VALENCIÀ O VALENCIANET?  


     Fa una pila d’anys, quan encara era un jove adolescent vaig tenir una mena de revelació.

     Érem una colla d’amics que ens juntàvem cada dia d’aquell estiu calorós i avorrit, amb massa hores per omplir i poques experiències enriquidores per farcir-les. Llargues discussions sobre on anar. Total, per després estar-nos uns minuts i encetar de nou la discussió. D’ací cap allà i volta enrere. Desficiosos, despistats, buits.
     -         Pareixem parotets –dèiem sovint.
     Res de particular, supose, per uns joves en una platja turística com era Gandia, anys setanta: sol, sorra, mar i formigó; punt.
     Un dia vam conèixer un xicot de Madrid que estiuejava en un bloc d’apartaments més gran que el Montdúver. Ell, a més, no tenia amb qui compartir el seu avorriment. En certa mesura, ens el vam afillar.
     José Luis, que així li deien, era bona persona, simpàtic i afable.
     Una vesprada qualsevol en què estàvem xerrant –probablement sobre què fer i on anar– sense adonar-nos, començàrem a parlar en valencià. No era la primera vegada, però els esdeveniments posteriors farien que aquell cop fóra força especial.
     -         Perdona, José Luis. Es que no nos damos cuenta –es disculpà algú.
     -         No pasa nada. Si lo entiendo perfectamente. Es como el castellano, pero acabado en et –respongué ell.
    
Inicialment no vam abastar la contundència d’aquelles paraules, però, després d’un significatiu silenci, començàrem a fer-nos-en càrrec.
     Ens vam quedar coents.
     Ningú va gosar respondre-li. Què li hauríem pogut dir? No havia hagut malícia en les seues paraules, estic segur. Ni tan sols ganes de fer broma. Més encara, probablement mai no sospità, ni abans ni després, l’efecte que havia produït en nosaltres.
     S’havia limitat, i això era el més dur, a constatar grosso modo, un fet del qual ell no era en absolut responsable, com nosaltres no n’haviem sigut mai tan conscients. Un fet que, en aquell moment, ens avergonyia.
     Em vingué al cap una estúpida cançó que els monjos ens havien ensenyat al col.legi. El rector començava: “Bartolo, qué vida tan triste; qué triste es la vida de Bartolo” per a, tot seguit, cridar “Ahora en polaco”, i el cor de xiquets repetia la monótona cantarella dient “Bartolosky, qué vidosky tan tristosky; qué tristosky es la vidosky de Bartolosky”. “Ahora en francés”, incitava el pare; i nosaltres: “Bartolé, qué vidé, tan tristé; qué tristé es la vidé de Bartolé”. I així continuava indefinidament...
     Aquest, en aparença, innocent record, em feu molt de mal. La panxa em cremava. Haguera volgut desaparèixer.
     Sé que alguns pensaran que d’això fa molts anys, que va ser abans de l’Estatut, de la Llei d’Ús i Ensenyament, dels Plans d’Educació Bilingüe, etc. Que les coses han canviat, que la llengua està guanyant àmbits d’ús, que la normalització està en marxa, i totes eixes coses.
     Conec aquest optimisme autista.
 
***** 

     Tanmateix, l’estiu passat m’ocorregué una cosa que em féu recordar José Luis.
     Passejava per la platja de Piles. Em vaig atansar a un quiosc per refer-me de la deshidratació produïda per una vesprada de sol intens i vent persistent.
     -         Que en teniu, de granissats?
     Després de fer una ullada al seu voltant, la xiqueta que m’atenia em respongué:
     -         No me’n queden. Hui s’està acabant tot. Ha fet molta calor i la gent no ha parat de vindre. Si vols una atra cosa...
     La seua veu era dolça, la seua pronúncia, perfecta: esses sonores i sordes claramente distingibles, vocals obertes sense cap afectació, ges amb el punt just d’africament... música per a l’oïda.
     Però un xerric trencà l’encanteri:
     -         Tinc bebides fresques, si vols.
     Vaig pensar que no havia entés bé. Com que m’havia quedat un xic trasbalsat, ella repetí.
     -         Vols bebides?
     -        Quines tens?- vaig respondre sense deixar de rumiar interiorment: “bebides... Ostres, aquesta és nova, per a mi”.
     -         Tinc Fanta, Coca-Cola i Sprite.
     -         Coca-Cola està bé.
     Li ho vaig agrair, vaig pagar i em vaig acomiadar. Però en tot moment la meua ment havia estat pegant-li voltes a la paraula, de manera hipnòtica, com si no s’ho acabés de creure, com si no trobara el seu lloc dins la realitat, o millor dit, dins l’esquema o imatge que el meu cervell tenia de la realitat. 

***** 

     Reconec que són questions de detall, puntuals, subjectives. Però crec de debò que representen una realitat molt més àmplia, generalitzada, objectiva.
     No valorem la nostra llengua. No estem per la seua dignificació. La maltractem cada dia.
    
Potser perquè no ens adonem que és un patrimoni viu (de moment): com una espècie animal o botànica endèmica, i a més, en perill d’extinció.
     Estem a punt de cometre els mateixos irreparables errors que amb l’assecament de zones humides, la salinització dels aqüífers, la desertificació de les nostres muntanyes, l’enderrocament de barris històrics sencers per construir galeries comercials, vivendes lletges, impersonals, especulatives... o tantes altres barbaritats que la Història i les generacions futures no ens agraïran.
     No diré jo que siga culpa de ningú, però sí que és responsabilitat de tots nosaltres, perquè de fora no vindran per solucionar-nos el problema. I això és el que més m’espanta, perquè ja se sap que en aquest país, uns per altres...
     En fí, pense que hauriem de practicar una mena de conservacionisme lingüístic abans no siga massa tard.
     O, potser, en un futur gens llunyà, els nostres fills estudiaran valencià com els nostres pares estudiaren llatí.
***** 

     Quan algú, ja fa un munt d’anys, va retraure la definició de la Real Academia de la Lengua (castellana, és clar) que deia més o menys què “el valenciano es un dialecto del catalán”, l’escarot què encetaren els fariseus encara ens té absorbits, mentre, dia a dia, el retrocés continua indeturable.
    
Potser, quan acabem aquesta artificial i estèril discussió, la nova definició no accepte dubte ni contestació, però llavors podria ser aquesta: “el valenciano es un dialecto del castellano”.
     Vosaltres (nosaltres) mateix!
 

                                                                                                                       Santiago Diaz i Cano