es pensen que es casen amb sa mare.

Malauradament (és un dir), cada vegada hi ha menys dones disposades a casar-se amb un fill.


FI

Santiago Diaz i Cano