DE FALLERES I NINOTS.

(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al gener 2003).

     L’altre dia emeteren per la nostra televisió pública valenciana (què nostra, què pública i què valenciana) un acte ple d’interés per a qualsevol patriota de veritat, però sens dubte esgarrifós pa desleals i traidors, que també n’hi ha uns quants. Estic referint-me a l’exaltació de la Fallera Major de València, senyoreta ... què més dona.
     Sobre un escenari esglaonat, una multitud de xiques i xiquetes ben polides i abillades, formaven, assegudes, una mena de mantell de lluentons inertes, una espècie de decorat coent en una obra surrealista, mescla de teatre de l’absurd amb mímica i banda sonora.
     Les pobres s’esforçaven a mantenir la captinença i la bona cara, a no perdre la dignitat, sobreposant-se a l’avorriment i, sens dubte, a més d’un picor, i a més d’una rampa.
     Com d’ignorants estaven del seu paper real dins la farsa: només peces petites, insignificants, indistingibles, en un mosaic encegador i lleig.
     Una veu cridava noms de dona i, com si fos la clau de contacte, uns vestits que més semblaven l’embolcall d’un caramel gegantí, governats per robots de tres xips (un per a somriure, un per a bellugar la mà i un per a caminar en línia recta) desfilaven cap al cadafal.
     Així una vegada, i altra, i una altra més...
     El públic, molt posat, aplaudia amb entusiasme escàs, decreixent, el recorregut d’aquells autòmats. Feia comentaris sobre la suposada bellesa de les suposades noies. Admirava el barroquisme dels suposats vestits tradicionals. Ponderava la suposada naturalitat del seu estil. I d’altres banalitats sense substància.
     La música acompanyava, omplia buits, tapava paraules inconvenients, i tot al compàs sempre dels nostres mestres més insignes: Giner, Serrano ... Serrano, Giner ...
     L’escenari semblava ja un pebre farcit. Feia por que es pogués enfonsar. Per damunt la resta d’insectes, sobre un tron de ras vermell i fusta coberta de pans d’or, aquell vesper dissecat tenia ja al seu centre la Reina (què aristocràtics que som), senyoreta Quemesdona (crec que ja us l’havia presentada).
     Aleshores, un senyor vestit de bateig, començà a recitar les llaors d’aquell quadre inefable, representació i representant, sense semblar-ho, de tantes coses bones, honorables i autèntiques, que fou meravella de sentir-les.
     En una grada destacada i destacable, la plana major del PP valencià, i d’altres danys colaterals, atenien a cada detall amb el posat adient. Se’ls veia feliços. Els brillava la cara, i els vestits, i el cor. Estaven plens de valenciania i de TVV.
     La música, les paraules, les indumentàries, el tron, la Reina... em vaig quedar abstret per uns moments. Vaig tindre una forta sensació de déjà vu, i déjà oït, i dejà tot.
     En cinquanta anys o més, ningú no ha gosat probablement (és un dir) a canviar ni un selló de lloc, a dir ni una paraula nova, a fer sonar un acord diferent. Se’m va acudir que allò ben bé podia haver sigut una gran falla, d’aquestes que fan ara, amb moviment i efectes especials. Vaig pensar llavors que potser ho fóra, que aquelles persones del pati de butaques, aquelles falleres de l’escenari, aquells músics de la banda, no eren més que ninots de cartró i fusta. Fins i tot la grada de la creme podrien ser els indultats, els mateixos de l’any passat, de l’anterior i (Déu meu) potser de l’any vinent.
     Tota aquella borrumballa junta em va provocar un gran mareig.
     Em trobava com atrapat en una mena de barreja entre al·lucinació i malson. Veia joves nues, sense boca al rostre, caminant entre un munt d’homes panxuts, molt ben vestits, que fumaven cigars grossos i reien mentre les fuetejaven i torturaven al temps que les deien “Bonica”, “Flor entre les flors”, “Perla fina”, “Reina de les dones” ... I elles, perplexes, ensopides, no sabien si fugir plenes de terror o romandre cafides d’orgull. Veia l’escenari convertit en cementeri, cada cadira un nínxol, cada dona un cadàver pulcrament momificat, amb el rostre de cera blanquíssima i els llavis cosits (què dic cosits, brodats!)
     Aquell senyor parlant castellà, l’himne nacional per a la fi de festa, les banderes feixistes, els peixos grossos dels estaments del poder polític i econòmic, junts, satisfets, coincidents. Això em faltava. Llavors se'm va aparèixer la imatge de Franco sobrevolant l’estrada; llançant benediccions paternals als presents; dient, en sa mudesa, “Españoles todos”; content per assistir de nou a una reunió de gent tan principal, sin rojos, masones ni judíos.
     Sí, una falla, una gran falla.
     Però ningú li botà foc.
Santiago Diaz i Cano.