RAZËN, RAZONES (maig 08)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     En cualquier discusión o disputa, casi siempre, ambas partes llevan parte de razón (o incluso –y esto es lo más patético– toda). Y curiosamente, casi siempre, en lo único que no la llevan es en negársela sin concesiones al contrincante.
     El problema suele radicar en que no escuchamos (ni al oponente ni a nosotros mismos); y ello aun en los casos (que ya son pocos) en que al menos sí que oímos.

.

MADURACIË (maig 06)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Es coneix que un jove ha esdevingut adult perquè passa de fer les coses per una causa a fer-les per a un objectiu. Dit d’una altra manera, ha substituït els principis per les finalitats.

.

SOSPIRS (maig 06)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Els sospirs són com els esternuts de l’ànima.

.

NEOLIBERALISMO (maig 02)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     La fiebre neoliberal está llevándonos al convencimiento (o al menos a la resignación) de que lo que no es económicamente rentable, no tiene razón de ser (grave).
     Pero también, en sentido inverso, a que cualquier cosa, si produce beneficios, está moralmente justificada (peor).
     Las consecuencias de este discurso serán, a medio y largo plazo, catastróficas.

.

TENIM EL DRET? (maig 04)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
TENIM EL DRET?
(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó al maig de 2004)

     Em diuen que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha fet públic un estudi sobre l’ús i desenvolupament del valencià en els darrers anys.
     Sembla que, des que es va posar en marxa el famós decret de Bilingüisme, el retrocés de la nostra (?) llengua ha esdevingut constant.
     Sembla, a més, que la situació és alarmant, fins al punt que gosen parlar de perill de desaparició. Al cap i a la fi, una llengua és un ésser viu que només pot respirar per boca dels seus parlants, que necessita del seu alè constant, perquè si no, s’ofega.
     Des d’aquests papers (i des de molts altres) ja fa anys que hom ve denunciant-ho. Tanmateix, sembla que ara ja és "oficial".
     Haurem de declarar el valencià espècie protegida, com el Linx Ibèric, posem per cas?
     Els zoòlegs tenen clar que per salvar una espècie en perill d’extinció cal actuar sobre el seu entorn tant o més que sobre els propis animals; protegir el seu hàbitat natural és l’única forma de donar-li una oportunitat real.
     Per altra banda, segons els psicòlegs, per que qualsevol pacient puga encetar la resolució dels seus problemes, cal que, prèviament, reconega el mal i assumesca la pròpia situació sense embussos. Tal volta, doncs, hem fet el primer pas. Per fi.
     O potser no, perquè, segons em diuen també, sembla que no han trobat millor culpable que la immigració. Supose que, almenys, no l’hauran limitada a la dels últims cinc anys.
     No s’adonen que els immigrants s’acoblen a allò que es troben? Que si no aprenen ni fan ús del valencià és perquè nosaltres no els hi transmetem la sensació que ho han de fer? Que sovint ni tan sols els oferim la possibilitat? Que si el foraster es fa idea que el valencià és qualque menor, anecdòtic, innecessari, és per la senzilla raó que eixe és el tractament que li donem els nadius? A aquest respecte només caldria esmentar un exemple ben present: o no trobeu prou trist que el programa de la Trobada d’Escoles en Valencià a La Safor haja suspés tota activitat matinal per la boda del Príncep?
     Felip de Borbó ens ha tornat a vèncer ... tres-cents anys després!!!
     Al capdavall, tant si hem fet un primer pas com si no, el que no accepta discussió és que, si volem salvar res, tenim un llarg i dur camí per davant.
     - Un camí que ha de començar des de ja, en l’Administració: Generalitat, Diputacions, Mancomunitats, Ajuntaments, ... Però que ha de travessar el mur, per contagiar la societat civil sencera.
     - Que no pot defugir la revisió de l’esmentat Decret de Bilingüisme, de la Llei d’Ús i Ensenyament, i de les disposicions que les desenvolupen. Però, sobretot, de la seua aplicació exigent, verificable, real.
     - Que passa per incentivar de debò el respecte, encara millor, l’estima, pel patrimoni lingüístic i/o cultural propi; per prestigiar i premiar generosament als qui treballen amb rigor, des de qualsevol àmbit de la nostra societat, per la dignitat i la normalització.
     - Que ens obliga a perseguir i castigar d’alguna manera (que cap fariseu s'estripe la vesta, que tampoc no demanem lapidacions) als qui es salten amb menyspreu les normes i lleis de protecció i sanejament de la llengua, cosa que, fins ara, han fet amb obscena impunitat.
     - Que reclama que convertim la televisió pública en autèntic referent cultural i lingüístic, per extensió i per rigorositat.
     - Que passa per deixar en mans dels lingüistes els temes lingüístics, sincera i definitivament.
     - Que ens empenta a espolsar-nos d’una vegada i per sempre més els complexos d’inferioritat, individuals i col·lectius, com a poble i com a País.
     - Que exigeix que reconeguem que els nostres referents històrics i culturals, passats i futurs (el futur també serà història), han d’estar a casa nostra. No exclusivament, per suposat, però sí primordialment.
     - Que vol que, des de la nostra llibertat, (re)construïm els lligams, materials i “espirituals” (que ningú no s’escarote abans d’hora) amb Catalunya i les Illes. Tampoc els únics, és clar, però sí els més forts: per coherència històrica, òbviament, però sobretot per simple instint de supervivència; per interès, en definitiva.
     - Que demana que ens plantegem l’acollida dels immigrants –vinguen d’on vinguen– des del valencià; amb decisió, sense excuses, sense por ni vergonyes ridícules, i deixem de tirar-los la culpa a ells.
     - Que requereix el suport de tots, sí, però en especial l’empenta d’aquells qui a hores d’ara es consideren encara valencianoparlants. Començant (ja seria molt) per la no renúncia, des de la consciència de ser hereus i dipositaris (i per tant responsables) d’un preciós llegat, d’un tresor quasi mil·lenari.
     - Etc.
     És això, tot això, o la dramàtica agonia. I qualsevol altra opció no farà més que allargar-la.
     A la fi, vist l’allau d’obligacions i incomoditats, molts s’estimaran més arronsar els muscles i dir: “Si ha de morir, què podem fer-hi nosaltres? És llei de vida”, i passaran a una altra cosa. O, com diuen a Itàlia: “Che sarà, sarà”.
     I potser tindrien raó si no fos perquè el valencià no està morint-se de vell, sinó d’abandó i de tristesa.
     Altres s’ompliran la boca amb frases del comú, com ara: “El valencià és el que els valencians han volgut que siga”.
     Ho he sentit dir sovint, d’això i de moltes altres coses. Sona bé: a llibertat, a modernitat, i a democràcia. En conseqüència el mal estat actual, i el previsible empitjorament futur de la llengua, no serien més que expressions de la voluntat sobirana del poble, l’únic dipositari d’ambdues coses.
     Sembla que aquest argument tanca la qüestió de forma definitiva.
     I, tanmateix, no puc estar-me de pensar que tal volta, la pregunta que veritablement caldria fer-se és: “Però, tenim el dret?”

A DIT? (abril 08)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
A DIT?

     Fa algunes setmanes em van referir un història que necessite compartir.

     Això diu que era un Ajuntament governat pel PP.
     Un bon dia s’hi presenten tres persones, enviades pel SERVEF, per a una entrevista de treball: són dues dones grans i un noi que sembla un drogoaddicte. Una xicota amb aspecte de pixapolida els rep d’un en un. Quan li toca a la tercera (diguem-li dona Q) li expliquen que la feina consisteix a fer de guia de natura, en especial per a escolars; això suposarà haver de caminar per la muntanya, una feina dura per a la qual sens dubte no està preparada. La noia sembla voler posar les paraules en boca de dona Q. Ella assenteix:
     - No, si a mi ja m’havia estranyat que em feren vindre...
     - Muy bien, entonces firme la carta de renuncia.
     Dona Q s’estranya; i es nega. Diu que, més aviat haurien de ser ells qui li signaren algun justificant de que s’havia presentat però que la rebutjaven per no reunir les condicions que estaven buscant. Mentrestant, pensa que probablement cap dels altres “aspirants” tampoc no havia encaixat; que a quin eixelebrat se li havia acudit d’enviar aquell trio per a aquella feina.
     La secretària, per la seua banda, s’entossudeix a que li signe el paper. Dona Q a que siga a l’inrevés. Finalment, opten per no signar res cap de les dues.
     Quan dona Q està eixint ja de l’edifici consistorial li sona el mòbil: és la noia que li reclama que torne. Ara hi ha dues: de nou la collen, amb certa aspror verbal, tot exigint-li que signe la carta de renúncia a la feina. De nou discussió sense arguments que no du enlloc.
     - Espere un momento.
     Les xiques entren a un despatx on hi ha un home que sembla ser el seu superior. Parlen tots tres amb força atabalament. Dona Q els observa de lluny; no pot sentir el que diuen, però percep la tensió. Per un instant, tem no vagen a portar-la davant el propi alcalde perquè li amolle un bonegó per desobedient.
     Finalment surten les xiques i una li escup, desafiadora:
     - Hemos decidido que ha sido usted seleccionada. El jueves a las 9 horas se persone aquí.
     Dona Q no dona signes d’encongiment:
     - Molt bé –respon decidida.
     Llavors, l’altra afegeix en to amenaçant, quan dona Q ja està a punt de marxar:
     - Si no quiere por las buenas, lo haremos de otra manera. Simplemente, será más lento.
     Dona Q es presenta a lloc el dia i hora fixats. La fan entrar a una cambra i li posen al davant una pila de paperassa que s’ha d’aprendre per tal de desenvolupar la tasca a què aspira. Com que el seu orgull no arriba a tant, dona Q opta finalment per acceptar la renúncia.

*******

     No sé què va passar després, ni m’importa gaire. Amb això tinc prou per convidar-vos a especular (i vull recalcar la paraula especular) amb mi:
     - No vos fa tota la fila de que ja tingueren algú esperant el lloc però que hagueren de complir certs tràmits, com ara entrevistar a tres persones del “paro”?
     - No trobeu que, probablement, a l’oficina del SERVEF hi hauria també algú en conxorxa, per tal d’enviar candidats sense la més mínima possibilitat d’optar a la feina?
     - No vos sembla, tot plegat, un bon femer?!
     Tanmateix, i al meu parer, més indignant encara que el fet de repartir llocs de treball a discreció, amb el dit (al més pur estil del caciquisme franquista), siga, tal volta, el fet de prendre el pèl a ciutadans honrats i ignorants del seu paper de figurants de la farsa; la falta de respecte, vaja.
     Bé, crec que no passa res si vos confesse ja que l’Ajuntament en qüestió era el de Gandia.
     Com? Què dieu? Que a l’Ajuntament de Gandia no governa el PP, sinó el PSPV-PSOE (amb permís del senyor Mut)?
     Ostres, teniu raó. Perdó pel lapsus.
     Confie, malgrat tot, que arribats a aquest punt no canviareu les vostres conclusions –sense importar quines havien sigut– per tan poca cosa.
     O sí?

.
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype