AMNÈSIA

Guanyador al IX Concurs Literari de Narrativa Curta "Els Cinc Pins"

Sant Pere de Ribes (Garraf), Novembre 2008

            L'home que estima la seua esposa s'adreça a l'hospital, com cada dia, en sortir de treballar. Li du un ram de flors, com cada dia. I, com cada dia, preguntarà a les infermeres si ha hagut alguna novetat. També com cada dia, li respondran que res, que no hi ha cap millora, que tot segueix igual; però que s'ho mire pel costat bo, que això significa que tampoc no ha empitjorat, que siga positiu. Llavors ell dirà que sí, que una altra cosa no però, justament positiu, ja ho és, ja.


            Té la dona en coma des que, un divendres maleït de fa gairebé dos anys, va patir un greu accident de trànsit. Un tanoca que anava al volant parlant pel mòbil es va botar un stop i se la ve endur per davant, la va enxampar de ple, li va destrossar el cos i li esvaí la consciència.


            Els metges li han dit sovint que la situació pot allargar-se indefinidament, que tan probable és que desperte demà mateix com que no ho faça mai més; però que siga optimista, que no perda l'esperança. Ell afirma categòric que sí, que una altra cosa no però, justament l'esperança, no la perd mai.


            També li han explicat -perquè han de ser honestos i explicar-li tots aquests extrems- que si revinguera, tal volta patiria d'amnèsia, més o menys parcial, més o menys important -això sempre és difícil de predir-; que caldria reeducar-la, començar de zero en moltes coses; l'animen a agafar-s'ho com un nou inici, com un repte. L'home que estima la seua esposa els respon sempre que és clar, que, una altra cosa no però, justament els reptes, l'engresquen d'allò més.


            Durant les visites li parla de les foteses del dia, com quan era sana i l'esperava a casa amb el sopar a punt. També li diu com se l'estima, i les coses que faran ara quan torne del llimbs on s'ha enfilat per culpa del llonze aquell que anava al volant parlant pel mòbil. De vegades, quan li amolla alguna tendresa, té la veritable sensació que el cos d'ella fremeix una mica, que la respiració assistida s'accelera lleument, com si li agraïra el detall, com si li reponguera un jo també sense paraules.


            El personal del centre hospitalari se'l mira amb una certa simpatia solidària bastida majorment en la pena. I desitgen, sense excepció, que aviat arribe el jorn en que ambdós puguen eixir per la porta cap a les seues vides d'abans.


            Una bon dia, mentre ell li està recitant en què ha gastat la jornada laboral, la dona obri els ulls. Fa cara d'espant, sembla no capir la situació, voler rumiar-se de colp tot el que en dos anys llargs no s'ha pogut rumiar. Tal volta, com li havien advertit els metges, no recorda res: no sap on és, ni què fa allí, ni qui és aquell home que se la mira amb aquesta cara de bleda; tal volta no sap ni qui és ella, tampoc. Llavors la dona esbossa l'ombra d'un somriure, un gest indefinit, ambigu i gairebé imperceptible.

            L'home que estima la seua esposa s'emociona encara pus, comença a cridar les infermeres, s'abalança sobre la muller, li fa petons sorollosos i frenètics amb la infantil alegria d'un boig inofensiu.

            En uns segons l'habitació es converteix en un desori, en un batibull de gent, de xiscles i d'emocions. Un metge practica rudimentàries proves de reflexos, fa una ullada a les nines, li pren el pols...

            Després se la enduen amb una urgència innecessària, gairebé còmica, envoltada d'un seguici de personal sanitari de totes les categories i rangs. La llitera sembla un cotxe presidencial fugint d'un atemptat, un bòlid en plena cursa per un circuit urbà -les blanquinoses resplendors dels neons escopint al seu pas un baf de llum impersonal i asèptica-.

            L'home diu adéu amb un moviment de la mà com qui s'acomiada d'un tren de soldats que van al front -un tel de llàgrimes sobre els ulls de marit enamorat-. La dona encara no ha dit ni pruna. Només sembla capaç d'esbatanar els ulls, cada vegada més; tant, que fa por que els globus oculars li puguen caure de les òrbites per falta del suport de les parpelles.


            Hores més tard, l'home que estima la seua esposa rep la visita d'un metge. Li diu que la dona està perfectament; una mica embalbida pel temps que ha passat immòbil, un xic astorada per tot plegat... en fi, coses normals i sense major importància. Ah! I que manté una formidable lucidesa mental, que ho recorda tot. Tot! No sembla haver-hi perill d'amnèsia, doncs. Aviat la veurà i podran parlar de les seues coses; ara, però, cal deixar-la descansar.

            Són unes notícies magnífiques. En uns dies podran marxar a casa, com si res haguera succeït; reprendre la seu vida just allà on l'havien deixada. D'un llamp queden colgades les angúnies dels darrers trenta mesos i, més encara, les d'aquestes últimes hores. L'home que estima la seua esposa torna a plorar, ara a doll, ara d'alegria.


            L'endemà, en despertar ella, se'l troba a l'espona del llit, subjectant-li la mà entre les seues. Ha sol·licitat permís en la feina per poder estar al seu costat, per no perdre's l'instant en que obriria els ulls definitivament al futur que els espera. Parlen de coses sense substància, al principi -és normal, després de força temps-. Mes aviat s'endinsen per viaranys més profunds, amb franquesa i confiança -tants anys junts, ja s'entén-. Aleshores, mentre ella li explica amb quanta nitidesa recorda el passat: el piset miserable, l'utilitari atrotinat ... l'home que estima la seua esposa es pregunta com mirar-s'ho pel costat bo, allò; com fer per ser positiu, ara ... les jornades de treball de dotze hores -ella tota sola a casa sense res a fer-, els caps de setmana avorridament repetitius i pansits, les seues afeccions ridícules ... on trobar l'optimisme necessari; on dipositar l'esperança que cal no perdre ... que ja no se l'estimava; que, fins i tot, havia arribat a fer-li fàstic ... quina mena de nou inici era aquell; de quina manera podria agafar-s'ho tot plegat com un repte ... que, precisament el dia que l'atropellaren, es dirigia a un hostal dels afores on, de feia temps, es trobava amb els seu cap i ‘millor amic' per cardar amb brutal ferocitat ...


            Per això quan, dies més tard, la dona surt de casa amb dues maletes i un petit farcell a la mà, l'home que estima la seua esposa es queda enfonsat a la butaca, demanant-se per què passava precisament allò, i precisament a ell; per què dimonis ella no s'havia despertat amb amnèsia, una amnèsia dissolvent, absoluta; amb l'amnèsia més grossa i salvatge que puga existir.



Santiago Diaz i Cano