FUM

RELATS Retroenllašos (0) Comentaris (1)   
FUM
(Finalista a Premis Ciutat d'Igualada de Creació Artística -narrativa breu-, novembre 08)
 

            Era una vesprada infructuosa i estulta, com quasi totes les vesprades de diumenge; amb eixa sensació pastosa de les hores perdudes, inútils. Temps de deambular per casa, d'escarxofar-se en el sofà, de fer zapping, de mirar per la finestra ... Temps de sobra!
            Llavors, potser en un absurd intent més per cremar aquells minuts espessos, llefiscosos, quasi immòbils, la meua esposa va prendre la mistera i el paquet de tabac. 
            - No fumes –la vaig advertir.
            Com si no li hagués dit a ella, va començar a colpejar la capsa per fer eixir una cigarreta. 
            La meua dona i jo teníem un estúpid acord: quan estàvem junts, només podíem fumar per consentiment mutu. Se suposava que això ens havia d’ajudar a reduir el grau d’ingestió de quitrà, nicotina i altres toxines i verins. Tanmateix, sempre que era un servidor qui s’oposava, començava inevitablement una batalla dialèctica que solia acabar amb ella fumant i unes quantes hores sense parlar-nos.
            - No fumes –vaig repetir. Conscient que trepitjava terreny relliscós, li vaig donar a la frase un to amable i apocat, talment fos un bleda.
            I, amb el mateix estil:
            - Només una pipada –em va respondre ella.
            - Que no –vaig insistir, sense perdre les formes, però amb un xic més de duresa a la veu. 
            - Clar! Quan ets tu qui vol fumar, sí que fumem, sí ...
            Ja començava a alçar-me la veu, i l'argumentació era la de sempre. Veia vindre la tempesta i, per un instant, vaig estar a punt de dir-li “fes el que et vinga de gust”, amb actitud despectiva. Tanmateix, no vaig poder-me estar. De la meua boca va eixir una assossegada però ferma resposta:
            - Això és perquè tu sempre estàs disposada a fumar. Ja m'agradaria a mi que t’animares a dir que no més sovint.
            El conflicte estava servit. No hi havia marxa arrere possible. La nostra artilleria més pesant es va desplegar amb virulència incontrolable. Va ser com encendre dues traques alhora: les explosions se succeïen atropelladament, superposades, eixordadores. Entre tant de soroll es distingien vagament paraules soltes: retrets durs i grollers, qualificatius injustos, insults vulgars ... Certament, en alguns moments no sabia si eren meus o d'ella; ni si estàvem sols en l’habitació o si érem una legió d'energúmens enfollits; amb les motxilles ben carregades d'odis i rancúnies curosament acumulats durant llarg temps per a ser vomitats de colp en aquella inenarrable orgia de despropòsits, en aquella baralla suïcida de quissos rabiosos.
            - Gandul! Fracassat!
            - Drogoaddicta.
            - Em fas fàstic.
            I bla ..., bla ..., bla ...
            L'estrèpit va cessar amb la mateixa brusquedat violenta amb què havia començat.
            Semblava que hagués durat hores i, no obstant això, la vesprada continuava llanguint al seu ritme d'enterrament: en realitat, a penes havien passat uns minuts.
            Aquesta vegada el combat havia estat a mort: ni ferits ni presoners.
            Ens divorciàrem.
            Han transcorregut alguns anys ja, des d’aquella tarda infame, i encara no he estat capaç de reproduir el que va fer o dir cap dels dos des que va saltar la primera espurna. Només aldarull, confusió, fum ... 

            Fa uns dies me la vaig ensopegar pel carrer. La vaig trobar esplèndida. Segueix bella, amb aqueixa bellesa seua de sempre, enlluernadora i altiva.
            Ens saludàrem amb efusió i va convidar-me a un cafè. Vam seure i vam intercanviar els compliments de rigor. 
            Vaig oferir-li una cigarreta. 
            Es va somriure:
            - Gràcies, però ho he deixat.


FI
Santiago Diaz i Cano

A UNS CALăOTETS (Desembre 08)

FRAGMENTARI Retroenllašos (0) Comentaris (1)   
 

A UNS CALÇOTETS

(poema satíriconadalenc en versos escopits)



Tinc uns calçotets

D'allò més bufons

Però, sempre que els duc,

Haig vera impressió

Que algú s'ha escolat

Als meus pantalons

Per fer-me suar

Prement-me el collons (o d'aixons).



Aquest enemic

Sembla tan concret,

I és tal la passió

Que posa en el fet,

Que sovint jo crec


Ser la realitat

-No foll pensament

Que esclata en la ment

I dura un instant,

Que és llum d'un moment

I fuig com el llamp,

Que no saps si ve

I no saps si va-.



La força que fa

Me'l fa tan present

Que quan, finalment,

-Ja a casa- me'l trac,

Sent un torbament,

Vull plorar de goig,

Fer lloes al Cel,

Saltar com un boig.



Me'n vaig a pixar

I observe, astorat,

Al meu entrecuix

Aquells dos pinyols

Que l'intrús malnat

-Sense miraments

vers les meues parts-

Ha encongit de por,

Gairebé ha esclafat

-Com closques de nous

Que hagués de menjar-.



Els meus pobres ous!

En què haveu quedat?

Adés, grans i tous;

Ara, petits grans;

Simples garrofins,

Les pomes d'abans.

De lluir valents

Heu vingut covards.

De moure'm a orgull

Moveu-me a pietat.



Fotuts calçotets:

Van ser un regal

D'algú que no em vol

O algú que em vol mal.

Ací va un consell

Per si a un cas us val:

Fugiu dels presents

De Nits de Nadal!!!



Santiago Diaz i Cano

Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype