VALORACIONS (abril 05)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     No hem de valorar l’altre per allò què té, sinó per allò què ens dóna.

.

BEVELLESA (abril 05)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
     Sovint em diuen que millore amb els anys. Ningú millora amb l’edat, collons! Supose que el que volen dir és que el meu grau d’empitjorament és menor que el d’altres.
     Bé, ja és alguna cosa.

.

ANTI-TONTO (abril 08)

FENT AMICS (2014) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
ANTI-TONTO

     No hi ha paraula més tonta que tonto. Més enllà de ser un barbarisme (que ja seria prou) es tracta de la típica paraula joquer (que no comodí): buida, de tan plena.
     Més o menys de l’estil de guapo, que hui en dia val per a tot (i no parlem ja d’altres com guai i companyia). Autèntiques troballes per enriquir la nostra llengua. Un tresor, vaja.
     Per què usem tonto (perdó, “tontu” en català i “tontet” en valencià –no sé si “tont” en balear–) quan podríem escollir –segons el context i els matisos– entre (i disculpeu el desordre):
     Tòtil, neci, ceballot, obtús, fava, imbècil, bleda (opcionalment, assolellada), esmussat, curt de gambals, estult, cretí, bacora, pallús, enze, figaflor, bajoca, tanoca, albercoc, tararot, encantat, badoc, babau, estúpid, beneit, llondro, llonze, moniato, mec, bandarra, poca-solta, desvergonyit, trompellot, ase, borinot, pocavergonya, carabassa, mussol, llosc, totxo, terròs, destrellatat, tendre, desficaciat, rústec, ruc, pocapena, destarifat, boig (o boix), tocat de l’ala (o del bolet, o del cap), grillat (o guillat), sonat, torrat, foll, volat...???!!! (us convide a esmenar, perllongar i/o glossar la llista).
     Tal volta la varietat ens provoca nàusea i triem la simplificació barroera, el camí curt, l’opció comuna: la trista pobresa.
     Tal volta, al capdavall, la raó radique en que som tot això, i alguna cosa més.

.

VANGUARDISTE (abril 08)

DIXIONARI BALENSI┴ Retroenllašos (0) Feu un comentari   
Vanguardiste:     Suscriptor del diari La Vanguardia.

.

SOBRE LA PROPIETAT (abril 08)

DES DEL WC Retroenllašos (0) Feu un comentari   
         Ja ho va dir Proudhon: “La propietat és un robatori”.
     Pot semblar aquesta una afirmació exagerada, radical. Tanmateix, trobe que tal volta el que resulte en veritat excessiu siga acceptar la propietat (fins i tot el dret a la propietat) com a valor absolut, gairebé una concessió divina i innata, o un dret natural.
     Pense que les persones, pel fet de nàixer, tenen dret a sobreviure (a viure, si us sona més digne), però no a posseir.
     Posem un exemple, un xic bucòlic i naïf si voleu, però perfectament vàlid:
     Un home passeja pel camp amb lliurament absolut, sense rumb definit ni objectiu concret: senzillament, gaudeix del dia, i del món. De sobte, una tanca li barra el pas. Es deté. L’observa: és força llarga. Llavors es pregunta si vorejar-la, tot i que no pot albirar on acaba. Després es planteja de saltar per sobre ella i seguir en línia recta la seua passejada. Però no, allò seria violar una propietat privada. Aquell terreny no és seu i no té autorització per trepitjar-lo.
     Mes, per què no? Què li dóna a un altri el dret d’acotar un tros de la Terra i dir que és seu i només seu? Segurament, el fet d’haver pagat per ell, d’haver-lo comprat al seu amo anterior. Certament, però (deixant de banda d’on havia tret els diners per fer-ne l’adquisició) això no fa sinó traspassar la qüestió a un altre individu, potser a un altre entorn, qui sap si a una altra època. La pregunta, tanmateix, continua vigent: Què li donava a aquell propietari anterior el dret d’acotar eixe tros de la Terra i dir que era seu i només seu?
     No importa si ens hem de remuntar segles o mil·lenis: si estirem del fil, sens dubte, sempre arribarem a un punt en què toparem amb un espoli, quan no un acte de força (o fins i tot de violència) comès en grup o en solitari, tant se val. En el millor dels casos, en l’inici de la cadena tindrem una virtual presa de possessió on algú va decidir que allò, que fins aleshores no havia estat de ningú (o, per millor dir, que era de tots) passava a formar part del seu patrimoni.
     No estic fent ací advocacia per l’abolició del dret de propietat; tan sols vull fixar l’atenció en el sentit moral profund que té aquest dret, especialment per enfrontar-lo amb aquells poderosos –grans posseïdors– que fan i desfan sense consideració pels altres i els veritables dret dels homes i ho justifiquen omplint-se la boca amb raons(?) del tipus “Com que és meu faig el que vull” (o, pitjor encara, aquells que ni es prenen la molèstia de fer-ho perquè ho donen per suposat).
     En definitiva, la propietat, més que no un dret, és un pacte social i ha d’estar, per tant, subjecta a normes i acords que, per això mateix, poden ser revocats i/o variats. Des d’un punt de vista ètic (i per tant teòric), aquestes normes haurien d’anar sempre en benefici de la societat en conjunt i ser de general acceptació. El mal és que, en la pràctica i per raons històriques, solen respondre més aviat als interessos dels ja esmentats poderosos-grans posseïdors i s’acosten, com a conseqüència lògica, a la fal·làcia de tractar-ho com si fos un dret natural (o sobrenatural).
     //Tal volta caldria comentar ací que, tot i que l’exemple es referia a la propietat sobre la terra (primària), seria extensible a qualsevol altre tipus de possessió material (secundària) sense cap altre requisit que fer algun pas més en la cadena.// 
     Estranyament, l’únic tipus de propietat que (en principi) no seria fruit de cap espoli, és la que (almenys darrerament) es considera més poc establerta, més feble, menys reconeguda; la que en major nombre i amb menor pudor violem cada dia: estic referint-me a la propietat intel·lectual. I, curiosament, qui més ferocitat està dedicant a qüestionar-la, a menystenir els autors i els seus drets com a creadors-no-depredadors, són els mateixos paladins de la propietat privada (material, s’entén; és a dir, de la seua).
     Què voleu que us diga?, a mi em sembla el món de l’inrevés.
     Tal volta, al capdavall, es tracte d’un problema evolutiu: potser uns quants milions d’anys més posaran les coses al seu lloc.

.

DE FALLERES I NINOTS (gener 03)

FENT AMICS (hist˛ric) Retroenllašos (0) Feu un comentari   
DE FALLERES I NINOTS.

(Article publicat al periòdic-pamflet L'Escurçó i Co. al gener 2003).

     L’altre dia emeteren per la nostra televisió pública valenciana (què nostra, què pública i què valenciana) un acte ple d’interés per a qualsevol patriota de veritat, però sens dubte esgarrifós pa desleals i traidors, que també n’hi ha uns quants. Estic referint-me a l’exaltació de la Fallera Major de València, senyoreta ... què més dona.
     Sobre un escenari esglaonat, una multitud de xiques i xiquetes ben polides i abillades, formaven, assegudes, una mena de mantell de lluentons inertes, una espècie de decorat coent en una obra surrealista, mescla de teatre de l’absurd amb mímica i banda sonora.
     Les pobres s’esforçaven a mantenir la captinença i la bona cara, a no perdre la dignitat, sobreposant-se a l’avorriment i, sens dubte, a més d’un picor, i a més d’una rampa.
     Com d’ignorants estaven del seu paper real dins la farsa: només peces petites, insignificants, indistingibles, en un mosaic encegador i lleig.
     Una veu cridava noms de dona i, com si fos la clau de contacte, uns vestits que més semblaven l’embolcall d’un caramel gegantí, governats per robots de tres xips (un per a somriure, un per a bellugar la mà i un per a caminar en línia recta) desfilaven cap al cadafal.
     Així una vegada, i altra, i una altra més...
     El públic, molt posat, aplaudia amb entusiasme escàs, decreixent, el recorregut d’aquells autòmats. Feia comentaris sobre la suposada bellesa de les suposades noies. Admirava el barroquisme dels suposats vestits tradicionals. Ponderava la suposada naturalitat del seu estil. I d’altres banalitats sense substància.
     La música acompanyava, omplia buits, tapava paraules inconvenients, i tot al compàs sempre dels nostres mestres més insignes: Giner, Serrano ... Serrano, Giner ...
     L’escenari semblava ja un pebre farcit. Feia por que es pogués enfonsar. Per damunt la resta d’insectes, sobre un tron de ras vermell i fusta coberta de pans d’or, aquell vesper dissecat tenia ja al seu centre la Reina (què aristocràtics que som), senyoreta Quemesdona (crec que ja us l’havia presentada).
     Aleshores, un senyor vestit de bateig, començà a recitar les llaors d’aquell quadre inefable, representació i representant, sense semblar-ho, de tantes coses bones, honorables i autèntiques, que fou meravella de sentir-les.
     En una grada destacada i destacable, la plana major del PP valencià, i d’altres danys colaterals, atenien a cada detall amb el posat adient. Se’ls veia feliços. Els brillava la cara, i els vestits, i el cor. Estaven plens de valenciania i de TVV.
     La música, les paraules, les indumentàries, el tron, la Reina... em vaig quedar abstret per uns moments. Vaig tindre una forta sensació de déjà vu, i déjà oït, i dejà tot.
     En cinquanta anys o més, ningú no ha gosat probablement (és un dir) a canviar ni un selló de lloc, a dir ni una paraula nova, a fer sonar un acord diferent. Se’m va acudir que allò ben bé podia haver sigut una gran falla, d’aquestes que fan ara, amb moviment i efectes especials. Vaig pensar llavors que potser ho fóra, que aquelles persones del pati de butaques, aquelles falleres de l’escenari, aquells músics de la banda, no eren més que ninots de cartró i fusta. Fins i tot la grada de la creme podrien ser els indultats, els mateixos de l’any passat, de l’anterior i (Déu meu) potser de l’any vinent.
     Tota aquella borrumballa junta em va provocar un gran mareig.
     Em trobava com atrapat en una mena de barreja entre al·lucinació i malson. Veia joves nues, sense boca al rostre, caminant entre un munt d’homes panxuts, molt ben vestits, que fumaven cigars grossos i reien mentre les fuetejaven i torturaven al temps que les deien “Bonica”, “Flor entre les flors”, “Perla fina”, “Reina de les dones” ... I elles, perplexes, ensopides, no sabien si fugir plenes de terror o romandre cafides d’orgull. Veia l’escenari convertit en cementeri, cada cadira un nínxol, cada dona un cadàver pulcrament momificat, amb el rostre de cera blanquíssima i els llavis cosits (què dic cosits, brodats!)
     Aquell senyor parlant castellà, l’himne nacional per a la fi de festa, les banderes feixistes, els peixos grossos dels estaments del poder polític i econòmic, junts, satisfets, coincidents. Això em faltava. Llavors se'm va aparèixer la imatge de Franco sobrevolant l’estrada; llançant benediccions paternals als presents; dient, en sa mudesa, “Españoles todos”; content per assistir de nou a una reunió de gent tan principal, sin rojos, masones ni judíos.
     Sí, una falla, una gran falla.
     Però ningú li botà foc.
Santiago Diaz i Cano.
Disseny de N.Design Studio
Amb motor Lifetype. Plantilla adaptada per Russian Lifetype